Famós discurs en català de Martin Luther King: "I have a Dream"

"Jo tinc un somni"

El 28 agost de 1963 Martin Luther King

va fer el seu memorable discurs "Jo tinc un somni"

al peu del monument a Lincoln, a Washington D.C.

Estic feliç d'unir-me a vostès avui en el dia que quedarà com la major demostració per la llibertat en la història de la nostra nació.

Fa anys, un gran americà, sota la seva ombra simbòlica on ens reunit, va signar la Proclama d'Emancipació. Aquest important decret es va convertir en un gran far d'esperança per a milions d'esclaus negres que van ser sacrificats en les flames de la injustícia. Va arribar com una alba d'alegria per acabar la llarga nit de la captivitat.

Però 100 anys després, hem d'enfrontar el fet tràgic del negre que encara no és lliure. Cent anys després, la vida del negre és encara minada pels grillons de la discriminació. Cent anys després, el negre viu en una solitària illa de pobresa enmig d'un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després el negre encara llangueix en els racons de la societat americana i ell mateix es troba exiliat en la seva pròpia terra.

I així hem vingut aquí avui per exposar el drama d’una condició extrema. En un cert sentit vam arribar a la capital de la nostra nació per cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les magnífiques paraules de la Constitució i la Declaratòria de la Independència, signaven una promisòria nota de la qual tot nord-americà seria l'hereu. Aquesta nota era una promesa que tots els homes tindrien garantits els drets inalienables de "Vida, Llibertat i la recerca de la Felicitat".

És obvi avui que els Estats Units ha fallat en la seva promesa pel que fa als seus ciutadans de color. En comptes d'honorar la seva obligació sagrada, Estats Units va donar al negre un xec sense valor que va ser retornat marcat "fons insuficients". Però ens refusem a creure que el banc de la justícia està trencat. Ens resistim a creure que no hi ha fons en els grans dipòsits d'oportunitat en aquesta nació. Així, doncs, hem vingut a cobrar aquest xec, un xec que ens donarà les riqueses de la llibertat i la seguretat de la justícia.

El sufocant estiu del descontentament

També vam venir a aquest punt per recordar la ferotge urgència de l'ara d'Estats Units. Aquest no és temps per entrar en el luxe del refredament o per prendre la droga tranquil·litzadora del gradualisme. Ara és el temps de elevar-nos de la fosca i desolada vall de la segregació cap al il·luminat camí de la justícia racial. Ara és el temps d'elevar la nostra nació de les arenes movedisses de la injustícia racial cap a la sòlida roca de la germanor. Ara és el temps de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu.

Seria fatal per a la nació el no adonar-se de la urgència del moment. Aquest sufocant estiu del legítim descontentament del negre no acabarà fins que vingui una tardor revitalitzadora de llibertat i d’igualtat. 1963 no és un final, sinó un començament. Aquells que pensen que el negre només necessita oblidar la frustració i que ara romandrà content, tindran un rude despertar si la nació torna a la seva rutina habitual.

No hi haurà ni descans ni tranquil·litat als Estats Units fins que el negre tingui garantits els seus drets de ciutadà. Els remolins de la revolta continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que emergeixi l'esplendorós dia de la justícia.

Però hi ha alguna cosa que he de dir a la meva gent, que espera en el càlid llindar que porta al palau de la justícia: en el procés de guanyar el nostre just lloc no haurem de ser culpables de fets erronis. No sadollem la nostra set de llibertat bevent de la copa de l'amargor i l'odi. Sempre hem de conduir la nostra lluita en l'elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en la violència física. Una i altra vegada hem d'elevar-nos a les majestuoses altures de la resistència a la força física amb la força de l'ànima.

Aquesta nova militància meravellosa que ha sacsejat a la comunitat negra no ha de conduir a la desconfiança dels blancs, ja que molts dels nostres germans blancs, com ho demostra la seva presència aquí avui, s'han adonat que el seu destí està lligat al nostre destí. S'han adonat que la seva llibertat està lligada inexorablement a la nostra llibertat. No podem caminar sols. I a mesura que caminem, ens hem de fer la promesa que marxarem endavant. No podem tornar enrere.

