SOS cristians

Dones Cristianes demanant clemència per Mariam Yahya Ibrahim

Les persecucions de cristians en l’islam es perpetren davant el nostre silenci i indiferència

Preguntes simples. Si un país de majoria cristiana condemnés una noia embarassada de vuit mesos a cent fuetades i a pena de mort per haver-se casat amb un cristià, què passaria? Si en aquest mateix país es prohibís portar qualsevol símbol que recordés a l’islam, i estigués prohibit edificar mesquites, i convertir-se a la fe musulmana, considerades ambdues accions delictes capitals, també amb sentència de mort, podem imaginar què passaria? I si la blasfèmia fos un delicte també capital, i qualsevol cristià pogués acusar un musulmà d’això, utilitzada la llei com a coacció de domini, què passaria?... Perquè vull recordar que pel simple fet d’haver dibuixat unes caricatures, el món va tremolar, a les terres de l’islam es van cremar esglésies, va morir gent assassinada i hi ha uns dibuixants amagats, amenaçats de mort. Amb l’islam no podem topar, ni tan sols per fer un dibuix, o mostrar una crítica, i a les proves de les dones musulmanes amb fàtues de mort per mostrar la seva dissidència, em remeto.

I això és el normal? De cap manera, perquè l’islam ha tingut èpoques de llum, a l’Europa de les ombres, i hi ha hagut moments en què ha estat una terra de tolerància. Avui, en canvi, està monopolitzat per colles de fanàtics i oligarquies riques que l’han convertit en l’excusa d’una maldat totalitària que utilitza la coerció, la por, la repressió i la violència. I aquesta por i coerció no només dominen els seus propis ciutadans, sinó que han recorregut l’espina dorsal de tot el planeta. D’aquí que el seu agut soroll coincideixi amb el nostre més agut silenci…

Aquesta és la paraula, silenci. Les persecucions de cristians en tot l’islam, des d’Egipte fins a Pakistan, des de Cisjordània –on la població cristiana està desapareixent– fins al Sudan o el nord de Nigèria, passant per Orient Mitjà, es perpetren davant el nostre silenci i la nostra indiferència. Els règims islàmics es permeten una constant repressió contra la població cristiana –de la jueva ja ni parlem–, a més de la mateixa repressió al seu poble, perquè tenim l’ànima venuda a un barril de petroli, i, en conseqüència, patim el silenci dels vassalls. La psiquiatra siriana Wafa Sultan, exiliada als EUA per enfrontar-se a un imam a Al-Jazira, em va recordar aquest proverbi àrab: “Si em necessites, et posseeixo”. Ells ho saben, i exerceixen el seu domini sense complexos; nosaltres ho sabem, i callem. I amb tot, realment estem tan malament, som tan poca cosa, la UE o l’ONU són tant res, que ni tan sols no podem intentar alguna cosa? Ni una protesta? Perquè el cert és que si el món es mostra impassible davant aquests països amics que perpetren tota mena de barbaritats, emparats en la riquesa, o en la por, o en tots dos, significa que no som res. Mataran una noia embarassada per estimar un cristià, on són les protestes, on les pancartes, on el dolor i la ràbia? Que derrotats que estem!

Pilar Rahola

18/05/14

La Vanguardia