I ara què fem?

Acabo de veure passar la cavalcada dels Reis d’Orient. Davant del rei Negre (un gironí blanc pintat de negre) hi anava una comparsa de timbalers rítmics formada també per gironins blancs pintats de negre. Significativament seguint el ritme de la música, barrejats entre la gent que mirava i cantava el pas dels Reis hi havia adolescents gironins negres. Perquè de gironins negres ja n’hi ha. Com n’hi ha d’altres colors i llengües i nacionalitats i cultures i religions...

És un fet que la nostra ciutat i la nostra societat ha canviat, i molt!, els darrers anys. Som plurals, amb un bon percentatge de persones procedents d’altres llengües, cultures i països. I això és una riquesa, malgrat algunes veus públiques que ens espanten davant d’aquest canvi innegable.

Estem vivint en una societat en crisi. Una crisi econòmica profunda provocada fa pocs anys pels bancs i que, ara, els governants fan pagar de manera injusta als treballadors; mentre alguns que s’han enriquits escandalosament amb els diners dels altres continuen enriquint-se sense ser sancionats.

I també vivim una crisi política. I ja se sap que quan hi ha crisi econòmica les proclames polítiques –en general- es tornen conservadores per no perdre els vots. I sovint fan crides a la por i es tornen més exigents amb els de fora que amb els de casa. I també es busquen culpables. I ara reben els immigrants.

Em sembla que aquest no és un bon camí. No es tracta de lamentar-nos i de buscar caps de turc: el immigrants pobres, sinó d’obrir i consolidar camins d’incorporació. Un d’aquest camins és el de l’escola i l’educació.

En l’àmbit escolar voldria destacar que –en general- s’està fent un treball esplèndid que –estic segur- donarà bons resultats amb el pas del temps. Educar, ja ho sabem, no és una feia d’hores sinó que els mestres treballen a llarg termini i no pas per períodes electorals. La dedicació de molts mestres –homes i dones- mereix un reconeixement públic, no pas que se’ls blasmi i se’ls hi exigeixin coses que no els pertoquen i que pertanyen més a l’àmbit familiar que no pas a l’escolar.

De totes maneres en el camp del magisteri i al costat d’aquesta actuació dels mestres –en general positiva- hi ha un aspecte preocupant: la poca flexibilitat dels programes de formació inicials. En una societat plural com la nostra encara no hi ha establertes de manera general i obligatòria, en els plans formatius de les escoles Normal, aquelles matèries que necessiten els futurs mestres per poder treballar amb eficàcia amb nens i nenes de procedència diversa.

I em pregunto si aquesta obertura de formació tant necessària (i a l’hora de la veritat tan escassa en els programes oficials) es dóna en altres àmbits com poden ser la formació dels futurs infermers/es i dels metges i metgesses. L’escola i la sanitat són dos àmbits que, a casa nostra, viuen intensament i de manera ben directa la pluralitat de la nostra societat i, per tant, necessiten una formació adient.

Igual que com passa en el camp educatiu, també en el camp sanitari cal destacar la dedicació i els esforços positius que fan la majoria dels que hi treballen i que acullen persones de cultura i tradicions diferents de les nostres i que necessiten els seus serveis. I que, possiblement, amb el pas del temps acabaran essent uns més de la nostra ciutat i de la nostra societat.

Una societat que ha d’aprofundir en la pràctica de la democràcia. No n’hi ha prou d’anar a votar. La democràcia és molt més que això. Els demòcrates treballen perquè sigui realitat la Declaració dels Drets Humans del 1948. A propòsit d’aquesta declaració hi ha un acudit molt dur i, al mateix temps, ben sincer. Es veuen dues persones parlant i una diu a l’altre: -Totes les persones són iguals. L’altra li contesta: –Sí, però n’hi ha que són més igual que altres!

No cal ser gaire despert per veure la certesa de l’acudit. Penso que aquest és el repte que tenim, entre d’altres, aquest any de comença. Treballar a favor d’una societat més justa, més solidària, més acollidora, més participativa, més crítica, més oberta, en la que tots aprenguem de tots (els nou vinguts poden aprendre de nosaltres i nosaltres d’ells).

Una societat, una ciutat, que amb el nostre esforç elimini les diferències; trenqui les barreres culturals; sigui més hospitalària, aculli els nous vinguts i els incorpori amb plenitud de drets i de deures, sense por. Que es faci xarxa i no pas com passa en moments de crisi que cada un va per ell fomentant les desigualtats.

Pel que conec el món escolar i el sanitari són dos bons exemples del que dic. Que sigui per a molts anys.

Salomó Marquès
Pedagog