Proves i tribulacions

Hi ha aquells que pregunten als qui donen suport a la lluita pels drets civils: "Quan quedaran satisfets?" Mai estarem satisfets mentre el negre sigui víctima dels inimaginables horrors de la brutalitat policial. Mai estarem satisfets mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin accedir a l’allotjament en els motels de les carreteres i els hotels de les ciutats. No estarem satisfets mentre la mobilitat bàsica del negre sigui d'un gueto petit a un de més gran. Mai estarem satisfets fins que als nostres fills els sigui arrencat el seu ésser i robada la seva dignitat per cartells que diuen: "Només per a blancs". No podem estar satisfets i no estarem satisfets mentre un negre de Mississipí no pugui votar i un negre a Nova York cregui que no té res pel què votar. No, no estem satisfets, i no estarem satisfets fins que la justícia ens caigui com una cascada i el bé com un torrent.

No oblido que molts de vostès són aquí després de passar per grans proves i tribulacions. Alguns de vostès tot just de sortir de cel·les estretes. Alguns de vostès van arribar des de zones on la cerca de la llibertat els ha deixat colpejats per les tempestes de la persecució i sacsejats pels vents de la brutalitat policial. Vostès són els veterans del sofriment creatiu. Continuïn el seu treball amb la fe que el sofriment sense recompensa assegura la redempció.

Torneu a Mississippi, tornin a Alabama, torneu a Geòrgia, a Louisiana, a les zones pobres i guetos de les ciutats del nord, amb la saviesa que d'alguna manera aquesta situació pot ser i serà canviada.

No ens delectem en la vall de la desesperació. Els dic a vostès avui, els meus amics, que malgrat totes les dificultats i frustracions del moment, jo encara tinc un somni. És un somni arrelat profundament en el somni americà.

El somni

Jo tinc un somni que un dia aquesta nació s'elevarà i viurà el veritable significat del seu credo, creiem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes són creats iguals.

Jo tinc un somni que un dia a les colorides turons de Geòrgia els fills dels exesclaus i els fills dels expropietaris d'esclaus seran capaços de seure junts a la taula de la germanor.

Jo tinc un somni que un dia fins i tot l'estat de Mississippi, un estat desert, sufocat per la calor de la injustícia i l'opressió, serà transformat en un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni que els meus quatre fills petits viuran un dia en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni que un dia, allà a Alabama, amb els seus racistes despietats, amb un governador a qui dels llavis degoten paraules de la interposició i l'anul·lació, un dia allà mateix a Alabama petits nens negres i petites nenes negres seran capaços d'unir les seves mans amb petits nens blancs i nenes blanques com germans i germanes.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni que un dia cada vall serà exaltada, cada turó i muntanya serà abaixats, els llocs escarpats seran aplanats i els llocs sinuosos seran redreçats, i que la glòria del Senyor serà revelada, i tota carn la veurà a l'uníson.

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb la que tornaré al sud. Amb aquesta fe serem capaços d'esculpir de la muntanya de la desesperació una pedra d'esperança.

Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discordances de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d'anar a presó junts, de lluitar per la nostra llibertat junts, amb la certesa que un dia serem lliures.

Aquest serà el dia, aquest serà el dia en el que tots els nens de Déu seran capaços de cantar amb un nou significat: "El meu país, dolça terra de llibertat, sobre teu canto. Terra on els meus pares van morir, terra de l'orgull del pelegrí, des de cada vessant, deixin ressonar la llibertat ". I si els Estats Units avança pel camí de convertir-se en una gran nació, això s'ha de convertir en realitat.

Llavors, deixin ressonar la llibertat des de les prodigioses cims de Nova Hampshire. Deixin ressonar la llibertat des de les grans muntanyes de Nova York. Deixin ressonar la llibertat des dels Alleghenies de Pennsylvania! Deixin ressonar la llibertat des dels cims nevats de Colorado. Deixin ressonar la llibertat des dels corbats pics de Califòrnia. Deixin ressonar la llibertat des de les muntanyes de pedra de Geòrgia. Deixin ressonar la llibertat des de la muntanya Lookout de Tennessee. Deixin ressonar la llibertat des de cada turó i cada talpera de Mississipí, des de cada vessant, deixin ressonar la llibertat!

I quan això passi, quan deixem ressonar la llibertat, quan la deixem ressonar des de cada poble i cada mas, des de cada estat i cada ciutat, serem capaços d'apressar l'arribada d'aquest dia quan tots els fills de Déu, homes negres i homes blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, seran capaços d'unir les seves mans i cantar les paraules d'un vell espiritual negre: "Per fi som lliures! Per fi som lliures! Gràcies a Déu totpoderós, per fi som lliures!"