Primer embaràs al món d'una dona que no tenia cap ovari

Un equip de l'hospital Sant Joan de Déu aconsegueix la gestació en una pacient a la qual van extirpar els dos ovaris

La futura mare va tenir un càncer i li van trasplantar teixit ovàric que van congelar abans del tractament

L'equip de Sant Joan de Déu liderat pel Dr. Justo Callejo,
ha fet aquesta operació pionera a tot el món
Foto: SANT JOAN DE DÉU.

Un equip de l'hospital Sant Joan de Déu ha aconseguit que una pacient que va quedar sense ovaris a causa de la detecció de dos tumors hagi quedat embarassada després d'haver-li reimplantat el teixit ovàric que li van extreure abans del tractament.

L'equip liderat pel doctor Justo Callejo, cap clínic del servei de ginecologia i obstetrícia de Sant Joan de Déu, va presentar ahir aquest cas, únic al món. La pacient, una dona de 31 anys, va tenir fa deu anys càncer d'ovaris, primer de l'esquerre i després del dret, amb la qual cosa se li van acabar extirpant tots dos. El seu teixit ovàric, que se li va extreure i es va conservar congelat, es va guardar fins al mes de juny passat, quan la pacient va expressar el seu desig de ser mare i se li va autotrasplantar.

Els cirurgians, segons van explicar ahir, van practicar dos petits ullals, un a cada banda de l'úter i en un lloc proper a la ubicació natural dels ovaris, hi van introduir els fragments del teixit ovàric prèviament descongelat de la pacient.

Una nova tècnica

Sant Joan de Déu, en col·laboració amb el Banc de Sang i Teixits, ha fet servir per primera vegada una tècnica que va consistir a incorporar al teixit ovàric uns factors de creixement que van extreure de la sang de la mateixa pacient amb l'objectiu d'afavorir-ne la revascularització.

L'equip mèdic encarregat d'aconseguir la gestació va explicar ahir que quatre mesos després de l'autotrasplantament la dona va presentar els primers signes d'activitat ovàrica i el mes següent va tenir la primera menstruació espontània en deu anys. Va ser aleshores quan es va iniciar el procés de fecundacióin vitro, que va culminar amb l'embaràs de la dona.

Actualment hi ha tretze nadons vius al món fills de pacients oncològiques que han nascut després d'un autotrasplantament de teixit ovàric. El cas tractat a l'hospital barceloní, però, és el primer del món en què la dona a la qual s'ha aplicat aquesta tècnica no tenia cap dels dos ovaris.

Naixerà cap al juliol

“Aquest és un pas molt important perquè obre la porta a un sector de dones que fins ara no tenien alternatives per poder ser mares”, va explicar ahir el doctor Justo Callejo, responsable de l'equip que ha fet possible l'embaràs. Segons Callejo, “es preveu que la criatura neixi el mes de juliol, però detectem senyal de cor i un desenvolupament del fetus normal i similar al de l'embaràs de qualsevol dona”. L'hospital de Sant Joan de Déu d'Esplugues de Llobregat és pioner en la posada en marxa del programa de trasplantament de teixit ovàric, fonamentalment en dones amb afectacions oncològiques que requereixen tractament de quimioteràpia o radioteràpia.

En els últims anys els nous tractaments contra el càncer han fet augmentar la supervivència de les dones que en pateixen, però, per contra, en molts casos perden la seva facultat reproductiva. Aleshores se'ls pot treure teixit ovàric i congelar-lo per si més endavant, un cop curades, volen iniciar un procés de gestació. Si una pacient té parella en el moment de tenir el càncer, també es poden fecundar els òvuls i congelar els embrions abans de començar un tractament.

Actualment, l'hospital conserva congelat teixit ovàric de 173 dones d'entre 6 i 38 anys.

LA FRASE

Obre la porta a un sector de dones que fins ara no tenien alternatives per poder ser mares

Justo Callejo

CAP CLÍNIC DE GINECOLOGIA I OBSTETRÍCIA DE SANT JOAN DE DÉU

LA XIFRA

13

nadons al món

són fills de pacients oncològiques que han nascut després d'un autotrasplantament ovàric.

Els hospitals catalans, els millors en TIC

El 92% dels hospitals catalans estan per sobre de la mitjana de la UE quant a la implantació de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), segons va explicar ahir el conseller de Salut. Boi Ruiz, en la presentació del mapa de tendències del 2011 de les TIC en els serveis sanitaris, va constatar que en els últims cinc anys s'ha multiplicat per dos la inversió destinada a la millora d'infraestructures.

L'enquesta, feta al 100% dels hospitals, ha recopilat informació sobre plataformes tecnològiques, sistemes d'informació, connectivitat, interoperabilitat, serveis de telemedicina, seguretat i gestió de les TIC. El 28% dels centres que ja ofereixen la gestió de les cites per internet possibiliten consultes assistencials per telèfon, i un 30% interactuen amb els pacients mitjançant missatges de text enviats des del mòbil.

ElPunt_Avui

Font: aquí

El 25% dels trasplantaments de ronyó a Catalunya són d'un donant viu

El Clínic opera per orificis naturals per evitar ferides en donants sans.

El canal del part o el melic, vies per donar un ronyó a un familiar.

Donar un ronyó en viu que en minuts estigui al cos del receptor amb una operació ràpida sense gairebé cicatrius. Aquest objectiu s’ha complert en 32 dones i 5 homes que han donat un dels ronyons a familiars (mares i pares a fills, mullers a marits i entre germanes). Són persones sanes amb uns ronyons en perfecte estat que s’exposen a una operació important. “Per això minimitzar cicatrius i temps de recuperació és tan important”, explica Antonio Alcaraz, uròleg i cirurgià pioner en intervencions endoscòpiques que utilitzen orificis naturals, de l’hospital Clínic.


L’operació, en el cas de donants dones, es du a terme amb un parell d’orificis de 5 i 10 mil·límetres a l’abdomen i una petita sutura al fons de la vagina, per on serà extret el ronyó per al trasplantament. En els homes, tots els aparells que es fan servir entren a través d’una peça que s’insereix al melic amb una ferida en forma de mitja lluna de quatre centímetres. És tot el que queda visible. El ronyó es treu pel melic.

L’equip del Clínic va establir i va posar en marxa per primera vegada al món aquesta cirurgia transvaginal per a les dones donants de ronyó en viu el juliol del 2009. Ja el tenien molt rodat en l’extracció de tumors. La tècnica masculina a través del melic va ser concebuda per un equip dels Estats Units i feta servir al Clínic l’any passat. La proporció entre homes i dones operats és tan desigual com ho és la mateixa donació. “Dos terços dels donants vius sempre són dones”.

Fa tot just cinc o sis anys només era possible extreure el ronyó (tant per a una donació com per un tumor) fent una cicatriu enorme que dibuixava un arc al costat del pacient, la qual cosa per a un donant sa era especialment penós. A partir del 2005 es va començar a generalitzar l’ús de la laparoscòpia. Però la cicatriu mínima que s’hi acabava fent era d’uns set centímetres just al mig de l’abdomen.

La reducció d’aquestes seqüeles que practica l’equip del Clínic intenta donar suport a la do- nació en viu per a trasplantaments renals. A Catalunya ja s’aconsegueix que el 25%-28% de les donacions sigui d’aquest tipus (és una mica més del 10% a la resta d’Espanya). Malgrat ser líders en donacions, les llistes d’espera es mantenen estables des de fa anys (entre 4.000 i 4.300 persones esperen un ronyó a Catalunya). Hi ha menys cadàvers de què obtenir òrgans. Els donants morts són cada vegada de més edat i els seus òrgans no sempre són adequats per a pacients joves. Els ronyons de donants vius són els millors, amb una supervivència molt superior a la de trasplantament de cadàver. I ara els donants poden patir només per la decisió. L’operació dura mitja hora i se’n van a casa l’endemà, pràcticament sense analgèsia ni punts.

“Les limitacions que posem a la donació són sobretot per pes, no acceptem donants amb un índex de massa corporal superior a 30. I la mitjana d’edat està entorn dels 50 anys. Les dones grans de vegades tenen estreta la vagina i en aquest cas les descartem”, explica l’uròleg. La meitat dels donants que s’estudien no passen l’examen. “Però un de cada dos trasplantaments de ronyó de dona donant viva al Clínic es fa per via transvaginal”.

L’equip del Clínic també és pioner en l’ús d’aquesta tècnica des de fa diversos anys per extreure tumors. “En aquest cas, el ronyó ha d’estar el mínim temps possible sense irrigació sanguínia, perquè això perjudicaria la funció renal en el pacient receptor”, aclareixen els cirurgians. “El que vam operar ahir, dos minuts i cinc segons”, puntualitza Alcaraz. A l’altre quiròfan esperava el receptor. Tot va trigar de mitja hora a tres quarts.

Al meu marit, al meu fill

Xavier  i Concepción  amb el Dr Alcaraz

Concepción Jiménez, de 

69 anys, es va preparar per a la viduïtat fa més de trenta anys, quan van descobrir que el seu home tenia la malaltia renal que ara l’ha portat al trasplantament. Concepción va decidir ser la donant viva del seu home quan fa uns quants mesos els van comunicar al Clínic que els seus ronyons malalts ja no donaven més de si. “Estic contenta d’haver alliberat els meus fills del pas”. A Xavier Permanyer li van treure un ronyó pel melic per col·locar-lo al seu fill Albert, de 37 anys. “Era el quart trasplantament”. I el seu era el millor ronyó que li podien implantar.

Ana Macpherson

La Vanguardia

El Trueta podria ser la primera entitat filial de l'ICS

L'Institut Català de la Salut vol iniciar l'any que ve un pla encaminat a convertir els seus hospitals i les ABS en empreses d'un gran hòlding 100% públic

Es vol donar als centres més autonomia de gestió

L'escultura del Dr Trueta. Foto: JORDI SOLER.

El Josep Trueta podria ser el primer hospital de la gran estructura que és l'Institut Català de la Salut que es convertís, l'any que ve, en una empresa o entitat filial de l'ICS amb personalitat jurídica pròpia. Aquesta és una de les possibilitats que preveuen els gestors de l'ICS amb vista al 2012. El director d'afers assistencials de l'ICS, Jaume Benavent, va manifestar ahir que el fet que el Trueta –l'hospital de referència de la regió sanitària de Girona– sigui un centre amb unes dimensions reduïdes en comparació amb altres hospitals del grup “és un argument a favor” perquè s'acabi convertint en el primer centre hospitalari que se separi de l'ICS sense deixar de ser una empresa participada, al 100%, per capital públic. Amb tot, va afegir que serà el consell d'administració de l'ICS el que prendrà l'acord definitiu, i des d'aquest punt de vista va subratllar que, ara per ara, qualsevol dels vuit hospitals del grup podrien formar part de la prova pilot prevista per al 2012. Una experiència que també afectarà un conjunt d'equips d'atenció primària del territori català, pendents també de concretar, que es convertiran en una altra entitat filial.
El director d'afers assistencials va explicar que l'objectiu final és desplegar completament la llei de l'ICS, aprovada el 2007, de manera que en comptes de tenir una única empresa amb 40.000 treballadors, aquesta funcioni amb com un hòlding integrat per un seguit d'empreses públiques tant de l'àmbit de l'atenció hospitalària com del de l'atenció primària, en la qual no tindria cabuda, segons va insistir, l'entrada de capital privat aliè. A Catalunya, l'ICS gestiona vuit hospitals i 270 àrees bàsiques de salut. “Es tracta que, a partir de l'autonomia de gestió, els centres puguin prendre decisions que responguin més ajustadament a les necessitats de cada territori i, per tant, dels pacients. També serà molt més fàcil a l'hora de rendir comptes i serà una oportunitat per als professionals, els quals tindran un major protagonisme i més possibilitats de participar”, va dir Benavent.
La llei de l'ICS fixa com a principis fonamentals de l'empresa pública l'eficiència, l'autonomia de gestió dels centres i serveis, la descentralització, la suficiència financera i la participació i coresponsabilització dels professionals en la gestió. Preveu la creació d'algunes entitats participades per l'ICS i, de manera majoritària i voluntària, per professionals. També estableix la col·laboració de l'ICS amb altres institucions amb finalitats semblants.

Més col·laboració entre els CAP i els hospitals per al seguiment dels crònics

L'ICS pretén aprofundir en un model de col·laboració entre l'atenció primària i l'hospitalària per millorar el seguiment dels malalts crònics. Es vol que l'atenció primària se centri en l'abordatge dels pacients crònics amb múltiples patologies i que l'atenció hospitalària s'ocupi de l'atenció especialitzada i d'alta complexitat per mitjà de la història clínica compartida, la prescripció electrònica i salut 2.0, entre altres tecnologies de la informació.

Els sindicats diuen que és una maniobra per privatitzar la sanitat

La presidenta de la junta de personal del Trueta, Àngels Rodríguez, de CCOO, i el membre de la junta David Oliver, de Satse, sostenen que la conversió del Trueta en una empresa és obrir les portes a la privatització, i la rebutgen frontalment. Oliver va indicar que, en aquests moments, la gestió d'alguns serveis, com ara l'ICO i l'IDI, ja són a mans privades. “Quan hi ha pèrdues, les paguem entre tots, i quan hi ha beneficis no veiem ni un duro”, va dir Oliver.

Reunió amb els equips directius dels territoris

L'ICS va donar a conèixer aquests objectius dimarts en una reunió amb els equips directius territorials. Es va fer balanç de l'any i es van presentar els projectes de futur per al 2012.

Núria Astorch

15/12/2011

Font: aquí

La família: coixí social

La crisi econòmica està fent estralls. Tots els sectors, poc o molt, experimenten els seus efectes. Per una llarga seqüència de causes i efectes, tots els entorns empresarials se'n veuen afectats i ningú no resta impermeable. Les esferes més vulnerables són les primeres a patir, mentre que les entitats més consistents tenen més mecanismes per entomar-la i cercar solucions creatives. En qualsevol cas, però, cal associar-se, vincular-se, reduir despeses, fer sinergies (la paraula màgica) i, sobretot, treballar més i esperar menys beneficis.

La situació no és gens fàcil. No sabem si estem començant a transitar per un túnel molt fosc o bé ja som a la sortida i s'entreveu la llum. Alguns afirmen que aquesta crisi no és conjuntural, ni circumstancial, que és, senzillament, el final d'un paradigma i que caldrà iniciar un nou model de producció i de consum. Certament, la crisi que patim és global i no té la seva arrel en els mercats, sinó en els valors. És la desfeta d'alguns valors la que ha propiciat tots aquests efectes en cadena. Siguem al principi, al final o bé al bell mig, la crisi té profunds efectes psicològics i socials en la ciutadania.

Hi ha, però, una instància, que fa un paper especialment rellevant en aquest context: la família. De fet, fa una clara funció de coixí social. Vindicar-la sembla ressuscitar un valor tradicional, però no ho és. És just reconèixer que sense les pràctiques de solidaritat intrafamiliar, el suport incondicional de molts pares als seus fills que no poden emancipar-se ni obrir-se camí en la societat, la desfeta social seria molt superior a la que veiem. La família està fent de petit contenidor de la crisi. És una petita esfera càlida on molts troben refugi enfront d'un món hostil que els escup. Cal recordar, per exemple, l'ajuda incondicional de molts avis i àvies que fan una funció essencial de cura i d'atenció dels néts absolutament gratuïta, posant-hi hores i esforç. En alguns casos, pares jubilats han acollit de nou els seus fills i les seves famílies a casa; fills que ja s'havien emancipat i que han hagut de tornar al redós familiar. Sense la família, les conseqüències de la crisi serien molt més profundes i, probablement, tindríem ja al carrer símptomes d'explosió social.

No és estrany, doncs, que la unitat familiar, amb totes les modalitats i fesomies que pugui tenir, sigui un valor que ocupa un lloc prioritari en la piràmide de valors de la nostra societat. Els valors religiosos i els patriòtics, ambdós de naturalesa tradicional, han experimentat un fort declivi en els últims vint anys i, no obstant això, la família, que també és de factura tradicional, subsisteix en el lloc més alt, per sobre d'altres valors com l'amistat, la salut, el treball i el plaer.

En les enquestes de valors dels joves, la família també ocupa aquest lloc prioritari. Els joves valoren la incondicionalitat de l'amor dels seus pares. Saben que sempre poden comptar amb ells, també quan van mal dades, com ara. Aquesta instància és la que els sosté en un món incert, essencialment líquid i precari. La família és, per a ells, la terra ferma; un àmbit amb el qual s'hi pot comptar sempre. Hi ha un altre motiu obvi: són dependents econòmicament dels seus progenitors, fins a tal extrem, que sense ells difícilment podrien desenvolupar la seva vida amb una mínima qualitat d'existència.

Per tot plegat, sembla evident que cal protegir i tenir cura d'aquesta bombolla tan fràgil, perquè si explota, els efectes seran devastadors.

Francesc Torralba Rosselló
Director de la càtedra Ethos d'ética aplicada a la Universitat Ramon Llull

14/12/2011

Font: aquí

Elles també defensen els drets de tothom

El Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d'ONG Solidàries reivindica la lluita de les dones per un món més just i contra la violència

Han editat un mapa que recull el compromís d'activistes d'arreu del món que treballen en diferents àmbits de la política, la societat i els mitjans de comunicació

Detingudes, torturades, violades, casades contra la seva voluntat, passades pel ganivet de l'honor familiar i de la violència masclista o senzillamentoblidades, silenciades, invisibilitzades molt o poc en les modernes societats democràtiques... per a la meitat femenina de la població, la lluita per a la igualtat i per al ple reconeixement dels seus drets és encara una conquesta amb un llarg recorregut pendent. Val la pena recordar-ho un any més, quan se celebra l'aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans –10 de desembre de 1948– per part de l'Assemblea General de les Nacions Unides, una molt completa formulació en favor de la dignitat de la persona considerada com a “fonament per a la llibertat, la justícia i la pau al món”, nascuda en bona part per impedir la repetició dels horrors de la Segona Guerra Mundial.

És així que a redós del principi bàsic “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en drets” i “tots els éssers humans tenen dret als mateixos drets i llibertats (articles 1 i 2)", en la declaració es preserva el dret a la vida, a l'educació, a la llibertat de pensament, d'expressió i de religió, a formar una família sense coaccions, a la presumpció d'innocència, a un judici just i s'hi condemna l'esclavitud, la discriminació, la tortura... Però caldrà esperar un temps ben significatiu encara perquè els drets de les dones siguin reconeguts com a drets humans: no serà fins a la cimera de l'ONU a Beijing, el 1995. I tanmateix elles són i han estat, en el decurs de la història, fermes, coratjoses i infatigables defensores dels drets humans, és a dir, dels drets per a tothom, i n'han patit les conseqüències, sovint des de la més gran indefensió. Una realitat que es recull en un mapa editat aquest novembre pel Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d'ONG Solidàries de les comarques gironines que, òbviament, no pretén ser exhaustiu, però sí que emblemàtic respecte a la diversitat d'activistes: de l'India a l'Iran, del Senegal a Mèxic, de Txetxènia a l'Argentina, de Rwanda als Estats Units, la lluita per un món més just té també un rostre femení que mereix sortir a la llum (vegeu algunes de les protagonistes del mapa destacades en aquestes planes).

Des del Grup de Gènere i Interculturalitat –que ha publicat també el mapa de la vergonya de les desigualtats de gènere– es fa èmfasi en el risc específic que corren les dones que s'enfronten a les vulneracions dels drets humans, tant per part de règims autoritaris o fonamentalistes, quan desafien la maquinària de repressió dels estats, com per part de les pròpies famílies i comunitats, especialment si contradiuen les normes culturals, religioses o socials sobre el rol femení, per la qual cosa es fa palès que sovint les activistes requereixen el màxim nivell de suport i protecció perquè “estan en perill pel que fan però també per qui són”. És una reflexió que podria subscriure la mexicana Marusia López, coordinadora de la publicació Violència contra les defensores dels Drets Humans, un esgarrifós document que detalla la persecució de què son objecte les dones que planten cara a la injustícia i la desigualtat.

Segons el Grup de Gènere i Interculturalitat és necessari fer visible i reivindicar la contribució de les dones a la millora de les seves societats des de diferents àmbits. Podem recordar, per exemple, la tasca tan coneguda de les Madres de la Plaza de Mayo (Argentina) i denunciar l'empresonament de la ruandesa Victoire Ingabire Umuhoza per part del règim de Paul Kagame, amb qui pretenia batre's democràticament a les urnes. I ens podem preguntar per les activitats de Leyla Zana (Kurdistan), Wangari Maathai (Kenya), Jody Williams (Estats Units), Aung San Suu Kyi (Birmània), Betty Williams (Irlanda del Nord), Sukeina Il Idrissi (Sàhara), Sihem Bensendrine (Tunísia), Nasrin Sotoudeh (Iran), Hina Jilani (Pakistan), Najia Hanefi (Afganistan), Manjula Pradeep (Índia), Rigoberta Menchú (Guatemala), o les Nobel de la Pau Ellen Johnson-Sirleaf (Libèria), Leymah Gbowee (Libèria), Tawakul Karman (Iemen); moltes d'elles, segurament, desconegudes per nosaltres. I encara hi ha, d'agrair, el compromís i posicionament de les històriques Mary Wollstonecraft, Clara Campoamor, Federica Montseny, Simone de Beauvoir o Rosa Luxemburg, que va dir que la llibertat no és res quan esdevé privilegi.

Rosa Parks no es va aixecar del seu seient (EUA)

Implicada en la lluita contra el racisme des de molt jove, l'1 de desembre de 1955 es va negar a obeir el conductor d'un autobús públic que volia obligar-la a cedir el seient a una dona blanca. El seu gest va tenir continuació amb altres accions no violentes de les que Martin Luther King en va ser portaveu i la Cort Suprema dels EUA va dictaminar contra la segregació en el transport. Va morir el 2005.

Natàlia Estemirova, una periodista valenta (Txetxènia)

Destacada activista russa a favor dels drets humans, havia recopilat molta informació sobre les atrocitats comeses a Txetxènia. Investigava segrestos, assassinats, violacions, execucions en massa, en recollia testimoni gràfic i ho difonia a la premsa i a les organitzacions internacionals. Després de recomanar el judici al mandatari Vladimir Putin, el 2009 va ser silenciada amb dos trets al cap.

Sampat Pal Devi, contra la violència masclista (Índia)

És la líder del grup Gulabi Gang que a la regió d'Uttar Pradesh ofereix protecció a les noies i dones que pateixen la violència masclista en la societat de castes de l'Índia: més de 2.000 cada any en aquesta regió segons dades de la National Comission for Women. El grup de Pal Devi acull les joves repudiades que es queden sense família i ha fundat unes quinze escoles per atendre'n l'educació.

Shirin Ebadi, la primera dona jutgessa (Iran)

Advocada i activista pels drets humans i per la democràcia, als 27 anys es va convertir en la primera jutgessa de l'Iran però el 1979 el règim de Khomeini la va obligar a dimitir. Ha creat diferents organitzacions per a la defensa dels drets dels infants, de les dones i dels presoners polítics, per la qual cosa ha trepitjat la presó. És autora d'onze llibres sobre drets humans i el 2003 va rebre el Nobel de la Pau.

Digna Ochoa, al costat dels més desfavorits (Mèxic)

Advocada, integrant del Centre de Drets Humans Miguel Agustín Pro Juárez, ha mantingut un fort compromís amb els més desfavorits i amb els grups polítics d'oposició. Va estar segrestada, va ser violada, i la Cort Interamericana de Drets Humans va ordenar mesures per protegir-ne la vida. No van ser suficients: el 19 d'octubre del 2001 va morir violentament i el seu assassinat resta impune.

Mariama Bâ, la lluita per l'educació de les nenes (Senegal)

Mestra i escriptora senegalesa, es va comprometre amb l'educació de les nenes, va reivindicar els drets de les dones en la seva societat i va combatre la política francesa d'assimilació. En la seva obra Una carta molt llarga aborda el dilema entre modernitat i tradició amb la problemàtica dels matrimonis forçats, la poligàmia i la mutilació genital femenina. Va morir l'any 1981.

Carme Vinyoles

12/12/2011

Font: aquí

“Amenaçar d'anar a l'infern ha passat de moda”

Foto: Quim Puig

Què hi fa, a Kenya?

Vaig anar a ajudar, em vaig enamorar del país, em vaig ordenar sacerdot i m'hi vaig quedar

a viure per sempre.

Va venir-li la vocació allà?

La vocació venia d'abans. Fer medicina també era per això.

Cap als 14 o 15 anys ja tenia una idea d'Església, no sabia exactament què. I allà, veus la situació i penses que potser pots ajudar més sent capellà, donant esperança espiritual, i al mateix temps donant felicitat amb la medicina. Combinar les dues coses.

Com hi va anar a parar?

De casualitat. Parlava amb gent que hi vivia i m'hi van animar. Al principi hi vaig anar de metge. Havia acabat la carrera de medicina al Clínic el 89, i el 90 ja vaig anar a Kenya. El camp de refugiats de Dadaab és a la nostra diòcesi, de Garissa, estem a 200 quilòmetres del camp i a 100 de Somàlia.

Zona de segrestos. Els condiciona?

No, perquè la feina del dia a dia la continues fent igual. Però sí que tens angoixa perquè ha passat diverses vegades per allà a prop. A la diòcesi, fa tres anys van raptar dues monges italianes i les van dur a Somàlia. Al cap de tres mesos les van alliberar.

Veure fam, set, sida i guerra día a dia, no és una prova de fe?

Sí. He tingut moltes decepcions, gent que diu que sí i al final és que no. Veus els resultats molt lentament i a llarg termini, però has de tenir fe, perquè si no... Moltes organitzacions vénen per un temps determinat, mig any, un any com a màxim, i fan una bona tasca, porten molts beneficis a la comunitat, però després van a una altra cosa. Nosaltres estem allà sempre, és com si estiguessis a casa, vivint amb la gent que t'estimes i fent la teva vida. No ens plantegem si ens donaran un premi o no.

El que es dicta des del Vaticà, a Europa, és aplicable a Kenya?

Tot ha canviat una mica. El Vaticà tampoc no vol dir moltes coses perquè se sap que el que importa és la persona. És la que ha de viure i afrontar el problema, i intentes ajudar-la de qualsevol manera.

Això inclou el preservatiu?

L'Església sempre ha estat en contra del preservatiu, però al final el que compta és la consciència de cada persona. La consciència de cadascú ha de determinar el que un fa amb la seva vida. Si una dona té la sida i el seu marit no, els dic que cada persona faci el que vulgui. Els explico les condicions i les conseqüències i cadascú aplica el que vol. No els diem no facis això perquè aniràs a l'infern [riu]. Això ja ha passat de moda.

Com s'ha d'avançar en prevenció?

Amb molta educació, a tots els nivells. El problema és la pobresa i la falta d'educació. La gent està molt manipulada pel govern, pels polítics, inclús per les religions. És gent molt senzilla, humil, innocent i fan el que els diuen. Cal educar la consciència perquè la persona decideixi per ella mateixa.

Metge i capellà, Josep Lluís Orpella (Barcelona, 1963) viu des de fa 20 anys a Kenya. La seva diòcesi acaba de rebre una ajuda de la Fundació Ordesa per a l'ampliació d'un hospital. 
Ve a Catalunya un cop cada dos anys.

Emili Bella
30/11/2011


Font: aquí

"El corredor de la mort"

Aquests dies el Departament de Justícia Penal de Texas ha suprimit a tot l'Estat el privilegi del darrer sopar extraordinari que es concedia als condemnats a mort la nit abans de l'execució. És una llarga tradició, mantinguda als trenta-tres estats nord-americans on la pena de mort és vigent, que el condemnat elegeixi el darrer àpat, respectant un pressupost màxim i sempre d'acord amb una tria adequada als usos del país. Talment, des d'una lectura freda dels fets, parlar del darrer sopar al món dels vius sembla una ironia de mal gust, però el tema comporta trencar amb un ritual que, segons els abolicionistes, només serveix per tranquil·litzar la mala consciència de l'executor que, actuant d'acord amb unes normes preestablertes, embolcalla els propis remordiments. Com ha escrit algú, encara quedarà el darrer cigarret, la darrera confessió, la darrera paraula i la darrera mirada.

Dels cinquanta estats i un districte federals que formen els Estats Units, en divuit la pena de mort ha estat abolida o està en suspens, tot i que en el conjunt segueix existint segons les lleis d'abast general, aplicables en delictes de caràcter federal –assassinat d'agents federals, congressistes, president i vicepresident i casos de territorialitat compartida– o de jurisdicció militar. Amb tot, des del 1963 només s'han complert tres penes de mort a nivell general, totes l'any 2001 i per la negativa del president George W. Bush a concedir l'indult. No així en el còmput dels diversos estats que, des que es reinstaurà la pena de mort, el 1976, després d'uns anys de suspensió general –no pas abolició–, s'ha executat en 1.282 casos.

Avui, aLS Estats Units hi ha 3.248 persones al corredor de la mort, esperant un fatídic dia que potser no arribarà. L'Estat de Califòrnia és el que té més condemnats (721), però fa anys que no l'aplica, i l'Estat de Texas és el que, des del 1976, ha totalitzat més execucions (475), el que no ha impedit que Rick Perry, actual governador de l'Estat texà i substitut en aquest càrrec de Bush, digués que ell dorm la mar de bé i mai no ha patit insomni, malgrat tingui el trist honor de ser qui ha signat més execucions (234) en els darrers trenta-cinc anys.

Les enquestes diuen que el 64% de nord-americans són favorables a mantenir la pena de mort, malgrat reconèixer que en alguns casos s'han comès errors irreparables. Amb tot, l'execució de Troy Davis, aquesta tardor, a Jackson, Geòrgia, ha convulsionat el país, de costa a costa, quan ha significat la fi d'un llarg procés de vint anys, durant els quals han anat sorgint més proves de la innocència que no pas de la culpabilitat de l'executat. El moviment abolicionista americà s'ha revitalitzat i el tema és al carrer. És tal la moguda que en els darrers dies un altre estat     –Oregon– s'ha afegit als que apliquen una moratòria de cinc anys a les possibles condemnes, a l'espera de modificar les lleis. Però els corredors de la mort segueixen expectants a 3.248 futurs incerts.

Dels 192 estats del món, 139 figuren entre els abolicionistes, totals o amb aplicació suspesa, i semblaria que es podria afirmar que l'abolició de la pena de mort és en relació inversa al grau democràtic dels països. Malgrat tot, la realitat juga males passades, i pobles de reconeguda vocació democràtica, com ara els Estats Units i el Japó, segueixen aplicant la condemna. Els dos darrers anys, han estat confirmades més de 1.300 execucions a tot el món, amb un total modificable per la nebulosa que es mou sobre la Xina, el país que més l'aplica i que, per contra, més oculta les dades. Un munt de números per reflexionar, quan la condició humana té tant camí per recórrer.

Jaume Oliveras i Costa

9/12/2011

Font:aquí

El Trueta, segon hospital a l'Estat espanyol en excel·lència investigadora

L'hospital Josep Trueta de Girona és un dels capdavanters de l'Estat espanyol pel que fa a la qualitat de la recerca, segons l'estudi de l'any 2011 elaborat per Scimago Institutions Rankings World Report. Es tracta d'una empresa que analitza les 3.042 millors institucions i organitzacions en l'àmbit mundial relacionades amb la investigació de diferents camps, entre els quals hi ha el de la salut. I per fer l'estudi s'analitzen indicadors com ara l'impacte científic, l'especialització temàtica, el volum de publicacions o les col·laboracions internacionals. Segons els resultats de l'estudi, que es publica cada quatre anys, el Trueta és el segon hospital de tot l'Estat, després del Carlos III de Madrid, pel que fa a l'excel·lència investigadora, un ítem que indica el percentatge de publicacions científiques inclòs en el 10% d'articles més citats en els respectius camps científics. Segons aquest indicador, el 25,5% de les 556 publicacions que va produir el Trueta entre els anys 2005 i 2009 van formar part del 10% d'articles més citats mundialment. Dins de la classificació general de l'estudi, el Trueta se situa en el lloc 424 de la classificació (el divuitè dins de l'àmbit estatal). Observant la taxa d'excel·lència, l'hospital de Girona està per sobre, per exemple, del Clínic de Barcelona –amb una taxa d'excel·lència del 25,3%–, de l'hospital Germans Trias i Pujol (23%), la Vall d'Hebron (22,2%) i l'hospital de Bellvitge (19,4%). I tenint en compte únicament les institucions relacionades amb el camp de la salut, el Trueta ocuparia el lloc 207, i seria la tretzena en tot l'Estat. En aquest rànquing hi apareix també la Universitat de Girona, amb una taxa d'excel·lència del 14,6%.

El doctor Wifredo Ricart, director científic de l'Idibgi, institut de recerca on s'engloba la investigació del Trueta, valora molt positivament aquests resultats perquè, segons ha manifestat, demostren “la gran tasca investigadora que s'està duent a terme al centre”, que té línies de recerca mundialment reconegudes, en endocrinologia, en cardiologia i en oncologia, amb investigadors líders mundialment en les seves especialitats. L'indicador d'excel·lència investigadora posa en relleu que centres petits, com el Trueta, poden donar com a resultat investigadors i investigacions de primera línia.
La UdG identifica dos tipus de fibromiàlgia

Investigadors del Grup de Recerca sobre Envelliment i Discapacitat (Gredis) de la Universitat de Girona han publicat un article a la revista Actas de Psiquiatría en què fan constar els resultats preliminars d'un ampli projecte d'investigació d'avaluació i diagnòstic de la fibromiàlgia. La recerca és encapçalada, a la UdG, pel doctor Manuel de Gracia i s'ha dut a terme de forma conjunta amb la unitat d'investigació de l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS), dirigida pel neuròleg Secundino López Pousa. El complex perfil clínic dels pacients amb fibromiàlgia indica que aquest trastorn és heterogeni. L'equip d'investigadors de la UdG i l'IAS han identificat, a partir de criteris clínics, dos perfils de pacients en funció de diferents indicadors de fatiga, ansietat, dolor i simptomatologia depressiva. D'una banda, un primer tipus de pacients presenta nivells molt elevats de fatiga, cansament matutí i ansietat, nivells alts de rigidesa articular, dolor i símptomes depressius. D'altra banda, un segon tipus es caracteritza per un perfil amb predomini de nivells moderats de fatiga i cansament matutí, amb nivells moderadament baixos de dolors i rigidesa articular, juntament amb un nivell baix de depressió i ansietat. Segons els investigadors, els pacients del primer grup mostren més impacte social en la qualitat de vida i, especialment, en l'estat emocional i en les relacions socials, i mostren més aïllament social. Els investigadors sostenen la necessitat de personalitzar i analitzar els tractaments d'acord amb cada perfil.

Núria Astorch

08/12/11 

Font: aquí

Déu i les desgràcies

Como ahora se habla tanto de la crisis, todo el mundo, a todas horas y por todas partes, quiere saber quiénes son los responsables de este desastre. Unos le echan la culpa a los políticos, otros dicen que los causantes de todo esto son los banqueros, los economistas, los ricos, etc, etc. Y a todo esto se ha venido a sumar, desde hace algunos meses, un nuevo responsable. Y ese responsable es nada menos que Dios. O eso es lo que se da a entender. Porque hay quienes aseguran que la causa de la crisis está en el olvido de Dios. Porque, como hemos abandonado las creencias religiosas, de forma que ya es demasiada la gente que no se acuerda de Dios y de sus mandamientos, por eso nos hemos hecho más egoístas, más codiciosos, más comodones y nos hemos puesto a vivir por encima de nuestras posibilidades. Por eso, el olvido de Dios nos ha hundido en esta miseria de crisis, de la que vamos a salir solamente el día que Dios quiera, como se dice en algunas hojas parroquiales o publicaciones parecidas.

Sin entrar en más profundidades, el lenguaje y las explicaciones que acabo de reproducir tienen un inconveniente que me preocupa: todo eso puede dar pie a que haya gente - quizá mucha gente - que, a partir de semejante discurso, en vez de acercarse a Dios, lo que haga sea alejarse más de Él. Es malo asociar a Dios con las desgracias, por ejemplo con los terremotos, las sequías, las enfermedades y todo lo malo que nos puede ocurrir en la vida. Hacer a Dios responsable del sufrimiento humano es una falta de respeto a Dios. Y además es una solemne mentira. Porque si Dios es el responsable de los males y las desgracias, ¿cómo nos atrevemos a decir que Dios es bueno y nos quiere? 

Good and Evil Angels per William Blake

¿Es que un padre, que quiere a sus hijos, les manda sufrimientos y desgracias para mostrarles así su cariño? Y que nadie me diga que Dios "no quiere" los males, sino que "los permite", para que así nos santifiquemos mediante el aguante y la paciencia. ¡Por favor! Permitir tanto sufrimiento es la prueba más clara de que quien hace eso, tiene muy malas entrañas. La lógica más elemental nos dice que el que permite tanto mal, es que debe ser muy malo.

Lo de los males y las desgracias tiene su explicación en que el mundo es como es, con sus limitaciones y contadas posibilidades. Y a eso hay que añadir la inclinación al mal que todos los humanos tenemos en nuestros sentimientos y deseos más comunes.
Pero, en el caso de la crisis que estamos sufriendo, hay que decir algo más. Los que peor lo están pasando son las víctimas de los que manejan el gran capital mundial. De donde resulta que los más culpables de la crisis son los que más están ganando y mejor lo están pasando. Entonces, ¿en qué quedamos? ¿Ahora va a ser verdad que los pobres, por ser pobres, son los que más merecido tienen el castigo de Dios? Esto sí que no cuadra, por muchas vueltas que le demos al asunto.

La primera petición, que le hacemos a Dios en el Padrenuestro, es: "santificado sea tu nombre". Sea cual sea el sentido más técnico y profundo que tenga esa petición, por lo menos viene a decir que el primer deseo de todo buen cristiano debe ser éste: "no utilicemos nunca el nombre de Dios para lo que no debe usarse". El nombre de Dios se utiliza mal cuando se blasfema. Pero también cuando se invoca a Dios para explicar o justificar criterios o formas de conducta que impulsan a la gente a alejarse de Dios, a hacer daño a los demás o simplemente a causar sufrimiento a quien sea y como sea.

José Ma Castillo

28 de novembre de 2011

Font: aquí