No temo la mort, només temo perdre la memòria
 |
| Jordi Savall |
Ens rep a casa seva a Bellaterra, hi
passem dues hores fantàstiques, ens mostra generosament cada espai, cada racó,
els últims llibres comprats en llibreries de vell a París, la figuera on hi ha
part de les cendres de la Montserrat Figueras, que és present en tota la
conversa amb una naturalitat i tendresa que emociona. Es mostra orgullós de
l'últim premi, el Léonie Sonning de Copenhaguen, el Nobel de la música, que han
rebut Stravinsky i Miles Davis i que el consolida com a català universal.
Treballa per la pau i transmet una pau amb les seves paraules que s'encomana.
A França és el lloc on et sents més reconegut del món?
Sí, es clar, des de l'any 75 va ser on
vaig publicar les gravacions que anava fent, la meva casa editora era francesa,
vam fer una vuitantena de discos, i a part d'això vaig ajudar a descobrir el
món de la viola de gamba, de la música francesa, vaig descobrir compositors com
Marin Marais. I amb Tous les matins du monde va ser el punt màxim, vam
passar d'un nivell especialitzat a un nivell de gran públic i de públic jove.
Per a mi França és com un segon país, m'hi trobo tan a casa com aquí.
I aquí et tractem bé?
M'hi sento molt bé. Em sento bé aquí,
em sento bé a Sevilla i em sento bé a Santander. Jo no tinc cap problema amb
això, tot i que sóc conscient dels problemes que hi ha actualment, però quan
viatges com a músic no sents aquesta incomprensió, tot i que sí que l'he
sentida des que vam deixar de ser la Capella Reial a seques i vam passar a ser
la Capella Reial de Catalunya. Sé que això va tenir conseqüències evidents.
Però això són coses que ja assumeixes.
També noteu la crisi?
Ens afecta perquè hi ha menys
recursos, però com que el nostre àmbit d'acció és arreu del món, la crisi ens
afecta menys. A més, quan en algun lloc volen que fem un concert i no tenen el
pressupost, hi anem amb un grup de música de cambra, i quan no hi anem amb
música de cambra hi anem amb trio, i si no hi vaig sol.
De projectes tampoc te'n falten.
Un dels projectes en què estic
treballant ara és sobre les músiques de l'esperit d'Armènia, que és un record a
la Montserrat també. A la cerimònia de comiat hi vaig convidar dos músics
armenis que van tocar una música meravellosa. Serà un homenatge perquè no
s'oblidi aquest poble, que ha patit molt i no se li ha reconegut. Preparo un
llibre sobre la pau, amb textos de Morin, Mernissi i Panikkar, en què, a més,
explicarem les últimes guerres que hi ha hagut, els països amb un pressupost
militar més alt, quantes bombes atòmiques tenim per aquí a prop, quants morts
hi va haver a Hiroshima i Nagasaki i quants n'hi haurien si explotés una bomba
actualment.
Hi ha paral·lelismes evidents entre la teva feina i els
missatges que promous i els de Pau Casals.
Jo el vaig conèixer a Prada, perquè
m'hi escapava quan podia, i a mi sempre em va fascinar el seu coratge, va ser
un home de principis. Jo crec que aquí no l'han venerat prou, se l'ha venerat
molt més a fora i si pensem fredament què ens ha quedat de Pau Casals a
Catalunya, hem tingut un dels grans intèrprets dels segles XIX i XX i ens ha
quedat un petit museu i ja està, no hi ha ni un conservatori que porti el seu
nom. Si Pau Casals hagués nascut a Alemanya hi hauria una superescola, però som
el que som.
Què podem aprendre d'altres països?
Quan viatges molt te n'adones que la
vida està feta de coses molt més importants que la tecnologia i l'eficàcia.
Aquí, malgrat les nostres insuficiències, la vida és més humana. Naturalment si
no tens feina és terrible, però fins i tot en els ambients humils la gent és
més feliç que a Noruega o que a Alemanya, hi ha una qualitat de la relació
humana que moltes vegades com més civilitzes el sentit de la tecnologia i de
tots els conforts, es perd. Al nord la gent està molt més sola. Aquí tenim més
possibilitats de ser feliços.
Vas dedicar el premi a la Montserrat. La tens molt present.
La Montserrat la porto amb mi en tot,
i per a mi trobar-la va ser com un miracle perquè jo era un jove estudiant que
només pensava a estudiar i la Montse em va obrir al món en certa manera, a part
que va ser ella la que em va aconseguir una viola. Des del 65 hem estat junts i
ho hem fet tot junts, ha sigut la mare dels nostres fills, la companya, la
consellera, era una dona d'una altra època, era una dona que a vegades tenies
la impressió que no sabies d'on venia, de la Grècia antiga, com es vestia, com
li agradava tenir per tot arreu espelmes... Era un personatge d'una altra època
però extraordinari, va portar a la nostra vida una fecunditat en totes les
coses i això és una cosa que li agrairé sempre, i encara que estic molt trist,
estic molt agraït d'haver viscut això. I estic continuant tant com puc coses
que a ella li hauria agradat fer.
Amb la teva passió en el que fas, saps distingir quan treballes
i quan no?
El concepte de treball no és un
concepte que existeixi en el meu camp. Treballo quan faig la declaració dels
impostos, quan faig els formularis que haig de fer per demanar un visat. Però
llegir sobre un tema que t'interessa, anar a buscar llibres, estar treballant
amb la música... això jo no ho considera treballar.
Fer sis concerts en sis dies amb sis repertoris diferents, com
la setmana passada, potser sí que és treballar.
No, el concert és el moment més ric de
la meva vida perquè és el moment en què comparteixes la bellesa que t'apassiona
i que t'enriqueix, i és el moment que vius amb una màxima intensitat. Comences
el concert esgotat pel viatge i l'acabes nou, perquè aquella bellesa d'aquella
música, l'emoció que comparteixes, t'aporta l'adrenalina, que és com una droga.
El concert és un moment de regeneració, per al públic i per al músic, perquè la
música et cura.
Estàs moltes hores sense música al dia?
Sí, també necessito el silenci, però
sí que penso en la música, o penso sobre un projecte, o llegeixo sobre un tema
que m'interessa. Per exemple, pel projecte de Joana d'Arc he estat dos anys
llegint els 4 volums dels interrogatoris, i això és un plaer, és com agafar una
màquina del temps.
I escoltes altres músiques?
Sí, músiques del món i contemporànies,
d'altres cultures, de cultures que no conec. En aquest moment m'interessen molt
les músiques de l'Àfrica, per al 2015 vull preparar un projecte sobre les rutes
de l'esclavatge.
Ja saps el que faràs el 2015?
És que, amb aquests projectes, si no
treballes amb 2 o 3 anys no te'n surts. Ara estem treballant en un projecte
sobre Guerra i pau per al 2014.
Fins on arriba la teva agenda de concerts?
Fins al 2014.
Vol dir que als 71 anys et sents amb
força i amb ganes de treballar...
Sí, de fer coses maques. Jo crec que
l'edat, si no tens una malaltia, és una qüestió mental fonamentalment. I em
sento molt bé.
Què hi ha al darrere d'aquesta pau que transmets? A part de la
música i de la manera de treballar, també cuides l'alimentació.
Vaig deixar de menjar carn fa 30 anys,
del tot. Per qüestions de salut, perquè vaig veure que quan acabava un concert
després anava al restaurant i em menjava un filet a les 12 de la nit, i a les 4
estava amb el cor accelerat, i em vaig trobar malament i vaig decidir
provar-ho. Després vam anar a viure a un poblet de Suïssa, on hi havia vedells.
Els tenien sempre tancats i el dia que els deixaven lliures era quan els
mataven. Quan veia aquells vedells alimentats amb hormones pensava: "Què hi
pot haver de bo en això?" I he fet durant molts anys una hora de relaxació
diària, cosa que això em va molt bé per afrontar els nervis del concert. És que
sempre te la jugues, pot passar que una corda se't desafini o es trenqui o mil
coses.
Ets creient?
Jo crec en una força espiritual, crec
que hi ha una altra vida però no sé si en podem dir Déu, aquí hi ha una cosa
molt més complicada. Jo crec que les coses tenen un sentit, però no crec en una
forma de creença espiritual concreta.
La teva fe és suficient per no témer la mort?
Jo no temo la mort, al contrari. Quan
tenia 15 anys no em pensava pas que podria fer tot el que he fet a la vida, si
em morís ara ja hauria fet molt més del que em podria haver imaginat. El que sí
que em faria por és tenir una malaltia que em fes perdre la memòria, això sí,
és una de les coses que més m'ha impressionat. Tinc un amic que ha tingut
Alzheimer i això sí que no sé si podria acceptar-ho. Quan t'has enfrontat a una
experiència com la que he viscut amb la Montserrat acceptes que una de les
coses essencials de la vida és la impermanència. Si no hi hagués aquesta
impermanència la vida no seria possible, tot es va renovant i aquesta renovació
implica la mort. Ens pensem que som permanents, però en afrontar la mort d'un
ésser estimat veus clarament que és el destí natural de tothom. El que passa és
que ningú ens ha ensenyat mai a afrontar-ho.
Que els dos fills es dediquin a la música ho portes bé?
Ho trobo meravellós perquè és el seu
llenguatge, però si haguessin sigut metges també m'encantaria. L'important és
que fan el que a ells els hi agrada. Les tres coses essencials per ser feliç a
la vida són tenir salut, tenir una persona que estimes i tenir una feina que
t'agrada.
Però en aquest cas les seves carreres musicals no són com una
projecció de la teva?
Per avançar en una cosa no has de
pensar en termes de carreres sinó que a fer una cosa tan bé com puguis.
Però com que coneixes aquest món potser pateixes més.
Sí, tot i que sempre pateixes pels
teus fills. Musicalment jo estic tranquil perquè sé que ho estan fent a la seva
manera, el que els hi agrada i de maneres molt diferents, i faran el seu camí.
I justament els fills dels que han fet una carrera no volen fer el mateix: el
meu fill no vol fer carrera, no vol tenir èxit.
No hi ha un moment que et plantegis abaixar el ritme de
concerts, d'agafar avions?
A mi volar és una de les coses que
m'agrada més. Una de les vegades que vaig gaudir més va ser quan vaig viatjar
amb el Concorde. Molts dels grans projectes els hem fet en llargs viatges amb
la Montserrat, en un vol de 12 hores. Et passes aquelles hores l'un al costat
de l'altre i tens temps per escriure, per parlar, per llegir. A mi m'encanta
viatjar! Els controls i tot això són pesats però no em cansa, mentre tingui
salut.
A part de fer projectes musicals, què fas?
M'agrada molt escriure. Sempre que
preparo projectes m'agrada escriure sobre el que estic preparant, poder posar
per escrit el que estic fent és una cosa que sempre m'ha agradat.
Vas a concerts d'altra gent?
Poques vegades perquè el temps és molt
limitat. També necessites el silenci i un dia no haver d'escoltar música, però
quan hi ha una cosa especial sí. L'últim va ser el concert de Bobby McFerrin al
Palau de la Música. Hi vaig anar amb el meu fill. Tinc poques ocasions d'anar a
concerts, és el preu que pagues per guardar una certa independència o per no
estar influenciat. Vulguis o no, si sents música d'altres músics que fan el
mateix que tu, afecta la teva música, i jo prefereixo -sobretot pels temes que
estic preparant- no haver de comparar.
Segueixes l'actualitat?
Aquí a casa, a part de l'ARA tenim El
País, El Periódico, La Vanguardia, El Punt Avui i Le
Monde.
Si tothom fos com tu la premsa tindria molt més futur!
I també compro tots els Le Monde
Diplomatique .
Som en un canvi de cicle?
Sí, però et quedaries parat si et
llegís el que diu Thomas More a Utopia : "En un món en què tot es
regeix per la propietat i els diners, només manaran els estafadors i els
bandits, i serà un món en què no hi haurà justícia ni pau social". I això
és del 1516. Tens una radiografia exacta del que està passant avui del 1516. Jo
crec que estem en un món de bojos, perquè les úniques indústries que estan fent
beneficis i que estan augmentant la xifra de negoci són les indústries de luxe
i això et dóna la dimensió del món en què vivim. I amb tot el que està passant
aquí, que els directius dels bancs es posen uns sous que són 100 vegades més
que un altre, és que és un món de bojos! O hi haurà una altra revolució o hi
haurà canvis, perquè no es pot acceptar que hi hagi un món en què la gent perdi
la seva dignitat més fonamental, que és poder viure dignament, poder treballar.
Allò que deies de tenir salut, amor i una feina que t'agradi,
molts no en troben ni que no els agradi.
Ens falten polítics de la dimensió de
Gandhi o de gent que tingui una dimensió espiritual. Però d'altra banda hi ha
una altra cosa que és important que et dóna una mica d'esperança i és que per
aquí i per allà la gent va prenent iniciatives i això potser serà una de les
coses que ens salvarà. Dostoievski deia "la bellesa salvarà el món",
i si cadascun de nosaltres és capaç de fer bellesa i de compartir-la amb el del
costat el món es pot salvar, però ha de ser cadascun de nosaltres el que
estigui implicat. El que passa és que vivim en un món tan compartimentat i en
què tot el poder de decisió està en mans d'una gent que no té escrúpols ni cap
sentit de la ètica ni res. És molt important el que feu vosaltres, el que fa un
escriptor, el que fa un poeta, el que fa un actor. No podem desentendre'ns del
que està passant perquè el món s'està destrossant i la gent no se n'adona, les
glaceres del nord cada dia perden quantitats de gel i la gent està tan fresca,
és que és de bojos!
Perfil: Quan li preguntes si és
director, intèrpret o compositor, ho té clar: “Sóc músic”. En majúscules, en
global i en versió completa. Empeny projectes, orquestres i la pròpia discogràfica.
Ha trobat la independència i llibertat creativa en el talent, el treball i la
capacitat de controlar tots els processos. Per alguna cosa Jordi Savall
(Igualada, 1941) acumula tota mena de guardons i distincions i aquesta setmana
ha recollit a Copenhaguen el Léonie Sonning Music Prize 2012, que reconeix a
través d’ell també la música antiga, i que és considerada la màxima distinció
mundial a una trajectòria universal. A la tardor, l’escriptor Amin Maalouf li
entregarà la distinció de Chevalier dans l’Ordre National de la Légion
d’Honneur, la condecoració més prestigiosa que dóna França. A més, aquest any
celebra els 25 anys de la Capella Reial de Catalunya, i manté els projectes de
nous treballs discogràfics com el de les músiques d’esperit d’Armènia, el
llibre Pro pacem amb textos d’Edgar Morin, Raimon Panikkar i Fàtima
Mernissi, l’Elogi de la follia, un projecte sobre Guerra i pau i un
altre sobre les músiques de l’Àfrica i les rutes de l’esclavatge, que sortirà
cap al 2015. Un dels moments de màxima popularitat va ser quan es va estrenar Tots
els matins del món (1991), que reivindicava la viola de gamba, un
instrument a l’abast dels virtuosos que ell ha recuperat i per al qual va
adaptar totes les músiques.
Carles Capdevila
03/06/2012
