"Si el món no es cansa de patir no ens cansarem d'ajudar"

Anna Ferrer és una anglesa que es considera hindú, que porta cinquanta anys a l'Índia i que manté viu el missatge de Vicenç Ferrer i també els resultats de la seva tasca. Transmet una seguretat i fermesa que t'adones que aquesta parella era -i continua sent- un equip equilibrat amb visió i capacitat de transformar el món.

Ha vingut a Catalunya a presentar un nou llibre de Vicenç Ferrer.

Normalment vinc dos o tres cops a l'any per conèixer tots els nostres amics i socis i aquest cop per fer la promoció d'un programa important per a la Fundació, De mujer a mujer. Sociedad cooperativa, i especialment per la presentació del llibre El poder de la acción, que el Vicente va escriure els últims dos anys de vida.

Vostè porta 40 anys comprovant aquest poder de l'acció.

La veritat és que sí. L'acció bona era el centre de l'existència del Vicente. Va creure en això com la base de la seva religió i de cada religió, però també va creure en l'acció bona com una de les eines fonamentals per eradicar la pobresa. Amb compromís, constància i moltíssimes accions concretes, milers de persones han sortit de la pobresa extrema.

A part de la bona fe calen resultats.

És una cosa que impacta molt els socis i visitants quan vénen a Anantapur. Et diuen: "Sabíem que fèieu feina però no ens podíem imaginar que en féssiu tanta". Vam començar amb res, el Vicente i jo i dos o tres voluntaris hindús, amb les mans buides, les cases buides, sense res. I ens va costar 15 anys construir una bona organització, però després de posar en marxa la Fundació a Espanya, la veritat és que vam tenir l'oportunitat d'estendre-la a molts pobles. Ara som a 3.000 pobles, en zones noves. Ell tenia la idea que havíem d'arribar a tot arreu.

Ara fa 3 anys de la seva mort.

Sí. Però segueix viu. Fa poc l'administrador del govern em va dir : "No passa ni un dia que no esmenti el nom de Vicente Ferrer a tots els que treballen a la meva oficina". Abans de començar una reunió especial sempre posen una foto seva i fan una petita cerimònia perquè gràcies a ell s'adonen de la importància de donar. I un moviment molt important per a mi aquest any és que als mateixos pobles on som les famílies han començat a contribuir al desenvolupament del districte. Cada família té una guardiola de fang i quan tenen una rupia o mitja la posen a la guardiola. Ara hi ha 400 pobles que tenen aquestes guardioles i n'hi ha 17.000. I la idea és, cada any, quan celebrem l'aniversari del Vicente, el dia 9 d'abril, portar totes les guardioles a una oficina de la Fundació, trencar-les, posar els diners en un compte bancari, fer un informe i dir a tots els pobles què hem fet amb els seus diners. No és la quantitat el que és important, és la seva contribució.

"El Vicente i jo formàvem un equip molt bo"

Se sent més sola al capdavant?

No pots sentir-te sola a Anantapur. Estic envoltada sempre de molta gent, de la meva família petita, que és la meva família, i de la meva família gran, que és tot el personal i el poble. El Vicente i jo érem un equip molt bo. Ell, que era el visionari, volia arribar a centenars de pobles, ajudar tota l'Índia, com va dir, i jo el que volia era fer les coses molt bé i pas a pas per aconseguir-ho. Per això érem molt bon equip. Jo continuo fent, sóc feliç, perquè això és el que li agradaria a ell i és el que m'agrada a mi.

És una responsabilitat de gestió, s'assembla a portar una empresa.

Sí. És una empresa humana. El que fabriquem és el desenvolupament, no és un article, és el benestar de la gent. Hi ha molts grups que van començar com nosaltres l'any 69. Però després de 40 anys ells s'han quedat com un grup, perquè no han sabut organitzar-se. I així no pots arribar a molts pobles. Aquesta és una de les raons perquè la Fundació ha tingut èxit i té molt bons resultats.

És optimista després d'aquests anys a l'Índia?

Sempre necessitem tenir esperança. Si hi ha crisi, si hi ha dificultats, sempre s'ha d'anar endavant. La crisi l'han de solucionar els governs, però l'acció bona, que ajudem, que obrim els ulls i que veiem quines són les persones que pateixen, els nostres veïns o algú de la nostra família, pot servir a tot arreu del món, no només a l'Índia. Ara s'està veient que apareix o torna la pobresa en nous llocs.

Hi ha cert debat entre la caritat i la justícia.

Amb la feina de la Fundació des de fa 40 anys, no és només que hi ha famílies que han millorat el seu nivell de vida, és que també soluciones la injustícia. A Anantapur, quan vam entrar en els districtes, en uns racons estaven molt actius els maoistes i al cap de 15 anys eren a tot arreu. Això és a causa de la pobresa. Després de 40 anys, els últims 15 aquests maoistes a Anantapur quasi han desaparegut. I jo crec que és perquè ha millorat el nivell de vida de totes les famílies. No han donat mai el premi Nobel a una organització del desenvolupament perquè no creuen que una organització del desenvolupament contribueixi a la pau. Però jo veig com hi contribueix moltíssim, perquè quan hi ha gent que viu sota el llindar de la pobresa això provoca molta violència. És evident.

Aconseguirà el Nobel per a la Fundació?

No m'importa gaire. Ni li importava gaire al Vicente. El que ens importava cada any era treballar en silenci, sense dir res, i així hem fet molt. No hem guanyat el Nobel però hem guanyat els cors de molta gent a Espanya i a l'Índia. Moltes famílies tenen dificultats i tenen parents que estan a l'atur, però continuen ajudant la seva família d'Anantapur.

Què destaca de l'equip humà?

Tot el nostre equip han estat a Anantapur amb nosaltres 20, 30, 40 anys, i el 95 per cent pertanyen a la zona, als pobles d'Anantapur. És una decisió que vam prendre fa anys, tenir persones dels pobles. Quan entren no saben res del desenvolupament però nosaltres els fem formació de gestió, de lideratge, i així tenim molt bon equip, i tenen la seva pròpia motivació.

"Si el món no es cansa de patir no ens cansarem d'ajudar"

En algun moment del procés han tingut por o cansament?

Fem nostra una frase del Vicente que és al nou llibre que diu: "Si el món no es cansa de patir nosaltres no ens cansarem d'ajudar".

Què té l'Índia que la va atrapar tant fa 50 anys, quan era una jove anglesa de 16 anys?

Vaig venir als 16 anys amb el meu germà i la seva dona. M'hi vaig quedar, vaig treballar de periodista i als 21 anys vaig conèixer el Vicente. A la primera entrevista amb ell no és que ens enamoréssim, no és això, però a mi em va impactar molt la seva tasca i vaig deixar la meva feina del diari i em vaig unir a la campanya perquè el Vicente es pogués quedar a l'Índia, perquè en aquells anys el volien expulsar. A l'Índia ens hi vam sentir com a casa. Hi ha persones que quan porten una setmana ja volen tornar. I hi ha persones, com el Vicente i jo, que s'hi volen quedar tota la vida.

I s'ha preguntat per què?

Has de ser una persona que t'has de prendre les coses tal com vénen. Si ets molt científica i vols fer les coses molt ordenades, no pots quedar-te a l'Índia. Jo porto 50 anys calçant sabates obertes, ja m'és impossible posar-me'n unes de tancades, em fan molt de mal. La meva vida és Índia-Espanya, Espanya-Índia. A Anglaterra crec que fa 15 anys que no hi vaig.

Si li pregunto d'on és què em dirà?

Tinc nacionalitat hindú. Els meus fills tots han nascut a Anantapur i són hindús. Tinc tres fills, dos es van casar amb hindús. El meu fill Moncho fa 15 anys que està treballant a Anantapur, es va casar amb una noia d'Anantapur. I la meva filla es va casar amb un noi de Nova Delhi. I tinc una filla a Austràlia.

Parli'm de les dones de l'Índia.

L'Índia és una societat patriarcal. Hi ha moltíssima discriminació. Tot i això, les dones són fortes, amb moltes capacitats, sempre amb un somriure. Però han de suportar molta discriminació fins i tot abans de néixer, perquè hi ha una preferència pels nens. Si és un noi, ell pot dir fins quan vol estudiar; si és una noia, són els pares els que decideixen si estudia fins a desè curs, cinquè o quart, o si pot estudiar més. Els matrimonis a l'Índia la majoria són concertats. El noi pot tenir una opinió de la noia amb qui s'ha de casar. Però les noies no. Hi ha molta violència domèstica, sexual. Hi ha molts matrimonis infantils, però estem fent una campanya a tots els pobles, colze a colze amb els shangams, els grups de dones que hem organitzat. I cada poble està fent la promesa que no hi haurà cap noia que es casi abans dels 18 anys.

I la seva proposta de cooperació en aquest tema quina és?

Les dones hindús no poden posseir propietats. Ho tenen tot els homes. Però amb el suport de la Fundació les dones han tingut èxit gestionant petits negocis com per exemple si tenen un búfal o una vaca venen la llet, o fabriquen encens i el venen. Aquests diners que guanyen a través d'aquests negocis són seus, els tenen al banc i no els han de donar al seu marit. Tenen més independència econòmica. Volem crear un vincle de col·laboració: les dones d'Espanya que ja han lluitat per tenir una vida independent econòmicament, uniran les seves mans amb les dones hindús i les ajudaran a lluitar contra la discriminació i tenir una vida de més igualtat i com elles una vida més digna i justa. I ser independent amb l'aportació que fan les dones espanyoles de 9 euros al mes. Són 108 euros a l'any i cada dona obrirà un compte bancari, i després dels set anys que dura el programa ella podrà tenir bastant capital per poder fer negoci. És una relació entre dones espanyoles i dones hindús d'igualtat. Compartiran amistat, experiències de vida i les ajudaran a tenir una vida més justa.

El món el canviaran les dones?

Són la base. Són quasi el 50 per cent de la població. Si no es poden desenvolupar les dones, no progressa la família ni la societat. A l'Índia tant el govern com les ONG quan tenen un projecte econòmic sempre volen implementar-lo a través de les dones. Confien en les dones que volen utilitzar aquest projecte per millorar la família. Si ho fas a través dels homes, dubten a vegades del que volen fer ells amb el capital.

D'on treu tanta energia?

Sóc una persona forta. Sóc una persona feliç i m'agradaria fer feliç les altres persones. Després d'estar 41 anys amb el Vicente no pots ser d'una altra manera.

El perfil

Anna Ferrer (Essex, 1947) és la presidenta i directora executiva de la Fundación Vicente Ferrer, un pilar fonamental des dels inicis, i encara més des de la mort del seu marit. Un dels seus tres fills, Moncho, també treballa amb ella.

Aquesta dona anglesa que fa mig segle que viu a l'Índia i hi vol viure per sempre més mostra una capacitat de treball infatigable, una intel·ligència i coratge admirables, i es reivindica com l'executora de les accions bones que va promoure Vicenç Ferrer.

Fa tres anys i mig que l'ideòleg va morir però ella i tota la seva gent el consideren ben viu a través dels seus missatges, dels seus llibres, de les seves frases i sobretot de la capacitat de la Fundació per anar estenent la seva obra solidària a cada cop més pobles.

Anna Ferrer va arribar a l'Índia als 16 anys, als 18 ja va debutar com a periodista i des dels 21, quan va conèixer el seu marit i soci en l'empresa humanitària, no ha parat de treballar per eradicar la pobresa i defensar les dones de l'Índia, les més castigades i discriminades i les dipositàries de les esperances per modificar un sistema patriarcal i injust i acabar amb la misèria.

Carles Capdevila

23/12/2012

Ara.cat