El dol del suïcidi no se supera mai; s'aprèn a conviure-hi

Cecília Borràs (Barcelona, 1966) és doctora en psicologia per la Universitat de Barcelona i presidenta fundadora de l'Associació Després del Suïcidi, Associació de Supervivents, constituïda fa un any i mig. Va passar pel dur tràngol del suïcidi del seu fill, el març del 2009. L'associació vol ajudar les persones que es troben en moments semblants a refer la seva vida. El telèfon de l'associació és el 662545199 i el web és aquest: despresdelsuicidi.org

Vostè a qui va perdre?

Al meu fill Miquel, de 19 anys. Es va discutir amb la parella. No va ser cap gran discussió, però va succeir en el pitjor escenari.

Encara porta la càrrega?

Porto la càrrega de la pèrdua. Sempre conviuré amb això. Jo no sóc partidària de parlar de calendaris, però he fet una feina personal, amb el suport molt important de la família.

Què se sent?

És un xoc. Hi ha una barreja d'incredulitat, una sensació d'irrealitat. Et sents confús i desorientat. Et negues a creure que això t'estigui passant. I, sumat a tot, el dolor. Sents que la vida s'atura i que se't torna agressiva.

La gent es culpabilitza?

Sí, sobretot al principi. Això és inherent. Et preguntes què has tingut a veure amb la decisió d'aquella persona. En quin moment no vas actuar com havies d'haver actuat. Et preguntes què hauria passat si haguessis fet o dit allò o allò altre...

I vostè, què creu?

Jo sempre dic a les persones que ajudem que no podem valorar el que sabem avui amb la ignorància del passat. És ser molt injust amb nosaltres mateixos.

Culpabilitat injustificada...

Del tot. Cap persona és l'única influència en la vida dels altres.

Què és el més difícil de superar?

Quan t'imagines els últims minuts d'aquella persona. Perquè entra en un imaginari en el qual tu veus la seva desesperació i el seu patiment més absolut.

Hi ha gent que mai supera la mort d'un ésser estimat per suïcidi?

El dol per suïcidi no se supera mai, sinó que s'aprèn a conviure-hi. Has de reconstruir la teva vida cada dia. La mort per suïcidi és una cicatriu. Hi ha persones a les quals els costa molt, que posen en una càpsula el seu dolor. Perquè és molt diferent la mort d'una persona que mor per una malaltia i a la qual acompanyes que la que mor per desesperació.

Quina feina fa l'associació?

Oferim un espai a les persones que han passat pel tràngol d'una mort per suïcidi. En poder parlar amb d'altres que han patit per la seva experiència, s'asserenen. Se'n van amb una certa pau interior. Ho fem individualment. Però en cap cas substituïm l'ajut professional.

Hi ha un perfil del suïcida?

Els especialistes parlen de factors de risc per explicar el 90% dels casos: el trastorn mental, al qual tots som vulnerables, que no la bogeria, addicions, la solitud, patir una malaltia crònica i fets vitals estressants que un no sap afrontar.

El 90%. I l'altre 10%?

Possiblement són casos més explicables per un impuls. El perfil de la mort per suïcidi entre l'adolescent respon més a l'impuls.

El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Catalunya...

I per sobre dels accidents de trànsit, el nombre dels quals ha baixat per les campanyes.

Quins mites hi ha sobre el suïcidi?

Molts. Que qui ho diu no ho farà. És fals. Qui verbalitza que no vol viure és que té un patiment emocional i cal escoltar allò que li preocupa. O bé que la gent gran no se suïcida. Que és un fet propi només dels que pateixen patologies mentals...

Hi ha signes d'alerta?

Qualsevol persona que digui que no té ganes ni forces per viure, que la vida no val la pena. No tinguem por de preguntar-li si vol que l'ajudem. És un error creure que ja li passarà.

Com veu el programa preventiu que va impulsar el govern?

Que és molt important per tres motius. Primer: dóna el missatge que el suïcidi és un problema de salut i que cal abordar-lo sanitàriament, però també socialment. Segon: es podrà donar una eina proactiva de seguiment perquè la gent tingui suport en el seu patiment. I tercer: és una resposta molt responsable a un problema social greu.

Lluís Martínez

16/03/14

El Punt Avui