Finestró Nigerí

Josep Fripola.
foto:Manel Lladó

Fa temps que no us escric. Penso, a vegades, que ja no tinc gaire res per dir o que és poc interessant. De la crisi ja en tenim les orelles ben embussades i el cor se'ns en ha empedreït. Sort que no desconnectem mai el record i l'amistat. A mi, la rauxa m'escalfa la sang d'entrada, el seny la tempera després i ambdós s'acorden tot seguit per fer parlar el cor. Som-hi, doncs.

Segur que tenim inseguretat per temps

"Vés molt en compte i sigues prudent". Això em recomanava el comandant de la guàrdia nacional de Tillaberi fa cosa d'un mes. Fins aquell dia ningú no m'havia dit ni piu. Que m'ho facin saber ara no m'estranya gens ni mica. Hi ha hagut segrestaments a l'altra banda de la frontera, a Mali, no massa lluny d'aquesta localitat. Fa un any i escaig que varen emportar-se dos joves francesos d'un bar de Niamey; la persecució dels terroristes va ser fulminant però va acabar malament amb morts per tots costats. Justament, el comandant que em feia aquesta advertència en va resultar ferit greu i senten que no tingui cap més ganes de córrer darrere els malfactors. Tillaberi és la capital d'una important i vasta regió, a 115 km de Niamey, considerada límit en cosa de seguretat territorial. Sóc pràcticament l’únic europeu que hi resideix els caps de setmana al servei de la petita comunitat cristiana i de qui sigui; per ara i tant, m'hi passejo i visito la gent sense cap mena d'inquietud.

D'ençà que hi ha hagut les revoltes en els països àrabs, a Líbia en particular, molts combatents han fugit emportant-se armes de tot tipus creant una més greu inseguretat en tota la banda saheliana que cobreix varis països. La immensa part de desert del Níger esdevé terra de ningú o, si voleu, terra de tothom que hi descobreix una bona jaça, un refugi. Els islamistes de AQMI (Alquaida en el Maghreb Islamic), altres faccions terroristes i el banditisme s'han folrat d'armes i municions. Per altra part, provinent del sud, de la veïna Nigèria, hi ha la secta musulmana anomenada Boko Haram que actua amb una extremada violència contra tota mena de presència sociocultural occidental; s'autoanomenen ''talibans nigerians''. Aquests països ja tenien prou feina a lluitar contra la fam i la pròpia corrupció, ara esdevindrà encara més difícil  posar-se dempeus i vetllar per aconseguir un mínim de seguretat sobirana.

Complir 70 anys sense pastis ni bufar espelmes

Els vaig complir el mes de juny passat sense rebombori ni esclat, com m'agrada. Però el número 7 porta plenitud i se’l veu més cofoi, més ben arrodonit en els 70 anys de vida: em va fer agafar embranzida per passar tres o quatres mesos treballant com un ximplet en la traducció i revisió d'unes quantes guies didàctiques en tres llengües. També em vaig afanyar a acabar la nova traducció del leccionari en Zarma. Tot plegat, un pilonàs d'hores d'ordenador de coordinació del treball que realitzava una dotzena de col·laboradors.

És prou conegut l’adagi que diu. "De gent indispensable els cementiris en són plens." En certa mesura jo me'n considero un d'ells. No en faig cap motiu de vanagloria, només assumeixo que m'ha tocat viure-ho així. Un fil conductor d'aprenentatges i de pràctiques acaba fent-te especialista d'alguna cosa. I ja hi som. La necessitat d'un servei, la disponibilitat del que el fa diguem-ho tot, una certa dèria per aconseguir resultats, et porten viu cap al cementiri dels indispensables. És cert també que amb el mateix salva conducte d’indispensable, conscient de que cal preparar l'esdevenidor, vaig burxant a tort i a dret per trobar relleus, gent disposada a fer aquesta feina. Lo fotut és que si no se'n té la ceba, és massa feixuc passar hores i més hores remugant conceptes, mirant de incultura-los bo i trobant-ne la traducció adequada.

Però no exagerem, tampoc cal ser res de l'altre món. Si gosava penjar-me discretament una medalleta, seria just la de la tenacitat. Ara bé, mirant a l'entorn o una mica més enllà, hi descobreixo, sobretot en el món femení, moltes persones generoses a vessar, d'una exquisida discreció, que fan un treball realment "indispensable" durant tota la seva vida; són senzillament irreemplaçables com ho han sigut les nostres mares. Això em consola a bastament. No surten ni en els diaris ni s'emmirallen en el Facebook però es guanyen a pols el seu saber ser i fer únic, "indispensable". I si massa m'apureu, tindria ganes de ficar-nos tots en un mateix sac: sempre serem indispensables per a estimar de debò; ningú altre ho farà en lloc nostre i, al final, l'estimar encara ens restarà com un deute.

Aquesta santa mare Església que ens fa patir

Fa molt temps que ho vèiem a venir. Ara ja ens ha arribat la grossa onada de restauració, amb un reguitzell de frenades a l'obertura de visió del Concili Vaticà II. Sembla, a més, que s'hagi programat un enterrament progressiu del seu esperit i de la dinàmica evangèlica que potencia ser sal i llevat en el món. Ja no es tracta d'evolucionar i créixer en espiral ascendent. Més aviat reculem amb una involució reductiva entorn de la pròpia comunitat, del nou moviment conservador, del cercle d'activitats parroquials. El criteri consensual és "sentir-se segur en la fe", seguir les bones roderes. Per aixó cal el clima que proporciona l'exercici del "ministeri apostòlic" sense cap contaminació de laïcisme. Hi ha també els signes exteriors inconfusibles: el retorn a la vestimenta anacrònica del clero i dels religiosos, l'abillament litúrgic fastuós i ranci a la vegada. Què s'ha de dir de l'aferrament al ritualisme encarcarat i de la reintroducció del Ilatí? Deu meu, on anirem a parar? No s'explica gaire bé si no és per un afany de mimetisme del que impera en el Vaticà, per seguir la moda retro o fer mèrits. Per altra banda, tinc la impressió que, en el fons, hi ha un desig de mantenir ben agafades les regnes del món religiós, les del poder "sagrat” que la religió confereix als seus ministres.

I prou, que ja és massa. Deixo aquesta llastimosa lletania. Tinc només por que, un dia o altre, ens acorralin cap a una zona perillosa que en podríem dir de "desobediència eclesiàstica" que no voldria dir "eclesial" ni, encara menys, rebuig de l’Església. ¿Qui no estima la seva mare malgrat la pila de defectes que pugui tenir? Tampoc renunciem doncs a aquesta evidència tractant-se de l'Església. Cal però que deixi de monopolitzar la Veritat i que aculli totes les altres parts de veritat repartides arreu. Mai ha servit, d’ençà de Jesús, de posar-se d'esquena al món dient que és substancialment dolent i pervers. O bé, ¿pla de salvació universal s'ha encongit tant que deixaria fora tres quartes parts de la humanitat?

Alguna vegada m'han fet passar per ser un eixelebrat amb reminiscències del maig del 68 francès. És gat per llebre. No té res a veure amb els qui ens varen ordenar i vàrem néixer com a capellans el 65 a redós del Concili, quan sortien els primers documents alliberadors i poc després se'n feia la clausura. A la revolució del 68, ja érem ben desmamats i acampats. Deu ser doncs aquesta arrencada inicial la que ara ens fa fer posar les mans al cap bo i demanant-nos on anirem a parar. Per tant, és un crit d'alerta que no ens hauria de desencisar ni fer baixar els braços. La vocació de deixebles de Jesús, de servidors del Regne de Déu en comunió amb la santa mare Església, ens ofereix sempre la màxima garantia de mai treballar en va.

Bon any nou, pau de debò i energia interior renovada per a tothom!

Josep Frigola

Niamey, a primers de gener de 2012