Passejar per Girona en temps de flors és una activitat fantàstica. Quan ho fas acompanyant forasters és, al mateix temps, una experiència interessant perquè tens l'oportunitat de veure Girona d'una altra manera. Dijous passat vaig fer de guia a un petit grup d'amics vinguts d'Israel i d'Estats Units, en la seva primera estada a la ciutat, i vaig mirar Girona i l'exposició a través dels seus ulls. La primera qüestió que va sorprendre els meus amics és l'accés gratuït als espais particulars. “Segur que no hem de pagar res? No hi ha un lloc per fer un donatiu?”, preguntaven.
Vet aquí que persones provinents de societats col·laboratives i practicants de l'altruisme se sorprenien d'aquesta actitud desinteressada dels propietaris, i també dels autors dels muntatges, als antípodes de l'omnipresent idea de negoci, quasi sense presència de patrocinadors comercials. “Als Estats Units estaria ple de publicitat”, em deien. Vam seguir passejant. Alguna vegada he sentit qualificar l'exposició d'acte exhibicionista dels propietaris de les cases cap al públic. No puc saber com pensen totes les afortunades (segurament en tots els sentits) persones que hi viuen, però els meus amics les buscaven moguts per la curiositat i per saludar-les, i no en van aconseguir veure cap. Curiosa forma de practicar l'exhibicionisme, vaig pensar. Caminàvem pels jardins sentint parlar català, el llegíem a les sales del Museu d'Història dels Jueus (que els va entusiasmar) i en els cartells i rètols indicadors. “Ens agraden les llengües petites i nosaltres vam recuperar l'hebreu, però no l'hauríem salvat si no tinguéssim un estat propi“, em va dir l'Amir com aquell que no diu res. Entre fotografia i reflexions observàvem les diferències entre els muntatges, de molta qualitat i elaborats alguns, més senzills altres, amb més o menys flors...
Aviat van començar les frases, tan habituals entre nosaltres, del tipus “que bonic que és aquest i en canvi aquest altre quin fracàs”. L'exposició, tan heterogènia i sense una mà harmonitzadora, genera controvèrsies. Que “n'hi hagi per a tots els gustos” forma part de la seva essència. Vam acabar el recorregut. Els meus acompanyants em van confessar que se n'anaven sorpresos per la potència del patrimoni cultural de la ciutat. No són les flors ni l'originalitat dels muntatges, que no tindrien gràcia si no fos en aquest entorn. És el patrimoni, un dels actius més importants, a Girona i als llocs on se sap conservar. Aquesta és la gran lliçó de l'exposició.
Josep Matas
20/05/13
El Punt Avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies