Una lliçó de periodisme de Tomàs Alcoverro

Si hi ha un periodista català que tingui un profund coneixement del Pròxim Orient i hagi viscut els grans esdeveniments històrics dels darrers quaranta anys a la zona és Tomàs Alcoverro (Barcelona, 1940). Nascut a l’Eixample, llicenciat en dret i introduït al periodisme des de ben jove,  s’ha guanyat el títol de degà dels corresponsals a Beirut (Liban). Des de 1970, viu en aquesta capital que el va fascinar des d’on ha publicat més de set mil cròniques per la secció internacional de La Vanguardia. Durant la guerra del Líban va ser un dels pocs periodistes que va continuar en els barris de l’oest de Beirut malgrat el terror que hi imperava. Ell mateix ha afirmat de Beirut que és un “paradís pels periodistes” i no coneix cap altre lloc en el món que “el periodista tingui el privilegi permanent de posseir una de les condicions essencials del seu treball: la immediatesa”.

En la conferència titulada “Corresponsal entre dos segles al Pròxim Orient: una lliçó de periodisme”, pronunciada el passat dilluns 9 de gener a la Fundació de la UdG a Girona, Alcoverro va mostrar el seu testimoni a primera línia d’actualitat parlant d’alguns dels conflictes que han marcat la seva trajectòria professional: les guerres libaneses (1975-1990), l’ocupació turca de Xipre, la guerra entre Iraq i Iran, les guerres contra el règim de Saddam Hussein, les intifades palestines, els cops d’Estat i la revolució islàmica d’Iran i, més recentment, les revolucions de les primaveres àrabs (Egipte, Bahrein i Síria). A partir d’aquests episodis històrics, Alcoverro va desgranar l’ofici del corresponsal i l’exigència diària amb que manté amb els seus lectors a pesar dels seus setanta-un anys. El periodista va explicar els canvis que ha experimentat la professió i va posar èmfasi en l’actual context de les  primaveres àrabs i, especialment, amb la complexa situació de Síria de la qual va afirmar que s’estan convertint vertaderes atrocitats humanes i que el règim ho tindrà difícil per continuar en el poder.

De tots aquests esdeveniments històrics, ha estat un observador privilegiat que a través de les seves cròniques permet conèixer des dels grans esdeveniments del passat recent del Pròxim Orient fins a petites històries sobre llenceria eròtica a Teheran, de les esqueles dels diaris libanesos o d’un avió d’hèlix que viatjava de Beirut i a Bagdad. Ell recorda que quan va començar enviava les cròniques a través del tèlex i arribaven a l’agència UPI a Madrid i, ara gairebé quaranta anys després, la revolució tecnològica ha agilitzat el treball dels corresponsals.

Durant tota la seva trajectòria, Alcoverro no ha deixat de practicar un periodisme culte, tenaç i valent basat en el reportatge sobre el terreny i amb un gran valor literari. Una manera d’entendre el periodisme que va reivindicar efusivament. Nogensmenys, és un dels que aposta per la crònica literària i històrica, de descripció de tipus i paisatges, que transcendeix la tasca purament informativa i que l’ha fet guanyar nombrosos guardons. A més, és l’autor de diversos volums: El decano (2006), Espejimos de Oriente (2007), Atrapados en la discordia (2009) i La historia desde mi balcón (2011).

Precisament, Alcoverro va parlar del seu darrer llibre i és que des del seu balcó va poder explicar les barricades que es van formar davant de casa seva durant la guerra del Liban. Tot un exponent del corresponsalisme que trascendeix la simple tasca informativa.

Anna Teixidor

Periodista