divendres, 13 de gener del 2012

'Hipòcrates, en pau descansi'

En el moment de pagar em va deixar clar que res de xec ni de targeta de crèdit


Dilluns, la secció Cartes dels lectors, en publicava una signada per Meritxell Vilanova, de l'Hospitalet de Llobregat, que denunciava el morro d'alguns metges: "El meu pare, un jubilat amb una pensió petita, i la meva mare, mestra a punt de jubilar, van al metge per un problema del meu pare. Des de fa molts anys paguen una mútua privada. El bon metge els informa que s'ha de sotmetre a una operació, que si es fa pels mètodes tradicionals té un postoperatori més llarg, però que ara tenen un làser nou i que ho faran amb una tècnica molt menys invasiva. Per això han de pagar sis mil euros, sense factura, és clar, i els fa l'ullet. (...) El meu pare té 74 anys ja aquestes edats la cosa es complica. M'indigna que un senyor metge jugui d'aquesta manera amb la gent. Com un metge s'atreveix, tan fàcilment, a generar sis mil euros en negre? "

Meritxell Vilanova té tota la raó del món d'indignar-se. Això dels metges que cobren les operacions en diner negre és un escàndol. Jo ho vaig descobrir quan, farà una dotzena d'anys, vaig portar al meu pare a un oftalmòleg al barceloní carrer Balmes perquè l’operés de cataractes. En el moment de pagar em va deixar clar que res de xec ni de targeta de crèdit. Havia de pagar en efectiu. Em vaig quedar parat perquè aquesta era la meva primera incursió en el món de la picaresca mèdica. El metge també es va quedar parat, però ell, que jo em sorprengués. Considerava que ja hauria de saber-ho, perquè "aquestes coses van així ...". Després, a base de portar als meus pares a diferents metges, i anar després jo mateix, he vist que és una pràctica força habitual. Molts no volen veure cap xec ni targeta de crèdit.

Ja imagino que no tots els metges són iguals. Segur que n'hi ha que no actuen així. És clar que sí. Per a ells la meva enhorabona, però ja som grandets i l'experiència ens ha ensenyat que molts han convertit el diner negre en una pràctica tan diària que han arribat a creure que estan per sobre de la llei. Sorprèn que, sent públic i notori que és un procediment comú, ningú ho investigui. No diuen les autoritats que, com estem en època de vaques magres, incrementaran els esforços per lluitar contra el frau fiscal? Doncs que entrin en l'apassionant món de la medicina i es divertiran. En totes les professions hi ha individus que intenten cobrar en negre, i et pregunten si ho vols amb IVA o sense, però és que aquests metges dels que parlem no donen opció: en negre i no hi ha volta de full. Ho han institucionalitzat: a canvi del feix de bitllets que els dones per la operació no et signen ni un trist rebut. Passa com amb els camells i les putes de carrer: tot de paraula perquè no quedin proves del delicte. Si de veritat Hisenda té ganes de posar-s’hi, aquí té una petita mina.


Quim Monzó
12/01/2012
Font: La vanguardia

dijous, 12 de gener del 2012

'Cada vegada més adolescents acaben a urgències per l'alcohol'

La majoria són noies i alguns han hagut de ser ingressats a l'UCI per la seva gravetat

.

Són ‘nanos’ d'institut, fins i tot de col·legi. Cap té més de 14 anys. I tots ells, vint nois i noies, van beure alcohol fins necessitar atenció en urgències de pediatria a ‘Verge del Camí’. I aquests són només les dades de l'últim any a la ciutat de Pamplona. Una majoria que es repeteix a les nostres ciutats.
El preocupant és que es va a pitjor: cada vegada són més els preadolescents que, per la sorpresa dels seus pares, arriben a les sales d'emergència intoxicats per l'alcohol. Curiosament les begudes que han consumit en aquestes les seves primeres experiències són les de major graduació. El vodka, la més freqüent.
Hi ha xifres que ajuden a entendre la situació. A ‘Mare de Déu del Camí’ van atendre entre 2002 i 2006-56 preadolescents embriagats. Quatre anys després (2007-2011) han augmentat fins als 82. I això computant únicament als menors de 14 anys. El més petit era un nen de només 11 anys i la situació de quatre d'aquests ‘nanos’ era tan complicada que van acabar a l'UCI. A més, els qui pensin que els nois són més audaços s'equivoquen. Elles els superen en nombre per molt: 51 davant de 31. Una última dada: cinc dels adolescents havien consumit també drogues il·legals, preferentment haixix.
Míriam Palacios, pediatre de ‘Verge del Camí’, diu que l'arribada a urgències d'un menor en aquestes condicions impressiona perquè "veus una noia de 13 anys que s'ha begut mitja ampolla de no se sap què i es troba fatal".
Molts d'ells van ser traslladats en les ambulàncies del 112. Un tècnic en emergències descriu un d'aquests casos: "Des de Sos Navarra ens van enviar a darrera del frontó ‘Labrit’. Estava començant a fosquejar. Allà hi havia un concert i s'havien ajuntat moltíssims nanos. Quan vam arribar veiérem un noi estirat a terra completament begut. L'anomenarem pel seu nom i ni tan sols era capaç de respondre'ns. No podia ni obrir els ulls. Únicament al pessigar amb força aconseguíem una resposta, un petit gemec ".
"Si que vas cec!"
Que una persona begui fins aquest extrem comporta un greu perill: pot tornar i, en lloc d'expulsar el vòmit per la boca, és possible que una quantitat vagi als pulmons i s'asfixiï. O que la consciència segueixi disminuint i els músculs de la llengua es relaxin de manera que aquesta tanqui la entrada d'aire. Semblarà el so d'un ronc, però en realitat s’estarà ofegant. "El tombarem lateralment per evitar aquests perills i durant el trasllat vam vigilar el seu nivell d'oxigen".
Aquest tècnic en emergències explica que mentre atenien el noi sobre l'herba desenes de xavals els van envoltar. "Molts no mostraven cap respecte. Tot era una festa. Ens interrompien per preguntar rient si s'anava a morir o per dir ximpleries. Li deien pel nom i li cridaven "què cec que vas! ". En moure'ns amb la llitera cap a la ambulància havíem d’obrir-nos pas perquè ens seguien com si fos un circ. No existia la més mínima preocupació per ell ".
"Vaig aconseguir parlar amb un dels seus amics. Em va dir que no havien berenat res i que havien estat tota la tarda prenent vodka barrejat amb taronja més altres begudes. Una bomba. Vaig tornar a l'ambulància. El noi seguia fora de combat. Al cap de poc va començar a vomitar. Només líquid. En el trasllat no era capaç d'articular paraula. Únicament quan arribàvem a urgències li vaig dir: "Ja veuràs la que t'espera ara amb els teus pares". I amb prou feines va balbucejar sense obrir els ulls: "No, els meus pares no ".
"Que n'aprengui"
Però la família s’ha d’avisar. Obligatòriament. "Hem de localitzar-los sempre, un menor no pot estar sol a urgències", explica Palacios. El telèfon sona inesperadament a una casa i poc després apareixen els pares. Sol ser sempre la mateixa escena. D'una banda estan inquiets. El primer és saber com es troba el noi. Més tard sorgeix l'enuig. I la incredulitat: es nota que no esperaven això del seu fill.
Els pediatres de ‘Verge del Camí’ també han presenciat reaccions diferents. Com la d'aquell pare que afirmava que a aquesta edat això és normal i que ell també bevia. O qui únicament va obrir la boca per dir: "Que n’aprengui". Són l'excepció.
A la sala d'emergències els nois solen estar confusos, segons la pediatra Palacios. "Alguns es posen agressius perquè volen que els deixis en pau. Si els ha portat una ambulància, tenim molta informació interessant. El problema és que vingui només amb amics, que generalment no volen col·laborar: ni dir-te com es diu, ni què ha begut, ni quant. Només pretenen anar-se'n com més aviat millor ".
Què es fa a la cabina d'urgències? Una revisió exhaustiva. Els pediatres abriguen l'adolescent perquè pugi la seva temperatura, que moltes vegades ha baixat als 35 graus. Després comproven la tensió, el funcionament del cor i el nivell de sucre en sang, que pot haver baixat.
A més se li fa una anàlisi de sang i, si cal, se li agafa una via per administrar sèrum. "També mesurem quant alcohol té per preveure la gravetat i la durada dels símptomes". Finalment s'analitza l'orina per detectar altres drogues. I de vegades dóna positiu, sobretot per haixix.
La pediatre Palacios diu que el problema no és només que els menors beguin, sinó que "en aquest estat amb prou feines s'assabenten de res, així que poden caure, donar-se un cop al cap o trencar alguna cosa. O patir abusos sexuals". Aquest any ha atès a urgències a una noia de 14 que va arribar amb la roba interior tacada de sang. "La va portar una ambulància. L'havien trobat tirada al carrer i no sabien què li passava. Em vaig plantejar si haurien abusat d'ella i havia de trucar al forense. La nena balbucejava, deia coses incoherents. Li vaig preguntar diverses vegades què havia passat i no contestava. Al final va dir que tenia la regla. La seva mare ho va confirmar després ".
L'alcohol deixa a aquests preadolescents fora de joc. "Afecta la seva raó i perden el control. Però ells no perceben que estan fent alguna cosa arriscada", diu Nuria Espí, del Pla Nacional sobre Drogues. La beguda en el cervell dels menors és devastadora. Malmet la part que s'encarrega de l'aprenentatge i de la memòria. I també l'àrea que defineix la personalitat, allà on es prenen les decisions i es controlen els impulsos. Aquestes destrosses no seran evidents fins molt temps després, quan ja no hi hagi marxa enrere.
Beatriz Azkunaga és pediatre a l'hospital de Cruces i coordinadora del grup nacional d'intoxicacions. Diu que fa deu anys hi havia un menor begut a urgències per cada 5400 atesos. Avui només ha d'esperar a la meitat. Els preadolescents ingressats són cada vegada més i de menys edat. De fet, fins fa poc el paracetamol -un fàrmac contra la febre- era la causa més freqüent per la qual s'atenia a nens amb intoxicacions accidentals. Avui és la ingesta intencionada d'alcohol.
Què es pot fer? Un informe recent demostra que existeix un major risc de consum d'alcohol com més sortides nocturnes els permetin els pares i més tard sigui l'hora de tornada a casa. Tenir una paga abundant tampoc sembla una bona idea. I, en positiu, sempre ajuda que les famílies sàpiguen a on van els fills i amb qui. Nuria Espí diu que cal parlar de l'alcohol amb els nens "des dels 9 o 10 anys. Que sàpiguen els seus riscos. Hi ha d'haver un canvi de mentalitat com està passant amb el tabac".
"Beuen per no ser uns penjats"
"Per a un preadolescent anar de 'botellón' és fer-se gran", explica l'orientador d'un institut pamplonès. "Ells veuen que els dels cursos superiors beuen. I que es vanen d'això:" El cap de setmana en vaig agafar una.. que vaig arribar a casa de quatre grapes ", expliquen orgullosos. I, per tant, els més petits els volen imitar ".
Llavors queden per beure. Hi ha una obvietat interessant: no s'emborratxen a casa abans de sortir. No. Per a ells beure només té sentit si es fa amb els altres. "A aquestes edats, el grup ho és tot. Un és, existeix, en la mesura que forma part d'un grup. I molts senten que els va la vida a aconseguir ser acceptats. Si no, ets un penjat. Llavors arriba el perill perquè quan es proposi comprar unes ampolles i anar a algun lloc a prendre-, cal ser molt valent per dir no, jo d'això pas. Aquest és un dels nostres grans reptes: hem d'animar a cada alumne a dir no. A resistir- a la pressió del grup i explicar: jo us acompanyo però d'aquest rotllo no vaig. Perquè és una situació molt similar la que es va a plantejar quan algú porti la primera xinesa de haixix o la marihuana. I és segur que passarà. O, al cap d'uns anys, es proposi seguir la festa agafant el cotxe de mala manera per anar a no sé on. I no pujar implica quedar-se sol i haver de tornar a casa ".
Aquest psicopedagog diu que "en els instituts ensenyem moltes coses però des de fa temps els professionals ens estem preguntant si no dediquem massa hores a continguts que la majoria mai utilitzarà -com una subordinada circumstancial o una equació de segon grau- i deixem sense tocar qüestions útils, vitals. En el cas de l'alcohol, hauríem d'assegurar-nos que saben aspectes molt concrets, com què és una borratxera, que cal sopar, que no és el mateix una cervesa que un ‘cubata’, que no beure res és una opció perfecta i que, si es beu, alternar una coca cola, entre les cerveses demostra sentit comú. Seria bo que desprestigiéssim que qui s'emborratxa és admirable i qui beu aigua és un ‘friki’ ".
CLAUS
1 Què diu la llei? Navarra té una normativa pròpia que prohibeix vendre i servir alcohol als menors de 18 anys. A més, aquesta llei especifica que la prohibició es manté encara que els pares hagin consentit els seus fills comprar o consumir alcohol.
2 Quines són les sancions? La multa pot arribar als 6.000 euros. A més, el local es podrien interrompre a un any.
3 Es castiga l'adult que compra alcohol a menors perquè aquests l'hi demanen? Sí, i la sanció és la mateixa que la de vendre: fins a 6.000 euros.
4 Es prohibeix als menors prendre alcohol? No, no hi ha cap normativa que així ho indiqui. Per tant, estrictament, no és il·legal que un menor begui alcohol.
5 Llavors, pot actuar la policia si veu a un menor bevent? Sí, i la Policia Municipal de Pamplona ho fa. "Que cap llei ho prohibeixi no vol dir que estigui bé que un menor begui alcohol. De fet, es sanciona la venda perquè es considera que és nociu per a la salut". Així, quan veuen a menors bevent, els treuen les begudes, els identifiquen i criden als pares per informar-los.
6 Hi ha denúncies de pares? Alguns avisen a la policia de que hi ha  locals o botigues on els seus fills han aconseguit alcohol. Amb aquesta informació, els agents van als llocs per comprovar que efectivament és així.


Laura Puy Muguiro

2011.10.01

dimecres, 11 de gener del 2012

'La crisis' segons Albert Einstein



"No pretenguem que les coses canviïn, si seguim fent el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progressos.

La creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar 'superat'.

Qui atribuïx a la crisi els seus fracassos i les seves penúries, violenta el seu propi talent i respecta més als problemes que a les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència.

El problema de les persones i els països és la mandra per a trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia.

Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'això, treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la."
Albert Einstein

dimarts, 10 de gener del 2012

"Els moments durs són els més importants"


Albert Bosch, l'aventurer català que ha arribat en solitari al pol Sud en total autonomia

Albert Bosch va aterrar ahir a Barcelona després de culminar l'última de les seves aventures: arribar al pol Sud en solitari i en plena autonomia. Aquest esportista i emprenedor de 45 anys és el primer català que aconsegueix els 90º S i el primer espanyol que ho aconsegueix en total autonomia, sense precisar avituallaments llançats des de l'aire i avançant pels seus propis mitjans, arrossegant un trineu carregat inicialment amb 130 quilos. Bosch va arribar a casa pletòric però amb 15 quilos menys de pes, després de 67 dies de marxa extrema caminant una mitjana de deu hores diàries.
Els inicis de la travessa no es presentaven gaire prometedors: el temporal de vent els va obligar a romandre a la botiga durant dues setmanes, després el seu company va haver de ser evacuat i es va quedar sol.
Com enfrontar-se a un panorama tan desolador?
Al principi veia que anava perdent les opcions d'arribar al pol Sud, cada dia que passava tenia menys possibilitats i ho veia més llunyà, era difícil mantenir l'ànim. Quan em vaig quedar sol, només havíem completat 30 quilòmetres en 19 dies perquè havíem estat parats 15 jornades. En aquests moments si pensava que encara em quedaven 1145 quilòmetres podia ensorrar-me, així que vaig plantejar-me la travessa en blocs de quatre dies. L'horitzó eren quatre dies i així anava sumant i s’em feia més fàcil.
Des que es va quedar sol no es va prendre cap jornada de descans. Per què?
El cos em demanava descansar, però la ment no, de fet, amb un dia de descans tampoc m'hauria recuperat tant. Quan estàs a la botiga estàs tan bé que la temptació de quedar-s’hi és molt gran. Perquè sortir fora és terrible: el vent fueteja la botiga, la temperatura baixa a 37 graus sota zero i estàs tan calentet dins del sac ... Allà, controlar la ment és una necessitat extrema, perquè la ment t’ataca amb la por, el cansament, trobant a faltar a la família, pensant en les comoditats de casa... Per això el confort de la botiga és un perill.
Alguns dels posts penjats al seu web denoten molt patiment. En un d'ells explica que el dia que va superar els 88 º 23 'S, el punt més proper al pol Sud que va aconseguir Shackleton el 1909, va ser "horrible": avançava a cegues, amb zero visibilitat, només amb l'ajuda del GPS i de la brúixola, amb vent ... El comú dels mortals es pregunta, per què aguantar tantes penalitats?
Els moments durs són els més importants, és quan més aprens. En els dies dolents és quan has de saber quin és el motiu que t'ha portat allà, el perquè de perseguir aquest objectiu
Quin és el seu motiu?
Per mi no té sentit anar al pol Sud sense tenir clar per què ho faig. Aquesta aventura, l'Antàrtida, ha estat una manera molt intensa i interessant d'experimentar la vida i el món, de fer un viatge interior; superar reptes, aprendre ... Això ha estat un màster en actitud i conducta humana, un banc de proves en directe perquè ho vius tot al límit.
No ho havia experimentat abans?
No amb tanta intensitat. Pots pensar que el fet de quedar-te sol  només és mala sort però ha estat una oportunitat bestial de viure alguna cosa de tal magnitud en solitari. No hi ha soledat més extrema que aquesta: a l'Antàrtida no veus res ni a ningú. [Durant la seva travessa de 67 dies només es va creuar amb una persona].
El seu objectiu era arribar al pol Sud el 14 de desembre, coincidint amb el centenari de l'arribada d'Amundsen. Però aquest dia encara estava a la meitat del camí, encara li faltaven 541 quilòmetres per la meta. Pensava que arribaria?
Aquell dia tenia una pujada d’ànims perquè era a la meitat de la travessa i creia que la segona part seria més fàcil, encara que al final va ser pitjor. De tota manera, pensava que tenia sentit ser-hi 100 anys després i veient que a la Antàrtida segueix sent una zona molt incerta i extrema.
Al final, la travessa va ser tal com havia imaginat?
Pensava que seria més fàcil i que no m'afectaria tant haver de arrossegar una càrrega tan pesada. Vaig començar amb 130 quilos però en abandonar el meu company (Carles Gel) vaig haver d’assumir la càrrega que portàvem repartida els dos i vaig sumar vuit quilos, al final vaig acabar amb 80 o 90.
Amb deu hores de marxa diària en un entorn monòton, a on viatjava la seva ment?
El repte era superar aquestes deu hores perquè si t'avorreixes i entres en pensaments negatius ... Per sort, un dels meus motius era el viatge interior, analitzar la meva vida, els meus projectes, encara que també m’obsessionaven temes banals com el menjar. Aquest menjar d'avui l'havia imaginat tantes vegades! [Ahir va assaborir amb la seva família i amics una paella al Port Olímpic de Barcelona]. M'agrada molt fer conferències, i mentre caminava podia passar-me hora i mitja escenificant una xerrada.
El 2010 va coronar l'Everest; ara ha trepitjat el pol Sud. Ha pensat en el pol Nord?
Em dono de temps fins a l'estiu per decidir-ho; he d'estar molt convençut perquè el pol Nord implica dos anys de preparació: buscar patrocinadors, companys de viatge ...

Rosa Ma Bosch
10/01/2012
Font: La Vanguardia

BLOG de la Travessa de l’Albert Bosch: aquí

dilluns, 9 de gener del 2012

Juti Gusi: l'emprenedor que ha vençut dos cops la mort

Aquest lluitador de 43 anys és un home que s'ha fet a si mateix. Després de superar un trasplantament de fetge, defensa les propietats nutritives de la llet d'euga, avalades per alguns estudis científics, i vol comercialitzar-la.
Juti Gusi, amb una euga / JOSÉ MARÍA ALGUERSUARI
Juti Gusi
foto per: José María Alguersuari


En un full de paper, sobre la taula del despatx, Juti Gusi hi té dibuixats els logos de tot d'empreses. Una desena de dissenys agrupats escrupolosament per columnes. Hi ha una anotació en llapis que ressalta entre tant d'ordre: "Cambi de nom", hi diu. "Cambi de nom". La falta d'ortografia trenca l'ordre de la pàgina i delata el seu autor. La del Juti Gusi és la història d'un home que s'ha fet a si mateix, que durant mitja vida ha voltat mig món venent vivers d'hortalisses pel negoci familiar. L'ortografia no és el seu fort però parla anglès, francès i italià.

Juti Gusi sembla un nom de ficció. Com la seva vida. En realitat es diu Joaquim Gusi però de ben petit ell mateix es va fer dir Juti. Va néixer amb incompatibilitat sanguínia i quan encara no tenia un dia de vida va rebre la primera transfusió per corregir l'anèmia. 40 anys més tard, l'hepatitis C provocada per aquella transfusió va derivar en una cirrosi que li va deixar el fetge trinxat. El trasplantament va ser un èxit, però va haver de lluitar durant mesos contra el seu propi cos per estar prou bé de salut per entrar a la llista de receptors de l'òrgan. Gusi ha tornat a néixer dues vegades.

La història del trasplantament és heroica. Gusi es va enganxar els dits amb la compra d'uns terrenys al Baix Llobregat. D'un dia per l'altre, va passar a deure dos milions d'euros al banc. Mort d'estrès, embrancat en una lluita judicial perduda, el fetge va dir prou. Un dia va arribar molt cansat d'un viatge. "Ni tan sols podia pujar de cop les escales!", recorda. El van visitar a l'hospital, i el metge, veient que el Juti no es prenia gaire seriosament el diagnòstic, li va etzibar: "Mira, noi, a veure si m'entens; tu estàs molt fotut. D'aquí un any o estàs trasplantat o enterrat". L'endemà, el gestor es presentava a l'hospital per arreglar els papers de l'herència.

Controlar la pròpia malaltia
I és que el quadre clínic de Gusi era preocupant. No hi havia manera de controlar els líquids que el seu fetge deixava anar. Sense menjar res, cada dia s'engreixava moltíssim. Va ingressar pesant 100 quilos, i un mes després ja en pesava 130. L'obesitat desaconsellava el trasplantament. "Un fetge sa és massa valuós; els metges han de tenir prou garanties que no el llençaran", frivolitza ara. I així va ser com, des del llit, va remoure cel i terra per controlar la seva pròpia malaltia. La clau era l'albúmina, una proteïna que ajuda a eliminar líquids del cos.

Buscant per internet va descobrir que la llet d'euga és rica en aquesta proteïna i es va recordar que, venent vivers per Europa, havia visitat una granja holandesa que en produïa. "De seguida vaig trucar a un amic: 'Escolta, nano, has d'anar corrents a Holanda i aconseguir-me llet d'euga". I així va ser. Al cap d'uns dies se l'havia fet enviar a través d'un sistema caríssim d'hidrogen congelat. Amb el permís del metge –"Mal no te'n farà", li va dir resignat– se'n bevia dos gots diaris. Un mes després, Juti Gusi, que havia estat per segona vegada a les portes de la mort, havia perdut prou pes per rebre un fetge.

Els metges deixen clar que la llet d'euga no és cap elixir i que ni tan sols hi ha prou evidències científiques que demostrin la seva eficàcia. El que sí que sembla evident és que la seva composició, rica en determinades proteïnes, pot ajudar alguns malalts amb problemes de pell, fatiga o ansietat a millorar el sistema immunològic.

I aquest és el nou repte del Juti, ajudat per la seva parella, Lídia Sambola, i un jove amic de la família, Edu Monroy. L'emprenedor explica: "La idea inicial era aquesta: jo em moria i li havia de deixar muntada a la Lídia una grangeta petita amb eugues. L'Edu l'ajudaria". Els metges li van donar permís per escapar-se dos dies amb la seva dona a Holanda a veure la granja. El model es podia exportar bé. I la Lídia el va veure factible. Tot estava lligat i ben lligat. Per sort, una part del pla va fallar: el Juti va sobreviure.

A la granja de la Vall d'en Bas hi ha tres eugues produint llet. L'empresa es diu Equillet. Però el projecte ara és molt més ambiciós. Tossut com és, el Juti s'ha posat en contacte amb els principals productors d'Europa per fer xarxa i mirar d'impulsar una línia de recerca científica que provi les bondats d'aquesta llet tan suau de gust com una orxata aigualida, i amb unes propietats, asseguren, similars a la llet materna. Vol crear una fundació.

La llet d'euga es ven en petites dosis, com xarrups de llet, suficient per rebre'n els suposats beneficis. No és barata: 40 euros el litre. Equillet, a més, importa llet d'euga en pols de Bèlgica. I gràcies als laboratoris Klein ja s'estan comercialitzant pomades i cremes. La gamma no acaba aquí: Pifarré ha distribuït els primers caramels fets amb llet d'euga. El proper objectiu són els iogurts i els formatges.




dissabte, 7 de gener del 2012

Finestró Nigerí


Josep Fripola.
foto:Manel Lladó

Fa temps que no us escric. Penso, a vegades, que ja no tinc gaire res per dir o que és poc interessant. De la crisi ja en tenim les orelles ben embussades i el cor se'ns en ha empedreït. Sort que no desconnectem mai el record i l'amistat. A mi, la rauxa m'escalfa la sang d'entrada, el seny la tempera després i ambdós s'acorden tot seguit per fer parlar el cor. Som-hi, doncs.

Segur que tenim inseguretat per temps

"Vés molt en compte i sigues prudent". Això em recomanava el comandant de la guàrdia nacional de Tillaberi fa cosa d'un mes. Fins aquell dia ningú no m'havia dit ni piu. Que m'ho facin saber ara no m'estranya gens ni mica. Hi ha hagut segrestaments a l'altra banda de la frontera, a Mali, no massa lluny d'aquesta localitat. Fa un any i escaig que varen emportar-se dos joves francesos d'un bar de Niamey; la persecució dels terroristes va ser fulminant però va acabar malament amb morts per tots costats. Justament, el comandant que em feia aquesta advertència en va resultar ferit greu i senten que no tingui cap més ganes de córrer darrere els malfactors. Tillaberi és la capital d'una important i vasta regió, a 115 km de Niamey, considerada límit en cosa de seguretat territorial. Sóc pràcticament l’únic europeu que hi resideix els caps de setmana al servei de la petita comunitat cristiana i de qui sigui; per ara i tant, m'hi passejo i visito la gent sense cap mena d'inquietud.

D'ençà que hi ha hagut les revoltes en els països àrabs, a Líbia en particular, molts combatents han fugit emportant-se armes de tot tipus creant una més greu inseguretat en tota la banda saheliana que cobreix varis països. La immensa part de desert del Níger esdevé terra de ningú o, si voleu, terra de tothom que hi descobreix una bona jaça, un refugi. Els islamistes de AQMI (Alquaida en el Maghreb Islamic), altres faccions terroristes i el banditisme s'han folrat d'armes i municions. Per altra part, provinent del sud, de la veïna Nigèria, hi ha la secta musulmana anomenada Boko Haram que actua amb una extremada violència contra tota mena de presència sociocultural occidental; s'autoanomenen ''talibans nigerians''. Aquests països ja tenien prou feina a lluitar contra la fam i la pròpia corrupció, ara esdevindrà encara més difícil  posar-se dempeus i vetllar per aconseguir un mínim de seguretat sobirana.

Complir 70 anys sense pastis ni bufar espelmes

Els vaig complir el mes de juny passat sense rebombori ni esclat, com m'agrada. Però el número 7 porta plenitud i se’l veu més cofoi, més ben arrodonit en els 70 anys de vida: em va fer agafar embranzida per passar tres o quatres mesos treballant com un ximplet en la traducció i revisió d'unes quantes guies didàctiques en tres llengües. També em vaig afanyar a acabar la nova traducció del leccionari en Zarma. Tot plegat, un pilonàs d'hores d'ordenador de coordinació del treball que realitzava una dotzena de col·laboradors.

És prou conegut l’adagi que diu. "De gent indispensable els cementiris en són plens." En certa mesura jo me'n considero un d'ells. No en faig cap motiu de vanagloria, només assumeixo que m'ha tocat viure-ho així. Un fil conductor d'aprenentatges i de pràctiques acaba fent-te especialista d'alguna cosa. I ja hi som. La necessitat d'un servei, la disponibilitat del que el fa diguem-ho tot, una certa dèria per aconseguir resultats, et porten viu cap al cementiri dels indispensables. És cert també que amb el mateix salva conducte d’indispensable, conscient de que cal preparar l'esdevenidor, vaig burxant a tort i a dret per trobar relleus, gent disposada a fer aquesta feina. Lo fotut és que si no se'n té la ceba, és massa feixuc passar hores i més hores remugant conceptes, mirant de incultura-los bo i trobant-ne la traducció adequada.
Però no exagerem, tampoc cal ser res de l'altre món. Si gosava penjar-me discretament una medalleta, seria just la de la tenacitat. Ara bé, mirant a l'entorn o una mica més enllà, hi descobreixo, sobretot en el món femení, moltes persones generoses a vessar, d'una exquisida discreció, que fan un treball realment "indispensable" durant tota la seva vida; són senzillament irreemplaçables com ho han sigut les nostres mares. Això em consola a bastament. No surten ni en els diaris ni s'emmirallen en el Facebook però es guanyen a pols el seu saber ser i fer únic, "indispensable". I si massa m'apureu, tindria ganes de ficar-nos tots en un mateix sac: sempre serem indispensables per a estimar de debò; ningú altre ho farà en lloc nostre i, al final, l'estimar encara ens restarà com un deute.

Aquesta santa mare Església que ens fa patir

Fa molt temps que ho vèiem a venir. Ara ja ens ha arribat la grossa onada de restauració, amb un reguitzell de frenades a l'obertura de visió del Concili Vaticà II. Sembla, a més, que s'hagi programat un enterrament progressiu del seu esperit i de la dinàmica evangèlica que potencia ser sal i llevat en el món. Ja no es tracta d'evolucionar i créixer en espiral ascendent. Més aviat reculem amb una involució reductiva entorn de la pròpia comunitat, del nou moviment conservador, del cercle d'activitats parroquials. El criteri consensual és "sentir-se segur en la fe", seguir les bones roderes. Per aixó cal el clima que proporciona l'exercici del "ministeri apostòlic" sense cap contaminació de laïcisme. Hi ha també els signes exteriors inconfusibles: el retorn a la vestimenta anacrònica del clero i dels religiosos, l'abillament litúrgic fastuós i ranci a la vegada. Què s'ha de dir de l'aferrament al ritualisme encarcarat i de la reintroducció del Ilatí? Deu meu, on anirem a parar? No s'explica gaire bé si no és per un afany de mimetisme del que impera en el Vaticà, per seguir la moda retro o fer mèrits. Per altra banda, tinc la impressió que, en el fons, hi ha un desig de mantenir ben agafades les regnes del món religiós, les del poder "sagrat” que la religió confereix als seus ministres.

I prou, que ja és massa. Deixo aquesta llastimosa lletania. Tinc només por que, un dia o altre, ens acorralin cap a una zona perillosa que en podríem dir de "desobediència eclesiàstica" que no voldria dir "eclesial" ni, encara menys, rebuig de l’Església. ¿Qui no estima la seva mare malgrat la pila de defectes que pugui tenir? Tampoc renunciem doncs a aquesta evidència tractant-se de l'Església. Cal però que deixi de monopolitzar la Veritat i que aculli totes les altres parts de veritat repartides arreu. Mai ha servit, d’ençà de Jesús, de posar-se d'esquena al món dient que és substancialment dolent i pervers. O bé, ¿pla de salvació universal s'ha encongit tant que deixaria fora tres quartes parts de la humanitat?

Alguna vegada m'han fet passar per ser un eixelebrat amb reminiscències del maig del 68 francès. És gat per llebre. No té res a veure amb els qui ens varen ordenar i vàrem néixer com a capellans el 65 a redós del Concili, quan sortien els primers documents alliberadors i poc després se'n feia la clausura. A la revolució del 68, ja érem ben desmamats i acampats. Deu ser doncs aquesta arrencada inicial la que ara ens fa fer posar les mans al cap bo i demanant-nos on anirem a parar. Per tant, és un crit d'alerta que no ens hauria de desencisar ni fer baixar els braços. La vocació de deixebles de Jesús, de servidors del Regne de Déu en comunió amb la santa mare Església, ens ofereix sempre la màxima garantia de mai treballar en va.

Bon any nou, pau de debò i energia interior renovada per a tothom!


Josep Frigola
Niamey, a primers de gener de 2012