Els voluntaris han mantingut viva la flama

CONTINUISTA · Explica que vol continuar la línia de treball de l’expresident i fer valer la solidaritat com a element d’integració en la societat.

RETALLADES · Destaca que, a pesar de la falta de recursos, s’han pogut desenvolupar molts projectes gràcies a la tasca del voluntariat.

Pau Lanao (Anglès, 1955); President de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme. Periodista solidari és historiador i periodista del diari El Punt Avui. És soci de l’associació GRAMC i actualment forma part de la comissió de periodisme solidari del Col·legi de Periodistes de Girona. Està estretament lligat a la coordinadora des dels seus inicis. L’any 2006, va entrar a formar part de la junta. 

Va ser escollit fa pocs dies president de la Coordinadora d’ONG Solidàries, en substitució de Rafael Villena, que ha deixat el càrrec després de vuit anys.

Què representa assumir el càrrec de president de la Coordinadora d’ONG Solidàries?

Es tracta de continuar la tasca desenvolupada per Rafael Villena, que ha estat un molt bon president, amb una actuació important. I això vol dir treballar perquè la cooperació, la solidaritat i la lluita per la pau siguin vistos com a elements positius i integradors de la societat. I també fer el possible per mantenir l’activitat de moltes associacions petites i desconegudes que fan molta feina aquí i als països d’origen dels seus integrants, com per exemple Àfrica i Amèrica Llatina.

És un bon moment per posar-se al capdavant d’aquesta plataforma?

La situació fa anys que és complicada. En temps del tripartit, la coordinadora va tenir unes aportacions econòmiques importants per part de les institucions. Amb l’arribada de la crisi, es van reduir molt aquestes aportacions. I la coordinadora es va convertir en una víctima propiciatòria. Algunes veus interessades van presentar la gent que fa cooperació i solidaritat com a elements desestabilitzadors del sistema, quan en realitat aquestes persones no tenen cap culpa de la nova redistribució de la riquesa. Cal dir que, a pesar de la crisi, els voluntaris han mantingut viva la flama de la coordinadora i dels projectes que es tiren endavant. De fet, la coordinadora es nodreix, essencialment, de les aportacions dels voluntaris.

La gent té ben entès el concepte de solidaritat i cooperació?

Sempre es presenta la solidaritat i la cooperació com a elements externs a la nostra societat, quan en realitat són elements de cohesió interna. Per exemple, a les nostres comarques hi ha una segona generació d’immigrants que, tot i ser essencialment catalans, no renuncien a les seves arrels. I les seves arrels els porten a ajudar els seus països d’origen. De manera que s’estableix una interrelació entre els països d’origen i la nostra societat. I dintre de la coordinadora, hi ha entitats que estan formades essencialment per immigrants o segones generacions d’immigrants, i aquests s’impliquen en el bon funcionament de la nostra societat. Coneixen perfectament el funcionament dels col·lectius de nouvinguts de casa nostra i fan de vincle d’unió amb els autòctons.

Com s’ha fet front a la falta de recursos?

En els darrers anys, hem hagut de fer una reflexió profunda per superar aquesta situació. Però la manca de recursos no ha estat un impediment per tirar endavant activitats importants, sinó que ens ha obligat a negociar més amb les administracions i a buscar altres vies de finançament. Tot i la crisi, s’han posat en marxa projectes com, per exemple, la mostra de teatre inclusiu o la cooperativa Llagostera Solidària.

I s’han hagut de replantejar la tasca prioritzant els projectes per als autòctons que no pas les accions a l’estranger?

El debat ha estat present, però s’ha intentat donar resposta a totes les propostes. Hem de tenir en compte que la coordinadora no està formada únicament per ONG, sinó que també aixopluga entitats com ara la Fundació Sergi, Càritas i Empordanesos Solidaris. Aplega un gran moviment solidari gironí i de l’Alt Maresme.

Núria Astorch 

27/01/2015 

El Punt Avui

Jana

Algunes vegades, de cop i volta, sense avisar, la vida ens obre una finestra per a mostrar-nos les grandeses del món on hem vingut a raure, just aquelles que li donen sentit... 

Guaiteu-la, ... no és bonica?

A la foto està desperta i amb el puny esquerre, la molt gamberra s'intenta treure el respirador de plàstic de la cara, perquè li fa nosa !

El seu pare i la seva mare, ell d'uns 25 anys i ella de 23. Gent senzilla. La Jana va néixer prematura, amb síndrome de Down, immunodepressió i una greu malformació cerebral. Els metges no li donaven més de dos anys de vida. No tenia el reflex de succió, no podia mamar, i havia de ser alimentada a través d'una via gàstrica. Necessitava suplement d’oxigen i per això portava un dispensador connectat als orificis del seu nas. L’abundància d'oxígen que li arribava estava monitoritzada. Quan baixava per sota d'un cert llindar, sonava una alarma. També tenia monitoritzada la freqüència cardíaca (anormalment alta).

Sovint tenia excés de mocs i, perquè no s'ofegués, calia treure'ls-hi amb un mocador de paper o, quan en tenia molts, amb aspirador naso bucal que les infermeres li aplicaven. Total, que necessitava companyia quasi de forma permanent.

El pare i la mare no podien fer-li aquesta companyia perquè havien de treballar i, aquí varem entrar en joc nosaltres, els voluntaris del Voluntariat de Suport en la Solitud.

Tot i les greus dificultats per viure, contades vegades la varem veure plorar. Tampoc riure. Sí que la vèiem inquieta i molesta quan necessitava que la netegessin. Com tots els humans normals! Responia a estímuls, com ara la veu, el tacte, la claror. Era immediat comprovar com li baixaven les pulsacions, s'assossegava, quan sentia la música ("When you wish upon a star", tema de Walt Disney) que sonava d'un conillet mecànic que algú li va regalar, i que sempre tenia a prop seu.

Somniava i tenia el seu món propi i incontaminat. No va arribar mai a viure prou per a aprendre cap dels vicis humans, tots derivats de l'egoisme que ens fa tan "normals".

Al llarg de quatre mesos mal comptats aquesta fou la seva curta vida, la Jana va materialitzar les millors qualitats humanes imaginables. Ens impartí lliçons d'innocència, de senzillesa, d'humilitat, de tendresa, però també de tenacitat, de lluita per sobreviure, de persistència per continuar respirant... Respirar, que senzill i que difícil!

Just fa un any que va emprendre el vol. Pocs es recordaran d'ella. Escassos senyals tangibles va deixar al seu pas pel món, amb prou feines va tenir temps de deixar-ne.

Difícilment però, oblidarem la impressió pregona que en un racó de la memòria ens va deixar als que varem tenir la sort de conèixer-la.

Un regal de valor incalculable i permanent.

Gràcies, Jana

Enric Ferreres

16/01/2015

Voluntari

Voluntariat de Suport en la Solitud

Només el 30% de països ofereixen cures pal·liatives

Xavier Gómez-Batiste és, del novembre passat, màxim responsable de cures pal·liatives de l'Organització Mundial de la Salut. És, a més, director de l'Observatori Qualy de l'Institut Català d'Oncologia, de la càtedra de cures pal·liatives de la Universitat de Vic i del programa d'atenció integral a malalts avançats de l'Obra Social La Caixa. 

Estar ben atès i sentir-se segur. Dues condicions indispensables per conviure amb una malaltia greu i, si arriba el cas, per fer front a la mort. Sempre amb respecte a les creences i els valors de cadascú, el doctor Xavier Gómez-Batiste assegura que l'objectiu dels equips de cures pal·liatives és crear les condicions per facilitar aquest camí.

Quina atenció dedica el món a les cures pal·liatives?

Hi ha molta variabilitat en funció dels països. Cada any 27 milions de persones moren amb necessitats d'atenció pal·liativa. Als països més avançats, es tracta, sobretot, de gent gran amb malalties cròniques evolutives, com demència, insuficiència cardíaca... Però a l'Àfrica, són malalts de sida, tuberculosi, malària... Només el 30% dels països tenen desenvolupades les cures pal·liatives en els sistemes de salut. Un altre 30% estan en fase embrionària i el 40% restant no tenen res.

Ni tan sols accés a la morfina?

L'accessibilitat als opioides, i a la morfina especialment, està restringida per la llei en molts països poc desenvolupats, on es considera que és una droga que pot ser usada de manera fraudulenta. A Geòrgia, per exemple, has d'anar a buscar-la a la comissaria. Més del 20% de les persones que pateixen dolor intens per càncer no tenen accés a la morfina. Això és patètic. Cal fer pressió per canviar les lleis.

Què més cal fer?

Necessitem formar els professionals. Però fins i tot als països que hem desenvolupat més les cures pal·liatives, com Catalunya, on l'any 1990 es va posar en marxa un sistema com a programa pilot de l'OMS que és referència mundial, també tenim reptes. Fa deu anys vam veure que estàvem molt centrats a atendre malalts de càncer durant els últims mesos de vida, però que hi havia molts pacients, sobretot persones grans, amb malalties cròniques evolutives com insuficiència cardíaca, diabetis avançada, demència, artrosi, que estan a casa seva i que potser viuran tres o quatre anys, i que també tenen moltes necessitats pal·liatives, des del punt de vista físic, emocional, social i espiritual.

Per què és tan avançat el sistema català de cures pal·liatives?

A Catalunya hem estat pioners a identificar precoçment les persones que necessiten aquesta atenció. Això ens permet engegar programes per avaluar necessitats: saber si tenen dolor, planificar decisions anticipades segons els valors i preferències de cadascú, conèixer allò que els preocupa, com volen i com no volen ser atesos... Així comença un procés de presa de decisions compartit i es van resolent els diferents dilemes que s'aniran plantejant. Per tant, tot i que per a molts pacients sigui el final de la vida, encara hi ha molt a fer. Es pot millorar molt la qualitat de vida i fins i tot la supervivència d'aquestes persones. Són pacients que potser encara viuran uns anys i, si no s'hi actua, tant ells com les seves famílies tindran un patiment innecessari. Els objectius de curar i de cuidar s'han de fer compatibles. No cal que t'estiguis morint perquè atenguin les teves necessitats.

També les emocionals?

Hi ha qüestions que són essencials i que potser quan som joves i estem sans no ens preocupen tant. Però quan apareix la malaltia afloren necessitats lligades a l'espiritualitat i la transcendència, al sentit de la vida. És important resoldre qüestions, com ara si estem en pau, si ens estimen i estimem, si tenim coses pendents... Als pacients també els preocupa la dignitat en l'atenció i l'autonomia a l'hora de decidir.

Què li ha encarregat l'OMS?

De moment hem creat un grup d'experts per dissenyar un programa i ja tenim una llista de propostes. L'objectiu és que els governs prioritzin les cures pal·liatives: que formin els professionals, que hi destinin recursos i que canviïn legislacions. Molts països necessiten suport tècnic i econòmic. L'epidèmia d'Ebola, per exemple, requereix atenció en cures pal·liatives. És una malaltia amb una mortalitat enorme que afecta famílies senceres i professionals. Hem de prioritzar els països poc desenvolupats i els col·lectius especialment vulnerables, com nens, persones grans o malalts de sida. Ho farem amb una visió comunitària.

En tenen algun referent?

A l'estat de Kerala, al sud de l'Índia, tenen un sistema de pal·liatius excel·lent. És un model aplicable a països amb pocs recursos, perquè no depèn tant del sistema sanitari sinó de la comunitat. La implantació de les cures pal·liatives depèn més de l'índex de desenvolupament humà d'un territori que no pas de l'econòmic.

Marta Ciércoles

18/01/2015

El Punt Avui

L’eutanàsia, en entredit a Bèlgica

Frank van den Bleeken tenia previst morir demà, diumenge, mitjançant l’eutanàsia, despenalitzada a Bèlgica des del 2002. El cas no seria notícia en un país on el debat està superat si no fos perquè Van den Bleeken és un reu de 51 anys condemnat a la pena màxima per delictes sexuals i l’assassinat d’una menor. I després que la justícia belga avalés al setembre el seu suïcidi assistit, dimarts l’hi va denegar.

Van den Bleeken va demanar posar fi a la seva “angoixa” i patiment psicològic “insuportable”. La justícia belga li va donar la raó després de mesos d’entrevistes i seguiment del cas, però aquesta setmana ha fet marxa enrere i finalment serà traslladat a un hospital psiquiàtric. El presoner no demana la llibertat, ja que assegura que no té expectatives de recuperació després de 30 anys i diversos tractaments que no han pogut acabar amb els seus impulsos sexuals. Per aquesta raó va demanar que algú l’ajudés a morir.

La història de Van den Bleeken va marcar la societat belga l’any 2001, arran d’un documental en què el presoner relatava la seva experiència personal i demanava un canvi de la normativa. “Si una persona comet un crim sexual, l’estat ha d’ajudar a superar-ho. Tancar-lo no ajuda ningú; ni la persona, ni la societat, ni la víctima”, va detallar a la televisió flamenca. “Fora d’aquestes parets [de la presó] hi haurà un gran perill de tornar a cometre greus errors”, explicava.

“Un patiment insuportable”

Segons la defensa, el presoner ha passat per mans de diversos experts, i la conclusió de tots els metges i psicòlegs és que el patiment de Van den Bleeken “és insuportable i no es pot fer res per alleujar el seu dolor”. Pocs dies abans del dia previst per a la seva eutanàsia -demà-, el ministeri de Justícia belga va informar en un comunicat que finalment Van den Bleeken no morirà, sense aclarir els motius de l’inèdit canvi. El cas està “sota secret professional”.

Fonts del ministeri de Justícia confirmen que el presoner serà traslladat a un nou hospital psiquiàtric al nord del país, però no confirmen si després anirà a un centre especialitzat dels Països Baixos. Van den Bleeken havia demanat ser tractat allà, però la Cort d’Apel·lació de Brussel·les va considerar que el ministeri de Justícia no era competent per decidir l’extradició d’un pres. Per això, en última instància va considerar l’eutanàsia la seva última via. Des que la justícia belga va consentir al reu flamenc la mort assistida, 15 presoners més s’han acollit a una demanda similar, i estan a l’espera de resposta. Segons dades de l’oficina d’estadística belga, es produeixen unes 1.000 morts anuals per eutanàsia. Aproximadament un 70% dels belgues hi estan a favor i el debat és pràcticament inexistent en la societat, però el cas de Van den Bleeken ha portat controvèrsia, amb veus que consideren que és una transgressió de la llei del 2002. Segons la normativa del país, l’eutanàsia es permet quan s’han exhaurit totes les vies possibles per poder acabar amb el patiment d’un pacient. Alguns experts asseguren que a Van den Bleeken no se li han aplicat totes les alternatives.

Per poder-se acollir a l’eutanàsia a Bèlgica és necessària la col·laboració de professionals, que han de donar fe que la decisió del pacient és voluntària. Després d’un temps que es considera de “reflexió”, el pacient ha de demostrar que està en una situació de patiment, físic o psicològic, i afectat per una malaltia greu i incurable. Bèlgica té una de les legislacions més avançades del món. És l’únic país que no estableix límit d’edat en la mort assistida.

També infants i parelles d’avis

La llei del 2002 establia que només els majors d’edat podien acollir-se a l’eutanàsia. El 2014 la normativa es va modificar i va permetre que els infants també puguin ser tractats com els pacients adults. Així mateix, la llei permet que parelles ancianes puguin posar fi a les seves vides de manera conjunta. Especialment rellevant va ser el cas de dos bessons que, en saber que patien una malaltia degenerativa, van demanar el suïcidi assistit. Aquest cas va commoure Bèlgica el 2013.

Els Països Baïxos van ser el primer país del món a legalitzar l’eutanàsia, l’any 2002, pocs mesos abans que Bèlgica, tot i que la seva normativa és més restrictiva. La mort assistida només es permet als majors d’edat que demostrin plenes capacitats mentals, que pateixin una malaltia incurable i insuportable, i també és obligatori consultar dos facultatius diferents. Amb el mirall de la legislació belga, als Països Baixos hi ha cada vegada més reivindicacions per incloure també la mort per als ancians que volen posar fi a la seva vida un cop la considerin acabada.

Luxemburg és el tercer, i de moment últim, país que va establir l’eutanàsia, el 2009, amb una regulació similar a l’holandesa. No obstant, el debat polític va ser molt més cru. L’executiu de Jean-Claude Juncker va haver de reformar la Constitució per evitar la negativa del cap d’estat, el gran duc Enric.

Esther Herrera

10/01/2015

Ara.cat

Trueta

Massa vegades hem repetit que l'èxit del procés que ha de portar Catalunya cap a la independència ha de ser, també, un homenatge als que ens han precedit. Un homenatge a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a la causa de la llibertat del nostre poble. Com el doctor Josep Trueta, l'eminent cirurgià que, en plena Guerra Civil, va desenvolupar un tractament per combatre la gangrena i, per tant, evitar un dels grans mals d'aquells anys d'hostilitats: les amputacions. L'anomenat mètode Trueta va salvar, a partir d'aquell moment, milers i milers de persones en aquell conflicte i en els posteriors, fins al punt que, entre la Primera Guerra Mundial (quan no es coneixia aquest mètode) i la guerra del Vietnam, el tant per cent de ferits que acabaven morint a causa de la gangrena es va dividir per cent.

Ara bé, aquest metge, a més, des del seu exili anglès, es va convertir en una d'aquelles personalitats que Brecht qualificava com a imprescindibles, ja que tant des del Consell Nacional Català com des de la seva càtedra a la Universitat d'Oxford, Trueta –que va morir tal dia com avui de l'any 1977– va consagrar la seva vida a la lluita contra la dictadura franquista i pels drets nacionals dels catalans.

Ara que el procés està novament encarrilat, i que tot indica que el proper 27 de setembre tindrà lloc la famosa segona volta –la veritablement important– del procés participatiu del 9-N, caldria que els nostres responsables polítics tinguessin ben presents els noms de tantes i tantes persones que ho haurien donat tot per viure un moment com l'actual. Com aquell jove Josep Trueta que, acompanyat del seu gran amic Josep Sunyol (posteriorment diputat per ERC i president del Barça assassinat pels franquistes), va anar a rebre a l'estació de Maçanet un Francesc Macià que tornava de l'exili. Era el gener del 1931 i Catalunya es preparava per iniciar una de les etapes més il·lusionadores de la seva història. 

Jordi Creus

19/01/2015

El Punt Avui

Desitjaria una Esgésia més senzilla, propera i pobra

Josep Costa, franciscà, va crear la Fundació Acollida i Esperança

Tinc 74 anys. Sóc de Badalona. Busco un món just en el qual hagin oportunitats per a tothom. He comprovat que hi ha pobres a presó per robar una misèria i que els que roben milions són lliures. Hi ha una explotació del ric sobre el pobre. El mal és l'egoisme.

Em vaig instal·lar-lar al Chaco bolivià als 28 anys, i sap què és el que més em va impactar? La rialla dels indis guaranís: com poden riure tant si no tenen res?

També deu haver topat amb el costat fosc.

Si, amb la gent blanca que es tenien per cristians i explotaven els pobres. En les botigues de les seves finques venien els aliments bàsics als indis, el salari dels quals no hi arribava, sempre devien diners a l'amo i no podien ser lliures: una nova esclavitud.

Aquesta burgesia bé deu tenir algun costat bondadós.

No el vaig veure. Teníem un acord amb el govern: nosaltres construíem les escoles i ells pagaven el salari al mestre. Vam construir moltes, però el mateix canceller de la República, que s'omplia la boca parlant dels marginats, no ens va deixar aixecar-la a les seves terres: "Quan aquesta gent sàpiga llegir escriure ja no voldran treballar", va dir.

Les esglésies estan plenes d'aquest tipus de beats.

Si, però no viuen el missatge de Jesús.

Anar a missa el missatge és només una actitud social.

