La sal de la vida és la relació amb l'altre, ara.

Philippe Pozzo, protagonista real de 'Intocable', pel·lícula núm. 1 a Espanya, França, Alemanya, Itàlia.

Tinc 61 anys. Vaig néixer de dos distingides famílies franceses. Després de 23 anys de matrimoni i dos fills, vaig enviudar. Vaig tornar-me a casar i tinc dos fills més. Vaig fer molts estudis: màster en Història, Economia, Ciències Polítiques i Finances. M'he dedicat al luxe. Sóc cristià.

Quins moments defineixen la seva història.


Conèixer a la Beatriu: lluminosa, intel·ligent i pragmàtica. Estàvem a la universitat, teníem 20 anys. 



 I què va passar?


 Em torno molt ambiciós perquè tinc la mirada de la Beatriu que m'anima. Ens casem amb 22 anys, la Beatriu perd cinc nens en deu anys. Al final sabem que es deu a un estrany càncer i adoptem. 



Una altra decisió important. 


Fins i tot per a un aristòcrata on la seva família ve del segle XI l'essencial no és la sang, és l'amor que dóna. La salut de la Beatriu va empitjorar i vaig acceptar un treball en el camp com a director de Champagne Pommery. El grup va ser comprat i vaig haver d'acomiadar la meitat dels treballadors, cosa que anava en contra dels principis heretats del meu avi. 



Anomenat el marquès vermell. 


Va dirigir Moët & Chandon amb idees revolucionària: els propietaris havien de compartir beneficis i decisions amb el personal. Els meus privilegis exigeixen responsabilitat cap a les persones que depenen de mi. Van ser anys molt durs, feia esport per evadir-me. 



I es va quedar tetraplègic fa ja 20 anys. 


Sí, fent parapent. Només puc moure el cap, el cos no em funciona i tinc dolors fantasmes permanents. 



I la Beatriu? 
 

Durant dos anys es va ocupar de mi i tots els seus marcadors tumorals es van estabilitzar per sorpresa dels metges. Vam tornar a París i vàrem contractar l'Abdel Sellou. Una nit la Beatriu es va ficar al llit i ja no es va aixecar. 



Va seleccionar a un immigrant algerià? 
 

Com a empresari he contractat a centenars de persones i mai he mirat un currículum. Miro a la persona i oblido les etiquetes. Sellou era ràpid, fort i intel·ligent. 



Però sortia de la presó, ho sabia? 


Es veia, però era franc, directe. No volia el treball, volia la signatura conforme s'havia presentat. Va fer el possible per no ser contractat. Li vaig proposar fer una prova. 



I ell li va robar algunes cosetes? 


Sí, va cometre alguns errors, però el vaig corregir. Després de la mort de la Beatriu es va implicar, em va ajudar amb els meus fills adolescents i em van tornar les ganes de viure. Tenia 23 anys i es va quedar deu anys amb mi. 



Un jove amb recursos emocionals?


D'una gran generositat. En realitat buscava una manera d'expressar el que portava dins, i per primera vegada es va sentir útil i responsable. Quan em veia decaure em portava de viatge, vam recórrer món junts. 



Què el va portar al Marroc?


Era el país d'adopció de l'Abdel i el clima m'anava bé, vam decidir passar una tardor a Marrakech i allí trobem a les nostres respectives dones. Ens veiem cada setmana, els seus fills em diuen oncle i els meus a ell. 



Què li donava l'Abdel que no li donessin altres cuidadors? 


Em donava moviment, i tenia una gran alegria de viure i un sentit de l'humor increïble. Quan jo estava depressiu i amb grans dolors podia passar-se setmanes assegut a la vora del llit esperant, disponible i amb milers de propostes. 



Li va ensenyar a fer bogeries?


Sí, va aparcar el meu cotxe adaptat i va treure la pols els esportius: conduïa a 200 per hora sense carnet, i quan ens parava la policia sempre em feia servir d'excusa. Una nit en què jo estava patint molt em va treure del llit i em va portar a les afores de París. 



... 


A una avinguda que porta el meu cognom. Va parar, va pujar al capó i enlairar la placa del carrer: "Tingui -em va dir-, un record". "Abdel, això està prohibit", el vaig renyar. "No passa res, si ve la poli jo me'n vaig corrent i vostè es queda aquí". Tot el temps era així. 



L'Abdel no tenia compassió.

I això és el que em va agradar d'ell, això vol dir que no té por de res, sobretot no té por de la fragilitat, que és la malaltia de les nostres societats. 



Què ha après de la vida?


He tingut dues vides pel preu d'una. A la primera era ambiciós, jo era el centre del món, i era intocable per la rapidesa, eficàcia i la versatilitat: un carreró sense sortida. 



Per què? 


Perquè fas soroll i et mous, però no saps qui ets. Quan et passes dos anys mirant al sostre, el primer que t'impressiona és el silenci. Jo havia oblidat el silenci, i en ell, si escoltes, et trobes a tu mateix: sents la veu del nen que vas ser, trobes la teva consciència i la teva moral, la teva ètica. 



El dolor és poc edificant. 


Cert, però quan tens un moment d'alleujament et concentres en l'essencial. Durant tota la meva vida de "vàlid" he relliscat pel present, sempre vivint amb 24 hores d'avançament, ara visc el present. 



Quin és el seu missatge per als joves? 


No oblidis que un dia no hi haurà demà, i el que constitueix la sal de la vida és la relació amb l'altre, ara. 



... 


Malgrat que sigueu menys que jo, també sou dependents dels altres. Sigueu amables, perquè és la base de la bona vida, i sense fer teatre, essent vosaltres mateixos.

Forces de flaquesa

Philippe és un dels dos protagonistes, l'aristòcrata, i l'autor de Intocable (Anagrama), novel·la convertida en la pel·lícula de parla no anglesa més taquillera de la història. L'altre protagonista, l'Abdel Sellou (l'algerià assidu de la presó), també ha narrat els seus anys de convivència amb Philippe a Una amistat improbable (Salamandra), que ara s'edita costat del DVD. Tant enrenou és perquè realment és una història estranyament bella, plena d'humor, de lliçons essencials, de cor, i amb final feliç. Tots dos van estar a la sisena edició de Lo Que De Verdad Importa a Madrid per dir-los a 2.500 joves que la fragilitat és una força.

Ima Sanchís

06/12/2012

La Vanguardia