Embarassades amb químio

Vall d'Hebron presenta 24 casos de càncer de mama tractats durant la gestació | La químio i la cirurgia s'ordenen segons el desenvolupament del fetus | L'embaràs no canvia el pronòstic del càncer de mama, que no millora avortant

Donar a llum amb càncer de mama pot ser possible
vhebron.net

Al final ens fèiem un fart de riure, i tot plegat no feia gens de gràcia, però mira que ens prohibeixen coses durant l'embaràs, que si no podem prendre ibuprofèn, ni un antibiòtic, ni de res i a nosaltres ens havien posat una químio tremenda!", explica Adriana Raquel Juez, mestra en una guarderia, 37 anys, mare d'un nen i tres nenes, l'última la Valentina, de dos mesos. Ella és una de les dones que en els últims sis anys han combinat en la seva vida dos reptes de grans dimensions: curar-se un càncer de mama i dur una criatura al món. Tot alhora. Ateses i acompanyades per un grup de metges de diferents especialitats de Vall d'Hebron.

Aquest hospital va començar el 2006 a oferir a les dones embarassades i amb càncer de mama l'opció de no haver de triar i poder continuar endavant amb les dues coses. Primer, curar-se. I a més, tirar endavant l'embaràs sota la lupa setmanal d'oncòlegs, obstetres, experts en medicina fetal, cirurgians, radiòlegs... "Perquè teníem l'evidència que l'embaràs no empitjora el pronòstic del càncer de mama, l'avortament no el millora i és possible fer un tractament complet d'aquest càncer sense danyar el fetus", resumeix Javier Cortés, director adjunt del Programa de Càncer de Mama a Vall d'Hebron i del seu institut d'oncologia (VHIO). L'acceptació de l'aposta ha estat general per part de les diferents especialitats que tenen un paper en aquest càncer més complex, en aquest embaràs molt més difícil. Porten 24 casos d'embaràs i càncer de mama i la meitat d'aquests embarassos han necessitat químio.

"Estava embarassada de quatre o cinc mesos, ara no n'estic segura, era abril, i vaig notar un bony al pit. Però durant l'embaràs pot passar, així que no li vaig donar més importància. Però en la següent revisió, el meu marit em va dir: "Comenta-l'hi", i el meu ginecòleg em va enviar a fer una punció aquell mateix dia. Vam tornar a Londres, on hi vivia en aquella època, i em van trucar quan estava a classe d'anglès. El meu gine em va dir que el tumor era maligne i que què volia fer. Ell mateix em va demanar una cita a Vall d'Hebron. L'endemà, dissabte, vaig tornar a casa a Barcelona i dilluns em van visitar. Va ser el pitjor cap de setmana de la meva vida". Inés Gasen, 32 anys, tenir en Joey fa dos anys i les revisions de la seva mama tractada de càncer ara són cada sis mesos.

"Aquesta primera visita em va calmar bastant. El tumor no tenia mal aspecte. No semblava estès, encara que no ho sabrien fins que l'extraguessin. El metge no em va dir que no em moriria d'això, perquè no poden saber-ho. El 18 de maig em van operar la mama. No em vaig plantejar avortar, perquè el nen estava bé, podria sobreviure fins i tot si me l'haguessin hagut de treure aleshores. Ell va estar adormit a la meva panxa tot un dia, per l'anestèsia. Una setmana després em van proposar de començar la químio". Al juny va iniciar les tandes, cada tres setmanes, "amb la meva panxa; sembla que a les embarassades ens provoca menys efectes secundaris", explica la Inés, que va perdre els cabells.

"Jo no sabia que estava embarassada, només que tenia càncer de mama, per això estava a Vall d'Hebron, al costat dels gronxadors de la Fundació Messi, i recordo que vaig veure passar una dona embarassada amb el mocador de les que estan amb químio i vaig dir: mira, embarassada i amb càncer! Em va xocar. I, sorpresa! Jo també estava embarassada", explica María Barrabés, 37 anys.

Químio i cirurgia es combinen en el tractament d'aquest tumor en funció del moment de l'embaràs. Durant les primeres setmanes no es pot tractar amb medicació perquè podria causar greus alteracions a l'embrió o també provocar l'avortament. "Al cap de quinze dies d'haver-me operat em vaig fer una prova d'embaràs perquè no tenia la regla, i va ser positiva. Vaig pensar que potser era pel tumor, però em van aclarir que no es podia estar més o menys embarassada. I em van preguntar si volia seguir endavant. Em van explicar amb una enorme empatia i claredat que l'opció de continuar no era un trajecte recte, sinó ple de dreceres. Que l'operació que m'acabaven de fer em donava un marge lliure de tumor de dos mesos, però en calia esperar tres per a la químio. I hi hauria un mes en descobert. El pitjor mes de la meva vida. Em van donar molts ànims. Vaig estar molt acompanyada, així que vaig seguir endavant amb moltíssima por. Perquè em feia por què podia passar-li a ell i també, si pel fet de continuar , el tractament seria menys efectiu. Ens vam haver d'empassar la criatura i jo setze químios i abans de cada sessió ens controlaven a tots dos". Va acabar l'11 de maig, el 23 li provocaven el part, a les 36 setmanes, i va néixer en Jesús, el tercer fill, que va pesar 2.940 grams. Els fetus en aquests casos creixen menys. "Ara està fort com un roure". I quan va acabar la quarantena, va començar la ràdio. "Ja he acabat. Estic una mica anèmica, massa dificultats".

El càncer de l'Adriana es va deixar veure durant la setmana dotze d'embaràs. "No pensava que fos possible tractar el càncer durant l'embaràs i no m'hauria plantejat l'avortament, sinó esperar a tractar-me després del part", aclareix. "No em podien operar perquè era un tumor gran". Per això va fer una primera químio i després, un segon medicament. El tumor es va reproduir i van deixar aquest tractament i van avançar el naixement a la setmana 34. I després, la van operar. Ara torna a fer una químio específica per al seu tipus de càncer, un BRCA1. "És cert que no he pogut gaudir del meu embaràs al cent per cent, perquè vius al dia, una cosa després de l'altra, sense adonar-me'n d'on estava ficada", reconeix. "Vaig parlar amb altres mares en la meva situació, el control del meu fetus era un ritual gairebé setmanal: anàlisi, eco, oncòleg, i si tot estava bé, començava la químio. Estava tranquil·la". Li queden dues químios i que l'expansor del seu pit buidat continuï el seu curs per reparar-lo. Després li trauran l'altre pit com a prevenció.

Les tres posen èmfasi en l'acollida i l'acompanyament dels professionals. "No em puc creure que amb una cosa tan dolenta tinguin tant de respecte, tanta empatia, que siguin tan propers", diu una de les pacients. "Tot clar i coordinat", assegura una altra.

Totes han donat moltes voltes a la vida i a la mort. Han preguntat i s'han preguntat: si em moro jo...? "Però tenia la sensació que només havia d'anar a l'hospital i seguir cada pas previst. Podria amb tot el que em fessin fer. No sé com ho hauria pogut suportar sense aquest nadó ", diu Inés Gasen. "Amb el meu càncer venia un nen".

Ana Macpherson

17/10/2012

La Vanguardia