Plantar cara al desànim

El civisme promogut per aquestes celebracions d’estiu és relatiu i discutible

Sorprèn que, malgrat la incertesa del present, les festes majors es continuïn celebrant. Aquesta setmana n’acaben i en comencen un munt, i els organitzadors subratllen la necessitat de no renunciar-hi. Fa uns dies (el 8 d’agost), a l’acte de Convit de la Festa celebrat al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilanova, el periodista FrancescMarc Álvaro va dir: “La festa també és una manera de plantar cara a la por i al desànim; una manera d’expressar que no ens deixem vèncer per les dades més negatives ni els auguris més descoratjadors”. És una interpretació positiva del fenomen, que retrata una actitud combativa i el compromís de preservar i d’enaltir els valors col·lectius de l’activisme cívic popular.

Però la riquesa d’aquest parèntesi festiu i pirotècnic del calendari és tan diversa que permet altres lectures, com la que fan molts veïns, que aprofiten els dies de festa major per fugirne com de la pesta bubònica. No ho fan perquè s’hagin sotmès a la por o al desànim sinó perquè volen descansar i perquè, encara que s’hi esforcin, ja no s’identifiquen amb un esperit festiu clònic i mecanitzat ni amb els danys col·laterals que provoca.

Depèn de l’edat o de l’experiència festiva que tinguis, el civisme promogut per aquestes celebracions és relatiu i discutible. De vegades degenera en manifestacions primàries, que s’aprofiten de l’autenticitat i l’interès cultural per contaminar-lo de gregarisme hooligan. Amb la coartada de la festa, es cau en l’excés propi del turisme de borratxera o en una ocupació de l’espai públic i una alteració dels horaris que no li toleraríem a una empresa que organitzés comiats salvatges de solter. Per sort, llegint el programa d’una festa major convencional, podem endevinar el sabor de tots els ingredients de la recepta i preveure els nivells de compromís cívic que hi trobarem. Hi ha rituals religiosos i litúrgies civils. Hi ha espectacles i balls, i dinars populars i sardanes, i, al final, i especialment en els pobles de mar, el recurs espectacular d’un castell de focs que continua sent l’expressió més gràfica de com, amb una fidelitat ancestral, ens meravella veure com en pocs segons d’intensa resplendor es dilapiden recursos importants.

Fa uns dies, participant en qualitat d’espectador en un d’aquests espectacles pirotècnics de passeig marítim, rodejat d’una gentada de por, vaig recordar les paraules d’Álvaro definint els millors valors de la tradició festiva. I em vaig preguntar si aquells focs potents, psicodèlics, estridents i tan ben coordinats plantaven cara a la por i al desànim o si, per contra, responien a un sentiment més ancestral encara. I vaig arribar a la conclusió que, com que intuïm que el món s’acaba, necessitem trobar-nos per veure aquest moment de focs i de llum i sentir-nos units per l’admiració bocabadada d’un oohhhh llargament, fugaçment i feliçment compartit. Com l’últim àpat d’un condemnat a mort.

Sergi Pàmies

19/08/13

La Vanguardia