Els ulls enganyen; les mans, no

Mil espanyols amb discapacitat visual cursen estudis universitaris

 David Blankett,  ex-ministre de Treball Britànic

 

 

Quan, ara fa 50 anys, l’ONCE va posar en marxa la primera escola universitària de Fisioteràpia a la Universitat Autònoma de Madrid, els col·legis professionals no s’atrevien a permetre’ls afiliar-s’hi i, per tant, tampoc exercir professionalment. Els deien que tenien massa dificultats, massa obstacles per superar.

Però ells i elles s’havien format en les mateixes matèries que els vidents, amb descripcions molt més detallades, això sí, per poder imaginar-s’ho sense veure res o veient molt poca cosa. I amb molta maqueta tridimensional, aprenent-se amb el capciró dels dits cada vèrtebra, cada múscul. Pur tacte i molt coneixement. Han format uns 500 físios. Avui és una escola considerada d’excel·lència i, a més de persones amb dificultat visual, hi van alumnes d’altres escoles per formar-se en alguna especialitat o matèria concreta. Perquè l’aspecte del pacient pot induir a error i de vegades els ulls enganyen. Les mans, no.

L’ONCE reconeix que per escrit no consten limitacions en les persones sense visió completa o parcial, però d’haver-n’hi, n’hi ha. Per exemple, algun professor ha demanat el canvi d’aula quan ha sabut que tindria un alumne cec. Tanmateix, les persones amb problemes de visió greus poden fer tot allò a què s’atreveixin. Sembla lògic no intentar ser pilot de curses o d’aviació o cirurgià. Però metge? A la facultat de Medicina del Clínic de la UB, per exemple, hi ha una alumna amb dificultats de visió importants que després de cursar la carrera de Farmàcia va voler ampliar el seu camp fent Medicina. La seva dificultat visual es resol de moment amb uns determinats programes d’ordinador que ella sí que pot llegir, tot i que és previsible que necessiti una altra classe d’assistència per interpretar proves diagnòstiques. També hi ha dos alumnes amb problemes importants d’audició que recorren a l’assistència tècnica per seguir les classes i fer les pràctiques. A Espanya actualment hi ha gairebé mil estudiants universitaris cecs o amb dificultats visuals. Les seves carreres preferides són les que desemboquen en la docència, però es tracta d’alumnes que van a totes les facultats. “Arriben fins on els deixa arribar la seva discapacitat”, resumeix l’ONCE.

L’opció laboral principal és vendre el cupó, però cada vegada són més els venedors amb una altra discapacitat diferent de la visual. Potser perquè la cura durant l’embaràs i el part ha reduït dràsticament el risc de ceguesa “de naixement”. A més de la venda, el que més atreu és fer oposicions, perquè és un entorn amb quotes reservades per a discapacitats i posen molts menys problemes que les empreses. Periodistes invidents s’han trobat més d’una vegada amb problemes pel fet de portar el gos guia a una entrevista. La segona professió preferida és la de professor. També hi ha grans afinadors de piano. Sovintegen les telefonistes i les estenotipistes. I els fisioterapeutes. Però els límits van caient.

Ana Macpherson

13/05/14

La Vanguardia