El Burca

“La llibertat –diu un preciós poema de Joan Margarit- és un estrany viatge... és el perill, de matinada, al metro... anar indocumentat... una forma d’amor, la llibertat”.

Al carrer, a la televisió, a la xarxa... hi ha un munt de coses que no m’agraden, que jo no faria mai, fins i tot en trobo algunes que em repugnen...

Però la llibertat, per a mi el valor primer dels humans, el que ens fa dignes i autònoms, és exactament això: viure amb persones que pensen, que fan, que viuen, de formes ben diferents a la meva; que tenen estils de vida que no comparteixo en absolut.

No hi hauria d’haver, per tant, límits a aquesta llibertat individual? Per descomptat que sí; només faltaria! Però només els indispensables, només aquells que fan possible la llibertat dels altres o que ens protegeixen dels abusos o de la violència dels poderosos. Però de cap de les maneres ens podem permetre de sacrificar la llibertat en nom d’una pretesa seguretat, o d’una improbable veritat o dogma, o d’una promesa indeterminada de felicitat futura...

No estic advocant per la indiferència, ni per una tolerància inconscient, ni per un relativisme forassenyat, de cap de les maneres. Més aviat advocaria per tenir confiança en tots i cadascun dels éssers humans. Perquè tots tenim sentiments i intel•ligències, tots vivim enormement condicionats i influenciats pel mil factors, però tots volem portar les regnes de la nostra vida sense interferències inacceptables, ni intervencionismes ben o mal intencionats. Només partint d’aquest supòsit podrem dialogar d’igual a igual amb els altres. Altrament el que hi hauria serien imposicions, violència, abusos i prepotència... dels més forts, dels que són més, dels que tenen més poder o dels primers d’arribar...

És clar que moltes societats han estat o són encara profundament masclistes; que les dones han tingut o tenen un estatuts subordinat, dependent o discriminatori. Però també sabem per pròpia experiència que els canvis demanen temps, decisió, convenciment i dolor. No són pas les lleis, ni els jutges, ni la policia els qui fan que les persones canviïn. Ni a Catalunya, ni a l’Iran.

Hi podríem afegir encara que som una societat que no tenim massa experiència de viure en societats democràtiques (què són 30 anys en la vida dels pobles?) i pluralistes (del punt de vista ètnic, polític, lingüístic, religiós...). Societat democràtica i pluralista és aquella en què les institucions i els serveis públics es posen al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i s’abstenen d’adoptar cap simbologia particularista o excloent (el sant Crist ha de presidir els jutjats? Els governants han de jurar sobre la Bíblia?) i en què les persones i grups poden viure d’acord amb les seves creences i conviccions, sense haver-se’n d’amagar o d’avergonyir (siguin celebracions, indumentària, espais de culte...).

AFP PHOTO (LtoR)

És des d’aquestes premisses que em sembla que hauríem de tractar el tema de les diverses modalitats de vel islàmic (hiyab, xador, niqab, burka). Ho dic amb tota sinceritat i modèstia.

Xavier Besalú

Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  

Vicepresident de l’associació GRAMC