El jove Albert Casals i Serradó explica en el llibre "Sense Fronteres" com s'ho ha fet per viatjar arreu del món sense diners.
"La cadira de rodes té quasi més avantatges que inconvenients. Pots portar més pes, no et canses i, si tens força als braços, pots moure't pel desert o per la sorra de la platja com en un vehicle tot terreny." Així s'explica, sempre somrient, vital i positiu, el jove Albert Casals i Serradó (Barcelona, 1990), que aquesta setmana ha estat firmant a Girona exemplars del seu nou llibre, Sense Fronteres (Edicions 62), on explica com viatja arreu del món sense diners.
L'entrevisto jo assegut a la seva cadira de rodes i ell al terra, al bell mig del carrer, davant el Diari de Girona. Una metgessa que passa per atzar s'atura per professar-li admiració. I és que l'Albert Casals comença a tenir fans des que publica la seva particular finestra al món.
La bassa que es forma a la falda quan plou és l'únic desavantatge de ser cadirorodant?
Hi ha petits desavantatges. La meva dificultat, anar amb cadira de rodes manual, és molt lleu. Hi ha gent molt més fotuda.
Ja... la seva dificultat és lleu... la pot explicar?
Sí, tinc síndrome de Guillain-Barré, provocada per la medicina que em van donar per tractar la leucèmia. No em puc moure de cintura per avall. Però tinc força als braços i puc pujar i baixar escales, i anar per la platja i pel desert com en un vehicle tot terreny. No és un problema gran. Desavantatges? Portar ulleres també és un desavantatge.
I avantatges?
Sí, anar amb cadira de rodes ajuda molt a trencar la por de la gent. La gent desconfia de posar un estrany dins del seu cotxe. Així com és menys amenaçadora una noia autoestopista que un noi, és menys amenaçador un noi amb cadira.
Però escriure no és més fàcil per a un cadirorodant. Llegeix des de la curta edat?
I tant! Als cinc anys vaig estar tres anys a l'hospital. Allà bàsicament llegia. Als vuit anys ja havia llegit El senyor dels anells, Les mil i una nits... He llegit milers de llibres i ara encara llegeixo sempre.
Què llegeix?
M'ha agradat moltíssim El nombre del viento, de Patrick Rothfuss, no La sombra del viento. M'agrada molt la fantasia i la ciència ficció. M'agraden Margaret Weis, Ursula K. Le Guin, Isaack Asimov, Philip Jose Farmer...
Jo no em veuria amb cor de viatjar només amb els 20 euros que m'ha donat la iaia...
És molt fàcil. Per viatjar calen quatre coses: moure't, dormir, dutxar-te i menjar. Per moure't fas autoestop i no et calen diners. Per dormir, tampoc perquè pots dormir al carrer, als parcs i a les platges. A dutxar-te, de tant en tant et conviden. I menjar seria més problemàtic, però un setanta per cent de les vegades et conviden.
I el trenta per cent restant?
Quan fas autoestop i expliques que viatges arreu del món sense diners, molta gent et dóna cinc o deu euros perquè segueixis endavant. Hi ha vegades que tornes amb més diners que quan vas sortir.
Ha comès il·legalitats per aconseguir viatjar sense diners?
Únicament colar-me, i no és imprescindible.
On s'ha colat?
Als trens, als autobusos... m'he colat a vaixells, també.
Com ho fa per anar a Amèrica?
Per fer el primer llibre em van donar un bitllet d'avió. Però un cop allà, per anar per Colòmbia, Ecuador, Perú, Argentina, Bolívia, vaig anar en autostop. També he anat des de casa meva fins a Guinea Bissau, a l'Àfrica, sense agafar cap avió.
Com va passar l'estret de Gibraltar sense pagar?
Allà em volia colar en un vaixell, però no va caldre. El director d'una companyia de vaixells em va deixar passar. Fa dos mesos he tornat d'un viatge de cinc mesos a la Xina en autoestop. Vaig sortir amb 30 euros i he tornat amb 50 o 60 euros.
En algun moment al llibre es mostra una mica crític amb la gent que només busca diners, no?
No exactament. Si a algú li agraden els diners, que en tingui. Únicament em queixo que la gent té la idea que els Occidentals tenim diners, i això em fa difícil viatjar per Àfrica, perquè he de convèncer els africans que no, que jo sóc l'únic occidental sense diners.
Té alguna ideologia?
Què vol dir això?
Creure i treballar, per exemple, per al repartiment de la riquesa...
A mi em costa molt dir el que han de fer els altres. Jo tinc clar què vull fer jo i com viuria jo.
I com seria?
M'agrada el que faig. A mi no em calen diners, per tant, no he de fer sacrificis per guanyar-ne. El que realment em fa feliç és viatjar.
I escriure?
Sí, un cop cada dos anys, escric. Ara bé, si la pregunta és com a mi m'agradaria que fos el món, sense que això vulgui dir que ho vull imposar, doncs, m'agradaria que el món es basés en una xarxa d'intercanvis, sense diners, com alguna iniciativa que en aquest sentit s'ha posat en marxa a Suècia. Amb ajudes a canvi de favors les coses són molt fàcils perquè no pots acumular diners, m'entens?
Claríssim. Però anem a una altra: ha vist en algun moment la seva vida perillar?
Sí (riu). Anant de Colòmbia a Panamà vaig caure a l'aigua. Em vaig donar un cop al cap contra el cantell de la barca i em vaig desmaiar.
En un riu?
No, al mar, viatjava amb uns contrabandistes i hi havia una tempesta. Portaven motors de llanxa de Colòmbia a Panamà sense pagar les tarifes de la frontera. Aprofiten l'època de les tempestes perquè el mar està mogut i no hi ha policia...
Altres perills?
A Tailàndia vaig anar a dormir a la platja i em vaig despertar en ple huracà... A Escòcia vaig quedar atrapat en un castell abandonat... Vaig caure d'un camió en marxa... No sé... m'han passat coses, però com que no m'he mort, està bé, és divertit (riu).
Deu tenir també experiències gratificants?
Tot és gratificant, mentres estiguis viu. Avui és gratificant perquè fa bon dia, et pots estirar...
Té parella, viu en parella?
(Assenyala la noia que l'acompanya i riu. Riuen els dos).
L'ajuden les noves tecnologies?
No les faig servir gaire per viatjar. Però sóc molt freaky i quan estic aquí jugo a videojocs amb els amics. Les noves tecnologies són com qualsevol cosa nova: si vols, la fas servir, si no, no. Jo no tinc mòbil i m'és igual si un altre en té dos.
Com veu el futur de Catalunya?
No em preocupa, suposo que serà com el futur de França, d'Espanya i d'Europa en general. Tot és Occident.
I el de la humanitat?
Bé. El veig bé. A ningú li agrada morir, per tant, l'autodestrucció és una perspectiva poc provable.
Les armes hi són, encara.
Ho sé, però es van reprimint. Pensa una cosa, en el moment en què ens expandirem a d'altres planetes, l'extinció de la raça humana serà molt complicada.
Ens expandirem, a on?
No és tan difícil, no? Hem anat a la Lluna!
Però no hi ha cap planeta al sistema solar en condicions...
Bé, però es poden crear les condicions, una mena d'habitacles adaptats, amb oxigen i plantes... En cinc-cents anys ho tindrem!
Daniel Bonaventura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies