Paradís promès

Només sé que és petit i que tu te l'estimes,

que la casa és al mig i el jardí és al voltant.

Qui hi ha uns til•lers florits i unes palmeres primes

i un xiprer molt galant.

Que cal, per arribar-hi, pujar unes escales

qui sap si amb un pany d'heure o gessamí florit.

Les escales no són ni planes ni molt dretes

i es pugen amb delit.

Que hi ha una buguenvíl•lia gairebé lluminosa,

tan gran és l'esplendor del seu mantell morat.

I que una margarida s'ajeu, capriciosa,

en un balcó tancat.

Que l'Esperança hi planta obèlies, gencianes,

satalies, narcisos, miosotis fidels,

O hi assaja el conreu de floretes boscanes

humils com els estels.

O somnis! És això, més que les flors encara,

el que dóna al jardí aquest perfum.

Somnis teus i dels teus, és la vostra ombra clara

el que fa aquesta llum.

Això és el que sé. I, què més em caldria

per estimar-te ja, somniat paradís?

Sé que un matí d'hivern m'hi acollirà algun dia
el seu esguard feliç.

~ Màrius Torres