Guido Pennings, espert en bioètic, doctor en Ciències Morals
Tinc 55 anys. Sóc belga. Visc a Lovaina, la ciutat universitària de Flandes per excel·lència.
Casat i sense fills per elecció. Gastem massa recursos, hem d’alentir l’economia, abandonar la idea errònia que mantenir-se estable és anar cap enrere. Sóc ateu
Ciències morals?
Una combinació de ciències humanes i ètica que jo aplico a la reproducció assistida.
Com es dilucida el que està bé o malament? Quina responsabilitat!
En funció d’una sèrie de regles, com els drets humans, o en funció de les conseqüències.
Per exemple: si dues lesbianes decideixen tenir fills, aquests seran feliços?
...
Caldrà esperar que creixin. Segons tots els estudis aquests nens funcionen perfectament bé, i per això crec que la reproducció assistida transfronterera (si no l’aproven en un país te’n vas a un altre) és una cosa positiva.
Què és el correcte segons la bioètica?
No hi ha una sola resposta correcta. A Bèlgica, per exemple, es dóna tractament a les dones lesbianes i a França no. Els experts aconsellem i els polítics decideixen.
... i el mercat mana.
Sí, la comercialització i el consumisme manen. Avui el pacient s’ha convertit en client; va al metge i li diu: “Vull un part amb cesària” i encara que no ho necessiti, avui el metge l’hi farà.
Vostè ha elaborat diversos estudis; quines dades el sorprenen?
Que tot Europa vingui a Espanya a buscar òvuls i vagi a Dinamarca a buscar esperma. Tots els països intenten aconseguir donants nacionals sense èxit. Perquè, que els danesos volen donar esperma no ho sap ningú.
El tractament de fertilització in vitro és costós.
En alguns països el sistema sanitari públic se’n fa càrrec i en d’altres no; en uns els donants són anònims (Espanya i Bèlgica), en d’altres són identificables (el Regne Unit).
La reproducció assistida és sovint privilegi de rics?
Hi ha moltes persones, cada vegada més, que no acudeixen als centres de fertilització sinó a internet: escullen el seu propi donant a casa. La cosa és molt senzilla, els instruments que es necessiten són a qualsevol cuina. La gent troba maneres d’aconseguir el que vol, i això va a més.
Quins són els problemes ètics que s’estan debatent?
L’anonimat n’és un.
I què en pensa vostè?
Que l’elecció hauria de ser dels pares. Però és una qüestió complexa perquè també hi intervenen la resta de la família i la societat i si aquest nen és rebutjat, no serà bo per a ell. La idea del bastard no ha desaparegut; encara creiem que un fill hauria d’estar relacionat amb la mare i el pare, i que totes les altres coses són a tot estirar una segona opció.
Llavors?
Crec que una dona té el dret a escollir un donant anònim i no explicar-l’hi al fill. De fet, hi ha milions de nens que no són del seu pare i no ho saben ni el fill ni el pare.
Quin és el segon gran tema?
La comercialització d’òvuls s’ha convertit en un negoci de grans beneficis.
I proliferen les mares de lloguer.
El món sencer se n’està anant a l’Índia i paguen cinquanta vegades menys del que es paga als EUA on, a diferència d’Europa, és legal comprar material corporal.
Quines tarifes fan servir?
Al voltant de 150.000 dòlars per una mare de lloguer; els òvuls estan en funció de la qualitat de la donant: si és jove, maca i universitària pot costar fins a 50.000 dòlars.
Un gran mercat amb els brokers.
En gairebé tot els països el límit d’edat per als tractaments de fertilitat està en els 47 anys, als EUA s’hi tracten dones de fins a 65 anys.
Vostè és al comitè d’ètica de diverses clíniques; expliqui’m algun cas.
Hi ha una petició de dues persones d’intel·ligència límit i infèrtils que volen tenir fills. Què has de fer?
No ho sé, què faran?
Si el nen és normal molt aviat serà més competent que els pares i haurà d’assumir un rol parental. Si no ho és, fins a quin punt podran cuidar-lo? I què fas amb persones amb sida o amb una malaltia congènita?
...
Són casos reals.
Quin és el cas més difícil en què ha participat?
El de Diana Blood, que va demanar de ser inseminada amb l’esperma del marit mort. El tribunal britànic va decidir que no, però va permetre que es tractés a Bèlgica. Va ser el primer cas transfronterer i d’inseminació post mòrtem. Vam trigar nou mesos a decidir.
Per què van decidir que sí?
Hi ha casos intermedis: molts nens han nascut després que el pare morís a la guerra. Avui és possible a tots dos països i es reconeix el pare, la qual cosa és important en temes d’herència.
Començo a entendre la complexitat del tema.
Són problemes tan complexos que necessitem una pissarra per explicar qui està relacionat amb qui i com. Jo sempre els dic als meus alumnes que no hi ha cap filòsof que tingui tanta fantasia com tenen els pacients. No m’he avorrit mai en tots aquests vint anys.
Ima Sanchís
23/05/2014
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies