A Lampulo, un barri marítim de Banda Aceh, un carreró estret desemboca en una plaça on hi ha les restes d’una casa que sostenen una barca de pescadors d’uns 16 metres. Ara fa just 10 anys que hi va quedar clavada, arrossegada per la segona de les tres onades del tsunami que va seguir el terratrèmol de 9,1 graus i que va afectar tot l’oceà Índic el dia de Sant Esteve. La regió indonèsia d’Aceh, al nord de l’illa de Sumatra i la més pròxima a l’epicentre, va ser la que més en va patir els efectes, amb uns 170.000 dels 230.000 morts i desapareguts, i més de 800 quilòmetres de litoral completament arrasats.
 |
| Nicolas Asfouri / AFP |
La terra va tremolar cap a les 8 del matí i molts van quedar ferits i atrapats a la runa, recorda la Mariana, que va ser a temps d’enfilar-se a un turó abans que, mitja hora més tard, arribés el tsunami. “La primera onada era molt gran. La segona ho va destrossar tot. La tercera va ser la pitjor. Des del turó vèiem com s’enduia els morts mar endins”, relata.
Als baixos de la casa de Lampulo, conservada com a museu, hi ha penjades dues pancartes que recullen els noms dels 982 veïns del barri que van morir aquell dia. Els dos primers de la llista són els avis de la Hardiyanti, de 24 anys, que visitaven per primer cop la ciutat. Els set següents inclouen la mare, germans i cosins. El seu pare va ser un dels 59 veïns que es va salvar pujant al terrat de la casa i saltant dins de la barca que venia a la deriva. A la resta, en canvi, no els ha trobat mai i per això cada any, en l’aniversari de la catàstrofe, resa per ells a les dues fosses comunes de la ciutat, on es van enterrar unes 72.000 víctimes. “Si són vius potser ens tornarem a veure. Si no, espero que Déu els hagi acollit”, diu.
Superació del trauma
La Hardiyanti, que aquell dia era en una residència escolar lluny del mar, diu que explicar el que va viure aquells dies l’ajuda a ser més forta. La superació del trauma provocat per la terrible experiència i la pèrdua de familiars ha sigut un camí llarg i difícil per als supervivents, molts dels quals han trobat consol i refugi en la fe religiosa.
La voluntat de Déu i diverses profecies populars també han servit a molta gent per donar sentit a la monstruosa destrucció que va patir Aceh, una de les regions més conservadores d’Indonèsia i l’única on és vigent la xaria o llei islàmica. Alguns van pensar que era un càstig diví o que havia arribat la fi del món, anunciada en alguns textos religiosos, quan van veure aquella enorme onada negra que s’aproximava engolint-ho tot, passant per damunt de cocoters i pals de la llum.
El Buchari, que va ser escollit alcalde d’Aceh Besar just després del tsunami, ho resumeix així: “No tinc cap queixa perquè no va ser res planejat ni provocat per algun enemic. Va ser obra de la mà de Déu”.
Deu anys després, el rastre físic de la destrucció es gairebé imperceptible, i només la recorden les restes d’alguna paret o pilar conservats en solars aïllats. Des del terrat de la casa de Lampulo, el color vermell viu de les teulades del voltant revela la construcció recent de tot el veïnat, una situació que es reprodueix a altres zones de Banda Aceh, com la del mercat, atrafegada de nou amb l’habitual bullici del trànsit i l’activitat comercial.
La reconstrucció d’Aceh va ser obra d’una colossal operació d’ajuda humanitària de més de 6.700 milions de dòlars procedents de donacions de tot el món, coordinada per una agència creada pel govern indonesi que va acabar el seu mandat el 2009. El seu llegat més visible són els barris de nova planta escampats per tot Aceh, fets de petites cases idèntiques aixecades a corre-cuita per allotjar els 560.000 desplaçats que havien perdut la casa o, fins i tot, el solar. Moltes d’elles, però, estan buides. La raó és que se’n van construir més de les que s’havien destruït, en una mostra de les deficiències que va tenir la resposta d’emergència a una magnitud sense precedents.
El tsunami va atreure tot el sector de la cooperació internacional i la competència entre organitzacions i donants va debilitar la recuperació d’Aceh, segons admeten activistes que hi van participar. “Hi havia molta pressió dels donants per gastar els diners quan encara no havíem fet les avaluacions i no sabíem què necessitàvem”, explica el Buchari. Amb tot, l’exalcalde considera que la reconstrucció d’Aceh va ser un èxit i que la regió i la seva capital, Banda Aceh, estan en més bones condicions avui que abans del tsunami: “Tenim carreteres noves, cases noves. Sense oblidar que la gent ho va perdre tot, crec que les condicions de vida, de salut, l’economia, l’educació, en tot, hi ha hagut un gran canvi. A millor”.
Jordi Calvet
26/12/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies