Històries d'Àkan

Philippe Guionie‏

14 gener 2013

"I quan vam arribar a Algèria, allà el control policial era molt gran, van detenir el pare. Em van dir que l'havien enviat al sud, al desert, jo vaig seguir el camí, no n'he sabut res més del pare. Sempre demano a persones que sé que estan en el camí, algun m'ha dit: deu ser pel Sahara, un altre un dia em va dir: l'han vist al Gabon. No ho sé. Jo continuaré preguntant fins que algun dia sàpiga on és. Ara, que sol que em sento!"

15 gener 2013

"Aquest matí, quatre dones, quatre, diferents edats, diferents situacions vitals, totes mares, a totes la història les ha llençat als marges del món. I lluiten. Veritablement, lluiten. Jesús, el seu esperit, ha passat."

22 de gener del 2013

Es posa l'abric, es mira, i em demana un mirall, es mira de nou al bany amb degoters, la palangana per terra, els draps molls, una princesa! L'abric, qui sap qui el portava, és bo, no se'n sap avenir. Em diu somrient: no podré anar a buscar ajuda enlloc amb aquest abric! Per un moment queda lluny el lloguer que no es pot pagar, els nens sense roba d'hivern, el marit sense feina i ella amb dues hores a la setmana... Tot queda lluny. La persona que ha donat l'abric no sap que va donar un moment immens de felicitat.

Quan se'n va, queda un regust a l'aire de sentit, haver pogut fer de pont per possibilitar aquest moment ple, d'il·lusió, de dignitat, de poder tornar a ser persona, de ser, de foragitar el sofriment i la por. Després, el preu que es paga per estar al costat dels que pateixen, les amistats que han quedat enrere, els moments de lleure que no tindràs, els viatges que ja no es faran, les reunions a les quals no podràs assistir per somiar i per fer avançar, tot sembla tenir sentit.

Aquest ser al costat de l'altre t'ha fet aprendre la paciència, saber esperar infinitament, saber esperar els processos de les persones, saber viure enmig dels temporals, i saber aguantar, no desmuntar-te, ser pacient, saber aprendre la solitud per estar amb, saber que s'haurà de compensar tants de buits amb altres moments, més senzills, potser més plens, hores de lectura, hores de manualitats, hores de contemplació, saber que hi ha coses que no podràs mai solucionar i que hauràs d'aprendre a conviure amb elles, aprendre la humilitat davant de la indiferència i, de vegades també, del menyspreu, del dubte sobre el que fas, del judici ràpid i sentenciador, aprendre a no tenir gaire res quan tants com tu tenen, aprendre a renunciar i deixar marxar i deixar passar, aprendre a no ser gran, sinó molt petit, saber que no tot pot canviar, saber que la confiança definitiva només és en Déu quan ja has vist en la vida humana tantes coses que t'han deixat amb el cor partit i t'han canviat la mirada i la paraula, saber que tot, tot pot passar, i que poden passar coses molt dolentes, encara més dolentes que les que ja has compartit, i ser fort, molt fort per seguir vivint. I saber que, malgrat tot, quedarà sempre alguna cosa bella que es resisteix a morir, alguna cosa forta, immensa, que et fa sentir feliç en el moment més impensat, com el moment de la dona, mirant-se al mirall, amb un abric que potser mai havia pogut somiar tenir.

Al matí, beneïts matins, en la pregària del matí, el món s'encén, i pregues, avui amb Mandela, amb un Mandela que parlava que, quan era petit, la mare, o alguna tia, a la nit, els explicaven contes, on aprenien lliçons morals, però també on s'estimulava la fantasia, contes que el porten a dir que, quan mira enrere, veu que la vida que va dur a casa, el seu treball al veld, els jocs i les feines compartides amb els altres nens, li van fer aprendre l'esforç col·lectiu, l'esforç del grup per tirar endavant, això que potser avui tant ens fa falta, en una era de ferotge individualisme.

No era una icona de tot això la dona de l'abric d'aquest matí: la dona que necessita en un temps de la seva vida i una xarxa d'ajuda que es posa en marxa, l'esforç col·lectiu, no per ser nosaltres els primers, sinó perquè tothom pugui arribar a un mínim de dignitat?

A la tarda, entre problema i problema, espigoles Frankl, meravellós Frankl que tant ens ha ensenyat, i et regala una veritable perla: En una època que els Deu Manaments semblen haver perdut la seva validesa, l'home ha de ser capaç de percebre els deu mil manaments que estan ocults en les deu mil situacions amb què la vida l'enfronta.

Fa poc hem recuperat una àvia i els seus dos néts. Havien desaparegut fa onze anys, enmig de la guerra, sols, van fer un periple per Àfrica, ara l'àvia ha reaparegut al país d'origen, pobra, malalta, amb els dos néts ja adolescents, i el fill ha recuperat la mare i els seus dos fills.

Aquesta àvia és, també, una veritable icona de l'amor universal, de l'esforç, de la dignitat, dels valors més grans. Són històries d'Àkan, i, la veritat, enmig de tanta mentida, hipocresia, paraules falses, corrupció, són un veritable alè d'aire.

Com els dos nens, petits, de 3 anys, que cada dijous l'àvia duia davant la senyora amb el nen en braços, i la miraven, feliços, contents, i deien els seus noms: Maria i Jesús, admirats, sense saber, però sabent, tot el que hi havia darrera d'aquells dos noms. En ells, beneïts, tota l'esperança i la força i la voluntat de treballar per un futur molt millor.

Lluïsa Geronés Estrada

Gener de 2013

Presidenta de l’Associació Akan