Al ministre Cristóbal Montoro se li estan posant els mateixos ulls desorbitats de Saturn quan devora un fill al quadre de Goya. Però hi ha tiberis que s'indigesten, perquè el canibalisme no és cuina de mercat. Freud afirmava que el mite de Saturn està relacionat amb la malenconia i la destrucció, la qual cosa permet entendre que el ministre d'Hisenda pot sentir la nostàlgia de quan el dèficit era irrellevant i el deute sostenible, mentre que ara per arreglar els comptes només queda l'opció de carregar-s'ho tot. Només així s'entén que Hisenda obligui a tributar el 2012 a Càritas Diocesana i a la Creu Roja, entre altres entitats sense ànim de lucre, a fi que li surtin els números, segons avançava aquesta setmana el diari Expansión.
Hisenda té tot el dret a buscar sota les pedres fins a l'últim euro per incrementar la recaptació, però imposar a fundacions i oenagés amb pressupostos de més de vint milions una tributació del 12% sobre els seus ingressos resulta no només una barbaritat social, sinó sobretot un abús d'autoritat. Montoro sembla més sensible a Brussel·les que als carrers de Madrid o Barcelona, per posar dos exemples de ciutats on desenes de milers de famílies, a les quals la crisi ha deixat en una situació límit, sobreviuen gràcies a la tasca desinteressada de determinades entitats solidàries.
Algú s'ha begut l'enteniment, quan decideix gravar les nostres almoines, donacions o auxilis. Posar impostos a la solidaritat és un disbarat, ja que suposa poc menys que haver de passar per la caixa de l'Estat pel fet de tenir consciència social. Sembla ignorar el Govern espanyol que, si aquest país no rebenta pels quatre costats, és per l'extraordinària feina que està fent un teixit d'oenagés capaces de recosir diàriament les seves costures. Quan les administracions retallen en serveis socials, quan un milió vuit-centes mil famílies tenen tots els seus membres a l'atur i quan dos milions dos-cents mil aturats no reben ni prestacions contributives ni subsidis, la feina de determinades oenagés és l'única esperança per sobreviure enmig de la tempesta perfecta.
Aquesta mesura extraordinària que s'ha tret de la màniga el Ministeri d'Hisenda suposa un cop dur per a aquestes entitats d'ajuda als més desfavorits, encara que resta l'esperança que prosperi una esmena en el Senat per eliminar-la l'any vinent. De moment, quinze fundacions i oenagés han hagut d'avançar diners a l'Estat. L'acadèmic italià Ugo Ojetti va escriure en una ocasió que la solidaritat és la força de la gent dèbil. A Espanya aquesta força és des del 2012 un 12% menys poderosa. Les urgències de l'Estat passen atropelladament per damunt de tot i de tots. Als governants els preocupen més els homes de negre que aquests altres que vesteixen parracs descolorits. Una mala lliçó de la qual només es poden treure indignades conseqüències.
Màrius Carol
03/02/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies