Una fundació treballa amb recluses en tercer grau per millorar la seva formació i ajudar-les a buscar una feina i reinserir-se a la societat
Sé que em vigilen, però prefereixo viure així que ser a la presó”, diu l’Ana. La van condemnar a cinc anys per un delicte de tràfic de drogues. Però ja no viu entre reixes. Li van concedir el tercer grau i comparteix pis amb set preses més a la Unitat Dependent de Tarragona. La Fundació pel Suport Social Solidari gestiona aquest pis i proporciona a aquestes dones eines perquè puguin refer la seva vida. No és fàcil però l’Ana (37 anys) ha aprofitat aquesta segona oportunitat. Com les seves companyes de pis, viu vigilada però ha trobat una feina i un altre sentit a la vida.
“Tenen molt clar que som el seu radar”, afirma Laura Andreu, la responsable d’aquesta fundació a Tarragona. Ella, Raquel Bonilla i Ainhoa Ruiz s’encarreguen de teixir el pont entre els barrots i el carrer. Totes les preses han de ser al pis al vespre. Allà sopen i dormen. Sempre acompanyades per un treballador social, que té en aquest mateix pis la seva pròpia habitació. Allà algunes aprenen coses tan bàsiques com una rutina d’higiene personal, hàbits alimentaris o preparar una entrevista de feina (per a algunes, la primera de la seva vida). La Fundació els fa un seguiment discret durant el dia: “Si una treballa en un bar, per exemple, m’hi presento, prenc un cafè i l’observo”, explica la Laura. Si el seu comportament no és correcte, si no cooperen i no treballen per a la seva pròpia reinserció, aquestes dones perden automàticament la condició de semillibertat i tornen a la presó. Molt més lluny de les seves famílies i, en alguns casos, dels seus fills, ja que a Tarragona no hi ha presó de dones.
La Laura, l’assistenta social, s’entrevista amb les preses com a mínim una vegada a la setmana per fer un seguiment personalitzat de cada cas i dissenyar la millor estratègia perquè puguin i aprenguin a viure en llibertat: les orienta sobre quins cursos de formació els poden anar bé o com han de preparar i presentar el seu currículum. “En general, vénen de famílies desestructurades, tenen una autoestima molt baixa i pocs recursos per tirar endavant soles i trencar amb les relacions i les dinàmiques que en el seu moment les van portar a delinquir”, explica.
L’Ana (casada però sense fills) està contenta perquè fa uns mesos va trobar feina. Té un contracte de mitja jornada netejant un edifici. Allà ningú no sap que està complint condemna. Abans va fer un curs bàsic d’informàtica, “perquè no en tenia ni idea”, diu. I ara ja sap utilitzar el correu electrònic. També va fer un curs per treballar en geriàtrics: “I em sortien ofertes però sense contracte, així que em vaig apuntar a un altre de cuina i aquest em va anar molt bé perquè vaig conèixer gent i em va sortir la feina que tinc ara i que espero que em duri”, explica.
A la Cristina (el nom és fictici com el de l’Ana), la van condemnar a deu anys i set mesos de presó, també per un delicte de tràfic de drogues que no ha reconegut. Va estar més de cinc anys a la presó de Ponent (a Lleida) fins a aconseguir el tercer grau. Quan va ingressar, els seus fills tenien 18 i 13 anys. “Al principi ho vaig passar fatal, dormia dues hores al dia i en dos mesos em vaig aprimar més de trenta quilos, però després em vaig fer a la idea... cinc anys entre barrots és una vida”, diu. Ara està tramitant la llibertat condicional: “Tot i que ja no sóc a la presó sóc molt conscient que estic complint una condemna i que qualsevol incident pot portar-me directament a la presó una altra vegada... a tota hora m’estic jugant la meva llibertat”, afirma. Abans de la detenció, tenia una botiga, ara ha fet un curs sociosanitari i també de monitora de menjador. Ara està treballant en un centre geriàtric.
“El dia que deixi de tenir il·lusió i no sigui capaç d’entendre la posició de l’altre i respectar-la sense jutjar-la, deixaré aquesta feina”, afirma Laura Andreu. El treball de l’equip de la Fundació és complex: elles dissenyen l’itinerari integral de reinserció sociolaboral, que és diferent per a cada presa: “Nosaltres donem les eines perquè elles puguin tirar endavant, si no creguéssim que això funciona, no ho faríem”, diu la Laura i la seva companya Raquel.
Mantenint la distància i l’autoritat però generant confiança, aquestes professionals es converteixen en un pilar per a les preses i amb algunes mantenen el contacte fins i tot quan han acabat la condemna.
Sara Sans
24/03/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies