Mentre que el sector públic està en fallida, els ciutadans amplien els mecanismes de solidaritat tot i les dificultats
En Velasco té raó. "Dues vegades per setmana hi ha una senyora que deixa el pa pagat i una veïna ve a buscar-lo", explica la Lluïsa, dependenta d'una fleca del carrer Ausiàs March, a l'Eixample de Barcelona. "Et pago la barra, em diu; i jo ja sé què he de fer. Aquí es queda fins que ve l'altra senyora. Em sembla -afegeix la Lluïsa- que ho està passant fatal perquè té nens".
Una barra de pa. Una família que paga la part de la beca de menjador que no pot acabar de pagar una altra, un majorista d'hortalisses de Mercabarna que lliura 1.200 quilos de patates al Banc dels Aliments i que no vol saber res de cap mena de notorietat pública...
El 2007, en el declivi dels anys de l'exuberància econòmica, tot el país estava convençut que el sentit del bé comú havia desaparegut. Tanmateix, passats cinc anys consecutius de cataclismes econòmics, de pèrdua de llocs de feina i de fallida del sector públic, s'evidencia que la percepció que aquells valors s'havien extingit no coincidia amb la realitat. Almenys, no del tot.
La darrera entrega de l'enquesta d'hàbits de vida de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, els resultats de la qual es van conèixer la setmana passada, confirma aquesta idea: la xarxa d'ajuda propera, familiars, veïns, amics i coneguts segueix funcionant encara amb alguns canvis respecte a l'anterior mostra de l'enquesta datada el 2006. Mentrestant, el sector públic perd pes com a via d'auxili davant l'adversitat. Si fa sis anys era poc significatiu, ara encara ho és més.
Els resultats d'aquest sondeig descriu la fortalesa decreixent de l'associacionisme, específicament a la regió metropolitana de Barcelona, amb l'excepció de les organitzacions de solidaritat, les no governamentals i ecologistes, que tenen exactament la mateixa quota (un 6,7% dels enquestats en la regió metropolitana) que fa sis anys.
El nombre de ciutadans que asseguren estar vinculats a alguna associació disminueix en termes globals, però és especialment rellevant comprovar com l'afiliació a partits polítics i organitzacions sindicals ha caigut (del 8,3% al 6,2%) i ara ja se situa per sota les organitzacions no governamentals.
Però en realitat el gruix de la xarxa invisible, els donants silenciosos, apareixen sobretot en un altre lloc d'aquesta mateixa enquesta: més del 90% dels ciutadans sondejats assegura disposar de familiars o coneguts propers als de recórrer quan alguna cosa falla.
El 92% podria recórrer aquests recursos en cas de patir una malaltia o un problema afectiu, i un 91% troba ajuda en aquesta xarxa en cas de patir problemes econòmics. D'ells només un 2,9% va en primera instància al sector públic. Fa sis anys, en l'anterior enquesta sumava el 5,6%.
En Sergio Porcel, director del sondeig, considera poc rellevant l'evolució de les dades comparats amb el 2006, però no obstant això crida l'atenció sobre l'escassa confiança cap al públic que expressen dues dades. "La fe dels ciutadans cap al seu entorn familiar és potser el resultat de la debilitat del sector públic", adverteix. I subratlla que, en plena crisi, aquesta fe "té com a conseqüència la precarització de determinats sectors que han de compartir els seus recursos". En Porcel assenyala en aquest sentit als pensionistes que ara, sovint, sustenten a les seves famílies.
En Sebastià Sarasa, sociòleg de la Universitat Pompeu Fabra, especialitzat en assumptes relacionats amb la pobresa i que també ha participat en el comitè científic de l'enquesta, llança la qüestió central d'aquest debat: "La pregunta és si aquesta xarxa informal, familiar, veïnal i voluntària és suficient i, per exemple, l'experiència dels Estats Units ens diu que no ho és. No ho és perquè potser és suficient per a determinats col·lectius, però no és igualitària. No totes les persones i totes les famílies disposen d'una xarxa que les aculli. De manera que sí, potser ajuda a alguns, però els que no tenen aquest suport pateixen molt més ". Per en Sarasa, la solidaritat individual és un èxit, però no una garantia.
Jaume V. Aroca
19/10/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies