En peu de guerra

La vida i el benestar de més de nou milions de persones depenen de les gairebé 30.000 oenagés que treballen a Espanya. Nou milions d’ànimes que han trobat al Tercer Sector un bastó per recolzar-se aquests anys tan durs. Són grans, nens, famílies senceres sense recursos, dependents, toxicòmans, immigrants, dones víctimes de violència de gènere; molts que en temps de bonança ja passaven un mal moment i altres, la majoria, que han estat arrossegats sense pietat després de la pèrdua de l’ocupació o la reducció salarial… El futur de gran part d’ells corre el risc de truncar-se encara més si, com asseguren des del Tercer Sector, no es modifica l’esborrany de la futura llei de subvencions que, assenyalen, obligaria a “tancar al 90% de les oenagés”. 

Les oenegés atenen nou milions de persones a Espanya, entre les quals, moltes dependents

Per què? La proposta del Ministeri d’Hisenda (encara és un esborrany) és que les entitats, siguin del tipus que siguin, que sol·licitin qualsevol ajuda o subvenció pública, independentment de si es dirigeixen a l’administració de l’Estat, a la comunitat autònoma o als ajuntaments, hauran d’acreditar que disposen d’entre un 20% i un 40% dels diners públics sol·licitats. El problema, tal com explica Luciano Poyato, president de la Plataforma del Tercer Sector, és que mentre una empresa té possibilitats, gràcies a la seva activitat, de generar capital, no passa el mateix amb les oenagés, entitats sense ànim de lucre que no generen beneficis. I les quotes dels associats que financen els seus projectes no donen, “ni de bon tros”, per poder cofinançar els ajuts que sol·liciten. “L’únic benefici que el Tercer Sector genera és l’ajuda a les persones, i això no es compta en euros, sinó en assistència”, afegeix.

Per a la Plataforma del Tercer Sector, el sistema de cofinançament en el qual treballa el ministre Cristóbal Montoro implicaria “que els serveis que es presten a les persones en risc d’exclusió social hauran de ser cofinançats amb un altre tipus de fons privats” i, per tant, d’organitzacions amb ànim de lucre.

“El sistema de serveis socials i de manteniment dels drets socials bàsics no és una responsabilitat de la qual l’administració pública pugui alliberar-se, deixant-la en mans privades, ja que és bàsic per al correcte funcionament democràtic d’una societat inclusiva”, reivindica aquesta plataforma creada l’any 2012 i amb membres com Càritas, Creu Roja, Cermi o la mateixa ONCE.

Aquesta situació no deixa de ser paradoxal, tal com reconeix Poyato: mentre gran part de l’assistència social als més necessitats recau per exprés desig del Govern en les oenagés, com va deixar clar la ministra de Sanitat i Serveis Socials, Ana Mato, ara (si és que l’esborrany acaba fentse realitat) se les obliga a buscar un cofinançament que els impediria de sobreviure. Només se salvaran les més grans.

Què passarà? Montoro encara no s’ha pronunciat. Sí que ho ha fet Mato, qui ha mostrat tot el seu suport al Tercer Sector i el compromís d’intentar que aquesta proposta no tiri endavant. Entén, diu Poyato, el paper de cohesió social que actualment estem portant a cap. De moment, avui mateix celebren un seminari a la seu de l’ONCE dirigit a directius i tècnics de les entitats socials per analitzar la reforma de l’esmentada norma i les seves conseqüències. Les seves propostes acabaran sobre la taula de Montoro.

Celeste López

31/03/14

La Vanguardia