No hi hauria prou presons per encabir tots els maltractadors

Afegeix la llegenda

Mercedes Fernández-Martorell és antropòloga i especialista en violència masclista publica 'Ideas que matan', on afirma que és la seva idea sobre el que vol dir ser un home el que porta alguns a convertir-se en assassins. 

No tothom va entendre que l'antropòloga i especialista en violència masclista Mercedes Fernández-Martorell (Barcelona, 1948) s'interessés pels homes maltractadors i per explicar quines raons els porten a maltractar. 

Durant tres anys, va assistir a centenars de vistes als jutjats i es va entrevistar amb una trentena d'homes condemnats per maltractaments. El resultat és l'assaig que acaba de publicar, Ideas que matan , en què sosté que és la seva idea sobre el que vol dir ser un home el que porta alguns a convertir-se en assassins.

Per què hi ha homes que maltracten les seves parelles?

Quan naixem, ho fem sense significat. És a dir, en néixer ningú sap que és home o que és dona, ens ho diu l'entorn. Ens adjudiquen un nom, que ja està sexuat, i amb aquest nom ens assignen unes pautes de comportament. I al nostre país, en concret, l'home ha estat el guerrer, el defensor, qui ha pensat com s'ha de viure en societat i qui ha inventat les lleis de comportament, i les dones som les que les hem transmès. I tradicionalment, l'home ha tingut la tasca de completar la dona, com una obligació.

Però això ja no és així.

Relativament, ja no és així. Però estem parlant de vint anys ençà. En aquests últims anys, les dones hem fet una revolució, però no tots els homes l'han fet ni tampoc totes les dones. I els homes més tradicionals continuen amb la idea que ells tenen el deure i l'obligació de completar la dona. I crec que el conjunt d'homes que maltracten les seves dones s'emmarquen en aquest pensament convencional.

Un pensament masclista.

Absolutament masclista, patriarcal, androcèntric i heterosexual.

Una de les hipòtesis que desenvolupa en el llibre és que els homes que maltracten tenen problemes amb la seva identitat masculina, amb la seva homenia.

El conflicte en aquests homes no neix en relació a la seva parella sinó en relació als seus aliats, els altres homes. Quan un home així té problemes, laborals, ideològics, polítics o religiosos, amb els altres homes perquè no li donen suport, el marginen o el que sigui, ell sent debilitada la seva masculinitat. I quan arriba a casa, hi té una possessió [la dona] que reforça la seva masculinitat i la força a tenir pautes de submissió absoluta. I si ella no s'hi avé, pot entrar en una voràgine de maltractaments. Moltes et deien: "És que jo no encertava a fer el que ell volia". És terrible.

Elles els justificaven?

Perquè elles, a més, els estimen. Però és una relació que no té res a veure amb l'amor. Estimar passa per la col·laboració i no per la submissió.

I les dones que reprodueixen pautes de submissió són culpables?

No, nosaltres no hem estat culpables. El que hem estat és obligades a aquesta situació. En tot cas, si ara seguíssim reproduint aquesta submissió, sí que en seríem responsables. I quan elles retiren la denúncia moltes vegades és per por. I d'altres perquè no tenen diners i temen que l'home no els passi la pensió dels fills.

Les noves generacions ja creixen amb una altra idea del que ha de ser la relació home-dona?

Crec que hi influeix molt el model que han vist a casa, fins i tot més que l'educació a l'escola.

És fonamental, doncs, predicar amb l'exemple.

Sí, l'educació que la mare dóna té a veure amb la relació que ella té amb la seva parella. No li pots dir al fill que respecti les dones i després tu ser una submisa. O permetre que la filla pari taula i el fill estigui al sofà veient la tele i després dir-los que són iguals. Perquè la societat són les pràctiques socials que exercim, no les que diem.

Qualsevol home pot ser maltractador sigui quina sigui la classe social o els estudis?

Sí, quan vam fer el treball de camp ens vam trobar amb una fiscal que era maltractada per la seva parella, que era un jutge. Són persones amb poder adquisitiu i nivell intel·lectual, i també maltracten. Perquè no té a veure amb el coneixement, sinó en com se sent ell com a home. Per això hi ha homes maltractadors que se suïciden, perquè no volen deixar memòria que ells no eren uns veritables homes, ja que depenen de la submissió de la parella. I, a més, pensen que elles, sense ells, no són unes veritables dones.

Hi ha comportaments previs que puguin alertar que un home pot ser maltractador?

Per exemple, comportaments d'opressió i de demanda de submissió: que no et deixi sortir o fer alguna cosa. Que et prohibeixi treballar o portar minifaldilla, que et controli els horaris o que t'exigeixi un dinar de mala manera.

Què es pot fer per acabar amb aquesta problemàtica?

Coses com aquest llibre, que està pensat perquè els maltractadors puguin veure's a ells mateixos. Perquè en realitat, no es disfruta quan s'assassina. Hi ha patiment per part de tots. I judicialment, es fa el que es pot i gaire més no es pot arribar a fer. No pots ficar tots els maltractadors a la presó. No hi hauria prou presons per encabir-los a tots.

Lara Bonilla

19/02/2013

Ara.cat