Violència de gènere

Fa una vintena d’anys, en un judici en el que vaig intervenir com a Fiscal acusant a un home que havia maltractat reiteradament a la seva esposa, em va impressionar la simplicitat del que ens va dir la pobra dona: “yo sólo quiero que mi marido sea bueno, y que no me pegue más .” No puc recordar exactament quines lesions havia patit la dona, però sé que no eren lleus, i el Jutge, que al dictar la sentència va condemnar al marit, al final del judici li va haver de dir a la dona que la justícia penal pot condemnar i imposar penes a les persones com a conseqüència dels delictes que han comés, però que la justícia humana difícilment pot arribar a canviar a la gent, i fer que “es torni bona”.

Ha passat molt de temps des d’aleshores, i en aquesta matèria han canviat moltes coses, però el fet principal persisteix, i és que molts homes continuen maltractant a les seves parelles. Han canviat moltes coses, fins i tot tenim una denominació específica per a aquest tipus de violència: parlem de violència de gènere per referir-nos a la que un home exerceix sobre la que és o ha estat la seva esposa o parella, per diferenciar-la d’altres modalitats de violència domèstica o en l’àmbit de la família, com pot ser la de pare o mare sobre fills; o al revés, de fills contra pares; o la que s’exerceix contra els avis; o entre germans; i, fins i tot, la violència de la dona contra el seu marit o company. I aquesta denominació, que en un principi no era reconeguda per la llei, ha passat a integrar-se a la legislació, a la Llei Orgànica 1/2004, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

Però no tan sols ha canviat el nom. Ha canviat gairebé tot. I el més important és la diferent consciència social sobre el fenomen. Ja no es considera una qüestió particular, interna de la família i en la que no s’hi ha d’intervenir, sinó que la repetició de fets gravíssims i el coneixement general de les conseqüències de la violència han portat a la convicció que és un problema de primera magnitud. I per afrontar-lo, s’han anat adoptant tot un seguit de mesures, bàsicament en tres línees d’actuació: endurir les sancions penals pels delictes ja comesos, establir mesures de prevenció i protecció per evitar-ne de nous, i recolzar a les dones maltractades.

En el primer dels punts, l’enduriment de les sancions, la regulació actual del Codi Penal no té res a veure amb la de fa vint anys: les reformes han portat a la introducció de nous delictes, ara es considera com a delictes castigats amb penes importants algunes conductes que abans eren tan sols faltes sancionades amb penes ínfimes, i la llei obliga als Jutges a imposar noves penes, com la prohibició que el maltractador s’acosti o es comuniqui amb la víctima, fins i tot encara que la dona li volgués permetre, o la obligació de sotmetre’s a tractaments per a millorar la seva capacitat de relació.

D’altra banda, s’han anat establint tot un seguit de mesures de protecció en favor de les dones, per tractar d’evitar que tornin a patir maltractaments. Un pas molt important va ser quan l’any 2003 es va preveure la nova ordre de protecció, que permet l’adopció immediata de mesures de caràcter penal i civil a favor de la dona que denuncia maltractaments. Son mesures adoptades amb urgència i en els casos en que es pot apreciar una situació de risc.

La tercera de les línees d’actuació lliga amb la anterior, però mira més cap al futur. La llei vol atorgar a la víctima de la violència de gènere tot un conjunt de mesures de recolzament que l’ajudin a tirar endavant. És el que se’n diu una protecció integral. Cada persona és diferent, cada situació també ho és, però el que s’intenta és donar facilitats en àmbits assistencial, sanitari, psicològic, laboral, d’educació pels fills, etcètera.

He fet esment de la Llei Orgànica de 2004. Aquesta llei preveia que al cap de tres anys de la seva entrada en vigor es fes un estudi, per valorar la seva aplicació pràctica. I es va fer i publicar l’any 2008. De les nombroses dades que aporta, n’assenyalaré tres que ens poden ajudar a entendre la dimensió del que s’ha fet: en tres anys s’havien acordat mesures per a protegir a més de 130.000 dones, s’havien imposat penes de presó a més de 53.000 homes, i s’havien invertit gairebé 800 milions d’euros en mesures assistencials directes per a les víctimes, especialització de Jutjats, Fiscalies, Cossos policials i en molts altres aspectes que exposa l’informe.

I malgrat això, és evident que continua havent-hi moltes dones maltractades, i fins i tot assassinades. A les comarques gironines, l’any passat n’hi va haver quatre. Una xifra molt superior a la dels anys anteriors. Una altra dada de l’any 2010 és la corresponent al nombre de procediments judicials tramitats a la província relacionats amb la violència de gènere. Varen ser 2.908, pràcticament els mateixos que els 2.911 de l’any 2009. Les dades conegudes, que inclouen des de supòsits de enorme gravetat fins a una majoria de fets amb resultats menys lesius, ens fan evident que la violència no té uns patrons fixes, i que no és exclusiva dels col•lectius amb un nivell cultural, social o econòmic més baix, sinó que n’hi ha també en altres àmbits de la societat, tot i que una majoria dels homes denunciats son persones amb importants nivells de frustració i insatisfacció personal (que pot derivar de la seva situació econòmica, laboral, de marginalitat, o d’altres factors), amb menys capacitat o voluntat d’autocontrol. N’hi ha que han agredit una vegada, en un mal moment, i no es torna a repetir el fet, però d’altres ho fan conscientment per tal de conservar una situació d’imposició de la seva voluntat sobre la de la seva parella, i sobre tot quan aquesta ja no es deixa dominar, perquè les seves conviccions o expectatives han canviat.

Per molt que es treballi en diferents àmbits per prevenir agressions i ajudar a les víctimes que tant pateixen, no podem oblidar que cadascú es responsable dels seus actes, i que és l’agressor el culpable del maltractament. I per això haurà de complir les penes que se li imposin i, el que em sembla també molt important, haurà de sotmetre’s als programes formatius i rehabilitadors per tal que no hi torni. Per eradicar la violència de gènere cal un canvi profund de mentalitat en aquells homes que son capaços de maltractar les seves dones, per aconseguir que, com deia en el seu senzill vocabulari aquella pobra dona referint-se al seu marit, “sea bueno y no me pegue más”.

Josep Maria Casadevall i Barneda

Fiscal en Cap de la Fiscalia Provincial de Girona

Girona, abril de 2011