Jaume Camprodon, el bisbe de Girona que volia tornar a l'Església de Natzaret

“Sense ser endevinaire, hom preveu que l’Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, és necessari. L’Església ha de tornar a Natzaret”. Són paraules que escrivia al Full parroquial de Girona el 1973 el bisbe Jaume Camprodon, a l'inici del seu pontificat. Aquest 26 de desembre de 2016 al vespre va morir pocs dies després de complir els 90 anys. 

Va ser bisbe de Girona durant 28 anys, del 1973 al 2001, i aquest esperit de senzillesa i renovació eclesial que representa l'Església de Natzaret va marcar el seu pontificat. Que, a més, sintonitzava amb el seu caràcter afable i proper.

Va arribar a Girona per substituir Narcís Jubany quan aquest va ser nomenat arquebisbe de Barcelona. A Girona Camprodon va seguir les passes del seu antecessor i va formar part de la generació episcopal que es va creure i va aplicar el Vaticà II a Catalunya, amb el cardenal Jubany a Barcelona i l'arquebisbe Josep Pont i Gol a Tarragona. Precisament, ha mort el mateix dia que va morir Jubany, just fa 20 anys, el 26 de desembre.

Amb la mort de Jaume Camprodon desapareix també la generació episcopal que va liderar l'Església catalana durant la recuperació de les institucions catalanes. Camprodon deia que eren “uns anys en què calia trepitjar amb precaució”. També era el darrer testimoni viu dels bisbes que van participar en la redacció d'Arrels Cristianes de Catalunya publicat el 1985.

El cos a la ciència

En un comunicat del bisbe de Girona, Francesc Pardo, anunciava que el cos del bisbe Camprodon serà lliurat a la ciència seguint les seves últimes voluntats: “Era conscient que des del primer infart que va tenir, fa anys, la medicina havia fet molt per ell i, com a agraïment, volia fer la donació del seu cos per poder ajudar a la investigació de totes les malalties. Immediatament després de la seva mort, en compliment d'aquestes darreres voluntats, s'han realitzat les gestions oportunes per fer-les efectives”.

El bisbe Pardo l'ha definit com "un creient convençut i pastor senzill amb olor de poble, que sempre ha maldat per servir l'Església".

El president de la Generalitat Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras han expressat el seu condol per la mort d'un “bisbe estimat, molt proper, senzill i obert. Fidel al país i la seva gent, i al seu desig de llibertat” i per “l'arrelament, senzillesa, coherència i catalanitat en temps difícils”.

Capellà i bisbe del Vaticà II

Nascut a Torelló el 18 de desembre de 1926, Jaume Camprodon va entrar al seminari de Vic amb 14 anys. El seu primer destí com a sacerdot va ser Sant Joan de les Abadesses i Taradell. Però aviat es va dedicar a la pastoral obrera com a consiliari de la JOC i des del 1955 va ser professor del Seminari Menor de la diòcesi.

Alguna cosa va veure en ell el bisbe de Vic, Ramon Masnou, que en l'època del Concili Vaticà II el va enviar a estudiar a l'Institut Catòlic de París. A mitjans dels anys 60 això significava sintonitzar amb els corrents teològics més oberts i avançats, que contrastaven amb la foscor del franquisme i de l'Església que encara es veia vencedora de la Guerra Civil. També a París va acostar-se a la realitat dels immigrants.

Tot això va configurar el seu tarannà com a capellà i després com a bisbe en plena sintonia amb el Concili. De tornada a Vic, aquesta nova manera de fer Església ja va aplicar-la a Calaf i a Manresa. Va confiar en els laics per tirar endavant el projecte pastoral i social de les parròquies, com després faria com a bisbe. El 1971 va ser nomenat Vicari de Pastoral de Vic, elecció del bisbe després d'una consulta entre tot el clergat de la diòcesi.

El 1973, després que Narcís Jubany fos traslladat a Barcelona, Camprodon va ser nomenat bisbe de Girona amb 47 anys. Quan el nunci li va anunciar el seu nomenament, va respondre que no ho veia clar perquè no compartia el sistema d'elecció de bisbes sense la participació dels fidels i perquè no coneixia la diòcesi. Tot i això, va acceptar perquè el nunci li va dir que seria un bisbe catalanista ben rebut pels gironins.

Com a bisbe de Girona va constituir el primer Consell Pastoral de la diòcesi, donant la paraula als laics en la vida diocesana. També va impulsar la pastoral de joves, instituint la Pasqua Jove o creant el Centre Cristià dels Universitaris. L'Institut de Teologia, la Casa d'Espiritualitat de Banyoles, el Museu d'Art de Girona amb fons del Museu Diocesà, la la creació dels Fons Comú Diocesà, la comissió diocesana de Justícia i Pau, o la nova seu del bisbat després d'abandonar la residència del Palau Episcopal, són altres fites de la seva etapa episcopal.

Aquest etapa la va dirigir amb una forma de govern basada en les consultes a laics, capellans i religiosos.

Bisbe interdiocesà

Camprodon va creure en les institucions conjuntes i la col·laboració entre els bisbats catalans. El 1998 va ser un dels fundadors del Seminari Major Interdiocesà, per agrupar els seminaristes de Girona, Tarragona, Urgell, Vic, Solsona i Lleida. Una decisió que va ser dolorosa per haver de renunciar a un seminari propi però que des de llavors ha facilitat la formació conjunta dels seminaristes catalans i la relació entre els capellans dels diversos bisbats.

El 1995 va ser un dels bisbes que va participar en el Concili Provincial Tarraconense. Després, Girona va ser una de les diòcesis on més es va treballar per la seva aplicació pràctica en la pastoral quotidiana.

També va creure i practicar l'ecumenisme i el diàleg interreligiós. Ja jubilat, va assistir a totes les sessions del Parlament de les Religions de 2004 a Barcelona.

Església avançada

Sobretot va marcar la diòcesis amb el seu caràcter de bisbe bo i amb les cartes setmanals publicades al Full parroquial. Allà és on deia el 1973 que “l’Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. Una església que “no s’amaga pas” i que “comparteix la vida del poble, animat d’una vida nova i d’uns horitzons més amplis. Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble, ànima d’una vida nova i d’horitzons més amplis”.

Ara es podria dir que era un bisbe del temps que marca el papa Francesc. Però en realitat era un bisbe del temps de renovació eclesial que va significar el Vaticà II i que ell va mantenir viu fins la seva jubilació episcopal el 2001. El va substituir el bisbe Carles Soler i Perdigó.

Des de llavors vivia en un residència, primer a Girona i després a Banyoles. Fins fa poc, acompanyat del seu fidel secretari Jaume Padrós. El 2003 va rebutjar la Creu de Sant Jordi perquè, va explicar, "vaig prendre com a referent el cardenal Vidal i Barraquer, que deia que el millor premi per a un prevere és la creu pectoral, que tantes coses diu d'un bisbe".

El cardenal Jubany, Pont i Gol, Joan Martí i Alanis, Ramon Masnou, Ramon Malla, Miquel Moncadas, i també Ricard Maria Carles, són els bisbes que durant el Pontificat de Pau VI van substituir a Catalunya els bisbes hereus del franquisme i que sintonitzaven amb els nous aires del Vaticà II. Ells van configurar el programa social, de servei i d'arrelament al país que va dibuixar l'Església catalana d'avui i que després es va concretar en el programa pastoral del Concili Provincial Tarraconense.

Jordi LListerri

Catalunya Religió

Atac a la multiculturalitat

Les víctimes de la matança al club Reina d’Istanbul provenien d’una quinzena de països diferents 

Familiars d'una de les víctimes de la matança de Cap d'Any a Istanbul ploren en un dels funerals, celebrat a la mateixa ciutat (Reuters)

Els amics de Leanne Nasser li van advertir que viatjar a Istanbul per celebrar el final d’any no era una bona idea. El seu pare, Zahar, estava especialment preocupat, alarmat pel clima enrarit que ha perseguit aquest any Turquia, entre els continus atemptats –set el 2016 comesos només a Istanbul– i el cop d’ Estat fallit. “Tenia un pressentiment”, va explicar Zahar Nasser al diari Jerusalem . “Li vaig dir que no hi anés, però... la tossuderia del jovent. Li vaig dir que no valia la pena amb la situació actual”. Però Nasser , una jove de divuit anys de Tira , ciutat de majoria àrab del nord d’Israel, i les seves tres amigues van decidir no fer cas de les advertències i anar-se’n a celebrar l’últim dia de l’any a la prin­cipal ciutat de Turquia . Al cap i a la fi, era un viatge “de pocs dies” i anaven a un dels clubs més ex­clusius d’ Istanbul . Se suposava que hi hauria molta seguretat.

Diumenge al matí, els familiars de Leanne Nasser estaven desesperats per saber alguna cosa d’ella, fins que les autoritats israelianes van confirmar que era una de les 39 víctimes de la matança. La seva família la recorda com una jove tímida, interessada per la moda, que estava començant una carrera com a assistent dental. “Estava molt emocionada pel viatge, en parlava molt. Era només una nena innocent, no sabia de política ni de terrorisme”, va dir la seva cosina Hadil Haj Yihya, encara en xoc.

Com Nasser , dos terços de les víctimes de la matança eren visitants d’almenys dotze nacionalitats i la majoria provenien de països àrabs. És un atac a la multiculturalitat i a l’estil de vida occidental d’un dels barris més internacionals d’ Istanbul . Entre els morts i ferits hi ha ciutadans de Turquia, l’Aràbia Saudita, el Líban, l’Iraq, França, Tunísia, l’Índia, el Marroc, Jordània, Kuwait, el Canadà, Israel, Síria, Bèlgica, Alemanya i Rússia. Encara amb les restriccions que està imposant Turquia en la difusió de detalls sobre l’atemptat mentre el seu autor continua a la fuga, els coneguts dels morts aviat han començat a revelar-ne els noms i quines eren les seves ocupacions. És el cas d’ Abiz Rizci, un productor de Bollywood de 49 anys provinent d’una família que es dedica al sector immobiliari a Bombai. Estava molt interessat en la conservació de la natura i era conegut per Roar (2014), una pel·lícula que pretén crear consciència sobre la fràgil situació del tigre.

També va morir el turc Fatih Çakmak , un guàrdia de seguretat que va sobreviure a l’atemptat contra un furgó de policia als afores de l’estadi del Besiktas fa menys d’un mes. O Nawras Assaf , el propietari del Pi Lounge & Bar a Amman , que tenia tres fills. La seva dona, que té un germà que és ministre jordà, era entre els ferits. “Sou uns covards i traïdors”, va escriure un amic del matrimoni a Facebook.

Mohamed (Dali) i Senda, una parella tunisiana –ella també tenia la nacionalitat francesa– van morir junts, i han deixat una filla de només cinc mesos. Els encantava ­viatjar i estaven passant quatre ­dies a Istanbul. “Quan va veure el terrorista, Dali va tirar una taula perquè tothom pogués escalar cap a la sortida. També es va posar davant de Senda per protegir-la, però a ella també li van arribar dues bales”, va explicar Khedija, la mare d’ell, al diari L ’.

Autor Agencias, Istanbul

03/01/2017

La Vanguardia

“La ciència m’ha portat més enllà de la creença”

Neville Hodgkinson, periodista especialitzat en ciència i medicina, i escriptor

foto per Kim Manresa

72 anys. Vaig néixer en un centre militar a Anglaterra, visc en un centre de retir a Oxford. Divorciat però som grans amics. Tenim dos fills i cinc néts. Llicenciat en economia i política. He deixat de creure en els blocs. Crec que sóc una ànima eterna encara que m’estimo més dir-ne agent de consciència.

Vostè va ser pioner a unir ciència i espiritualitat...

Durant tota la meva vida he escrit i investigat sobre medicina i ciència. Al principi pensava que arribaríem a desenvolupar una pastilla per a cada malaltia.

És l’aspiració de les farmacèutiques.

... però aviat, gràcies a alguns metges, vaig descobrir que en la salut influeixen de manera decisiva en coses com l’amor o el sentit de propòsit, tot i que la ciència ho rebutjava.

Amb els anys, també s’hi va sumar la ciència.

Sí, he pogut entrevistar tots aquells científics pioners d’un nou paradigma que afirma que la consciència és preliminar al món material, com si hi hagués una matriu d’informació a partir de la qual es manifesta el món material.

Això escrivia al Daily Mirror?

Sí, perquè encara que soni una mica esotèric, fa trenta anys ja hi havia reconeguts científics que li donaven suport, sobretot del camp de la física quàntica, els fundadors del qual, entre ells Max Planck i Einstein, van dir que necessitem canviar la nostra noció de la naturalesa de les coses.

No deixa de ser una teoria...

És més que una teoria. Sostenen que el nostre cervell filtra la realitat, de manera que cadascun de nosaltres té una perspectiva individual del món, però que paral·lelament existeix un camp de consciència molt més ampli que ens connecta a tots.

Qui sap...

Eben Alexander, neurocirurgià i professor de Harvard, es va dedicar a investigar les experiències de les persones que moren clínicament i després tornen a la vida. Narren que s’endinsen en una dimensió de llum on s’adonen que la mort no és el seu final. Descobreixen que la seva consciència continua.

La ciència convencional no ho accepta.

La neuroanatomista Gill Bolte Taylor (una de les 100 persones més influents del món segons la revista Times) va tenir un accident cerebrovascular massiu del qual va trigar vuit anys a ­recuperar-se. Va escriure My stroke of insight (viatge personal d’un cervell científic) en el qual explica com la seva consciència es va expandir alhora que perdia la mobilitat, la parla i la memòria.

La majoria dels neurocientífics afirmen que som el nostre cervell.

Cert, però el paradigma està canviant, fa anys que estic abocat en aquest tema i m’atreveixo a afirmar que no és científic mantenir la posició que simplement som éssers físics.

Llavors, què som?

Donald Hoffman, professor de Ciència Cognitiva de la Universitat de Califòrnia, defensa que la consciència és la que crea el cervell. D’altres afirmen que la ment no només rep informació del cervell, sinó també d’una altra dimensió més profunda.

...?

El nostre patiment és el resultat d’haver extraviat aquella dimensió, negar-la ens fa dependents. Si no coneixem la nostra pròpia ment i no som capaços de nodrir-la amb pràctiques de reflexió i meditació, depenem de l’aprovació dels altres, l’èxit i el benestar vénen de fora, i això ens converteix en esclaus. El que la nova ciència emergent ens està oferint és una veritable revolució.

Fins avui les religions i les creences, en general, més que alliberar oprimeixen.

Jo no estic parlant de religió ni de fe, sinó d’un nou paradigma científic que ens insta a mirar el món d’una altra manera. Quan vaig començar a desenvolupar la meva trajectòria espiritual, fa uns 35 anys, era una creença. Però paral·lelament, gràcies a la meva feina com a periodista científic, vaig començar a tenir clares algunes coses.

Expliqui’m.

Vaig saber que els pacients en qui és present el sentit de l’amor i el propòsit es recuperen més ràpid i que viuen més anys, i vaig tenir evidències que la meditació millora la nostra salut física i psíquica.

Tot això està demostrat.

La ciència m’ha portat més enllà de la creença, a veure amb claredat les limitacions del paradigma materialista.

A què es refereix?

La física quàntica ens ha permès fer microprocessadors, làsers, i tot el que d’ells es deriva, però la implicació més profunda, assumir que la ment és la creadora del món físic, això no volem acceptar-ho.

Entendre l’univers com un pensament gegant?

Sí, en lloc de com una màquina gegant. Aquest canvi és importantíssim i útil, perquè ens torna el control. Quan entens que no ets el teu cervell, que tenim alguna cosa més poderosa, l’ésser, amb què pots nodrir la teva ment amb les seves qualitats d’amor, pau i felicitat, i que a mesura que ho practiques modifiques el cervell, deixes de ser una víctima de les teves limitacions.

Què més ha descobert?

Que la vida és un joc per i per a la supervivència que implica competitivitat, i que això està en la naturalesa del món, però que en el camp de la consciència l’amor i la compassió ho són tot, i es tornen molt reals quan obrim la porta de la percepció i accedim a aquesta bellesa interna.

No resulta fàcil, obrir aquesta porta.

Estem bloquejats en aquesta manera materialista de veure l’existència. Fa falta una revolució des de la ciència, però estem a un pas.

L’ésser

Va ser un dels primers a descriure els íntims vincles entre salut i felicitat en termes científics, al seu primer llibre, Will to be well(La veritable medicina alternativa). Durant 30 anys va escriure sobre ciència al Daily Mirror, i paral·lelament va ser primer alumne i després professor de la Brahma Kumaris World Spiritual University. Presideix la Fundació Janki per a l’ Espiritualitat en l’ Atenció de la Salut, una organització amb seu al Regne Unit que fomenta la investigació i la sensibilització en l’àmbit dels valors i la salut. “A través de la ciència he entès que negar aquella dimensió més profunda, l’ésser, ens ha portat a l’egoisme, a deslligar-nos de la naturalesa i dels altres éssers humans”.

Ima Sanchís

30/12/2016

La Vanguardia

Justícia versus Caritat?

Justícia i caritat no són incompatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat

Hem destruït entre tots el sentit de la paraula austeritat. Ara significa castigar les classes mitjanes amb impostos i les classes populars amb retallades sanitàries, educatives o d’ajut social. Per si fos poc, l’austeritat que imposa l’ortodòxia liberal imperant a Europa és profundament arbitrària, atès que paguen més els qui menys responsabilitat tenen en el colossal endeutament de la nostra economia.

Però l’austeritat havia significat tota una altra cosa. Es tractava de prescindir de les despeses supèrflues per centrar-se en les bàsiques: llar, menjar, higiene, educació. La vella austeritat menyspreava les despeses a què obliga la vanitat individual (l’imperi de la moda, la tirania de l’emulació social) i subratllava valors superiors: llibertat de criteri, autodomini, progrés individual coherent amb el progrés del grup. Eren austers els burgesos que van fer la revolució industrial, però també els anarquistes que, per damunt de tot, propugnaven el progrés cultural.

L’austeritat apel·lava a valors col·lectius: grup familiar, grup social. De manera semblant, Bergoglio a Laudato Si apel·la a tot el col·lectiu humà, atrapat en una terra exhausta: “La terra clama pel mal que li fem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que n’érem els propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la”. Segons Bergoglio, “La vida humana, la persona ja no són percebudes com un valor primari que cal respectar i tutelar”. Hem posat al centre de la vida social “la idolatria del diner”, una idolatria d’arrel obscenament individualista. “Voldria que tots prenguéssim el seriós compromís de respectar i custodiar la Creació, d’estar atents a cada persona, de contrarestar la cultura del malbaratament i el refús, per tal de promoure una cultura de la solidaritat i la trobada”.

Com suggereixen alguns dels seus detractors interns, Bergoglio coincideix en aquest punt amb els corrents ecologistes i antisistema. Fins i tot amb neocomunisme que rebrota entre els joves indignats. Tots aquests corrents critiquen les bases del neoliberalisme depredador, que malbarata els recursos del planeta i causa injustícia i deslleialtat entre els humans. Ara bé, Francesc, essent tan radicalment partidari de la justícia com ells, posa l’accent en la persona. No n’hi ha cap –recorda- que sobri: ni pobre, ni embrió, ni handicapat. Per al cristianisme, que tan sovint ha estat incapaç de ser fidel als seus principis, les relacions entre les persones estan regulades per l’amor. Per això mentre el neocomunisme parla de drets socials, el cristianisme de Bergoglio també parla de caritat.

Justícia i caritat són compatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat. Aquests dies, hem sentit altes veus d’esquerra criticant el Banc dels aliments (i d’altres manifestacions de caritat nadalenca). L’estat –recordens’hauria de fer càrrec d’aquestes necessitats. Certament, la justícia social hauria de cobrir les necessitats bàsiques. Però encara que les cobrís, els ciutadans continuaríem tenint mancances i privacions. L’esquerra militant reclama drets, però sembla indiferent a les necessitats de les persones concretes a les quals els drets encara no arriben. La fraternitat cristiana reclama justícia, però, mentre no arriba, proposa l’afecte i el consol de l’amor.

En la institució de Càritas es porta a terme aquesta visió. Càritas arriba on no arriba ningú més. No demana ni la partida baptismal dels necessitats. Procura sostre o aixopluc a qui no en té, mira de buscar feina a qui en necessita, forma a qui li convé preparació. Vesteix, alimenta, acull, acompanya, protegeix, guia, ensenya, abraça. Allà on l’estat del benestar falla, allà on les grans paraules (Justícia, Igualtat) es queden sense eco, allà on les fantasies socials es retiren, Càritas s’hi fa present. Quan el vent s’emporta les paraules boniques (llibertat, justícia, solidaritat) que polítics i periodistes fem servir a tothora, Càritas emplena el buit.

Els voluntaris de Càritas no pretenen donar lliçons sobre la condició humana, ni teoritzen sobre com hauria de ser el món. Qui milita a Càritas en comptes de discursos, procura trencar el tòpic de l’egoisme humà per deixar clar que l’amor, per minoritari que sigui, pot ser més fort que el malestar del món. En el rostre d’un que pateix, l’amor cristià més genuí hi veu el rostre Déu. Ho diu un vell salm: “Ubi caritas et amor, Deus ibi est”. Allà on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.

Antoni Puigverd

26/12/2016

La Vanguardia

Les persones grans, les grans oblidades de les festes de Nadal

Amics de la Gent Gran recorda que hi ha gairebé 295.000 persones de més de 65 anys que viuen soles

Hi ha persones grans que admeten que aquestes dates són les pitjors per a ells. Són dies en què la seva soledat es fa més evident. / XAVI BERTRAL

En unes dates en què els infants són els protagonistes indiscutibles, els avis es mantenen al marge. En solitud. Les persones grans que viuen sense companyia a contracor són els grans oblidats del Nadal. De les 294.400 persones més grans de 65 anys que viuen soles a Catalunya, unes 175.000 ho fan sense desitjar-ho, segons explica l’entitat Amics de la Gent Gran. I moltes d’elles, a més, passen aquestes dates tan assenyalades sense cap visita, ni cap àpat, ni cap regal. Les entitats socials que treballen amb la tercera edat s’hi bolquen especialment en aquest moment de l’any.

La Irene Prieto té 93 anys i fa un i mig que viu sola, des que el seu marit va morir amb 94 anys. Passa les setmanes esperant els dimecres. És el dia que el Pepe Zapico, voluntari d’Amics de la Gent Gran, va a casa seva per donar-li el que més li falta: companyia. “Tinc el pis en propietat, amb la pensió vaig tirant, la salut més o menys bé… La meva preocupació és la soledat”, expressa la Irene. “Vaig començar a fer de voluntari amb ella i el Jesús, el seu marit, fa gairebé quatre anys, i després de la seva mort va voler que seguís acompanyant-la, ja que el vincle emocional que tenim és molt fort”, explica el Pepe, que amb 72 anys va decidir fer-se voluntari, després de jubilar-se. “L’única persona que tinc de confiança és ell”, reconeix la Irene.

El dolor de les absències

“Les festes de Nadal són dies en què les absències són més doloroses i moltes de les persones grans amb qui tractem ens diuen que els agradaria adormir-se el 24 de desembre i despertar-se el 6 de gener”, descriu l’Albert Quiles, director de la fundació Amics de la Gent Gran, l’entitat més gran a Catalunya que lluita contra la soledat de les persones grans. Actuen en nou comarques i tenen 1.244 usuaris i 1.468 voluntaris. Tot i les xifres, Quiles explica que cada cop hi ha més demanda i que tenen una llista d’espera d’un centenar de persones. Aquest 2017 preveuen iniciar l’activitat a Girona, Lleida i Tarragona. “En aquestes dates incrementem les trucades telefòniques i reforcem les visites dels voluntaris, si és possible”, afegeix.

A casa de la Irene les fotografies que decoren el menjador són les del seu marit i les del Pepe. “És més que un amic, també és part de la família”, confessa. En una de les imatges hi surt la Irene ballant alegre amb ell, durant un dels catorze dinars de Nadal que Amics de la Gent Gran va celebrar arreu de Catalunya de manera simultània amb els seus usuaris i voluntaris el 17 de desembre.

“Ens trobem que per a molta de la gent que acompanyem en aquestes dates, el seu dinar de Nadal és el que organitzem nosaltres, que acaba sent el seu dia de celebració”, argumenta Quiles. La soledat no desitjada és un dels grans mals de la tercera edat. En el cas de la Irene, la pèrdua del seu marit, no haver tingut fills i el fet de ser la petita de sis germans l’ha deixat gairebé sola. Tot i ser originària d’Extremadura, a Barcelona, on va arribar als 27 anys, hi té dos nebots. Però pràcticament no els veu.

“Ens trobem persones grans soles que comencen a tenir pensaments molt negatius” explica Quiles, que alerta que “fins i tot poden desencadenar idees suïcides”. Segons el director d’Amics de la Gent Gran, “a vegades això també desemboca en depressions, i perdre la il·lusió per la vida està molt vinculat al fet de no tenir ningú amb qui parlar”, i sentencia: “La soledat no volguda mata”.

Per a la Irene el Nadal ja no és un moment especial. “Em sembla que no és Nadal ni és res, sempre m’havia agradat molt, però ara ja no”, esgrimeix. Per a ella, els dies importants ara són els dimecres. El dia que, encara que sigui per uns instants, se sent protagonista.

La informació com a eina per revertir la situació d’aïllament

“De les 1.244 persones grans que acompanyem, només una quinzena disposen de correu electrònic”. Albert Quiles il·lustra de forma clara un dels grans problemes que aïlla la tercera edat: la bretxa digital, que fa que no tinguin informació sobre les possibilitats de què disposen per sortir de casa i sentir-se acompanyats. “És essencial poder ajudar les persones grans a informar-se i acompanyar-les als llocs que hi ha al seu voltant. A Catalunya hi ha una oferta considerable d’activitats que poden fer per passar l’estona amb gent en la seva mateixa situació”, manifesta. La vinculació a les activitats del barri o la zona on viuen és un dels grans remeis per revertir la situació.

A part, Quiles destaca el “gran poder” que té una trucada per a aquestes persones. “El fet de tenir-los en compte, de trucar regularment… Això ajuda molt”, diu. I, òbviament, el més important: “Visitar-les sempre que es pugui, que és l’essència d’Amics de la Gent Gran”, reivindica.

David Bigorra

27/12/2016

Ara.cat

El perdó difícil

Hi ha el perdó fàcil i el perdó difícil. És senzill perdonar quan l'ofensa és lleu, quan no hi havia el més mínim indici de responsabilitat, quan una conjunció atzarosa d'elements propicia el mal. Molt diferent és, en canvi, perdonar quan hi ha hagut clara intencionalitat, quan l'ofensa és tan greu que res no torna a ser com abans, quan es pot imputar responsabilitat. El perdó no és, aleshores, un acte que flueixi espontàniament del cor.

És impossible determinar quant de temps cal per perdonar un acte, quant ressentiment és capaç de resistir una persona dins del seu ésser. Com el temps de dol, és impossible determinar el temps necessari per a l'exercici del perdó. Cada vincle és únic i diferent i cadascú viu a la seva manera l'absència d'un ésser estimat.

Preveure el temps que durarà el dol o el temps que es triga a perdonar una traïció és insensat. Hi ha una constel·lació d'elements i variables en joc que difícilment es poden contenir dins d'un algoritme. El temps, certament, juga un paper, però de vegades, quan ha passat massa temps, el rancor queda tan instal·lat en la pròpia interioritat, que ha fet niu i no hi ha escletxa per on alliberar-lo.

També hi ha el perdó en fals, que es formula verbalment, es pronuncia amb els llavis, però no transcendeix cap endins, de tal manera que l'ofensa queda clavada dins del pit i aquell perdó és una pura representació escènica. Aquest perdó obre un camp de confusió, perquè l'agressor creu que és perdonat, mentre que la víctima no l'ha perdonat realment i no es veu capacitada per tornar a començar. Més que un perdó, és un ritual de comiat; mentre que el perdó és un nou començament, una salutació.

El perdó és el mitjà per rescabalar el que estava trencat, però solament és possible si hi ha voluntat de penediment i, a la vegada, capacitat de reconciliació. Si la petició de perdó no va corresposta amb la donació de perdó, l'expiació del mal no té lloc. Demanar-lo, fins i tot, suplicar-lo, no és garantia del perdó.

El perdó és un acte a través del qual s'agafa el cor trencat i es repara. S'allibera el cor de la presó del rancor i del ressentiment; es recompon el món interior tacat per la vergonya i per la culpa i torna al seu estat immaculat. Restaura, doncs, la innocència que vam conèixer en un altre temps, una innocència que permetia la llibertat d'estimar.

Perdonar no és, en cap cas, justificar comportaments negatius propis o aliens. No és un acte de condescendència o de debilitat. No és fer injustícia; és, més aviat, transcendir tota justícia. Tampoc és, en sentit estricte, la pràctica de la justícia, perquè el perdó flueix de l'amor i no del dret; neix del cor i no de la racionalitat jurídica.

El procés de reconstrucció de teixits depèn del treball del perdó, però aquest exercici és sempre dual i no pot ser exercit de manera individual. Jo puc suplicar el perdó, però l'altre pot no donar-me'l. Puc oferir el perdó, però l'altre pot no sol·licitar-lo. Perquè el perdó tingui lloc, cal un moviment en els dos sentits, de l'agressor cap a la víctima i de la víctima cap a l'agressor.

El maltractament, la violència, l'agressió i la traïció són pràctiques inacceptables. El perdó no significa que un aprovi o defensi la conducta del que ha causat sofriment, ni tampoc exclou que es prenguin mesures per canviar la situació o protegir els propis drets. Perdonar no és fer com si tot anés bé; és un mecanisme de curació interior i això només és possible si es venç la simulació.

Allibera del verí de l'odi i de l'opressió espiritual. Un antic llibre de la saviesa xinesa diu que l'odi és una forma de compromís subjectiu que ens lliga a l'objecte odiat. A la llarga, paralitza. Envigoreix un sentiment de perill que genera, cada vegada més, un cicle de defensa, atac i venjança que l'ego sempre considera justificat.

El perdó ofereix una manera de sortir del cercle viciós. Emancipa de l'esclavitud del temor. Ensenya que sota una conducta cruel i inhumana, hi ha un cor; que més enllà dels actes que no tenen ni un àpex de valor redimible, hi ha una ànima valuosa, que l'ésser transcendeix l'obrar i que la persona és més que els seus actes.

En definitiva, proporciona la claredat necessària per distingir entre el passat i el present, a la vegada que ens dóna esperança per al futur.

Francesc Torralba

Director de la càtedra Ethos de la URL

17/12/2016

El Punt Avui

Els últims sis monjos de Mossul

Mar Matta, el monestir cristià més antic de l’Iraq, no ha sucumbit als jihadistes 

Foto de Diego Ibarra

Enfilat dalt d’un turó del mont Alfaf -que vol dir “els milers”, en siríac- s’erigeix imponent el monestir de Mar Matta (Sant Mateu), a la plana de Nínive, al nord de Mossul. Només 20 quilòmetres de distància el separen de les fronteres del Califat Islàmic.

Fundat, expliquen, l’any 361 després de Crist pel monjo ermità sant Mateu, és el monestir siroortodox més antic de l’Iraq. Aquest extraordinari mirador de la història que ha estat espectador de conquestes, guerres i catàstrofes com incendis i terratrèmols llangueix davant l’escomesa dels jihadistes i ara es troba al bell mig de la zona on s’està desplegant l’ofensiva de la coalició per recuperar Mossul.

L’abadia va estar a punt d’ensorrar-se quan els sequaços de l’Estat Islàmic van dominar els poblets cristians de la plana de Nínive el 6 d’agost del 2014. Més de 240.000 cristians es van veure obligats a fugir de casa seva i buscar refugi al veí Kurdistan iraquià. Els monjos, els seminaristes i una seixantena de famílies cristianes de Mossul a qui havien acollit van haver d’abandonar el monestir. “Els peixmergues van frenar l’avanç jihadista a pocs quilòmetres d’aquí”, recorda fra Iussef Ibrahim, de 42 anys i marmessor del temple. Des de llavors, el front no s’ha mogut, i el monestir queda a només cinc quilòmetres de l’última línia defensiva dels peixmergues. Fra Iussef i cinc monjos més van tornar al cap de pocs dies al monestir amb la solemne promesa que no l’abandonarien mai. “No ens n’anirem. Esperarem aquí el nostre destí”, emfatitza el monjo. Amb ells van tornar també dues famílies de refugiats cristians de Mossul que els han acompanyat tot aquest temps. El claustre de l’abadia amb centenars de dormitoris vacants per a pelegrins, a més d’una altra ala amb les cel·les dels monjos, té un aspecte desmanegat. Tot just se sent un murmuri a tot el monestir. De tant en tant, la xiulada ululant d’un projectil d’un morter que esclata a la llunyania pertorba la tranquil·litat d’aquest místic lloc. “En segles passats va arribar a albergar més de 7.000 monjos”, exclama amb nostàlgia fra Iussef, abans d’afegir: “Abans rebíem fins a cent pelegrins diaris”.

Els monjos segueixen oficiant la missa dominical, a la qual assisteixen uns quants feligresos que arriben d’Irbil o de les altres dues províncies del Kurdistan iraquià. “Cada 15 de setembre, quan es commemora l’aniversari de la mort de sant Mateu, el monestir estava ple. Solien venir milers de cristians de tot l’Iraq”, recorda el monjo.

Aquells temps d’abans, lamentablement, ja no tornaran.

La comunitat cristiana a l’Iraq està desapareixent, literalment. Més del 35 per cent dels cristians de l’Iraq han emigrat a països d’Europa i el Canadà. “Els cristians no tenen intenció de tornar a l’Iraq. Esperem el pitjor per a la nostra comunitat. No hi ha esperances, desapareixerem del Pròxim Orient”, lamenta fra Iussef.

“Estem sols. Fa molts anys que la comunitat internacional ha abandonat els cristians a l’Iraq”, critica el monjo. “Des que es va derrocar Saddam Hussein [després de la invasió de les forces nord-americanes el 2003] no hi ha hagut estabilitat al país. Les minories han deixat d’estar protegides”, denuncia el monjo.

Segons la seva opinió, la persecució de les minories a l’Iraq no és només conseqüència del fonamentalisme islàmic, amb l’auge de l’Estat Islàmic, sinó que també respon a “càlculs polítics i projectes de desintegració del Pròxim Orient que es remunten al 1984”.

“Fa més de 30 anys que la política dels Estats Units a l’Iraq ha estat la de dividir el país per afeblir-lo i poder establir així un nou ordre regional”, manifesta el monjo. “¿On era Occident quan van massacrar als cristians el 2006 a Dora, suburbi de Bagdad, o el 2008 a Mossul?”, clama fra Iussef, a qui la insurgència sunnita va matar el germà, que era diaca a Mossul.

Les persecucions i matances de cristians del 2004 al 2008 van forçar desenes de milers de fidels a desplaçar-se cap al Kurdistan iraquià o a emigrar a un altre país. Als peus de la muntanya on està situat l’enclavament Mar Matta hi ha tres poblacions cristianes, dues de les quals es van formar a finals de la dècada passada amb famílies cristianes que van fugir de Mossul. Però, ara, igual que les altres 51 poblacions de la plana de Nínive, Meriki, Magora i Al Barak són pobles fantasma.

“Sense els cristians de l’Iraq s’extingirà una cultura mil·lenària i una de les llengües més ancestrals de Mesopotàmia, l’arameu [la llengua que parlava Jesús]”, adverteix fra Iussef.

Els vetustos murs de Mar Matta atresoren una de les biblioteques més antigues d’obres cristianes. Manuscrits de les Sagrades Escriptures que daten de fa més de 1.400 anys podrien patir un destí similar al d’altres temples o monuments cristians, com la Tomba de Jonàs a Mossul, l’antic monestir de Mar Behnam a Qaraqoix, o les esglésies de Bartella -dues localitats cristianes encara sota control de l’EI-, que han estat destruïts pels jihadistes.

“Els manuscrits de més valor històric, així com les relíquies de sant Mateu, han estat trasllats a un lloc segur”, assenyala fra Iussef, mentre ens ensenya la petita cripta on fins fa poc descansaven les restes del fundador del monestir i els ossos dels primers abats que van regir el temple.

Altres obres religioses com les escriptures del Nou Testament i les de les vides de sants, que es compten per milers, han estat reubicades a les prestatgeries d’un habitacle apartat del monestir per protegir-les.

El Raed apareix davant nostre com una visió. És difícil topar-se amb algun dels pocs habitants del monestir. Com la majoria de cristians de Mossul, ell i la seva família van fugir el 18 de juliol del 2014, el dia que va expirar el termini donat per l’Estat Islàmic perquè totes les famílies d’aquesta comunitat religiosa abandonessin la ciutat. “L’Estat Islàmic ens va donar un ultimàtum: convertir-nos a l’islam, afrontar la mort o anar-nos-en sense endur-nos res. Així que no vam tenir més remei que abandonar casa nostra”, explica el Raed.

“Ens ho van prendre tot. A la sortida de Mossul ens van parar en un lloc de control i ens van confiscar totes les nostres pertinences. Es van endur els diners que teníem, totes les joies, fins i tot l’anell de casats, i també ens van prendre la documentació”, explica aquest refugiat.

“Estem molt agraïts per l’ajuda dels monjos. Si no fos per ells no tindríem on anar”, reconeix el Raed, que ajuda a la cuina i en el manteniment de l’abadia com a mostra de gratitud.

El Raed explica que quan l’Estat Islàmic va arribar a Mossul es va alçar com a “alliberador” de les minories religioses. “Ens van dir: «Hem vingut a alliberar-vos. Som els vostres germans i amb nosaltres estareu fora de perill»”, rememora el Raed, reproduint el missatge que van donar els jihadistes. Al principi es van traslladar amb uns familiars a la veïna localitat de Baixiqa, llar de la minoria xabak (musulmans xiïtes kurds), dels yazidites i dels cristians assiris, que va caure després en mans de l’EI. “Vam tornar a Mossul i ens hi vam estar unes dues setmanes, fins que el 18 de juliol vam haver de triar entre l’exili, la conversió o la mort”, sentencia aquest refugiat cristià.

“Ara estem fora de perill però hem pagat un preu molt alt. Em fa por no poder tornar mai a Mossul”, diu amb desassossec el Raed.

Ethel Bonet

23/10/2016

Ara.cat

BON NADAL 2016

El vídeo que has d'ensenyar durant el dinar de Nadal per defensar l'acollida dels refugiats

La campanya Casa nostra, casa vostra llança a les xarxes 'Un conte de Nadal' per remoure consciències

'Per a nosaltres és ficció, per als que fugen de la guerra, la realitat'. La campanya a favor de l'acollida de les persones refugiades Casa nostra, casa vostra vol remoure consciències aquestes festes amb 'Un conte de Nadal' que en menys de 24 hores ha superat les 40.000 visites a les xarxes socials.

L’anunci, el protagonitzen una mare i el seu fill petit que estan mirant l’arbre de Nadal a casa. De cop, la trama planteja a l’espectador què passaria si la seva vida canviés d’una dia per l’altre, i li toqués patir el que viuen les persones refugiades.

Casa nostra, casa nostra és una campanya d’informació, de sensibilització, de mobilització i de pressió política a favor de l’acollida de les persones refugiades i migrants, tant les que esperen a les fronteres com les que ja són aquí. El manifest ja ha recollit prop de 30.000 signatures i insta les institucions a actuar perquè Catalunya sigui terra d’acollida.

Com pots ajudar als refugiats? clica a aquí

Ara.cat

23/12/2016

"Tu pots ser la família que està esperant", una campanya per trobar famílies d'acollida a menors de 6 anys

Es tracta d'una iniciativa del Departament de Treball, d'Afers Socials i Famílies per conscienciar a la ciutadania de la necessitat d'augmentar el nombre de famílies d'acollida. 

El Departament de Treball, d'Afers Socials i Famílies ha presentat la campanya "Tu pots ser la família que estan esperant", una iniciativa per tal de trobar famílies d'acollida per infants de 0 a 6 anys.

En donar el tret de sortida a la iniciativa, la consellera Dolors Bassa, va assegurar que es necessiten "100 famílies per acollir 100 menors", ja que actualment aquest centenar d'infants, que tenen malalties greus o diversitat funcional, resideixen en centres i necessiten trobar una casa com més aviat millor. Al mateix temps, des de la Generalitat es vol garantir el dret dels infants a viure en família.

La campanya, que té com epicentre la ciutat de Sabadell, s'emmarca a la Setmana de l'acolliment familiar, una iniciativa de Benestar a través de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA) i en col·laboració d'entitats com FEDAIA. Al llarg d'aquesta iniciativa es promocionarà i divulgarà sobre la mesura de protecció dels menors per tal de conscienciar la ciutadania sobre la necessitat d'augmentar el nombre de famílies d'acollida a Catalunya a partir de taules informatives al carrer i una exposició temporal a l'Ajuntament de Sabadell.

L'acolliment familiar és una mesura de protecció de la infància regulada per la Llei 14/2010 sobre els Drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència. L'acollida d'infants no és un pas previ a l'adopció, sinó que té com a objectiu que l'infant pugui tornar amb la família d'origen.

Mentre això no sigui possible, la normativa contempla l'acolliment perquè proporciona un entorn de comprensió, acompanyament i estima que tot infant necessita. Actualment a Catalunya hi ha més de 600 famílies acollidores, amb les quals hi ha acollits més de 1.000 infants.

Com acollir un infant?

Des del punt de vista legal, les persones que poden acollir infants han d'estar en ple exercici dels seus drets civils, han de ser majors de 25 anys i tenir com a mínim 14 anys més que la persona acollida.

Tota persona interessada a fer un acolliment s'ha d'adreçar a l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció, que té representacions territorials a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Amposta, o bé concertar una cita amb una Institució Col·laboradora d'Integració Familiar (ICIF).

Per tal d'informar-se més sobre la documentació i el procés per acollir un infant es pot trucar al 012 o bé informar-se més detalladament via web.

Alba Pueyo

22/12/2016

FCVS