La soledat s'estén com una plaga universal tant en les metròpolis com en les zones rurals
No hi ha un altre estadi humà que hagi millorat la seva reputació de forma tan sorprenent com la solitud. No fa tant temps que l'estampa d'una vida sense companyia humana invocava un paisatge ombrívol i mal ventilat, on el tic-tac de les agulles del rellotge i un sol plat a la pica representaven certa idea de la vida incompleta. Que antic sona avui allò de soltera, un terme en desús en la nostra societat hipermoderna en què les xifres de persones que viuen soles -més dones que homes- s'ha incrementat un 80% en quinze anys. Ara són les singles, o als quarantins que ja no es deprimeixen en els casaments davant la insidiosa pregunta que per quan el teu? Ans el contrari, exerceixen la seva condició solitària amb orgull i conformen un col·lectiu mimat pel màrqueting. Igual que ells, tant heteros com gais, han sacralitzat el culte a l'individual que els permet agilitat per moure i escalar, lliures de lligams.
Des de Suècia i Noruega, on ja gairebé la meitat de llars són unipersonals, fins al Japó, la societat s'articulava entorn a la família i ara el 30% opta per viure sol, passant per EUA, Regne Unit o Espanya -més de tres milions-, la soledat s'estén com una plaga universal tant en les metròpolis com en les zones rurals. Per què cada vegada més gent prefereix viure sola? S'ha idealitzat la soledat, cristal·litzant una nova llegenda que exalta els beneficis d'una vida independent en la qual no cal barallar pel comandament a distància? Hi ha etapes biogràfiques on s'associa la recerca de la identitat amb viure sol, com explicava Jordi Jarque a l'ES: "El plaer de viure sols". Però la popularització i el prestigi de la solitud són conseqüència dels valors liberals imperants: l'alliberament de la dona, internet i l'augment de l'esperança de vida. Així ho argumenta l'assaig Going Solo, d'Eric Klinenberg -estudiós de la soledat a la universitat de Nova York-, que també contempla l'altra cara: el desemparament d'aquells que s'han quedat sense una xarxa de suport.
Mentre el matrimoni s'ha devaluat, la família s'ha complicat i l'amistat s'ha virtualitzat, la vida en solitari és una opció cada vegada més defensada pel mercat i la cultura. Hi ha dos tipus de mono-habitants: els que mai ordenen armaris i els que fins i tot posen noms als calaixos. Els primers són lleons que senten que son de pas. Els segons haurien de cridar solistes perquè comparteixen vocació amb qui trien compondre i actuar en solitari. Seleccionen la seva partitura i l'executen amb la voluptuositat de qui té davant seu infinites possibilitats. Lluny de sentir aïllats converteixen el seu espai en una vibrant sala de comandaments. Però corren el risc d'oblidar l'essencial: la solitud és sobretot un estat psicològic.
Joana Bonet
16/04/2012
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies