La ressonància evita puncions en el diagnòstic de càncer prostàtic

• Nous procediments oncològics
• Els uròlegs alerten de la utilitat que els homes controlin el seu òrgan reproductor
• La prova d'imatge redueix les molestes biòpsies a la recerca del tumor

Unitat de ressonància magnètica de l'Hospital de Sta Tecla, Tarragona. Foto: J. Puig

Les tècniques dirigides a facilitar el diagnòstic de la glàndula prostàtica, quan hi ha la sospita que està afectada per un càncer, van incorporar fa poc més de dos anys als hospitals catalans la ressonància magnètica (RM), un recurs que s'ha consolidat com el complement imprescindible per orientar del punt en què s'ha d'aplicar la biòpsia que analitza el teixit malalt, i evitar la repetició, a cegues, de les poc agradables puncions de pròstata. «La primera biòpsia és inevitable en aquests moments, però la ressonància magnètica pot substituir les quatre o cinc més que serien necessàries per localitzar el càncer i precisar la seva extensió», afirma Luis Ibarz, responsable d'urologia a l'Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti, de Badalona.

La ressonància ofereix una imatge de conjunt de l'interior de la pròstata. A mitjà termini -quan els recursos de la sanitat pública ho permetin- la RM de pròstata s'aplicarà de manera sistemàtica abans de la primera punció de la pròstata, afirma Rafael Salvador, del servei de diagnòstic per la imatge de l'Hospital Clínic, especialitzat en l'anàlisi i lectura de ressonàncies de pròstata. «La RM guia cap al punt a biopsiar i capta lesions canceroses que d'una altra forma no es detecten, però les dues tècniques són imprescindibles», afegeix Salvador. El requisit perquè les ressonàncies de pròstata siguin eficaces és que els hospitals que les apliquen comptin amb radiòlegs experts en la seva interpretació, uns especialistes que en aquests moments no abunden a Catalunya. En disposen els grans hospitals de Barcelona i voltants.

Tots, als OTS 100

La detecció del càncer de pròstata, el tumor més estès entre els homes encara que no el més mortal, segueix exigint la combinació de tres o més mètodes diagnòstics que s'apliquen de manera progressiva, a partir d'una primera sospita, per determinar l'abast del tumor. El recurs més estès, i recomanat pels uròlegs, entre els homes més grans de 50 anys és el mesurament en una anàlisi de sang de l'antigen prostàtic específic (PSA), un prova de fiabilitat controvertida -apareix alterada davant lesions d'escassa entitat- que, quan ofereix resultats elevats és necessari repetir ja que indueix la presència d'un càncer. Així succeeix a un 20% de la població masculina espanyola més gran de 50 anys, assegura Salvador. «Si arribem als 110 anys, tots patirem aquest càncer», assegura.

Després de confirmar-se que la PSA està alterada, l'uròleg emprèn un tacte rectal -introdueix un dit pel recte del pacient- amb l'objectiu d'arribar a la pròstata, situada darrere de la bufeta urinària, i palpar si pateix alguna anormalitat morfològica. «Aquesta prova és tan vàlida i inevitable com la palpació dels pits per detectar un càncer de mama», adverteix Ibarz. En tercer lloc, i si la sospita cancerosa persisteix, el metge sol·licita una biòpsia del teixit prostàtic -la punció d'una agulla introduïda pel recte, que obté mostres de la glàndula- i, simultàniament, se sol·licita una RM.

«La primera biòpsia fa un mapatge de la pròstata, a partir de 15, 20 o fins i tot 30 puncions en diferents punts, dirigides a trobar el punt on es troba el càncer -explica Ibarz-. La ressonància, en canvi, ofereix una imatge de conjunt i permet dirigir l'agulla a una zona específica». «El 50% de les biòpsies realitzades sense la guia de les imatges d'una ressonància no detecten la presència d'un tumor que existeix -indica Salvador-. En canvi, quan la RM diu que no hi ha càncer, però n'hi ha, el tumor és incipient i es podrà eliminar amb facilitat».

Àngels Gallardo

13/05/2015

El Periódico de Catalunya