“Què valores a la vida, què saps fer i què busques millorar com a mare o pare?” Aquestes són les primeres preguntes a les quals han de respondre la vintena de mares i pares que s’han reunit dissabte al matí a l’escola bressol El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta. És la seva carta de presentació al taller Hi ha pares i mares perfectes? Com ser un bon guia per als nostres fills i filles, al qual s’han apuntat. Ho fan sota la coordinació de Bea Casanovas, terapeuta Gestalt, en un taller que forma part del Catàleg d’activitats de suport a la funció educativa de les famílies, de la Diputació de Barcelona.
El taller es va iniciar el curs passat i es tornarà a fer el curs vinent per la gran acceptació que ha tingut entre les famílies. Casanovas, també mediadora familiar, defensa l’aplicació de la teràpia Gestalt en la gestió dels conflictes familiars: “És la teràpia de l’autoconeixement i l’autenticitat. Si som més conscients de les nostres actituds, pensaments, judicis i emocions, deixem de culpar l’altre de tot el que ens passa i d’exigir-li que sigui com nosaltres volem: ens autoresponsabilitzem de la nostra vida i de com actuem com a pares i mares”. La tècnica del coaching ajuda perquè, com remarca Casanovas, “utilitza l’art de la pregunta per anar obrint nous espais de consciència i així trobar noves i creatives respostes a la situació de dificultat que estan vivint o els amoïna”.
Pura Serena, coresponsable amb Casanovas del centre Viute, que organitza el taller, explica que l’objectiu de la sessió és “acompanyar els pares i mares perquè es coneguin una mica més com a persones i entendre la relació que estableixen amb els fills; perquè, si es comprenen ells mateixos, llavors podran comprendre els fills i ajudar-los”.
Seguint la filosofia del psicòleg Claudio Naranjo, Serena assenyala: “Busquem que reconeguin la seva capacitat amorosa i que el dia a dia els fa oblidar, perquè estan més capficats en el control i el que cal fer que en veure realment el seu fill o filla tal com és”. Aquest autoconeixement passa per tornar al passat. Les mares i els pares que s’han citat a l’escola avui es divideixen en petits grups i recopilen frases que els deien els seus pares, o pensen en una persona del seu entorn que era important per a ells quan eren nens, i analitzen per què era especial. Serena explica: “Per saber què estem transmetent als nostres fills, primer cal recordar d’on venim i reconèixer el model de família que ens van transmetre. Tots hem sigut nens, i des d’aquí és més fàcil fer un exercici d’empatia: ens podem ficar en les seves sabates i tot és molt més fàcil”. Les parelles que assisteixen al taller porten a la pràctica aquesta regressió tancant els ulls i entrant, per exemple, al pis on vivien de petits.
Posar límits amb amor
El taller es va iniciar el curs passat i es tornarà a fer el curs vinent per la gran acceptació que ha tingut entre les famílies. Casanovas, també mediadora familiar, defensa l’aplicació de la teràpia Gestalt en la gestió dels conflictes familiars: “És la teràpia de l’autoconeixement i l’autenticitat. Si som més conscients de les nostres actituds, pensaments, judicis i emocions, deixem de culpar l’altre de tot el que ens passa i d’exigir-li que sigui com nosaltres volem: ens autoresponsabilitzem de la nostra vida i de com actuem com a pares i mares”. La tècnica del coaching ajuda perquè, com remarca Casanovas, “utilitza l’art de la pregunta per anar obrint nous espais de consciència i així trobar noves i creatives respostes a la situació de dificultat que estan vivint o els amoïna”.
Pura Serena, coresponsable amb Casanovas del centre Viute, que organitza el taller, explica que l’objectiu de la sessió és “acompanyar els pares i mares perquè es coneguin una mica més com a persones i entendre la relació que estableixen amb els fills; perquè, si es comprenen ells mateixos, llavors podran comprendre els fills i ajudar-los”.
Seguint la filosofia del psicòleg Claudio Naranjo, Serena assenyala: “Busquem que reconeguin la seva capacitat amorosa i que el dia a dia els fa oblidar, perquè estan més capficats en el control i el que cal fer que en veure realment el seu fill o filla tal com és”. Aquest autoconeixement passa per tornar al passat. Les mares i els pares que s’han citat a l’escola avui es divideixen en petits grups i recopilen frases que els deien els seus pares, o pensen en una persona del seu entorn que era important per a ells quan eren nens, i analitzen per què era especial. Serena explica: “Per saber què estem transmetent als nostres fills, primer cal recordar d’on venim i reconèixer el model de família que ens van transmetre. Tots hem sigut nens, i des d’aquí és més fàcil fer un exercici d’empatia: ens podem ficar en les seves sabates i tot és molt més fàcil”. Les parelles que assisteixen al taller porten a la pràctica aquesta regressió tancant els ulls i entrant, per exemple, al pis on vivien de petits.
Posar límits amb amor
L’empatia és el millor recurs a l’hora d’entendre el nostre fill. Casanovas explica que “molts pares i mares es queixen que la canalla no els obeeix, i temen especialment l’adolescència”, perquè “hi ha molt desconeixement de les etapes evolutives per les quals passen els infants i de la resposta que necessiten dels pares i mares”. En aquest sentit, la mediadora critica que hi hagi “molts llibres que ens diuen què cal fer a cada edat, i molts pocs que ens il·lustrin sobre com se senten, què necessiten de nosaltres i quina és l’actitud més sana que els ajudarà a créixer segurs, que és saber posar límits amb amor”.
Aquí és on apareix la comunicació assertiva, que consisteix a manifestar de manera franca i respectuosa les nostres opinions o emocions. “No hi ha judici, ni acusació, ni fer sentir culpable l’altra persona, que no se sentirà agredida i segurament serà capaç de modificar la conducta o l’actitud”, explica la terapeuta. Serena afegeix que un dels principals errors que es comet a l’hora de comunicar-se amb els fills és “minimitzar els sentiments i emocions que expressen o imposar els patrons patriarcals que portem adquirits”. Admet que l’única manera de fer servir aquesta tècnica de comunicació és “pràctica i més pràctica”.
Aquí és on apareix la comunicació assertiva, que consisteix a manifestar de manera franca i respectuosa les nostres opinions o emocions. “No hi ha judici, ni acusació, ni fer sentir culpable l’altra persona, que no se sentirà agredida i segurament serà capaç de modificar la conducta o l’actitud”, explica la terapeuta. Serena afegeix que un dels principals errors que es comet a l’hora de comunicar-se amb els fills és “minimitzar els sentiments i emocions que expressen o imposar els patrons patriarcals que portem adquirits”. Admet que l’única manera de fer servir aquesta tècnica de comunicació és “pràctica i més pràctica”.
Xavier Tedó
10/05/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies