Buscant sota les pedres

Intervenció de trasplantament renal a la Fundació Puigvert. L'any passat, els hospitals catalans van trasplantar 872 òrgans Foto: ARXIU.

Catalunya i també tot l'Estat espanyol lideren la taxa mundial de donació d'òrgans, però el model ja ha tocat sostre El complex sanitari de Bellvitge és l'hospital català amb més donants

El futur implica ara reduir les negatives dels familiars i potenciar la donació de viu i de persones mortes aran d'una aturada cardíaca

Catalunya i l'Estat espanyol fa anys que lideren el rànquing mundial pel que fa a la taxa de donació d'òrgans. La llei que regula la donació, la coordinació dels hospitals a l'hora de trobar donants i receptors compatibles i una cultura de la donació que, de mica en mica, ha anat penetrant en la població expliquen un model d'èxit que, no obstant això, sembla haver tocat sostre. L'any passat, a Catalunya es van registrar 228 donants cadàver vàlids, un 4,2% menys que el 2011. I això que cada cop hi ha menys famílies que es neguen a donar els òrgans dels seus familiars difunts (un 17% el 2012 contra un 21% el 2010), però ni així s'aconsegueix remuntar.

Tot i que cada cop hi ha més persones que, en vida, expressen la seva voluntat de donar els òrgans, “encara hi ha moltes famílies en què no es parla del tema”, assegura la doctora Eva Oliver, coordinadora de trasplantaments de l'hospital de Bellvitge. Aquest centre sanitari s'ha situat, per tercer any consecutiu, al capdavant en la donació d'òrgans a Catalunya. Dels 228 donants vàlids registrats el 2012 al país, 36 provenien de Bellvitge. L'hospital té una taxa de 40 donants per milió d'habitants, deu punts per sobre de la mitjana de Catalunya. A més, el percentatge de negatives familiars se situa en només un 14%.

Segons la doctora Oliver, dels 36 donants, només el 30% eren casos en què la persona morta i la família tenien clara la donació. “El 70% dels casos restants s'han hagut de treballar amb les famílies”, afirma. Cal explicar molt bé als familiars el diagnòstic de mort encefàlica i deixar-los clar que el seu ésser estimat només respira perquè està connectat a una màquina. “Intentem ajudar a prendre una decisió exposant totes les opcions possibles. No posem una pistola al pit a ningú”, aclareix la doctora Oliver. El cert, però, és que la decisió s'ha de prendre en una carrera contrarellotge de menys de 24 hores i que els equips d'especialistes han de lluitar contra tabús enquistats durant anys, com la pròpia mort o el rebuig que genera en molts familiars la cirurgia d'extracció d'òrgans. “Els expliquem molt bé que és una cirurgia molt respectuosa amb el cos del donant”, afirma Oliver.

Bellvitge ha apostat per buscar candidats a donant més enllà de les unitats de crítics. “Anem a les unitats d'ictus i a urgències, que són llocs que es tenen menys en compte en els programes de donació”, explica Oliver. D'altra banda, la doctora reconeix que cal potenciar la donació de persones que moren en asistòlia (per aturada cardíaca). L'any passat tan sols 19 donants cadàver de tot Catalunya havien mort per aquesta causa.

Una altra alternativa són les donacions de viu de ronyó i de fetge. L'any 2012, els hospitals catalans van registrar 153 donants vius: 147 de renals i 6 d'hepàtics. A més, aquesta pràctica s'ha anat ampliant fins a arribar als trasplantaments encreuats i a les anomenades cadenes de trasplantaments, que fan possible que dos o més pacients puguin intercanviar persones disposades a donar-los un ronyó o un tros de fetge, però que no ho poden fer per incompatibilitat.

Per tal de superar les incompatibilitats entre donants i receptors també es desenvolupen tècniques per eliminar els anticossos del receptor i evitar un rebuig agut al nou òrgan. En aquesta línia, la Fundació Puigvert va dur a terme fa uns mesos un trasplantament encreuat amb la particularitat que un dels ronyons era “lleument incompatible” amb la persona que l'havia de rebre. Els metges de Puigvert van utilitzar una tècnica anomenada immunoadsorció, que permet extreure, amb una màquina similar a la de la diàlisi, els anticossos del receptor que causen la incompatibilitat. En aquest cas, la incompatibilitat era lleu, però, segons el doctor Lluís Guirado, cap clínic de l'equip de trasplantament renal de Puigvert, “la idea és anar guanyant terreny fins a poder fer-ho amb incompatibilitats majors”.

Marta Ciércoles

27/03/13

El Punt Avui