El sisè, no dimitir

Segons la nostra saviesa popular, "a Espanya només dimiteix Benet XVI que ni és espanyol ni està imputat". El pobre Hamlet ho hauria tingut molt més fàcil aquí. Perquè, encara que a Espanya alguna cosa faci olor de podrit més que a Dinamarca, aquí no hi ha dilemes d'aquests de ser o no ser, sinó que les coses són més simples: "no dimitir, that's the question". Per als nostres polítics és el manament més important: com el 6è del Decàleg bíblic.

Si examinem els arguments dels que es mantenen tan fermes en aquest manament, podrem mesurar, no la seva alçada moral (que no hem de jutjar nosaltres), però sí la seva capacitat lògica. Això ens permetrà deduir que: o són ximples (si es creuen aquest argument) o menteixen (si el cap els funciona com per percebre que l'argument no val).

Per exemple (i amb paraules de l'últim dels que, fins avui, van decidir no dimitir): "volen acovardir-me i no m'acovardiré". És un d'aquests arguments tan cars als polítics, que consisteixen en dir una gran veritat, però de la qual no se segueixen les conclusions que ells treuen. Perquè, senyor meu: puc concedir que han anat per vostè i que volen tirar-li (sigui perquè vostè no passi a Rajoy o per evitar una línia més oberta al seu partit, que en això no entro). Però de què s'estranya? Vostè hauria de saber que la cultura "del pelotazo", que van implantar els polítics, és germana siamesa de la cultura de la pedrada. Com ja no aniran a apedregar-lo ara?

Volen acovardir-lo. Concedit. Però l'obligació de dimitir no brolla de les perverses intencions dels acusadors, per baixes que siguin, sinó de la veritat de les proves adduïdes. Si aquestes són certes, no es tornaran falses per la mala intenció de qui les esgrimeix. Deien els romans que "la dona de Cèsar no només ha de ser honrada sinó semblar-ho". En comparació amb allò, potser els nostres polítics siguin molt honrats, però no es preocupen gens per semblar-ho. Pel que, quant a civilització política, sembla que encara no hem arribat a l'època de Cèsar. Hem d'estar a Numa Pompil.li o Tarquini el Superb ...

Per tant, estimat amic, l'únic argument vàlid seria mostrar que les fotos que serveixen per inculpar-no són veritables. Si ho són, llavors hauria argumentar a partir del que les fotos reflecteixen i no de les intencions de qui les exhibeixen. Fa poc, es van publicar altres fotos "inconvenients" d'un bisbe argentí a la platja amb una dona. El bisbe va poder adduir no només que aquella relació havia acabat un any abans, sinó que el difusor de les fotos era l'alcalde de la seva ciutat, amb qui havia tingut diversos xocs per raons socials i de defensa de Càritas. Però, malgrat això, va dimitir: perquè les fotos eren autèntiques i no es tornaven falses per la mala intenció de l'alcalde. Així que per una vegada almenys, els bisbes van donar exemple als polítics.

Què podem fer? Bé seria que aquesta "llei de semiopacidad" que prepara el govern (i que ells anomenen llei de transparència, seguint la norma de canviar el nom de les coses en comptes de canviar a aquestes), precisi legalment que, la mera aparició d'una acusació no s'imposa ja obligació legal de dimitir (encara que si les proves són clares, com les fotografies, segueix vigent al meu entendre la obligació moral), però que si un jutge veu indicis com per imputar, llavors la dimissió sigui obligatòria per a qualsevol polític. Aclarint que obliga a renunciar a tots els càrrecs polítics, no només a aquells més ornamentals o menys rendibles...

Però això no és suficient. Hauríem aplicar del refrany: "els pobles tenen els polítics que es mereixen". Mirem sinó a Itàlia: quan a un senyor lloc infinitat de vegades en evidència descarada, se li segueix votant, resulten hipòcrites els laments posteriors. És coneguda la defensa que va fer Roosevelt d'Anastasio Somoza: "serà un fill de tal, però és el nostre fill de tal". Els ciutadans, en votar, argüim igual: serà un pocavergonya però és el nostre pocavergonya. Tal manera de raonar brolla d'un fonamentalisme religiós respecte dels partits als quals sacralitzem convertint-los en esglésies, sent el nostre partit "l'única església veritable". Per això busquem de vegades aquesta falsa escapatòria: "sí, ja sé que està malament però l'altre és pitjor". Doncs el lògic no és que segueixis votant al dolent, sinó que no votis ni a l'un ni a l'altre. I si creus que no hi ha més alternatives, llavors vota en blanc.

També suggereixo que els que vulguin canonitzar algun papa o algun fundador, li facin novenes demanant que dimiteixi un polític espanyol. Si la dimissió es produís, aleshores hauria miracle segur i trèiem dos sants d'un tret: l'invocat i el polític. I si no, si segueixen sense dimitir, comencem nosaltres per dimitir d'ells. Almenys servirà per no ser còmplices d'allò mateix que els acusem.

José Ignacio González Faus

01/06/13