Operant el cervell, desperts !!

En els darrers anys, a la meva especialitat que és la Neurocirurgia, hi ha hagut molts avenços. N’hi han de tecnològics i de científics, però el que constitueix una fita científica remarcable és la descripció en base a la seva experiència clínica dels mapes de la funció cerebral del Dr. Duffau, de Montpellier. Aquest cop, i per molt que els dolgui als americans, l’avenç no ha vingut de la disponibilitat econòmica ni de l’industria, sinó de la investigació, dedicació, treball i competència. A un hospital de dimensió mitjana hi ha un equip de metges i psicòlegs entregats a la seva feina que han aconseguit delimitar els circuits i mapes de la majoria de les funcions dels pacients, operant-los del cervell: desperts!

Aquesta tècnica ja fa uns anys que funcionava però era utilitzada en situacions molt específiques i centres altament especialitzats. Es pensava llavors, que la majoria de les funcions del cervell eren a unes zones molt concretes i delimitades que eren bastant constants per a tots els individus però eren de difícil detecció i faltava precisió amb les proves d’imatge que disposem actualment. D’aquesta forma amb una craniotomia amb el pacient despert (anestesia local) podíem estimular damunt el cervell unes funcions (moviment dels braços i cames, reconeixement visual, llenguatge…etc) concretes, i deixàvem al damunt del cervell un paperet amb un número que identificava una determinada funció. Un cop fet el mapa de la funció, s’adormia el pacient i es feia la cirurgia intentant obviar l’àrea que ens havíem marcat com a important per aquesta funció.

El més important que introdueix el Dr. Duffau és el concepte que les funcions no són en àrees determinades, sinó que el que trobem al estimular l’escorça cerebral es una “punta de l’iceberg” del circuit, que s’estén per sota la escorça per la substància blanca i que a vegades va de punta a punta del cervell. El que proposa aquest doctor, és la estimulació progressiva no sols de la escorça, sinó a mesura que anem profunditzant, anem fent estimulacions per no destruir els circuits, que són l’important. Abans, hi havia cops que preservàvem una àrea basant-nos en l’estimulació de l’escorça, i al profunditzar al costat d’aquesta àrea, el pacient ens sortia al postoperatori amb dificultats del llenguatge o de la força, fent que el nostre esforç fos buit. El concepte de “circuits” enfrontat al de les “àrees” fa que la cirurgia es va dirigint al moment, segons l’estimulació i això a més a més, es va fent amb el pacient despert i amb l’ajut dels psicòlegs que li van passant tests i làmines de reconeixement de figures, dibuixos, etc... fent càlculs simples, etc.) per a detectar que no estem lesionant àrees amb les funcions més abstractes i de reconeixement visuo-espaials que és on resideix part del que entenem com a “intel•ligència” dels humans, i forma part del còrtex cerebral adquirit més recentment en la l’evolució de l’espècie al fer-se els humans de comportament més social.

Estem anant cap a cirurgies de lesions cerebrals en àrees eloqüents on hi han funcions importants per a “l’ànima” del pacient i en certa forma, la podem identificar i preservar. Aquest és el concepte: la cirurgia de preservació o de prioritzar quin és el sacrifici funcional que hem de fer en cada cas segons la situació personal, de llenguatge, de funció prèvia, etc. per ressecar una tumoració cerebral de forma complerta.

El gran fet de tot això és que ho aconsegueixen des d’una posició d’humilitat i senzillesa, des d’un hospital poc conegut on no deuen sobrar els recursos econòmics però on la gent persevera. Són un bon exemple a seguir i més en uns dies que on trobar aquests camins d’excel•lència professional és difícil.

Dr. Jordi Rimbau

Metge Doctor Neurocirurgià de l’hospital Trueta de Girona