Vendre'ns la vida

No deixa de voltar-me pel cap. Potser perquè he viscut fa poc la mort d'un noi de 15 anys, i de tant en tant em sento temptada de fer aquella pregunta que sempre resulta absurda des de la perspectiva humana: per què? Per què la mort s'abat sobre persones plenes de llum, joves, vitals i magnífiques? Com si la mort hagués de destriar bons i dolents, o posar un paràmetre temporal per emportar-se'ns. Com si poguéssim reclamar a Déu una explicació de la puntada en el tapís immens de la creació, com si de veritat poguéssim jutjar entre el bé i el mal, sense recordar que un sense l'altre no existeixen. I tot es fa més incomprensible quan immediatament els especialistes en trasplantaments d'òrgans comencen a demanar permís per prendre coses del finat a fi i efecte de recompondre un viu necessitat. Em diran que per a ells les morts són, si més no, una manera de proveir el món d'esperança. Paradoxalment s'instal·len en la rodalia del desig de mort perquè necessiten tot tipus de desgràcies per donar la vista, una vida normal, la vida. Així és la llei, fins i tot quan la llei es trenca i un fill se'n va abans que els seus pares. Bona nit, Àngel.

Però, coses que passen, la realitat dels trasplantaments té més cares: s'ha sabut les darreres setmanes que en una xarxa de tràfic d'òrgans s'oferien fins a 40.000 euros per un tros de fetge. Acceptant que el fetge es regenera (torna a créixer, diuen, com les potes d'una aranya), on rau el problema? Sabem que es tolera la venda d'òvuls o de semen fins i tot amb publicitat (“Al igual que en el caso de la donación de óvulos, la ley impide el pago por muestras de semen. Sin embargo se permite la compensación económica en función de las molestias que supone para el donante”, diu un web ben conegut, i no hi afegiré cap comentari); sabem que hi ha qui lloga el seu úter per tal que Ricky Martin pugui adoptar des del moment zero, i la notícia surt a la primera plana d'un munt de revistes que anomenen “rosa”; àdhuc m'arriba que a la major part del món moltes dones i no pas pocs homes continuen llogant el seu cos sencer per diners i en molt pocs països és delicte; i, si em poso més estupenda, conec un munt que han llogat la seva ànima per un càrrec en un partit polític, i de tots són coneguts els que han venut la seva intimitat per tan poca cosa com la fama.

¿Què es pot vendre i què no en aquest mercat global on el comerç de futurs (han pensat què vol dir això?) no s'entén com tràfic d'expectatives, ans com la “intel·ligència per als temes borsaris”, i així els voltors més despietats poden ser senzillament gent desperta? Especular està permès, però vendre's un tall de fetge és un delicte. Per quina raó?

La raó, única i menyspreable, és la quimera de la igualtat. Quan es va estendre la notícia de la xarxa de traficants s'hi va afegir: “Entre els clients es trobava un ric libanès que necessitava un trasplantament.” Ah! Qui pot comprar-ho tot, qui té al seu abast comprar l'hospital on li facin el trasplantament, ha de seguir els protocols per a la donació del fetge que se li hagi de trasplantar, tot i que els diners que es poguessin pagar al donant li servissin per treure de pena a molts vius i propers; anem a fer veure que tots som iguals mentre no arriba el temps de la clonació per trasplantar que tan cruament descriu Murakami a No em deixis mai (en pel·lícula, L'illa). Una societat que pretén posar tanques al camp d'un comerç que ben segur existeix, mentre fa els ulls clucs a totes les vils maneres de vendre l'esperit que contaminen les conquestes d'Occident. Que sàpiga que al mateix temps haurà de començar a fer estadístiques del nombre de suïcidis que no són fruit de la voluntat de marxar, ans un pòstum regal a la gent estimada, mitjançant l'assegurança. La vida en venda.

Montserrat Nebrera

24/03/14

El Punt Avui