El sisè, no dimitir

Segons la nostra saviesa popular, "a Espanya només dimiteix Benet XVI que ni és espanyol ni està imputat". El pobre Hamlet ho hauria tingut molt més fàcil aquí. Perquè, encara que a Espanya alguna cosa faci olor de podrit més que a Dinamarca, aquí no hi ha dilemes d'aquests de ser o no ser, sinó que les coses són més simples: "no dimitir, that's the question". Per als nostres polítics és el manament més important: com el 6è del Decàleg bíblic.

Si examinem els arguments dels que es mantenen tan fermes en aquest manament, podrem mesurar, no la seva alçada moral (que no hem de jutjar nosaltres), però sí la seva capacitat lògica. Això ens permetrà deduir que: o són ximples (si es creuen aquest argument) o menteixen (si el cap els funciona com per percebre que l'argument no val).

Per exemple (i amb paraules de l'últim dels que, fins avui, van decidir no dimitir): "volen acovardir-me i no m'acovardiré". És un d'aquests arguments tan cars als polítics, que consisteixen en dir una gran veritat, però de la qual no se segueixen les conclusions que ells treuen. Perquè, senyor meu: puc concedir que han anat per vostè i que volen tirar-li (sigui perquè vostè no passi a Rajoy o per evitar una línia més oberta al seu partit, que en això no entro). Però de què s'estranya? Vostè hauria de saber que la cultura "del pelotazo", que van implantar els polítics, és germana siamesa de la cultura de la pedrada. Com ja no aniran a apedregar-lo ara?

Volen acovardir-lo. Concedit. Però l'obligació de dimitir no brolla de les perverses intencions dels acusadors, per baixes que siguin, sinó de la veritat de les proves adduïdes. Si aquestes són certes, no es tornaran falses per la mala intenció de qui les esgrimeix. Deien els romans que "la dona de Cèsar no només ha de ser honrada sinó semblar-ho". En comparació amb allò, potser els nostres polítics siguin molt honrats, però no es preocupen gens per semblar-ho. Pel que, quant a civilització política, sembla que encara no hem arribat a l'època de Cèsar. Hem d'estar a Numa Pompil.li o Tarquini el Superb ...

Per tant, estimat amic, l'únic argument vàlid seria mostrar que les fotos que serveixen per inculpar-no són veritables. Si ho són, llavors hauria argumentar a partir del que les fotos reflecteixen i no de les intencions de qui les exhibeixen. Fa poc, es van publicar altres fotos "inconvenients" d'un bisbe argentí a la platja amb una dona. El bisbe va poder adduir no només que aquella relació havia acabat un any abans, sinó que el difusor de les fotos era l'alcalde de la seva ciutat, amb qui havia tingut diversos xocs per raons socials i de defensa de Càritas. Però, malgrat això, va dimitir: perquè les fotos eren autèntiques i no es tornaven falses per la mala intenció de l'alcalde. Així que per una vegada almenys, els bisbes van donar exemple als polítics.

Què podem fer? Bé seria que aquesta "llei de semiopacidad" que prepara el govern (i que ells anomenen llei de transparència, seguint la norma de canviar el nom de les coses en comptes de canviar a aquestes), precisi legalment que, la mera aparició d'una acusació no s'imposa ja obligació legal de dimitir (encara que si les proves són clares, com les fotografies, segueix vigent al meu entendre la obligació moral), però que si un jutge veu indicis com per imputar, llavors la dimissió sigui obligatòria per a qualsevol polític. Aclarint que obliga a renunciar a tots els càrrecs polítics, no només a aquells més ornamentals o menys rendibles...

Però això no és suficient. Hauríem aplicar del refrany: "els pobles tenen els polítics que es mereixen". Mirem sinó a Itàlia: quan a un senyor lloc infinitat de vegades en evidència descarada, se li segueix votant, resulten hipòcrites els laments posteriors. És coneguda la defensa que va fer Roosevelt d'Anastasio Somoza: "serà un fill de tal, però és el nostre fill de tal". Els ciutadans, en votar, argüim igual: serà un pocavergonya però és el nostre pocavergonya. Tal manera de raonar brolla d'un fonamentalisme religiós respecte dels partits als quals sacralitzem convertint-los en esglésies, sent el nostre partit "l'única església veritable". Per això busquem de vegades aquesta falsa escapatòria: "sí, ja sé que està malament però l'altre és pitjor". Doncs el lògic no és que segueixis votant al dolent, sinó que no votis ni a l'un ni a l'altre. I si creus que no hi ha més alternatives, llavors vota en blanc.

També suggereixo que els que vulguin canonitzar algun papa o algun fundador, li facin novenes demanant que dimiteixi un polític espanyol. Si la dimissió es produís, aleshores hauria miracle segur i trèiem dos sants d'un tret: l'invocat i el polític. I si no, si segueixen sense dimitir, comencem nosaltres per dimitir d'ells. Almenys servirà per no ser còmplices d'allò mateix que els acusem.

José Ignacio González Faus

01/06/13

 

"Estar envoltat d'un bosc de cames és angoixant"

Juan Alberto Duaso, "l'hospital ha estat la meva segona casa"

Tinc 21 anys. Sóc barceloní. Treballo en una empresa de recursos humans i estudio Dret a la tarda. A causa de la meva malaltia (faig 142 cm), formo part del Consell de Joves de l'Hospital Sant Joan de Déu. Hi ha massa polítics que abusen del seu poder. Crec en Déu.

Quan la mare estava embarassada de quatre mesos, li van dir que jo, el seu únic fill, naixeria amb nanisme.

Com s'ho va prendre?

Ho va amagar al pare, s'ho va guardar fins que va tenir forces per dir-l'hi. La mare sempre m'ha repetit que he estat una benedicció del cel.

I vostè, com s'ho va prendre?

Vaig començar a ser conscient de la meva condició al parvulari: les escales que duien al pati eren enormes per a mi i sempre tenia algun trau a la barbeta o la cella. Quan tenia sis anys ho tenia bastant clar per les mirades indiscretes i els comentaris burletes dels altres nens al parc: tenia el cap més gros del que era normal.

De vegades els nens són molt cruels.

De tota manera, era un nen feliç. He anat tota la vida a la mateixa escola, i això em va donar estabilitat. La primera intervenció quirúrgica la vaig viure amb set anys i moltes ganes, perquè em van dir que creixeria.

...

Recordo la nit abans de l'operació a l'hospital. La mare estava molt nerviosa i jo estava il.lusionat. No podia dormir pensant que l'endemà ja seria una mica més alt.

Li van trencar els ossos de les cames.

Sí, i m'hi van posar uns ferros. Un procés llarg, dur i amarg pel qual vaig passar set cops per créixer 24 centímetres i mig. Però, quan em vaig despertar de l'anestèsia aquella primera vegada, l'únic que em preocupava era sortir i presumir d'uns quants centímetres més. Aviat vaig saber que hauria de passar més d'un any en cadira de rodes.

...

Quan vaig arribar a l'habitació hi havia tota la família. L'operació va durar deu hores, i mentre jo dormia despreocupat ells caminaven amunt i avall per l'hospital. Sempre ho he agraït, però poques vegades els ho he dit.

Bona part de la seva infantesa i joventut l'ha passada als hospitals.

Era el meu entorn. De dilluns a divendres, rehabilitació; m'esforçava per poder tornar a fer vida normal. L'operació més dura va ser la dels 14 anys, quan no deixes de comparar-te i tot són etiquetes: aquest està gras, aquest és lleig, aquest és nan... Però jo era més madur que els nois de la meva edat.

Per què?

Veia gent que estava molt pitjor que jo, i això m'ajudava a relativitzar. I em fixava en coses que per edat no em tocaven: sempre envoltat d'adults. De fet, he tingut poques joguines; no en volia. Per Reis em limitava a demanar el que em feia falta.

L'adolescència és molt complicada.

Va ser la confirmació que era diferent dels altres i que no podria fer mai moltes de les coses que els altres feien.

Què ha estat el millor?

Els caps de setmana als Hostalets de Pierola; el dolor feia menys mal. I la bona convivència amb la malaltia tant per part de la família com per part meva. El pitjor és una qüestió de centímetres: deu centímetres més em permetrien arribar a la part alta de la nevera, on la mare deixa la xocolata, o a la barra dels bars.

...

I estar envoltat d'un bosc de cames en algun concert o acte multitudinari i no veure res més és angoixant. I les mirades burletes amb què continuo convivint. Passar per davant d'una escola a l'hora de plegar sempre és un tràngol, per molt que ho intenti suportar i fer ganyotes als nens.

Ha valgut la pena tant de sacrifici per 24 centímetres?

Sí. Malgrat les complicacions, les infeccions, la cadira de rodes o el dolor, he après moltes coses. He passat Nadals sencers a l'hospital, i formo part del grup de joves que assessora sobre com ha de ser l'entorn per als adolescents que hi passen molt de temps; em sento útil.

Ha hagut de compartir habitació amb tota mena de gent.

Els moments més entranyables els vaig viure de nit, quan els infermers tenen més temps per xerrar. Després de l'última operació, el metge em va notificar que m'havien de tornar a operar -m'havien de tallar els tendons d'Aquil•les-, i ho vaig pagar amb el metge en pràctiques que em va treure les grapes de les tíbies.

Es que això ha de fer molt de mal.

"Tant de bo que et retirin el títol; ho fas fatal!", li vaig dir. Me'n penedeixo molt. Què vol a la vida?

No m'agradaria quedar-me sol.

Ho ha estat?

Em vaig sentir sol aquells 17 dies a l'UCI, quan vaig tenir l'accident, però no n'estava.

Què li va passar?

Fa quatre anys vaig caure amb la bicicleta. Era la festa major de Pierola, els focs artifici-als esclataven al meu voltant, no recordo què va passar. Però no he renunciat a la bici-cleta; em porta on les cames no em poden portar: caminar em fa mal. La bici és un alliberament per a mi.

S'ha preguntat per què a mi?

No tinc temps per lamentar-me. Veure el món des de la meva alçada no és del tot fàcil, és més incòmode, però he aconseguit una bona convivència.

Ima Sanchís 

01/06/13

La Vanguardia

La FAO insta a menjar meduses per frenar-ne la proliferació Destaca que també poden ser una font de medicaments

ALERTA PER LA SUPERPOBLACIÓ D'UNA ESPÈCIE AL MEDITERRANI

Tanc d'investigació amb meduses a l'Institut de Ciències del Mar del CSIC, a Barcelona. DANNY CAMINAL

Mengeu meduses i utilitzeu-les també per desenvolupar medicaments contra l'envelliment humà. És el consell que va donar ahir la FAO, l'agència per a l'agricultura i alimentació de l'ONU, per frenar la gran proliferació d'aquests celenterats al mar Mediterrani.

En un informe de la Comissió General de Pesca per al Mediterrani, la FAO convida a «desenvolupar productes a base de meduses per a l'alimentació i la medicina», i subratlla que ja constitueixen una font d'alimentació en alguns països. L'informe afegeix que en l'àmbit mèdic el descobriment de la medusa immortal (Turritopsis nutricula), «capaç de revertir el seu procés d'envelliment, inclou la promesa del desenvolupament de productes de rejoveniment de gran abast per als éssers humans».

FALTEN DEPREDADORS / L'informe alerta que entre les causes primeres de la proliferació de les meduses hi ha «la sobrepesca, que elimina els principals depredadors marins», com les tonyines i les tortugues. Al seu torn, el consegüent augment de les meduses dispara un altre «cercle viciós» pel qual «un gran nombre de meduses s'alimenten de larves de peixos i juvenils, cosa que redueix encara més la capacitat de recuperació de les poblacions de peixos ja afectades per la pesca excessiva». En aquest marc, les meduses «podrien ser la gota que fa vessar el got», principalment en mars com el Mediterrani i el Negre, al qual van arribar casualment, portades de l'Atlàntic.

La FAO suggereix establir sistemes d'alerta primerenca, amb barreres de protecció per a les granges aqüícoles, així com reduir la sobrepesca. A més a més, assenyala que la presència de meduses hauria de ser tinguda en compte quan s'estableixin límits per a la pesca sostenible. Afegeix que l'estudi de les meduses hauria de ser incorporat als diferents programes d'investigació perquè si no es fa així es pot passar perfectament d'«un oceà de peixos a un altre de meduses». «En el passat, el sistema podia fer front a episodis d'abundància, però des de la proliferació de principis de la dècada dels 80, amb la Pelagia noctiluca, la situació va canviar i encara no s'ha tornat a la normalitat dels anys previs», constata l'informe.

Rossend Domènech
31/05/13
El Periódico

Lluitem contra el càncer i per millorar la vida de les persones afectades.

Entrevista a Carme Vidal Pedreny; Gerent d'AECC-Catalunya Contra el Càncer Girona.

Quina és la missió fundacional d’AECC-Catalunya contra el Càncer?

La nostra missió és lluitar contra el càncer, liderant l’esforç de la societat espanyola per disminuir l'impacte causat per aquesta malaltia i millorar la vida de les persones.

Quins són els projectes i serveis que du a terme l’entitat a les comarques gironines?

Des d'AECC-Catalunya contra el Càncer duem a terme serveis adreçats als malalts de càncer i la seva família: actes i postulacions per recaptar fons, voluntariat i atenció psicològica, tant a la nostra la seu com als hospitals de Blanes, Figueres i Santa Caterina. Els nostres valors són: ajuda, unitat, transparència, professionalitat, independència i dinamisme.

En quins municipis té activitat?

L’AECC-Catalunya contra el Càncer de Girona té activitat a diferents localitats de la província de Girona; són les nostres juntes locals dirigides per una presidenta. a l’alt Empordà, estem presents a Bàscara, Fortià, Figueres, l'armentera, L'Escala, Llançà, Portbou i vilafant. al Baix Empordà, a Calonge, Empuriabrava, Jafre, Palafrugell, Palamós, Sant Antoni de Calonge, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d'aro i Torroella de montgrí. a la Cerdanya, a Alp. A la Garrotxa, a Besalú i Santa Pau. Al Gironès, a Amer, Bescanó, Celrà, Girona, Llagostera, Sant Gregori i Vilablareix. al Pla de l’Estany, a Banyoles i Serinyà. al Ripollès, a Ogassa i Ripoll. Finalment, a La Selva, a Blanes, Breda, Caldes de Malavella, Cassà de la Selva, Hostalric, Lloret de mar, Maçanet de la Selva, Riudellots de la Selva, Sant Feliu de Buixalleu, Sant Hilari Sacalm, Tossa de mar, Vidreres i Vilobí d'Onyar.

Quins són els recursos humans i materials de què disposa l’entitat al nostre territori?

Els recursos humans de què disposa l’entitat per atendre els seus usuaris són: Psicòlegs clínics, Psicòloga de prevenció, Logopeda, Fisioterapeuta, voluntaris assistencials, voluntaris socials, Coordinador de voluntariat a domicili, Coordinador de voluntariat hospitalari. Per dur a terme la seva tasca compten amb el suport institucional de presidenta, vicepresidenta, Comitè executiu, presidentes locals, gerent, relacions institucionals i actes, comptable, administració, així com el suport econòmic dels socis benefactors.

Quin és el rol dels voluntaris dins AECC - Catalunya contra el Càncer? En quins projectes intervenen?

Tenim dos tipus de voluntariat: a)El que està present als hospitals i domicilis donant suport directe a les persones malaltes de càncer i a les seves famílies, i b) el voluntariat administratiu i de prevenció, que ens ajuden en les tasques d’organització del dia a dia i en les campanyes de missatges de salut a la població en general. Els voluntaris hospitalaris van cada matí als Hospitals Trueta, Santa Caterina, Hospital de Figueres i Hospital de Blanes, així comals sociosanitaris de Lloret de mar i de Figueres.

Quina part dels vostres voluntaris són joves? Tenen programes específics per a joves ?

actualment s’ha rejovenit força el perfil del nostre voluntariat. Al menys un20% d’ells són persones de menys de 30 anys. Tenim un conveni amb la UdG, amb el seu servei de cooperació, on formem estudiants coma Joves Promotors de Salut. Fan campanyes de prevenció contra el càncer a la població en general.

Què demanen als seus voluntaris?

Sobretot compromís. L’AECC Catalunya contra el Càncer forma i fa cursos a les persones que volen ser voluntàries, per tant, demanem que es comprometin almenys durant dos anys en la nostra missió.

On s’han d’adreçar les persones que vulguin fer voluntariat a AECC?

Les persones que volen ser voluntàries tenen diverses opcions: adreçar-se a la nostra seu central, al c/ albareda 3-5 baixos (Girona- Edifici Fòrum) o a les seus locals, trucar al nostre telèfon 972201306 o bé enviar un correu electrònic a pepi.soto@aecc.es 

Xavier Ribas

30/05/13

Diari de Girona

Menjarem insectes per combatre la fam la món

Si haguéssim de fer una llista amb les menges més suculentes de la nostra cultura gastronòmica cap de nosaltres renunciaria a citar la caldereta de llagosta, l’arròs amb llamàntol, el pollastre amb escamarlans, els cargols (o caragols) a la llauna.

Sempre m’he preguntat quina sensació devia tenir el primer congènere que es va cruspir una d’aquestes bestioles crustàcies de fesomia monstruosa o aspecte bavejant. Sempre m’he preguntat això i sempre m’he respost que el primer que ho va fer devia passar molta gana per gosar acostar-se a les pinces d’un bou de mar o tenir la pensada d’obrir un eriçó de mar, o garoina, per xuclar-ne l’incomparable gust de mar. Podria mencionar el pop o el calamar, éssers igualment repulsius.

Ara ens diuen des de la FAO que, com ja fan en altres racons del món, haurem de menjar formigues, cucs, escarabats, etcètera, per tal que hi hagi prou teca disponible. Estic segur que si convé ho farem. Si no és per ganes, serà per gana.

Segons les dades d'aquests profetes de l'apocalipsi gastronòmic, al 2030 caldrà alimentar 9.000 milions de boques al conjunt del planeta i, com que l'expansió agrícola no és sostenible, cal buscar fórmules imaginatives. 

Posats a imaginar, però, no costa gaire adonar-se que en el moment precís en què decidíssim incorporar aquest tipus de suposades suculències exòtiques a la nostra taula, automàticament se'n dispararia el preu per omplir les butxaques fondes dels de sempre. Actualment 79 milions de tones d'aliments de persones no tenen prou recursos per fer tres àpats al dis, i alhora, 89 milions de tones d'aliments van a parar a les escombraries cada any. Mentre no resolem això, els insectes quedaran per als paladars excèntrics dels qui mai no passen gana.

Xevi Sala

26/05/13

Presència

El Punt Avui

La infantilització en persones grans és "el major dels maltractaments psicològics"

La infantilització en persones grans és "el major dels maltractaments psicològics", assegura María Esperanza Marcos Juárez, especialista en dret sanitari de la Societat Espanyola de Metges de Residències (SEMER), qui denuncia que aquesta pràctica no aquest encara reconeguda per la nostra societat.

La infantilització en persones grans és una tendència "molt freqüent" a tractar a les persones majors "com si fossin un bebè o un nen petit", mitjançant petons o carícies, la qual cosa suposa, segons el parer d'aquesta experta, una manera de denigrar a la persona gran . "Pensem que, a partir dels 65 anys, retornen a la infantesa", insisteix aquesta experta en declaracions a Europa Press.

Marcos Juárez considera que l'envelliment forma part d'un "procés" vital que cal respectar. Així, explica que aquestes persones han estudiat i treballat i que, pel fet de tenir una dependència física, no tenen per què ser tractes d'aquesta manera. "No poden ser tractes com a persones de segona o com unes sabatilles a les quals se'ls pot utilitzar de la manera que es vulgui", reitera.

L'experta lamenta que sigui una forma de maltractament psicològic "tolerable socialment" i que aquest totalment estesa. En la seva opinió, l'ancià ho percep amb resignació i, "com depèn dels seus familiars, moltes vegades calla i aguanta per no agreujar la seva situació".

Aquest "minvament de llibertat", prossegueix, es tradueix en reaccions com "tancar els ulls quan se'ls fa una pregunta", i pot derivar, fins i tot, en quadres de depressió.

"Els nostres majors s'enfronten diàriament al maltractament de paraula o psicològic, que és molt més freqüent del que pensem", insisteix aquesta especialista en dret sanitari.

Maltractaments físics i psicològics

De les 8 milions de persones majors de 65 anys que hi ha a Espanya "solsament al voltant de mig milió estan en geriàtrics i centres de dia". Així, afirma que, a pesar que l'1 per cent de la població ha denunciat alguna forma de maltractament, la seva incidència s'estima en el 12 per cent.

En relació a les causes que desencadenen una situació de vexació, explica que "pot haver-hi una trajectòria familiar en la qual la norma de cortesia és el maltractament i (...) que es comenci a maltractar per cansament o estrès davant la quantitat de tasques que ha de fer", argumenta.

En general, situa el començament dels maltractaments a l'ancià "en el moment en què comença a deixar de ser un punt de referència en la llar". "Quan ve la jubilació, aquí és quan comença el camí del calvari de molts majors", precisa aquesta experta, qui afegeix que, llavors, el familiar ja no "té en compte la seva opinió", en considerar que ja no pot aportar gens.

Catalunya Press

Itinerari adaptat perquè un nen invident vagi sol a l'escola

L'Ajuntament d'Olot, a petició de Mifas, refà el paviment malmès i treu els entrebancs entre casa seva i el centre

És una de les actuacions del pla d'eliminació de barreres arquitectòniques

Un dels guals construïts amb membres de Mifas al pas de vianants al qual dóna accés. Foto: J.C.

Els poders públics han de jugar sempre a favor de les persones. A Olot, ho han fet per les persones amb problemes de mobilitat. A petició de Mifas, l'Ajuntament ha adaptat l'itinerari entre la casa d'un nen invident de 7 anys i la seva escola perquè aquest hi pugui anar- sol després d'un procés d'aprenentatge que, amb els treballs que s'han realitzat, ho farà possible.

El recorregut és entre l'avinguda de Mèxic, on viu amb la família, i l'escola Petit Plançó. La brigada municipal hi ha millorat el paviment, ha eliminat els punts on no hi havia guals a les voreres i els altres obstacles. També ha retirat les arrels i altres entrebancs a la zona de pas del parc de les Móres.

Tot plegat forma part d'un ambiciós programa d'eliminació de barreres arquitectòniques pactat amb Mifas i que ha suposat la inversió de 215.000 euros des del juny de 2011 i fins ara, i que arribarà als 300.000 euros a final d'aquest any. I té previst invertir-ne 75.000 el 2014 i el 2015. Les actuacions s'han dut a terme a les voreres de la majoria de barris de la ciutat. El criteri seguit ha estat que les persones amb problemes de mobilitat puguin accedir de forma autònoma als serveis bàsics.

Alguns d'aquests treballs s'han fet coincidir amb els que la brigada municipal està duent a terme per preparar les zones beneficiades pel pla anual de pavimentació de carrers, dotat aquest any amb un total de 75.000 euros. Es tracta de refer les zones més degradades de les vies per facilitar-hi els treballs.

Jordi Casas

24/05/13

El Punt Avui

L'hospital de Blanes atén un milió d'urgències en 20 anys

Cent mil persones han estat operades a l'hospital comarcal de la Selva en les seves primeres dues dècades de vida

Els avenços mèdics han permès fer més intervencions amb menys llits a planta

Interior de l'hospital. Foto: Nuri Forns

L'hospital comarcal de la Selva, ubicat a Blanes, acaba de celebrar el vintè aniversari amb xifres que donen sentit a la seva existència. En aquestes dues dècades han passat per les urgències d'aquest centre prop d'un milió de pacients. En concret, fins l'any passat hi van ser ateses 916.028 persones. Uns serveis d'urgències que el 2008 van ser remodelats i ampliats. Si bé durant anys com el 2003 hi van arribar a passar prop de 55.000 persones, l'any passat van atendre 41.688 pacients, un dels registres més baixos, gràcies, segons els responsables del centre, a una millora de l'atenció primària i de l'atenció domiciliària.

En aquests vint anys han estat operades al comarcal prop de 100.000 persones –97.778, concretament, fins al 2012–. L'any passat es van practicar 8.579 intervencions, dada que suposa un rècord en els seus vint anys de vida. Se'n van fer unes 1.100 més que el 2011. Només el 2009 s'havien superat les 8.000 intervencions, tot i que no es va arribar als registres de l'any passat. La Generalitat “ha apostat per la contenció de la llista d'espera i l'increment de l'activitat quirúrgica i així ens ho ha contractat redistribuint el pressupost”, segons el doctor Xavier Conill, cap de planificació. Les operacions de cataractes són els principals procediments quirúrgics que s'hi realitzen. Una primera posició que ocupen des de l'any 1999.

Menys llits, més atenció

En aquests moments l'hospital comarcal de Blanes disposa de 81 llits, tot i que havia tingut capacitat per a 120. “L'hospital està al 100%, bé al 105%, però funciona de manera diferent”, indica Conill. S'ha fet una redistribució i potenciació de l'hospital de dia i la cirurgia ambulatòria, gràcies als avenços mèdics que eviten, en alguns casos, l'ingrés: “Fem més intervencions, però hem canviat el sistema.”

Amb una superfície construïda de més de 12.000 metres quadrats, disposa avui dia de dues unitats d'hospitalització de les tres que havia tingut; la tercera és ara precisament una unitat d'activitats ambulatòries amb àrea de cirurgia sense ingrés i àrea d'hospital de dia. També hi ha una àrea quirúrgica, consultoris de proves especials i un servei d'urgències, que va ser remodelat i ampliat l'any 2008. Avui dia, a l'hospital treballen unes 350 persones: 83 metges, 118 infermeres i 151 auxiliars i personal no assistencial.

En aquests moments, l'hospital de Blanes no realitza parts, que es deriven a l'hospital de Calella. Fins al 2011, hi havien nascut 9.609 nadons.

Un canvi “brutal”

L'equipament sanitari en funcionament ara fa vint anys va suposar un revulsiu a la Selva, una comarca amb una gran activitat turística que obligava a tenir un equipament sanitari més gran i modern. Fins aleshores Blanes disposava d'un petit i antic hospital, el Sant Jaume, amb una capacitat d'una trentena de llits, i es va passar a un centre modern i gran, que podia arribar a acollir 120 malalts. “Va ser molt important per a Blanes”, recorda Maria Dolors Oms, aleshores alcaldessa de la ciutat, que afegix: “Va ser molt bo per a la població, per l'atenció directa a la gent i per acostar la medicina al poble i que la gent no s'hagués de desplaçar.”

Fins a l'obertura de l'hospital comarcal, els veïns de la Selva havien de ser visitats per l'especialista a Girona i la majoria dels casos havien de ser atesos allà. “Va ser un canvi brutal. A més, per anar a Girona no hi ha bona combinació; era una situació tercermundista”, segons l'exalcaldessa.

Jordi Gonzalo

27/05/13

El Punt Avui

Poc soroll per poder escoltar

En el reportatge del suplement del diari Ara de dissabte es va parlar de la Convivència amb adolescents i hi vaig fer alguna aportació. (deixo petit fragment fotografiat). Com que em sembla tan important saber escoltar desitjo fer alguna reflexió més en aquesta entrada d’avui diumenge, un dia ennuvolat que convida a pensar.

Per establir diàlegs, ja us ho començo a dir ara, és important saber escoltar, i, per tant, saber callar, no fer gaire soroll i estimar el silenci.

D’un autor anònim he trobat aquesta faula:

“Caminava amb el meu pare quan ell es va aturar en una corba i després d’un petit silenci em preguntà:

- A més del cant dels ocells, escoltes alguna cosa més?

Vaig parar les orelles i alguns segons després li vaig respondre:

- Estic escoltant el soroll d’un carro.

- Així és, digué el meu pare i és un carro buit.

- Com ho saps que és un carro buit si encara no el veiem? - vaig preguntar-li.

Llavors el meu pare em contestà:

- És molt fàcil saber-ho pel seu soroll. Com més buit està, més soroll fa.

Em vaig fer gran i encara ara, quan veig una persona que parla massa, que interromp la conversa de tots, que és inoportuna i malcarada, que presumeix del que té i es considera superior als altres, tinc la impressió d’escoltar la veu del meu pare dient: «Com més buit és el carro, més gran és el soroll que fa».

Penso que de vegades no sabem escoltar; fem soroll amb discursos que no s’acaben i, carregats d’orgull, no sabem romandre en silenci. O bé amb un: «Ja t’ho havia dit», «Ja t’ho deia jo, però no em vas fer cas» o «S’ha acabat el bròquil», acabem les situacions que no ens complauen i no donem opció a cap diàleg.

De tota manera, alguna vegada s’ha d’enraonar per aclarir algun tema amb els fills, per tallar alguna crítica o, també, per protestar contra una injustícia manifesta que veiem en el nostre àmbit laboral o social. Però les nostres paraules no serien valorades si abans no les haguéssim visualitzat en el nostre interior i no les diguéssim amb serenitat.

Altres vegades callem perquè tenim mal humor. És ideal callar amb un silenci actiu interior, cercant temps per reflexionar i ponderar les coses bones i no tan bones que ens passen, però no és bo quedar-nos retrets donant voltes a pensaments negatius. No ho oblidem mai: tenir un fill adolescent és una cosa molt i molt bona i molt i molt positiva!

Quan diem que un diàleg és cosa de dos volem dir que a l’adolescent també li agrada que li expliquem els nostres dubtes, els nostres problemes, la nostra situació personal o econòmica. Ho prefereix més que el nostre silenci o els victimismes dels quals es podria sentir culpable.

En procurar viure el diàleg, tant si és estudiós i bon company com si sembla que és rondinaire i li agrada provocar, ens trobarem amb molts tancaments, no només de la porta de l’habitació, sinó de la seva porta interior; per això, amb respecte per la seva intimitat i tacte, s’haurà d’anar obrint per poder-hi entrar, això sí, cal fer-ho de puntetes.

Haurem d’incorporar amb més força petites qualitats per aconseguir la trobada amb els fills: amabilitat, bon humor, flexibilitat i no fer suposicions per saber escoltar amb les dues orelles obertes i la boca tancada. Amb aquest tipus de llenguatge estarem a punt per establir diàlegs. Dialogar no és parlar sols i, malauradament, ho fem sovint: no als monòlegs ni als sermons.

I és que escoltant i deixant parlar sabrem quines raons i motius té el nostre fill per demanar-nos alguna cosa que, si és una novetat, ens pot sorprendre, i tindrem elements de judici per fer pactes o arribar a algun acord amb ell. Sense escoltar no seria possible.

De fet, per saber escoltar en tenim prou amb el llenguatge del gest. I un somriure, com llegia fa poc al Facebook, no costa ni un euro, cosa que, en temps de crisi, s’agraeix:

"Fan falta quaranta tres músculs per arrufar el nas, però només disset per somriure. Encara que sigui per estalviar, somriu!".

Victòria Cardona
26/05/13
Criatures//Ara.cat

La llista d'espera cardíaca mobilitza els metges

L'ICS assegura que hi ha un pla de xoc de marxa

Les llistes d'espera de cirurgia cardiaca -substitució de les i ponts coronaris, sobretot- creixen massa. Això ho reconeixen els cirurgians dels grans hospitals de l'Institut Català de la Salut i el propi ICS. Però els cirurgians han comunicat la seva inquietud al coneetiu medic en una macroassemblea celebrada dimecres en el Col.legi de Metges de Barcelona, on al voltant de 150 facultatius van debatre sobre l'impacte de les retallades al seu exercici professional.

Els cirurgians asseguren que estan operant pacients que es van apuntar a la llista el gener del 2012, molts més mesos dels que publiquen les estadístiques oficials de llistes d'espera. L'ICS explicaque el temps despera és una mitjana, no el màxim que un pacient de de la llista ha estat fins a operar-se. Les xifres facilitades per l'ICS indiquen un temps d'espera medi de 7 mesos a Bellvitge i 5,8 mesos a Vall d'Hebron. "I ens preocupa, perquè creix molt el nombre de pacients en espera, no sol el temps. Per això estem treballant amb els cirurgians un pla de xoc i estem augmentant l'activitat quirúrgica. Al gener i febrer d'aquest any s'ha operat un 1O% més de pacients que als mateixos mesos de l'any passat", assegura Jaume Benavent, responsable d'Afers Assistencials del Institut Català de la Salut.

L'objectiu, explica l'ICS, és posar les llistes d'espera "en magnituds raonables. I per això s'augmenta l'activitat de quiròfans de tarda "i, si fos necessari, es contractaran més cirurgians, com immediatament passarà a Vall d'Hebron". Des de l'assemblea de metges, segons expliquen els seus representants sindicals, es percep una enorme ansietat pel punt crític en qué creuen que es troben. Tot i que els metges directament afectats han declinat explicar la situació a aquest diari, els seus representants sindicals expliquen que s'enfronten a agreujaments de l'estat dels seus pacients, a pèrdues de qualitat de vida importants i a l'amenaça permanent que algun pugui morir mentre espera. La idea es rebutja des de l'ICS: "Podran estar patint esperes excessives, però tots estan controlats", respon Benavent.

Segons les dades oficials de l'ICS, l'any passat es van dur a terme 1.439 intervencions de cirurgia major, un 4% més que el 2011. A Bellvitge hi ha actualment 262 pacients en espera i a Vall d'Hebron, 219. Les xifres que va donar a conéixer el sindicat mèdic, curiosament, són molt semblants. 

Eugeni Gay, en el patronat de Sant Pau

L'ex-vicepresident del Tribunal Constitucional Eugeni Gay entrarà a formar part de la Molt Il.lustre Administració, la MIA, de Ia fundació patrimonial de Sant Pau per part de l'Església. Aquest òrgan està format per dos membres de la Generalitat, des de l'Ajuntament i dos de l'arxidiòcesi. L'entrada de l'expert jurista a l'òrgan rector de la fundació coincideix amb la conflictivitat legal en la qual és immers Sant Pau. 

Ana Macpherson

17/05/13

La Vanguardia