Carla Casals, de 25 anys, acaba de tornar de Londres, on ha aconseguit un quart lloc en els 100 metres papallona als Jocs Paralímpics. "La il·lusió i la feina del quart és la mateixa que la del primer", reivindica.
 |
| La nedadora Carla Casals diu que els Jocs Paralímpics són "màgics" Pere Virgili |
En una cursa, als tres primers se'ls premia amb l'or, la plata i el bronze. Però qui es recorda del quart? La nedadora Carla Casals reivindica el valor del quart. "Si no fastiguegés tant, per al tercer no tindria gust d'or el seu bronze, oi? Si ningú quedés quart no hi hauria gent lluitant per arribar el primer", explica aquesta esportista de 25 anys que acaba de participar en els seus tercers Jocs Paralímpics. Atenes, Pequín i ara Londres.
Va començar a nedar als 9 anys i als 14 va participar en el seu primer campionat absolut, un Europeu. Des de llavors ha estat lligada a l'esport d'elit. "Quan desitges una cosa amb totes les forces, no hi ha obstacle possible", assegura. Carla Casals va néixer prematura. La seva mare portava quintigèmins però només van sobreviure tres bessones: la Carla i les seves dues germanes. A ella se li va cremar la retina i té un 10% de visió des de naixement. "Tota la vida he viscut amb això i he anat a una escola convencional, he estudiat una carrera, he fet un màster i he nedat".
Creu que en el món de la discapacitat "hi ha molts tòpics per trencar". "La gent que no ho coneix hi veu més barreres de les que hi ha però un cop les trenques, veus que pots fer de tot". La seva discapacitat visual no li ha impedit estudiar, per exemple, comunicació audiovisual, tot i la sorpresa de molts. "La discapacitat et posa límits fins on tu els vulguis posar", assenyala.
La medalla, un somni
Feia quatre anys que la Carla somiava el setembre del 2012. Objectiu: medalla a Londres. I per aconseguir-ho es va posar a treballar de valent. "Ha estat un any molt dur, més del que m'esperava", reconeix. I va arribar el dia: 2 de setembre, final dels 100 metres papallona, carrer 6. Si en acabar la cursa s'encenia una llum volia dir que havia arribat entre les tres primeres. "Ni les meves rivals ni jo no veiem el marcador; aquella llum era l'única que podia i volia veure", reconeix.
Les seves mans van tocar la paret i va mirar amunt. "No hi havia llum, no hi havia res, només silenci. Encara que no ho pogués veure, ja sabia que era la quarta. I li vaig dir a l'entrenador: «Un altre cop, oi?» Era incapaç de moure'm, incapaç de sortir de l'aigua, la lluita havia acabat. Però, un altre cop? Com pot ser? He fet el correcte, he cregut en mi, en la feina ben feta". Reconeix que el primer que va sentir és ràbia. El seu somni, incomplert. "Vaig pensar que per molt que treballi, mai n'hi ha prou, però després valores altres coses".
I la més important, la família i els amics, que es van mobilitzar i van iniciar el moviment Go, Carla, go . Companys, amics, germans, pares, esportistes, familiars... Tots es van dibuixar una cara somrient a la mà i van distribuir les imatges per les xarxes socials per donar-li ànims. "Pell de gallina i molta emoció en veure que tanta gent es dibuixava un somriure a la mà per mi", diu. No va obtenir medalla però el suport rebut ho compensa amb escreix. "Penses que si fan això és perquè jo ho he transmès".
A la Carla li agrada escriure i ha posat paraules als seus sentiments. "Volia escriure alguna cosa sobre els quarts perquè considerava que la feina, la il·lusió i l'esperança que hi posa el quart és la mateixa que la del primer però ningú coneix la seva història ni el seu nom ni la seva lluita particular". Aquesta és la història d'un quart lloc però és, sobretot, un exemple de superació. "Sóc afortunada. Vaig tenir un somni i hi he lluitat fins a les últimes conseqüències", reivindica. I el més important, diu, és que l'ha pogut compartir amb la gent que se l'estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies