Tornar a les herbes

El consum de plantes medicinals resisteix a la crisi i esdevé una alternativa als medicaments

Menta, til·la, camamilla i marialluïsa són les més venudes

Un caputxí de Sarrià recull els secrets de les herbes remeieres

Fra Valentí Serra de Manresa a l'hort dels caputxins de Sarrià amb marduix
Foto: Albert Salamé

Ungüent de foc

“Se prenen naps y se fan talladas redonas y se fan bullir ab oli fins que sien ben fregidas; després de colat se posarà cera nova, fent-se ungüent moll, y se aplica a la cremadura ab felís acert” (Liber diagnosticarum).

Per matar un mal gra

“Es prenen cabeces d'alls bords, es piquen y es pren sabó moll; es remena com qui vol fer allioli, y d'aquest ungüent se'n posa un pegat cada mitja hora, y al cap de vint-i-quatre hores ja trobarà que se li han arrencat fins i tot les arrels. És un remey ben provat” (T.A., Recepta copiada a Sant Martí de Centelles, s.f.)

Ratafia de nous verdes

“(Prendràs) cireres guindes, taronges agres (verdes) y fulles de taronger, nous verdes, taronges dolces (verdes) y fulles de taronger; llimones y fulles del llimoner, sàlvia, orenga, flor de Sant Joan de les dues menes, madastres, escabellosa, romaní, ruda boscana, espernellac, camamilla, marialluïsa, menta, llorer, nepta, tarongina, fulles de presseguer, donzell, farigola, malva d'or, dos quartos de lliri de Florència, tres nous moscades, una unça de canyella d'Holanda. Per porró d'aiguardent una lliure de sucre” (Recepta copiada a Riudarenes).

Tornar al remei de les herbes no és només un bon consell en època de crisi. És aprofitar les propietats que ens dóna la natura per no castigar-nos tant el cos amb medicaments.

Emília Gómez, una herbolària que té botiga al carrer Hospital de Barcelona des de l'any 1987, assegura que les herbes no s'han deixat mai de vendre tot i que admet que les senyores grans s'han convertit ara en les seves principals clientes. Malgrat això, assegura que també la gent jove és força fidel a les plantes. “Als joves sempre els han agradat i són uns bons clients, però és evident que la majoria de la població les desconeix”, manté.

La camamilla, un dels digestius més comprovats que també va bé per al mal de panxa; la til·la, que tranquil·litza; la marialluïsa, que també va bé per al mal de panxa, i la menta són, segons aquesta experta, les plantes més venudes. “La majoria de clients en compren diverses perquè el que els agrada més és fer-se les seves barreges”, diu.

També ven molt de ginseng, una arrel “que regula la pressió i el sistema nerviós”; el guaranà, “un fruit que ve del Brasil molt estimulant”, i la maca, “un tubercle que també serveix, entre moltes altres coses, d'estimulant”. Assegura l'herbolària que tant el guaranà com la maca i el ginseng els compren “molt la gent que fa dieta i persones que necessiten un estimulant si van molt cansades”. Entre els seus clients –admet l'Emília–, hi ha molts pakistanesos del barri que fan servir aquestes plantes “com a afrodisíac”.

La competència

La gent prefereix les plantes a atipar-se de pastilles, però el tema és que en molts casos les pastilles les recomana el metge i aleshores surten gratis a la Seguretat Social”, es queixa. Diu que també es compren moltes plantes per als infants, perquè no estiguin tan nerviosos, com ara la melissa i també la camamilla.

Ella, que va estudiar tres anys el poder de les plantes, assegura que són molts els clients que van a demanar-li consell. Des de darrere del mostrador, on sempre està fent barreges o tallant regalèssia, una arrel encara molt sol·licitada i que no falta en cap herbolari de Barcelona, lamenta que cada any els prohibeixin vendre més plantes. “Ara, per exemple, està prohibit el vesc i la ruda, que es venien molt”, assegura, queixant-se.

Fra Valentí

“Hem d'aprofitar el que Déu ens ha donat”, diu fra Valentí Serra de Manresa, un frare caputxí que acaba de publicar Els caputxins i les herbes remeieres (Editorial Mediterrània), un llibre de receptes amb les quals revela antigues tradicions terapèutiques pròpies de la tradició franciscanocaputxina.

“Preparar ungüents i infusions forma part de la nostra tradició. Els caputxins per ajudar la gent que no podia anar als apotecaris, és a dir, per als estaments més senzills, van divulgar els secrets de les herbes perquè es poguessin guarir”, explica aquest frare. Amb els anys van escriure llibres sobre la matèria i eren consultats com experts mèdics.

Al segle XVIII, per exemple, el servei d'assistència dels caputxins es va generalitzar en diversos hospitals públics de Catalunya com ara el de la Santa Creu de Barcelona, però també en altres llocs com ara els de Girona, Valls, Lleida i Vic. La rambla dels Caputxins de Barcelona deu el seu nom al convent, inaugurat l'any 1723, on hi havia una farmàcia amb “dos-cents pots d'apotecari” i on es preparaven medicaments. A tot el país els horts que hi havia al costat de tots els convents caputxins eren famosos i els seus remeis, preuats.

Millor per a la salut

Manté fra Valentí que si un coneix l'actiu de les plantes i les sap aplicar “és millor per a la seva salut perquè així evita prendre's pastilles per a tot” i assegura que a tot això s'ha d'afegir un altre benefici: “La comunió amb la Terra, amb la naturalesa, no només és una opció més sana, també és una solució més ecològica.”

Fra Valentí, que és l'arxiver del convent dels caputxins de Sarrià de Barcelona (escenari de la Caputxinada el 1966), ha estructurat el llibre en tres parts. Per un cantó, ha fet un llistat de les propietats de les herbes remeieres cultivades pels frares, herbes que, en la seva majoria, ens són molt properes i es poden trobar en qualsevol herbolari (precisament els frares receptaven sempre herbes a l'abast de tothom, no herbes llunyanes).

En una altra part del llibre, fra Valentí ha transcrit els remeis (“a la caputxina”) per guarir determinats mals: el carregament de pit, els penellons i les fístules, per exemple. Finalment, en un altre apartat, ha fet un llistat d'ungüents i licors balsàmics: el bàlsam del bon samarità (fet amb oli, vi, espígol, farigola i ruda, per exemple), el bàlsam de sant Francesc, l'ungüent de la Divina Pastora, la tisana miraculosa i diverses receptes de ratafia.

El llibre de fra Valentí (que l'any passat va publicar amb gran èxit La cuina caputxina, també a Editorial Mediterrània), recupera antics manuscrits escrits per caputxins des del segle XVIII (els més antics que es conserven) i ha estat escrit en català prefabrià, “per tal de conservar el regust arcaic del català dels nostres avantpassats”, especifica. “Aquest recull és un tast d'un ric patrimoni que tenim els caputxins”, explica.

No se'n pot abusar

Malgrat les virtuts d'ungüents i infusions fetes amb herbes remeieres el frare adverteix que, com en tot, no se'n pot abusar. “Jo cada dia abans de la primera pregària em prenc una infusió en dejú. Faig novenaris o octavaris (tractaments de vuit o nou dies amb la mateixa herba) i després canvio.” Els seus col·legues de convent –en total en són disset– quan es troben malament també intenten primer provar amb les herbes. D'aquesta manera sovint esquiven el metge. Tot i que no sempre, és clar.

Al convent tenen un hort que és cuidat per fra Fidel, fra Maurici i fra Manolo. Aquest frare, a diferència del que es podria pensar, no es passa el dia envoltat de plantes sinó de llibres i documents, amb els quals pot desenvolupar la seva passió per la cultura i, sobretot, per la cultura catalana. “Quan trobo algun document interessant, la majoria són inèdits, el guardo i el miro, a veure com es pot divulgar”, diu.

Fra Valentí creu que amb llibres com el de les herbes remeieres “es dóna a conèixer d'una manera simpàtica la vida religiosa, la vida monàstica”. “També s'ha de saber –assegura– que enmig de les austeritats d'una vida de pregària i penitència els frares també tenien estones per a la diversió i l'evasió.” I quin remei ens dóna per a la crisi aquest frare? L'optimisme, diu. “Intentar prendre's la vida amb alegria ajuda i molt.”

Mireia Roureda

06/02/2012

Font: El Punt Avui