Al cap de 25 anys de l’assassinat dels jesuïtes d’origen espanyol al Salvador, l’Audiència Nacional admet investigar el crim
Hi ha dies a la vida d’un periodista que no desapareixen mai del calendari mental. Sempre recordaré que el 16 de novembre del 1989 era dijous i que era a l’oficina de l’agència Efe a Rio de Janeiro quan va saltar la notícia en un cable urgent: “Ignacio Ellacuría i cinc jesuïtes més assassinats”. Avui fa un quart de segle de l’assassinat dels jesuïtes d’origen espanyol Ellacuría, Ignacio Martín-Baró, Segundo Montes, Amando López i Juan Ramón Moreno; del salvadorenc Joaquín López López; de la majordoma, Julia Elba, i de la seva filla Celina.
Ellacuría era rector de la Universitat Centreamericana del Salvador (UCA) i s’havia convertit en un dels principals valedors de la teologia d’alliberament, un corrent de pensament que va néixer al si de l’Església catòlica llatinoamericana després del concili Vaticà II. Alguns sectors conservadors salvadorencs consideraven que l’UCA era un planter d’esquerrans i creien que la guerrilla no hauria existit sense la presència dels jesuïtes al país. La persecució contra els jesuïtes havia començat abans de l’inici de la guerra civil el 1980. Ja el juny del 1977, dotze anys abans de l’assassinat d’Ellacuría, un esquadró de la mort ultradretana va amenaçar de matar els 47 jesuïtes que eren al país. Al cap de tres mesos van assassinar Rutilio Grande, jesuïta.
Ellacuría sempre va mantenir un perfil baix. Uns quants mesos abans que l’assassinessin va pronunciar un dels seus escassos discursos en un acte ecumènic. Va parlar de la necessitat de posar fi a aquella guerra civil, però no va oblidar recordar que una de les principals causes era el control que un grapat de famílies salvadorenques molt riques exercia sobre la major part de les terres productives en un país de camperols esparracats.
El funeral va ser multitudinari. L’arribada del president Alfredo Cristiani, vinculat a l’extrema dreta, va provocar una gran tensió. Anava sense guardaespatlles i va ocupar un lloc secundari. Els crits d’algunes persones contra el president salvadorenc van ser apaivagats pels jesuïtes companys dels assassinats.
Dos anys després, el setembre del 1991, 14 catorze militars van ser jutjats per aquest crim, però només dos van ser condemnats i posats després en llibertat gràcies a la llei d’Amnistia aprovada per l’Assemblea Legislativa.
L’any 2000, els jesuïtes es van querellar contra l’expresident Cristiani i els autors intel·lectuals de l’assassinat. El 2009, Eloy Velasco, jutge de l’Audiència Nacional d’Espanya, es va declarar competent per investigar 14 militars, els quals imputa. Hi estan inclosos quatre exgenerals, entre els quals destaca el que va ser ministre de Defensa, Humberto Larios, i els caps de l’Estat Major, René Emilio Ponce (que també va ser ministre de Defensa). L’expresident Alfredo Cristiani no serà jutjat per un delicte d’encobriment perquè està exempt de persecució universal.
La querella va ser presentada per l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya, fonamentada en el principi de justícia universal que va permetre el 1998 l’arrest del dictador Augusto Pinochet a Londres. I l’Audiència Nacional espanyola va dictaminar aquest mes d’octubre passat que els nostres tribunals són competents per investigar l’assassinat dels cinc jesuïtes d’origen espanyol malgrat la recent limitació de l’aplicació de la justícia universal al nostre país.
L’assassinat va ser atroç. Poques hores després de la inhumació dels jesuïtes, el pare José María Tojeira, provincial dels jesuïtes, ens va rebre, mitja dotzena de periodistes espanyols. “Voleu veure com els vam trobar?”, va preguntar. Em vaig atrevir a mirar les fotos que encara avui no puc oblidar. Els trets van ser fets a boca de canó i els rostres estaven destrossats. Em va ser impossible reconèixer Ellacuría, el qual mesos abans havia fotografiat.
A l’horror d’aquells dies es va sumar el vergonyós comportament de l’ambaixador espanyol al Salvador, Francisco Cádiz. Va fer durs comentaris en el funeral i va xocar amb alguns jesuïtes. Dies abans, s’havia negat a rebre una delegació que volia demanar-li refugi per als jesuïtes més amenaçats. La seva excusa va ser que no eren espanyols, sabent que estaven obligats a nacionalitzar-se salvadorencs per exercir el magisteri.
Gervasio Sánchez
16/10/14
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies