Generació "sanvidtx"

 Moltes persones de més de 60 anys tenen cura dels pares i dels néts alhora

Foto per David Airob

Quan se sentia esclavitzada per la feina, Glòria Bonet pensava en el dia de demà, en tot allò que faria quan es jubilés. "La meva idea era que l’esforç de tants anys de feina com a autònoms ens permetés al meu marit i a mi viure amb una mica d’alleujament per fer excursions, viatjar...", explica. Avui, amb 71 anys, la seva realitat és una altra. El seu dia a dia transcorre entre sales d’espera per acompanyar la mare -91 anys- al metge, portant o recollint els néts de l’escola, cuidant-los si estan malalts, preparant el dinar i fent la compra per als fills que treballen... I els seus plans de jubilada ociosa estan concentrats un dia a la setmana quan va a les seves classes d’història de Barcelona i es dedica a fer turisme per la ciutat. 

 

Com la Glòria, un creixent nombre de jubilats estan havent de de relegar els seus projectes personals per tal de cuidar els pares i els néts i porten una agenda atapeïda i marcada per les obligacions i necessitats d’altres. 

"Els noranta ja hi va haver una generació que es va trobar que els seus pares vivien més de l’esperat, amb fills que no se n’anaven de casa fins als 30 i néts per cuidar, però aquesta situació l’afrontaven al voltant dels 50 anys, no a partir dels 65 i 70, quan per bona que sigui la salut les condicions no són les mateixes", afirma Toni Rivero, responsable d’estudis de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB. 

"Les anàlisis de sang dels meus pares, nonagenaris, són millors que les meves! Ells van tenir una vida laboral amb menys estrès, fa anys que es cuiden la salut i viuen feliços i organitzats sabent que ens ocupem d’ells i de la seva economia; en canvi jo, atrapada entre les seves necessitats i les d’ajudar els fills amb els néts, tinc una agenda imprevisible i tinc més dificultats que de jove, quan compatibilitzava la feina i la criança dels fills", diu Carmen López, de 66 anys. 

La situació de dobles cuidadors que viuen Bonet i López i molts altres jubilats és fruit de l’evolució demogràfica de la societat espanyola, que ha donat lloc a això que alguns sociòlegs denominen família espàrrec: famílies cada vegada més llargues i estretes a causa d’una fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment (vegeu el gràfic superior), i en les quals la successió de generacions se substitueix per la superposició. “La distància entre els qui ara tenen 65-75 anys i els seus pares era d’uns 20 anys, però se’n porten uns 30 amb els seus fills, que han esperat fins als 35 o 40 per donar-los néts, de manera que en molts casos coincideixen quatre generacions, la més gran i la més jove, amb necessitat de cures, i com el sistema de protecció social sovint no les cobreix, les famílies recorren als qui estan en la seixantena o setantena, que normalment tenen més temps i condicions bones de salut”, detalla Rivero.

Però no tot és demografia. Que hi hagi una generació emparedada -generació sandvitx, s’autoanomenen alguns dels seus membres- entre les cures als grans i al petits de la família també té molt a veure amb l’economia. "Durant els anys de bonança era més fàcil que els nens anessin a l’escola bressol si els avis havien d’atendre els pares, però amb la crisi molts no poden i demanen ajuda als avis o fins i tot acaben vivint a casa seva, la qual cosa fa que la cura sigui contínua", indica Carme Triadó, catedràtica de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Barcelona.

“Amb la crisi les coses no estan com per demanar el dia lliure a la feina per portar el nen a vacunar o per exigir mesures de conciliació, i els sous han baixat i no permeten pagar a algú que s’encarregui de les criatures, així que els avis acabem ajudant molt més que abans”, explica López. També han estat raons econòmiques les que han forçat algunes famílies a treure els grans de a residència o retirar-los el cuidador que els atenia a casa i assumir ells aquesta responsabilitat.

"Les circumstàncies econòmiques i la classe social compten, perquè cada jubilació és un món, però aquest fenomen està afectant moltes famílies de classe mitjana, molts professionals acabats de jubilar que tenien projectes per continuar actius i hi han de renunciar", explica Carmen López.

Triadó, que ha estudiat les conseqüències que té per als avis el rol de cuidadors, assegura que "cuidar una persona gran dependent és estressant i obliga a renunciar a coses que un faria, i si a això s’hi afegeix la cura dels néts, encara que aquesta resulti més gratificant, implica un estrès doble i aquests avis es troben que no poden tenir vida pròpia".

Múltiples investigacions constaten l’estrès del cuidador i el seu impacte en la salut física i mental a qualsevol edat. Però els especialistes en envelliment subratllen que, a diferència de generacions anteriors, els qui arriben ara a la jubilació ho fan amb el convenciment que el seu temps és important, amb projectes per continuar actius perquè tenen una àmplia etapa vital per davant (vegeu l’evolució de l’esperança de vida als 65 anys al gràfic), i renunciar-hi provoca moltes frustracions.

"Per mi va ser una desil·lusió jubilar-me i topar-me amb inconvenients per als meus plans, però mires de recuperar-te i tirar endavant; ara penso que aquestes obligacions familiars també m’ajuden a estar activa, que jo no necessito anar al gimnàs perquè ja em mantinc en forma rentant la mare, anant a la plaça, fent les feines de casa i encarregant-me dels néts...", explica Glòria Bonet. I tot i que no es penedeix de prioritzar la cura de la seva família -“em fa feliç”-, sí que es lamenta de l’escàs reconeixement social que té la feina d’aquestes àvies i avis. Referent a això, Triadó subratlla que moltes vegades es pensa en els jubilats com a in- actius però una gran part d’ells estan immersos en allò que es diu envelliment productiu perquè fan alguna cosa per a la família i per a la societat que té repercussions econòmiques. "En l’àmbit de la psicologia es parla de generativitat, de fer coses per als altres que tenen significat per a tu, i cuidar els néts i els pares seria dins de les conductes generatives i s’hauria de valorar molt més perquè és una contribució a la societat", detalla.

Els indicadors demogràfics i les retallades de les polítiques de protecció social indiquen que la generació sandvitx anirà a més durant els propers anys. "Els que aniran fent 65 anys durant els pròxims 10 o 15 tenen pares vius amb qui es porten 20 o 25 anys, així que es mantindran aquestes circumstàncies de convivència de generacions", explica Toni Rivero.

I recorda que es tracta d’un col·lectiu ampli, el de l’anomenat baby boom. Però també avança que es tracta d’un problema temporal, de transició, provocat pel pas de generacions molt pròximes en el temps a generacions que s’allunyen entre si. "D'aquí a 35-40 anys, quan els que avui en tenen quaranta anys envelleixin, els seus pares ja no seran vius i, per tant, no hauran de cuidar-los", sentencia.

Mayte Rius
13/02/2015
La Vanguardia