La malaltia anomenada ésser humà

Aquesta frase és de F. Nietzsche i vol dir que l'ésser humà és un ésser paradoxal, sa i malalt: en aquest hi viuen el sant i l'assassí. Bioantropòlegs, cosmòlegs i d’altres afirmen: l'ésser humà és alhora ‘sapiente’ i ‘demente’, àngel i dimoni, dia-bòlic i sim-bòlic. Freud dirà que en l’ésser humà, hi ha dos instints bàsics: un de vida que estima i enriqueix la vida i un altre de mort que busca la destrucció i desitja matar. És important emfatitzar que en ell hi coexisteixen simultàniament les dues forces. Per això, la nostra existència no és simple sinó complexa i dramàtica. De vegades predomina la voluntat de viure i llavors tot irradia i creix. En altres moments guanya la partida la voluntat de matar i llavors es produeixen violències i crims com el que va passar recentment a Rio de Janeiro.

Podem superar aquest esquinçament en l'ésser humà? Aquesta va ser la pregunta que A. Einstein va plantejar a S. Freud en una carta al 30 de juliol de 1932: «Hi ha la possibilitat de dirigir l'evolució psíquica al punt de tornar als éssers humans més capaços de resistir a la psicosi de l'odi i de la destrucció? » Freud va respondre amb realisme: « No existeix l'esperança de suprimir de manera directa l'agressivitat humana. El que podem fer és recórrer a vies indirectes, reforçant el principi de vida (Eros) contra el principi de mort (Thanatos). I acabava amb una frase resignada: «famolencs, pensem en el molí que mol tan lentament que podríem morir de fam abans de rebre la farina». Serà aquest el nostre destí?

Ja s'han fet un sense fi d'anàlisis, i s'han suggerit innombrables mesures com la de restringir la venda d'armes, muntar esquemes de seguretat policial a cada escola i d’altres. Tot això té el seu sentit. Però no toca el fons de la qüestió. La dimensió assassina, siguem concrets i humils, habita en cadascun de nosaltres. Tenim instints d'agredir i de matar. És a la condició humana. Poca importància tenen les interpretacions que li puguem donar. La sublimació i la negació d'aquesta anti-realitat no ens ajuden. Cal assumir-la i buscar formules de mantenir-la sota control i impedir que inundi la consciència, enfortir l'instint de vida i assumir les regnes de la situació. Freud ho suggeria: tot el que fa crear llaços emotius entre els éssers humans, tot el que civilitza, tota l'educació, tot art i tota competició pel millor, treballa contra l'agressió i la mort.

El crim perpetrat a l'escola és horripilant. Els cristians coneixem la matança dels innocents ordenada per Herodes. Per por que Jesús, nounat, fos més tard a arrabassar-li el poder, va manar matar tots els nens dels voltants de Betlem. Els textos sagrats porten les expressions més commovedores: «A Ramà es va sentir una veu, molt plor i gemecs: és Raquel que plora els seus fills i no vol que la consolin perquè ja no existeixen» (Mt 2,18). Una cosa semblant va passar amb els familiars de les víctimes.

Aquest fet criminal no està aïllat de la nostra societat. Aquesta no és que tingui violència, és pitjor, està muntada sobre estructures permanents de violència. Aquí valen més els privilegis que els drets. Marcio Pochmann en el seu Atles Social do Brasil ens porta unes dades esfereïdors: L'1% de la població (prop de cinc mil famílies) controlen el 48% del PIB i l'1% dels grans propietaris posseeix el 46% de totes les terres. Es pot construir una societat de pau sobre semblant violència social? Aquests són els que abominen parlar de reforma agrària i de modificacions en el Codi de la Floresta. Valen més els seus privilegis que els drets de la vida.

El fet és que a les persones pertorbades psicològicament, la dimensió de mort, per mil raons subjacents, pot aflorar i dominar la personalitat. No perden la raó. La fan servir al servei d'una emoció torta. El fet més tràgic, estudiat minuciosament per Erich Fromm (Anatomia de la destructivitat humana, 1975) va ser el d'Adolf Hitler. Des de jove va ser pres per l'instint de mort. Al final de la guerra, en constatar la derrota, demana al poble que destrueixi tot, s'enverini les aigües, cremi els sòls, liquidi els animals, enderroqui els monuments, es mati com raça i destrueixi el món. Efectivament ell es va matar i tots els seus seguidors pròxims. Era l'imperi del principi de mort.

Correspon a Déu jutjar la subjectivitat de l'assassí de l'escola d'estudiants. A nosaltres condemnar el que és objectiu, el crim de gravíssima perversitat, i saber localitzar en l'àmbit de la condició humana. I usar totes les estratègies positives per fer front al Treball d’allò Negatiu i comprendre els mecanismes que ens poden subjugar. No conec altra estratègia millor que cercar una societat justa, en la qual el dret, el respecte, la cooperació, l'educació i la salut estiguin garantits per a tots. I el mètode que ens indica Francesc d’Assís en la seva famosa oració: portar amor on regna l'odi, perdó on hi hagi ofensa, esperança on hi ha desesperació i llum on dominen les tenebres. La vida cura la vida i l'amor supera en nosaltres l'odi que mata.

22-04-2011

Leonardo Boff

Teòleg, filòsof, escriptor, professor i ecologista brasiler. Nasqué a Concòrdia, Brasil, el 1938. El 1952 ingressà a l'orde franciscà. És un dels fundadors de la Teologia de l'alliberament, juntament amb Gustavo Gutiérrez. El 1986 fou condemnat a un any de silenci pel Vaticà, però per la pressió a nivell mundial li van aixecar el càstig. El 1992 el volien tornar a condemnar i, per evitar-ho, deixà l'orde franciscà i el ministeri de prevere. És autor de més de 60 llibres de teologia, espiritualitat, filosofia, antropologia i mística. Publica un article setmanal al web de Servicios Koinonia.