Vol saber quin és el meu somni?

Sí.

Desitjaria una Església més senzilla, propera i pobra, que estigués realment al costat dels més necessitats. Una Església sense poder. Seria bonic que el Papa no fos cap d'Estat ni el Vaticà un Estat. Que se suprimissin els cardenals.

...!

M'agradaria que es prescindís de títols com santedat, excel.lència, eminència, reverendíssim... Que tots fóssim germans: germà Papa, germà bisbe. Hi ha molta gent que gaudeix amb els títols i portant vestits que semblen més una disfressa de carnaval que de seguidors de Jesús de Nazaret.

Què més canviaria?

M'agradaria que als bisbes els escol1issin democràticament els creients i no per amiguisme o afany de poder. Que no es confongués el do del celibat amb la vocació de servei ministerial, que fos optatiu.

Li ha donat voltes, a tema.

I no em sembla bé que es negui la comunió als divorciats, que no se'ls permeti refer la seva vida.

I l'actitud de l'Església davant l'ús dels preservatius?

Fer l'amor és una cosa bona i santa, i la paternitat ha de ser responsable, però el mètode natural falla contínuament.

I davant l'homosexualitat?

Tothom té dret a estimar i a ser estimat. Jo no els considero pecadors. Amb la seva moral sexual l'Església ha fet patir molta gent manipulant les consciències i utilitzant la por del pecat i de l'infern. Algun dia el Papa haurà de demanar perdó públicament en nom de l'Església per haver fet patir tantes persones.

Encara no l'han excomunicat?

Jo m'agafo als Evangelis, i em pregunto com actuaria ell. L'Església inclou diferents maneres de pensar, però els que manen solen ser poc oberts i molt conservadors (a excepció del papa Francesc).

Les dones no han d'oficiar missa?

Haurien de tenir les mateixes responsabilitats que els homes a l'Església i ser ordenades sacerdots, bisbes, diaques.

Quinze anys a Bolívia, com va ser la tornada?

No m'adaptava, però després vaig pensar en sant Francesc d'Assís, que en el seu temps va saber estar al costat dels marginats, se'n va anar amb els leprosos. Als anys vuitanta per a la societat els leprosos eren com els malalts de sida.

I s'hi va dedicar?

Per les nits recorria carrers i platges de Barcelona i els donava diners perquè anessin a una pensió, però molts se'ls bevien. Després vaig conèixer sor Genoveva, dedicada al quart món, i junts vam obrir la primera casa per acollir aquests malalts, joves d'entre 18 i 35 anys. Venien per morir.

No tenien ningú?

No, i no sap com agraïen el suport i aquest ambient familiar que desconeixien. La solitud és terrible. Gent molt desequilibrada va centrar, així vaig comprovar que quan a una persona se l'acull i no s'abandona, neix l'esperança al seu cor.

Ara aquests malalts ja no moren.

Quan vam obrir Can Banus a Badalona, gràcies als còctels de medicaments vam pensar més en la vida que en la mort, ningú no els volia donar feina, així que vam obrir una empresa de manufactura i una granja d'engreixament de pollastres.

Tem la mort, pare?

La meva vida és estimar i servir el pobre, sense això no té sentit. Un dia arribarà la germana mort i crec que em durà amb Déu, però no sé on ni com serà.

Què sap?

Sé que Déu és amor, i on hi ha amor un s'ho passa bé. I encara que no hi hagués res després d'aquesta vida jo sóc feliç. Me l'he passat molt bé estimant i fent el bé. La recompensa és el somriure de les persones, amb això ja tinc el cel a la terra.

Ima Sanchís

19/01/2015

La Vanguardia

Quin desig demanen els malalts i familiars amb càncer?: el vídeo que emociona la xarxa

Un estudi de fotografia reuneix persones sanes al costat de pacients i familiars amb càncer. El resultat és un vídeo que vol conscienciar sobre la importància de valorar la vida

Valorem la vida quan estem sans? 
La pregunta se la van fer els fotògrafs de Dulcineastudios, amb la col·laboració de l'Associació Espanyola d'Adolescents i Adults Joves amb Càncer. Per trobar-hi una resposta, van reunir en dos estudis de Barcelona i Madrid persones sanes al costat de malalts de càncer i també familiars de malalts de càncer. A tots dos se'ls demana què els fa feliços, quin desig demanarien. Primer responen els sans, i demanen coses relacionades amb la feina, viatges… No saben que, a l'altre costat de la paret, hi ha un pacient amb càncer, o un familiar.

Aquests, els pacients i els familiars, són els segons a formular els seus desitjos. Uns desitjos que no passen per viatjar, o per sentir-se realitzats a la feina. El resultat final és un vídeo que mostra que, quan hi problemes, el que importen són les coses petites. Un missatge que, tot i previsible, no deixa de ser impactant, i ha emocionat la xarxa. 

ARA
17/01/2015
Ara.cat

Es triplica el consum d'antidepressius a Espanya en els últims tretze anys

L'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris vincula aquest augment del consum amb la crescuda dels casos de depressió, trastorns d'ansietat i de personalitat diagnosticats pels metges de capçalera

La depressió afecta uns 350 milions de persones a tot el món.

El consum d'antidepressius a Espanya s'ha multiplicat per tres entre els anys 2000 i 2013, passant de 26,53 dosis per cada mil habitants i dia a 79,5, segons un informe de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). En general, l'ús d'antidepressius s'ha incrementat en els darrers anys a tots els països occidentals. L'AEMPS vincula aquest augment del consum amb la crescuda dels casos de depressió, trastorns d'ansietat i de personalitat diagnosticats pels metges de capçalera, a més de les indicacions terapèutiques autoritzades per a aquests medicaments.

Els antidepressius més consumits durant aquest període de temps han estat els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, que s'utilitzen per al tractament de quadres depressius, trastorns d'ansietat i alguns trastorns de personalitat. De fet, el consum d'aquests fàrmacs representa el 70,4% del consum total d'antidepressius l'any 2013. Altres antidepressius dels quals ha augmentat el consum són la venlafaxina (indicada com a ansiolític) o el bupropió (com a tractament per deixar de fumar). En canvi, s'ha reduït l'ús d'antidepressius tricíclics, utilitzats com a tractament mèdic dels trastorns bipolars.

La depressió, que afecta uns 350 milions de persones a tot el món, és una malaltia amb un gran impacte en la qualitat de vida del pacient i que comporta alts costos socials. Es calcula que, a l'estat, més del 14% de les dones i més del 6% dels homes podrien patir una depressió al llarg de la seva vida.

324

15/01/2015

TV3

Boko Haram segresta 500 noies i nenes al nord-est de Nigèria

Boko Haram va segrestar almenys 500 noies durant l'atac que va portar a terme a principis de febrer contra la localitat de Baga, al nord-est de Nigèria, segons han informat nombrosos testimonis de la massacre comesa pels gihadistes. Kaltuma Wari, una dona que va ser segrestada i posteriorment alliberada, ha explicat a l'AFP que durant el seu captiveri va estar amb "més de 500 dones i centenars de nens".

Encara que les autoritats nigerianes no han facilitat cap xifra, les declaracions de Wari coincideixen amb les d'una altra dona nigeriana a l'oenagé Amnistia Internacional. "Boko Haram ha segrestat almenys 300 dones i ens va tenir retingudes en una escola a Baga", va declarar la dona. "Quatre dies després van alliberar les dones de més edat i els nens, però van retenir les noies joves", va afegir.

L'atac a la ciutat de Baga, que va causar almenys 1.500 morts, és l'acció més mortífera realitzada fins ara per Boko Haram. L'abril de l'any passat, la barbàrie de Boko Haram va acaparar l'atenció dels mitjans de tot el planeta després del segrest de més de 200 noies en una escola de Chibok.

El Periódico.cat

16/01/2015

Imatges de salèl.lit mostren la destrucció causada per Boko Haram 

Amnistia Internacional (AI) i Human Rights Watch (HRW) han publicat per separat diverses imatges per satèl·lit que mostren la destrucció provocada a Nigèria pels recents d'atacs de Boko Haram a Baga i Doro Gowon on van morir almenys 150 persones però es tem que fossin moltes més.

Les imatges d'abans i després dels atacs difoses per ambdues organitzacions revelen que almenys 3.700 estructures, majoritàriament habitatges i petits comerços, van ser destruïts durant els atacs del grup islamista dels últims deu dies.

"Aquestes imatges mostren la devastació de proporcions catastròfiques en ambdues llogarets, una de les quals (Doro Gowon) pràcticament ha estat escombrada del mapa", denunciava l'investigador d'AI per a Nigèria, Daniel Eyre.

Tot i que encara és aviat per oferir un recompte final de víctimes, Amnistia Internacional tem que es tracti de l'atac més letal i destructiu de Boko Haram, l'objectiu era la població civil, ja que no hi havia presència de les forces de seguretat.

Base militar conjunta

Per la seva banda, Human Rights Watch estima que, en el cas de Doro Gowon, els atacs d'aquests dies han destruït gairebé el 60% dels pobles que fins fa poc acollien una base militar conjunta de diversos països per lluitar contra el crim transnacional i , més recentment, contra Boko Haram.

No obstant això, la inestabilitat de la zona i els creixents atacs del grup islamista van provocar la retirada de tots els contingents estrangers, de manera que Boko Haram no va amb trobar prou feines resistència quan va assaltar la població el passat 3 de gener.

Reduïda a cendres 

HRW també calcula que més d'un 10% de Baga ha estat reduïda a cendres, un percentatge elevat però que podria servir per desmentir les informacions que asseguraven que unes 2.000 persones haurien mort després dels atacs.

No és la primera vegada que Baga pateix un atac de grans proporcions, ja que a l'abril del 2013 l'Exèrcit nigerià la va arrasar després que un grup de milicians de Boko Haram matés a un soldat en un atemptat presumptament llançat des d'aquesta ciutat.

EFE

15/01/2015

El Periódico.cat

Una cultura universal

He posat aquest títol perquè d’una vegada per totes cal dir, i potser també cada dia del món, que la cultura no és propietat de ningú, de cap nació, de cap sistema polític ni de cap tradició o com es vulgui dir. La cultura és l’expressió dels pensaments i els sentiments de cada persona sigui d’on sigui i el més important de la cultura és que és el contrari de la guerra, de l’agressió i de la violència. És simptomàtic que el primer que fa una guerra és destruir els aspectes culturals del país que agredeix, perquè són justament la creació de la gent que no ha volgut fer guerra, i no ho tolera. 

Freud, a El malestar en la cultura, ja deixa dit que aquest malestar té a veure amb la repressió i canalització de l’agressivitat humana i que la cultura representa, de manera pacífica, el que l’esperit sent. 

El Crit, d'Edvard Munch

El quadre El crit, de Munch, ens esglaia, però és un quadre que ens fa entendre l’esglai del pintor i ens fa pensar i aprendre. I la cultura, amb la seva mediació d’expressió, no pot ser mai una violència contra ningú, com a vegades veus condescendents amb altres civilitzacions entenen per cultura les agressions, com les mutilacions o els maltractes a les dones i als nens; això no és cultura, sinó violència directa.

La cultura és justament el contrari, és l’expressió en qualsevol manera: pintura, escriptura, música, cinema, teatre, cuina, balls, i una pila de coses més que l’ésser humà ha creat per explicar-se als altres de manera personal i pacíficament. I és per això que és universal, potser les formes canvien d’un lloc a l’altre, però el sentit és el mateix. I també és per això que el maltractament als animals no és cap mena de cultura, sinó un exercici directe de violència, per més que persones que es tenen per civilitzades ho entronitzin com una festa, això vol dir que la seva violència se situa fora del seu control i que, si més no, resulten elements perillosos per a ells mateixos i per als altres.

La cultura és la gran conquesta de la humanitat i el que ha permès a la ciència créixer, així com també el coneixement sobre l’univers i nosaltres mateixos.

Remei Margarit

10/01/2015

La Vanguardia