La música té el poder de despertar ments adormides

Michael Rossato-Bennett, director de documentals

Tinc 56 anys. Visc a Nova York. Vaig estudiar cinema, però el meu millor professor ha estat la meva estupidesa. Casat, dos fills; a casa hi ha molt d’amor. Som davant un gran canvi en la manera de relacionar-nos entre els humans i amb el planeta. Som vibració: crec en el sol i la física.

De quina estupidesa n’ha après més?

Em van trencar el cor i em vaig tancar en mi mateix. Qui li va fer això? Vaig perdre la mare quan era molt petit, i el pare, sempre absent, es va tornar a casar amb una dona boja i violenta. Amb sis anys em deia a mi mateix: “Només he d’aguantar dotze anys més”.

Pobret.

Vaig dedicar la meva vida a buscar on resideix l’amor. Els meus documentals tracten d’éssers despertant-se a la vida interior.

I què va fer amb la seva desolació?

Sabia que no podia superar-la sol i vaig decidir rodar Il·lumina’m, em vaig posar a les ordres d’un mestre budista un any. També vaig conèixer un xaman que em va portar als meus inferns i em va eixamplar el cor.

Li va fer fugir la tristesa?

Sí, vaig desenterrar records que anys de psicoteràpia no havien aconseguit fer aflorar. Vaig comprendre que el secret és la connexió amb un mateix i amb els altres. I quan vaig veure el despertar d’aquells ancians dements després de deu anys desconnectats del món, vaig veure la meva pròpia història.

Expliqui-m’ho a poc a poc.

Em van encomanar un curt sobre la feina de Dan Cohen, voluntari que cuidava avis i que estudiava el poder de la música per restablir la memòria en gent amb alzheimer.

Quines imatges el van impressionar?

Des del primer moment vaig voler marxar d’aquella residència. Hi vaig entrar per un passadís i vaig veure cent vells en cadires de rodes aparcats contra la paret, alguns movien els braços compulsivament, d’altres tenien el cap cot i no es bellugaven. Era tan trist...

Tots tenien alguna demència?

Sí, i estaven sedats amb antipsicòtics. En Dan en va agafar un, el va entrar en una habitació i per primera vegada el va connectar, mitjançant uns auriculars i un iPod, amb la seva música de joventut, i va ser com si encenguessin un llum al seu interior!

He vist el vídeo, és impactant.

En Henry va aixecar el cap i va començar a cantar i a parlar amb tanta poesia que em va fer plorar. Vaig saber que això és el que les persones poden ser si els dónes una mica d’atenció i una mica d’ells mateixos, de la seva identitat. Vaig veure clarament que els vells del passadís és en el que ens convertim si no tenim aquesta atenció, sense aquest amor dels uns envers els altres.

I el curt es va convertir en un documental i en un projecte per a tota la vida.

Amb un dia en vaig tenir prou per adonar-me que havia d’ajudar en Dan i afegir-me al seu projecte, Música i Memòria: fer la música personal de cada avi a les residències i empènyer els joves perquè busquin aquesta música i ajudin la gent gran.

És bo per a tothom.

La nostra cultura ens segmenta, és la millor manera de vendre’ns productes: dona-jove-soltera ; adolescent..., cada identitat té els seus identificadors, és màrqueting pur. I en aquest món els vells són objectes inútils que has d’aparcar en algun lloc...

...i els amunteguem en residències.

Dins nostre hi ha gran capacitat de sentir-nos els uns als altres, però busquem la seguretat en llocs equivocats, preservant el que és nostre, quan el que ens fa feliços és connectar. Així vaig arribar a fer un impossible: una història feliç sobre la demència.

Què diuen els estudis?

La Health and Hospitals Corporation (HHC) de Nova York va fer un estudi de tres anys; van tractar els pacients d’alzheimer fent-los escoltar la música que els connectava amb la seva joventut, i el consum d’antipsicòtics va disminuir del 38% al 13% i es van estalviar 400 dòlars per persona al mes i sense efectes secundaris.

Com van reaccionar les residències?

En Dan havia despertat de la seva letargia molta gent, però les residències d’avis són grans burocràcies i no aconseguia que ningú s’interessés per aquesta idea. Vam fer un vídeo curt per penjar-lo a internet.

I va tenir visites?

Molt poques, però una nit el meu fill adolescent va veure que un altre noi l’havia penjat en un web de gent jove, Reddit.com. En una sola nit va tenir gairebé 200.000 visites, i en una setmana va arribar als 8 milions.

Van reaccionar, les residències?

En dos mesos totes les residències del món havien vist aquest petit vídeo. Ara la gent sap que la música té el poder d’entrar i despertar aquestes ments adormides, i avui dia ja hem dut a terme el programa en 1.350 residències.

Ha connectat el seu propi passat amb el seu futur.

El dolor més gran de la gent és la separació i la incapacitat de sentir-se a un mateix, de connectar, aquest era el meu dolor quan era jove. Tota l’alegria a la meva vida ha vingut a través de la connexió amb mi mateix, amb els éssers estimats i amb la vida.

No hi ha alegria en l’aïllament.

No, i tot i això és així com busquem la seguretat. La música ens connecta amb els sentiments, i els sentiments sempre tenen a veure amb els altres. La música ens mostra que hem de viure en harmonia.

Despertars

La pel.lícula que ha guanyat el festival de cinema de Sundance, Alive Inside (Visc dins meu), que va aixecar els espectadors de les butaques amb crits i llàgrimes, amb un tràiler que s'ha convertit en un fenomen viral a YouTube, s'ha presentat a la II Mostra Audiovisual de Cinema Científic i Tecnològic de Barcelona i busca distribuïdor a Espanya. El documental mostra els resultats del programa Música i Memòria, oenagé que reuneix iPods amb música personalitzada per a pacients amb demència i que evidencia com la música activa el cervell. Veure el despertar d'aquestes persones arraconades, la seva alegria, és màgic.

Ima Sanchís

07/05/2015

La Vanguardia