El ritual

Tinc una gran al·lèrgia a tot el que té a veure amb la mort. Ja sé que els consells més savis dels filòsofs i els predicadors ens parlen de pensar-hi per aprendre a administrar bé la vida, però malgrat això, em declaro incapaç de fer-ho. La mort no m'interessa ni com a matèria literària, i està clar que no vull perdre ni un sol minut a intentar entreveure el seu significat. Només sé que quan ens sotja i s'endú la gent que estimem, ens arrenca la pell a esquinçalls i l'ànima es queda penjada d'un penjador de dolor, incapaç de tornar al cos. Precisament perquè sento fondament la ferida que provoca, no vull trobar la gramàtica per descriure-la. Davant la mort, només sento dolor, ràbia, solitud, por. I no hi ha religió que m'ompli el buit...

Amb tot això dit, sí que m'agrada, en canvi, el ritual del dia d'avui.

Potser perquè forma part de les cerimònies més boniques de la meva família, i perquè lluny de tenir a veure amb la mort, té a veure amb l'amor. Cada dia 1 de novembre els meus pares es vesteixen amb cura, compren les seves flors i dediquen el matí a honorar la memòria dels que se s'han anat. Alguns fa moltes dècades, d'altres massa a prop. I així, amb aquest senzill ritual que es repeteix invariablement des de l'inici dels seus temps, els pares mantenen viu el fràgil fil que ens relliga a través de les generacions. De petita em meravellaven els minúsculs detalls del dia, amorosits amb delicadesa per la meva mare. El nus de la corbata del pare, que havia de ser impecable, com si anés a un casament. Comprar les flors abans d'anar al cementiri, ni excessives, ni minúscules, un ramet de colors tènues que duressin molts dies. I després, en arribar al lloc, el recolliment, les oracions íntimes, l'intens moment de connexió amb la memòria viva de la gent estimada. I el respecte. Aquest respecte profund pel que foren i tot el que varen significar, aquells que ja no hi són. És evident que una cerimònia que gira al voltant de les pèrdues doloroses de la vida no és bonica, en el sentit més ortodox del terme. I, tanmateix, sempre m'ha semblat un ritual molt bonic.

En aquest punt, no sé gaire bé com dirigir-me als lectors. Si fos una festa, els desitjaria felicitat i alegria. Si fos un dol, recolliria les meves paraules. Però avui és un dia entre la festa i el dol, una mena d'híbrid que ens remunta al més profund del sentit humà. Sens dubte, la cerimònia parteix del dol, però no és un ritual sobre la mort, sinó un magnífic ritual de vida. És una parada en sec al ritme accelerat que ens perd per aquests meandres frívols amb més closca que substància. Un dia com avui recordem la transcendència amb què hauríem de dotar el nostre temps perquè fos un temps amb sentit.

I no hi ha res més transcendent que dedicar un dia a la nostra gent estimada, aquesta que ja no hi és i ja no viu, però que sempre viurà en nosaltres.

Pilar Rahola

01/11/2012

La Vanguardia