Eduardo Grecco, psicòleg clínic
Tinc 66 anys. Vaig néixer a Buenos Aires i visc a Mèxic des de fa 15 anys. Sóc doctor en Psicologia, expert en bipolaritat. Casat, tinc tres fills. Les crisis són transvasaments de recursos cap a la gent que té el poder: els causants de la crisi són els que més hi guanyen. Sóc budista.
De què patim els humans?
D’infelicitat, insatisfacció, control, possessivitat i cobdícia psicològica: apoderament de l’altre.
Aquests són els mals contemporanis?
Sí, i aquesta societat no ens ajuda, entre altres coses ens impedeix de viure els dols amb normalitat. Fixi’s en la tristesa, una reacció natural que ens ajuda a separar-nos d’allò que perdem. La depressió és el contrari: quedar-se fixat, no poder fer el dol. La tristesa és una experiència natural que ens ajuda a créixer, la depressió ens estanca.
Tampoc no l’elegim.
El que és normal és que davant una ruptura amorosa o una una pèrdua et diguin: “Anima’t”, “surt del forat”… Però el que és sa és que estiguis trist, perquè si aprens a entristir evitaràs caure en una depressió. Per guarir qualsevol emoció cal permetre sentir-la, no tenir por, no ser mediocre.
Perdó?
No tenir mitja tristesa, mig enuig… Cal connectar-se profundament amb el que un sent. Els afectes són una brúixola en el procés de la vida. Si jo li trepitjo un ull de poll i vostè em contesta: “Sóc un ésser de pau, aquí tens el meu altre peu”, això és patològic. Si s’enfada, és normal.
Em treu un pes de sobre.
Si estàs fent un canvi significatiu en la teva vida i t’estresses, és normal. Però hem construït una societat que no ens permet connectar-nos amb els afectes, i així arribem a no saber el que sentim. La gent em diu: “No sé si estic enfadat o trist, si estimo o no estimo la meva parella”.
Estan perplexos. Si un està connectat profundament amb el que sent, sap el que vol a la vida. És com en el tema de l’amor.
Què vol dir?
Si es pensa, no se sent. I fem més cas a la raó que als sentiments. El pensament ens distreu, l’afecte ens parla amb més encert de la realitat de les coses. I bé, els efectes de la societat construïda des de la raó aquí els tenim.
La depressió es va coent a foc lent?
Sí. És un hàbit que anem desenvolupant quan no acceptem els canvis. Constantment substituïm una pastanaga per una altra, ens aferrem a les coses i existim a través d’aquestes coses, i quan ja no les tenim ens deprimim.
Aquesta crisi ha enfonsat molta gent.
Deixem que ens prenguin les il·lusions i l’esperança, i això és una cosa nostra, que nosaltres hem de gestionar. Hi ha coses tristes i dissortades, però jo no sóc ni trist ni dissortat, això no t’ho poden prendre. El teu eix interior no el pots perdre.
Doncs el perdem molt sovint.
Som educats en això: som el que tenim, som el que passa, estem entrenats en una societat d’èxits. La felicitat és una construcció que un ha d’edificar des de l’interior, malgrat les dissorts.
Quina eina podem donar als nens perquè construeixin aquest eix?
L’amor matern. Si hi invertíssim més, evitaríem clíniques psiquiàtriques. Però solem ensopegar amb el complex matern.
Què és això?
El que reprodueix el sistema patriarcal que ens educa en un model de ser i de relacionar-nos, i les dones en són les primeres víctimes. Per convertir-te en home o en dona has de trencar amb aquest model, créixer.
Com?
Obrint-te a les relacions clandestines, i no em refereixo a relacions ocultes, sinó diferents d’aquests patrons que repetint des de fa lustres i que ens porten a embolics i ocultacions, i a moltes patologies. Es tracta de viure amb l’altre autènticament el que sents.
No és així com vivim?
No. Els homes solen buscar companyes-mares o companyes per fer de pare. Les filles busquen aquest home que s’assembla al que va elegir la mare. No som educats per ser homes, sinó per ser cònjuges, pares o fills; de la mateixa manera que la dona és educada per ser muller, mare o filla.
Sembla pervers.
Trencar aquest model és part del procés d’alliberament masculí. El que passa és que als homes ens fan por les dones, no sabem què fer amb elles, ens plantegen desafiaments, és una aventura. A quants homes la seva dona li compra els calçotets?
Molts?
Se sorprendria. Jo inverteixo una frase evangèlica: “Només sent lliure un pot assolir la veritat”. En l’amor és el mateix: si no ets lliure, no pots estimar. Tenint una dona al costat puc ser lliure, elegint una mare trasllado la meva dependència.
Defineixi’m dona.
Un home amb una companya mare parla dels seus quefers, del que cal fer, el que ha fet avui o dels nens. Amb una dona es parla de sentiments, és capaç de qüestionar-te, no et dóna remeis, només t’acompanya.
Està sobrevalorat el sexe?
Sí, i dissociat de l’afecte, i aquesta és una altra patologia contemporània. I a més en el sistema patriarcal és un argument de venda. Tal com està concebut es converteix en un mitjà de descàrrega neuròtic.
Ima Sanchís
01/03/14
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies