Creixen un 20% les persones ateses per Projecte Home durant el 2016

L'alcohol i la cocaïna són les substàncies que creen més addiccions entre els adults

El Projecte Home ha atès un total de 2.200 persones amb addiccions a drogues i alcohol durant el 2016, un 20% més respecte l'any passat i la més alta des de la creació de l'entitat el 1995. Entre els adults, les substàncies que creen més addiccions són l'alcohol i la cocaïna.

L'ONG avisa que aquesta realitat requereix l’atenció social i la prioritat política ja que es tracta d'una problemàtica "molt present a Catalunya però no resolta i que s’ha normalitzat", afirma el director de Projecte Home Catalunya, Oriol Esculies.

"Estem veient des de fa anys que l'abús de drogues no frena a Catalunya. Fem el possible per ajudar les persones que ho necessiten però els recursos actuals són insuficients per portar a terme una atenció integral i de qualitat", defensa Esculies.

Segons l'ONG, la situació més greu es viu amb l'increment de casos en situació d'exclusió social, fruit de l'abús de l'alcohol i altres drogues, que requereixen cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació i l'habitatge.

Un 83% dels joves admet tenir problemes amb el cànnabis

Entre els adolescents i joves, d'entre 13 i 23 anys, atesos per l'entitat durant el 2016 hi ha un 79% de nois i un 21% de noies i l'edat mitjana és de 17 anys. La gran majoria presenta baix rendiment acadèmic, desmotivació i conflictes familiars. Un 83% dels joves atesos reconeix tenir problemes amb el cànnabis i un 31%, amb l' alcohol.

Segons Esculies, la societat actual viu "en una cultura excessivament tolerant amb l'alcohol, on la percepció dels riscos d'abusar-ne és encara molt baixa, fins i tot pel que fa al consum en menors d'edat". De fet, l'edat d'inici de consum d'alcohol entre els joves atesos per l'entitat és de només 13 anys.

En l'actual debat sobre l'alta prevalença del consum d'alcohol entre els més joves, Esculies alerta també de la "doble moral" que té la societat en aquesta qüestió. "És una substància que la trobem a tot arreu, accessible i econòmica. No podem culpabilitzar els menors i joves de beure massa alcohol. Ells només són un reflex del comportament dels adults, que som els qui més bevem alcohol, els qui el produïm, distribuïm i publicitem massivament", adverteix Esculies.

L'alcohol i la cocaïna, molt present en els adults

Pel que fa a les característiques dels adults atesos durant aquest any per Projecte Home, el perfil tipus és un home de 40 anys, amb addicció a l'alcohol i/o la cocaïna (en el 88% dels casos i molt sovint les dues substàncies alhora), amb una baixa formació acadèmica i que necessita ajuda econòmica externa per subsistir.

L'alcohol és la substància que més ha crescut en els darrers anys. Aquest 2016, un 42% dels usuaris que van iniciar un tractament ho van fer per problemes amb l'alcohol mentre que el 2008, la xifra era només del 17%, segons indica l'ONG.

Sí, sóc alcohòlic

L’escriptor i articulista de l’ARA Sebastià Alzamora fa pública en aquestes pàgines la seva difícil relació amb l’alcohol, com va caure molt avall i com se n’ha sortit. És un testimoni colpidor, "un gest d’amor i gratitud a les persones que m’han rescatat". I un crit d'alerta sobre un gravíssim problema social massa sovint ignorat, fins i tot tolerat i frivolitzat.

Per a Maria Martín Trias i Sebastià Alzamora Pol, els meus pares

He triat aquestes paraules com a títol perquè són les més difícils que he dit en la meva vida. Les més difícils en la meva, en moltes vides. Hi ha un sentiment de fracàs humà total en el fet d’admetre que un és alcohòlic. Un sentiment fet de vergonya, de culpa, de ràbia contra un mateix i, tal vegada sobretot, de consternació i de por. Què serà de mi d’ara endavant? Què he fet, com m’ha pogut succeir? Hi ha aquell poema de Jaime Gil de Biedma, precisament titulat Contra Jaime Gil de Biedma: “[...] cuando llegas, borracho, / y te paras a verte en el espejo / la cara destruida, / con ojos todavía violentos / que no quieres cerrar. [...] Podría recordarte que ya no tienes gracia. / Que tu estilo casual y que tu desenfado / resultan truculentos / cuando se tienen más de treinta años, / y que tu encantadora / sonrisa de muchacho soñoliento / - seguro de gustar - es un resto penoso, un intento patético". Penós, patètic. La mena d’adjectius que entre tots hem buidat de contingut a força d’abusar-ne, però que de sobte recuperen tot el seu sentit i la seva amargor, i els recuperen damunt teu. Perquè sí, ho has d’admetre, ho acabes d’admetre per fi: ets alcohòlic. Hi ha també la darrera cançó que va gravar Johnny Cash, estremidora, que parla de l’heroïna però que per al cas és el mateix. Es titula Hurt : " What have I become, my sweetest friend? / Everyone I know goes away in the end. / And you could have it all, my empire of dirt. / I will let you down, I will make you hurt". Et decebré, et faré mal. Tot el dolor, la brutícia que has abocat damunt tu mateix i, cosa que es pitjor, damunt els que t’estimen. O t’estimaven, no ho saps. La pregunta, tan certa i que fa tanta por, i ràbia, i vergonya: en què m’he convertit? Són belles maneres que tenen de dir-ho els poetes, però no deixa de ser també l’autocompassió, una emoció típica de l’alcohòlic, i, per tant, enganyosa i fútil. Fora, doncs. La immensa majoria d’alcohòlics no arriben a reconèixer mai que ho són, i el fet que un ho reconegui no el fa millor ni pitjor que la resta. Que molts no vulguin o no puguin fer-ho és perfectament comprensible. Parlar sobre el meu cas concret no té cap mena de rellevància, i si ho faig aquí, és només en la mesura que espero que això pugui ser mínimament útil per a alguna altra persona.

L’alcoholisme és una malaltia crònica irreversible, d’una gravetat extrema. Tot i així, és possible sortir-se’n. Però perquè això sigui possible, és indispensable una primera passa: que l’alcohòlic assumeixi la seva condició i que prengui la decisió voluntària de rehabilitar-se. Dit així pot semblar senzill, però és extremadament difícil que aquesta primera passa es faci. A mi em va costar més de dos anys i mig fer-la, gairebé tres. Gairebé tres anys d’enganys i autoenganys, de subterfugis, excuses i mentides, en contra de totes les evidències i de tots els bons consells, les converses, les reprimendes i fins i tot les súpliques de les persones al meu voltant. L’alcoholisme és una malaltia física i psicològica, però també és una malaltia moral i emocional, una malaltia de l’ànima. Gairebé tres anys inventant pretextos i maneres de sortir a beure d’amagat (o això em pensava), emmagatzemant botelles als racons més insospitats de casa, cercant maneres de dissimular, sense aconseguir-ho, el mal alè i els símptomes visibles de l’embriaguesa. L’efecte de l’alcoholisme consisteix en un deteriorament gradual, però a cada moment més accelerat i notori, de l’individu, fins a arribar a la seva destrucció completa. Això fa que tard o d’hora tothom s’adoni del que està succeint, excepte el mateix interessat. L’alcohòlic és una persona dominada per una substància que anul·la la seva voluntat i, per tant, la seva capacitat de discerniment i de percepció. Tothom veia la meva cara inflada, els meus ulls mig clucs, la meva pell macilenta, la tremolor de les mans; tothom s’adonava de la lentitud, els titubejos i les incoherències en la meva parla, de les meves aparatoses dificultats per mantenir l’equilibri. Fins i tot en Mitchum i en Cooper, el moix i el ca que viuen a casa meva, s’adonaven a la seva manera que alguna cosa en mi anava molt malament. Ho veia tothom, ja dic, tret de mi mateix. Jo em veia reflectit al mirall, quan amb un gran esforç em decidia a rentar-me i afaitar-me, i em trobava com sempre. No era conscient dels meus canvis d’humor sobtats i inexplicables, de les meves bromes desagradables, de com aixecava la veu només per proferir qualsevol bajanada. No era ni tan sols conscient de les mentides que explicava als altres, perquè tampoc recordava les que m’explicava a mi mateix. Eren tantes, i sovint tan absurdes i fins i tot contradictòries entre elles, que se’m feia impossible lligar-les amb un mínim de coherència. La mentida, l’excusa de pèssim pagador, la desvergonyida falta de respecte, la trampa estúpidament calculada, el ploricó bavós, l’enrabiada infantil i el xantatge emocional són les eines predilectes de l’alcohòlic, i les utilitza de forma tan abusiva que es converteixen en la seva forma de vida. L’alcoholisme no tan sols transmuta l’aparença física de l’individu, sinó que també perverteix la seva conducta i en fa emergir no ja el pitjor, sinó allò que ningú, començant per ell mateix, podia imaginar que dugués a dins. Jo no vaig ser cap excepció a aquesta pauta, i és per això que dono fe que no és cap exageració qualificar d’infern la vida d’un alcohòlic i la d’aquells que l’envolten, molt en particular la d’aquells que malauradament -així se senten, i és ben lògic- l’estimen.

El motiu que explica tanta mentida és la por. Com que la seva voluntat ha estat abolida, l’alcohòlic és una persona essencialment acovardida i poruga, i la primera de les seves pors no és altra que la de ser assenyalat, i de reconèixer-se, com un alcohòlic. En això hi té a veure, òbviament, el fet que l’alcoholisme és, també, una malaltia estigmatitzada. L’alcohol és socialment present gairebé a tot arreu, i en aparença qui més qui menys tothom sap tractar-hi sense perdre el control. La imatge d’un alcohòlic dins l’imaginari col·lectiu és la d’un marginat, ajagut damunt un banc o dins un caixer automàtic, aferrat a un cartró de vi dolent. No tenim en compte que aquella persona no hi va néixer, ni damunt el banc ni dins el caixer, ni per descomptat abraçada al cartró de vinot, i que allò que ens en separa és molt més fràgil i incert del que ens pensem.

A banda de ser una malaltia per se, l’alcoholisme és causa directa de moltes altres malalties, tant físiques com mentals, totes freqüents i terribles. La més coneguda i associada al consum desordenat d’alcohol és la cirrosi, però la llista inclou ictus, infarts i patologies cardiovasculars i gastrointestinals severes, càncer, diabetis, distròfies, gangrena (amb les consegüents amputacions) o demència. L’alcohol va al sistema nerviós central, i des d’allà ataca qualsevol punt del cos, sobretot el que per qualsevol motiu és més dèbil. En el meu cas, sempre he tingut els ulls especialment sensibles.

Els ulls. Vaig desenvolupar una neuritis òptica, i això vol dir un assecament progressiu (però molt ràpid) del nervi òptic: una pèrdua creixent de visió que en la seva darrera fase desemboca en una ceguesa irreversible. Vaig arribar a comptar només amb el trenta per cent de visió, i, en les nits de turment que això em produïa, em confessava a mi mateix que l’alcohol era el causant d’aquell desastre, però ni tan sols així em vaig aturar de beure. Al contrari, bevia cada vegada més, sense fer cas de les cames tumefactes o tremoloses, segons com m’aixequés, de la permanent nebulosa del cervell, de les mans incontrolades fins que no prenia la primera copa del dia. No podia llegir diaris ni llibres perquè no en distingia les lletres, ni conduir, ni reconèixer la fesomia de les persones més que a distàncies curtes. Escrivia amb grans penes i treballs amb el nas enganxat a la pantalla de l’ordinador i amb un cos de lletra exageradament gran, i els colors es desdibuixaven i es confonien. El món, la realitat, eren cada dia, en cada instant, més lluny de mi. Més ben dit, era jo qui me n’allunyava, perquè m’apagava. No crec que em faltés gaire per morir, o per sumir-me en una existència invàlida que, al meu parer, hauria estat encara pitjor que la mort pròpiament dita.

Molts alcohòlics rehabilitats o en rehabilitació en diuen el clic. És aquell instant de lucidesa, d’estranya, desesperada i beneïda lucidesa, en què per fi ho dius. T’ho dius a tu mateix: sí, sóc alcohòlic. Sóc alcohòlic i necessito ajuda. A mi el clic em va sorprendre una nit de primavera dins la cuina de casa, on solia refugiar-me, com un escarabat de mida humana, a beure. Em vaig acabar la copa i me’n vaig anar al llit, dubtant si l’endemà el clic encara persistiria.

Després del clic

Vaig ingressar al centre de desintoxicació de la Unitat per a Persones amb Problemes Relacionats amb l’Alcohol ( UPRA) el passat 22 de juny, vigília de Sant Joan. La UPRA de Balears, com, pel que em consta, els centres de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD) de Catalunya, són excel·lents i formen part del sistema de sanitat pública. Ho vull subratllar contra la idea, molt estesa, que l’alcoholisme només es tracta en clíniques privades de preus prohibitius, i vull aprofitar l’avinentesa per expressar el meu agraïment al doctor Rafael Blanes, la psicòloga Isabel Forteza i el petit però magnífic grup de professionals sanitaris que varen ser responsables de la meva desintoxicació.

Els primers dies la reacció del meu cos al còctel de fàrmacs que havia de prendre per suportar la síndrome d’abstinència es va concentrar en les cames, que no m’aguantaven, fins al punt que m’havia de desplaçar amb l’ajut d’uns caminadors. L’impacte de veure’m dins un centre per a alcohòlics, en pijama, arrossegant els peus sostingut per uns caminadors, no se m’esborrarà per anys que visqui, i recordo que contrastava fortament amb la llunyana alegria dels coets i els petards que ressonaven dins el cel de la revetlla de Sant Joan, la primera nit del meu ingrés.

Si no vaig errat, la durada d’un ingrés per desintoxicació alcohòlica no excedeix un mes. El meu va durar quinze dies exactes, de manera que el 6 de juliol vaig sortir de les instal·lacions de l’UPRA, sota el que se’n sol dir un dia d’estiu radiant. Em sentia, i m’hi sento encara avui, net, fort i lliure, per primera vegada en molt de temps. Una altra vegada unes paraules desgastades pel tòpic recobraven sentit damunt meu, però en aquesta ocasió les paraules eren tornar a néixer.

Tanmateix, la desintoxicació no deixa de ser tan sols una altra primera passa. A continuació comença el treball de debò, que no tan sols consisteix a viure sense beure alcohol, sinó també, i sobretot, en un esforç humil, però sostingut i irrenunciable, d’aprenentatge vital, l’abast i la profunditat del qual començo ara com ara únicament a entreveure. Superada la síndrome d’abstinència, s’obre la fase de la deshabituació o rehabilitació, que vaig començar al cap de pocs dies, inscrivint-me a l’associació Las Ovejas de Mica, de Palma, una organització sense ànim de lucre per al tractament de l’alcoholisme. Un altre cop vull donar les gràcies, en aquest cas a Mica Cañellas, el meu terapeuta, i a les companyes i companys de l’associació, amb qui compartesc el dia a dia del meu programa de rehabilitació.

Un programa de rehabilitació complet requereix un període de dos anys, tot i que de bell nou, transcorreguts aquests dos anys, no som més que al començament del camí: el compromís adquirit és de per vida, i, per bé que un es trobi, cal absolutament no abaixar la guàrdia ni un instant. L’alcohòlic ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser. Per això la condició d’alcohòlic s’ha de conjugar en present d’indicatiu: no existeix l’exalcohòlic, perquè l’alcohòlic, ara com ara, no es cura. Es rehabilita, i ja és molt.

Una altra vida

Aquestes són les regles bàsiques del joc, i el joc està ple de trampes que cal preveure i vigilar constantment. És necessari no deixar-se dur per l’eufòria de la recuperació, tant com no caure abatut per les glopades de remordiment, culpabilitat i vergonya que l’alcohòlic s’ha d’empassar cada vegada que una llacuna s’esbandeix de la memòria i el planta davant d’algun record penós, que l’obliga a tornar-se a veure com l’individu indecent i devastat que va arribar a ser. A canvi, l’alcoholisme ofereix una recuperació veloç i certament agraïda. Al cap de pocs dies de rebre l’alta de la desintoxicació, vaig comprovar que havia passat del trenta al vuitanta per cent de visió, i ara ja torno a disposar del cent per cent: en casos així, és inevitable que la paraula miracle et vingui al cap. A més, el meu aspecte físic havia millorat visiblement, com el meu humor, la capacitat d’expressar-me, la mirada, el llenguatge corporal. Havia recuperat també la claredat i l’agilitat mental, així com la gana i el gust dels aliments, i al cap de pocs mesos els meus òrgans vitals (el fetge inflamat, les transaminases i els triglicèrids disparats, la tensió alta) s’havien normalitzat. Però insistesc que només em trobo al començament del camí.

Quan llegiu aquestes línies farà gairebé sis mesos que no prenc alcohol. Mig any pot semblar poc temps, i ho és, però també és cert que si un alcohòlic ha pogut estar mig any sense beure, també pot estar-hi la resta dels seus dies. Com també pot recaure, és clar. La Recaiguda, en majúscula, és l’espasa de Dàmocles que penja damunt el cap de l’alcohòlic, i en aquest punt tot depèn d’un mateix, de la pròpia determinació, voluntat i fermesa. Si em pregunteu com estic, us diré que il·lusionat, amb la guàrdia alta i confús encara per una experiència tan extrema que ha transformat la meva vida, ignoro encara fins a quin punt.

Tinc molt poques certeses. Sé que, com el poeta, vaig passar una temporada a l’infern, una llarga temporada al meu infern personal, i que (i això és el pitjor) hi vaig arrossegar les persones que estimo. Sé del cert que no hi vull tornar mai més. Sé que el dolor que m’he infligit a mi mateix i als altres només es pot vèncer amb amor, la mateixa mena d’amor que se’m va donar i que em va salvar del meu enfonsament. Sé que demà començarà un altre dia, i que des del fons del meu cor dono una vegada més les gràcies per sentir la necessitat i el goig de voler-lo viure.

Sebastià Alzamora

18/12/2016

Ara.cat

La marihuana bloqueja la producció de records al cervell

El consum d’aquesta droga disminueix la capacitat energètica de les neurones que generen la memòria 

Prop de dos-cents milions de persones a tot el món (gairebé el 5% de persones entre 15 i 65 anys) consumeixen marihuana. En molts països està prohibida, mentre que en d’altres les normes són més permissives. Per això es compara sovint amb altres drogues legals, com el tabac i l’alcohol. Com aquestes drogues, la marihuana també té efectes secundaris negatius, que s’afegeixen a la satisfacció que pot crear als seus usuaris. Un d’ells és que interfereix de forma important en la memòria. Un estudi publicat a la revista Nature, dirigit per Giovanni Marsicano, de la Universitat de Bordeus, presenta per primera vegada dades que explicarien per què passa això: els principis actius de la marihuana bloquegen l’energia necessària per produir els records. 

Els cannabinoides són substàncies químiques que actuen sobre uns tipus de neurones que tenen uns receptors específics que els reconeixen. Com a conseqüència, controlen els nivells d’una altra mena de substàncies químiques, anomenades neurotransmissors, responsables d’enviar senyals per tot el sistema nerviós. Els efectes d’aquesta regulació són molt diversos i van des de reduir el dolor a abaixar la temperatura del cos o alentir-ne l’activitat. Els primers cannabinoides es van trobar en plantes però amb el temps es va descobrir que el cos humà també en fabrica habitualment, i que aquestes substàncies participen en el funcionament normal de l’organisme.

El cannabinoide més conegut és el delta 9 tetrahidrocannabinol (o THC), que és el principal responsable dels efectes psicotròpics del cànnabis (o marihuana). El THC fa que el consum de cànnabis, en qualsevol de les seves varietats (des de la resina -el haixix- fins a la fulla de la planta o l’oli), produeixi una sèrie de reaccions immediates en l’organisme, com l’envermelliment dels ulls, la relaxació muscular, la sequedat de la boca o un augment de la gana, a part de la sensació d’eufòria i benestar que sol motivar-ne el consum.

Efectes secundaris

Però l’ús perllongat del cànnabis pot causar també diferents formes d’amnèsia, tot i que, fins ara, se’n desconeixien les causes. Marsicano i els seus col·laboradors, entre els quals hi ha científics d’universitats de Madrid i del País Basc, es van proposar estudiar aquesta relació entre els cannabinoides i els problemes per formar records. Amb aquesta finalitat, van generar ratolins amb insensibilitat als cannabinoides a les neurones que es troben a l’hipocamp, una estructura del cervell que se sap que està relacionada amb la memòria. Com era d’esperar, quan es donaven a aquests ratolins dosis de cannabinoides que solen produir amnèsia, no presentaven cap problema en els tests de memòria que se’ls aplicaven.

Analitzant l’efecte sobre el cervell amb més profunditat, es van adonar que els cannabinoides actuaven sobre les mitocòndries, unes estructures presents en totes les cèl·lules que serveixen per generar energia. Així doncs, la conclusió és que els efectes negatius de la marihuana sobre la memòria vindrien determinats per una disminució en la capacitat energètica de les neurones que hi ha a les zones encarregades dels records, cosa que portaria a una reducció en la capacitat d’establir connexions entre elles. Curiosament, abans ja s’havia vist que els problemes en el funcionament de les mitocòndries de les neurones s’associen a malalties neurodegeneratives i a la pèrdua de funcions cerebrals que apareix en l’envelliment.

D’aquest estudi també es desprèn que els processos relacionats amb la formació de records depenen molt del balanç energètic puntual de les cèl·lules implicades, una relació que no s’havia descrit anteriorment. Aquest coneixement podria contribuir a dissenyar tractaments que, en el futur, alteressin el metabolisme de les neurones per modificar la memòria. De fet, estudis previs del mateix Marsicano ja havien associat els cannabinoides amb l’eliminació de records dolorosos, un efecte que, si es pogués controlar, seria de gran utilitat a l’hora de tractar les conseqüències a llarg termini de l’estrès sever. Saber quins receptors participen en aquests processos també podria permetre buscar maneres d’evitar els efectes indesitjables dels cannabinoides per així potenciar-ne els usos terapèutics.

S. Macip és metge i investigador a la Universitat de Leicester

Els cannabinoides i el càncer

A internet hi ha tota una cultura creada al voltant dels possibles usos medicinals del cànnabis, entre els quals hi ha els seus efectes anticàncer. Com en molts altres casos de substàncies d’origen vegetal fàcils d’obtenir, s’ha dit que a les farmacèutiques no els interessa que se sàpiga que el THC és tòxic per a les cèl·lules canceroses. El cert és que ningú amaga aquestes dades, que són de domini públic des de fa temps i que han servit de base per a molts estudis clínics per comprovar la seva eficàcia com a tractament. Però els resultats han sigut decebedors. Malgrat que en condicions de laboratori els cannabinoides poden destruir cèl·lules malignes, el seu impacte en el pronòstic dels malalts és mínim. En canvi, es creu que fumar cànnabis podria augmentar el risc de patir certs tipus de càncer, entre els quals el de pulmó.

Salvador Macip

16/12/2016

Ara.cat

"Curar la sida no és impossible: és qüestió de temps i diners"

Bonaventura Clotet, director del laboratori Irsi/Caixa del servei del VIH a l'hospital de can Ruti amb el seu equip científic participen en les investigacions internacionals que busquen una vacuna terapèutica, per a infectats pel VIH

El doctor Bonaventura Clotet (Barcelona, 1953), una de les veus més autoritzades del món en la infecció del VIH, veu plausible el final de l'epidèmia de sida, un objectiu d'abast tan complex com ho és el virus multifacètic que causa la infecció. La hipòtesi de curació, no immediata i necessitada d'un finançament descomunal, arriba en un moment en què els ciutadans dels països d'on sorgeixen els diners que sostenen la seva investigació -filantrops, fundacions bancàries i governs dels EUA i Europa- miren cap a un altre costat, erròniament convençuts que el VIH és una cosa així com la diabetis, una malaltia seriosa però controlable. Una actitud que no motiva els potencials donants. "Ha sigut un error maquillar la sida", afirma Clotet, que dirigeix el laboratori d'investigació IrsiCaixa i la Fundació Lluita contra la Sida, tots dos ubicats a l'Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti), de Badalona.

De les línies d'investigació sobre la sida que se segueixen al món (trobar una vacuna preventiva o terapèutica o actualitzar indefinidament els fàrmacs que cronifiquen però no curen, entre altres), en quines intervenen vostès?

En totes les que ha marcat el National Institute of Health (NIH), dels EUA, [institució que traça les pautes de la investigació científica mundial]. El NIH ha fixat les 10 prioritats d'inversió per poder acabar amb la sida. Participem en totes, i també desenvolupem les nostres pròpies iniciatives.

Quines són aquestes prioritats? 

Una és la línia preventiva, que implica obtenir una vacuna per a la població no infectada, cosa que acabaria amb la transmissió del VIH.

Una altra és propiciar la teràpia preexposició, per als col·lectius que s'infecten perquè no adopten mesures per evitar-ho, i una tercera és oferir fàrmacs a tots els malalts, 37 milions de persones al món en aquests moments.

Alguna altra línia?

La fonamental: l'estratègia que busca acabar amb la sida per mitjà d'una vacuna terapèutica, per als ja infectats, que s'haurà de complementar amb anticossos neutralitzants i immunoglobulines modificades. Tot això està en fase d'investigació i avança en paral·lel a la línia que busca desenvolupar fàrmacs denominats LRA (agents que reactiven la latència), que acabarien amb els reservoris on s'amaga el VIH, adormit, inaccessible als fàrmacs.

Una vacuna amb fàrmacs complementaris?

Això mateix. Si volem acabar amb la sida al món, i això és molt important per tot el que representa -segueix havent-hi més d'un milió de morts anuals i dos milions de nous infectats a l'any-, necessitem una vacuna. De fet, Bill Gates, un dels principals finançadors de la lluita antisida, ha marcat l'any 2030 com a límit perquè disposem tant d'una vacuna terapèutica com d'una de preventiva. Totes dues.

Hi posa els diners?

Hi posa molts diners, sí. El dia que Gates va fer 60 anys va marcar l'estratègia d'acabar amb la sida al món com una de les seves quatre prioritats. Les altres tres són desenvolupar les energies renovables, aconseguir que l'educació sigui accessible a tot el món i traçar plans per prevenir l'aparició de noves epidèmies. Va ser molt important que Gates prioritzés l'obtenció de les vacunes contra la sida.

És realista perseguir una vacuna preventiva?

És la línia d'investigació que està en fase més incipient. Es dirigiria a la població sana. Està més avançat el desenvolupament d'anticossos neutralitzants i el d'immunoglobulines modificades, que reforçarà la vacuna terapèutica. Les immunoglobulines les desenvolupem aquí, a IrsiCaixa, en una 'spin-off' [empresa unida a un objectiu en investigació] juntament amb la companyia Grifols. És un disseny de nanotecnologia que permetrà portar els fàrmacs als reservoris del VIH, i ho farà coincidir amb la vacuna terapèutica. Aquesta vacuna es compon d'un immunogen fet amb totes les variants en què va mutant el VIH.

És a dir, coneixen el camí.

Sí. Tenim les estratègies per acabar amb la sida. I totes es persegueixen a l'uníson, perquè són imprescindibles i es complementen. Però cada pas són milions d'euros i uns terminis d'experimentació clínica inevitables. No podem parlar de dates. La curació de la sida és una qüestió de temps i diners. No un impossible.

Veuen possible arribar als nuclis on s'amaga el VIH.

Sí. Per arribar als reservoris del virus -que reinicien la infecció si es deixa la medicació-, el més important és saber on són. Diversos grups d'investigació, entre ells el nostre, hem detectat un subtipus de cèl·lules CD4 [els limfòcits que són envaïts i eliminats pel VIH] que, considerem, són aquests reservoris. Altres grups sostenen que es troben en cèl·lules macròfagues, o en altres llocs.

No són en amagatalls de cèl·lules inaccessibles.

No. No estan amagades, són cèl·lules que es barregen amb la resta. El problema és que les cèl·lules que actuen com a reservoris són aparentment normals. El sistema immunitari no les pot destruir perquè les veu idèntiques a la resta. Hem de reactivar el VIH que dorm al seu interior -amb els fàrmacs LRA que citava-, perquè les membranes d'aquestes CD4 comencin a llançar proteïnes virals: d'aquesta manera, seran descobertes i eliminades.

Prèviament, l'infectat haurà pres fàrmacs antiretrovirals?

Sí. Tot això ha de passar amb una càrrega viral indetectable en la sang, cosa que s'aconsegueix amb aquesta medicació. En el moment en què apliquem la vacuna terapèutica, els antiretrovirals es deixen de prendre. Aquesta serà la prova del nou: si fas un stop de medicació i el VIH no torna a sortir, ja està. Si surt i reinicia la cosa, la vacuna no haurà servit de res. Per això és important complementar amb els anticossos i les immunoglobulines.

Les cèl·lules CD4 infectades pel VIH són fàcils d'identificar?

Els fàrmacs ho fan. El VIH, que és RNA [àcid ribonucleic] veu una CD4 i l'envaeix. Es converteix en el seu ADN [codi genètic] i arriba al nucli d'aquesta cèl·lula. S'hi adhereix i surt a l'exterior. Busca altres CD4 i repeteix l'operació. Milions de vegades cada hora.

En aquest punt tot es complica.

A mesura que passen les setmanes sense rebre tractament -només un 5% dels infectats són conscients de l'inici del contagi-, el VIH va produint diferents línies virals mutades: si n'ataques una de sola, no arregles res. El VIH mata totes les CD4 i aquesta persona queda sense immunitat. Pateix tumors, infeccions greus, i mor. Qui pren fàrmacs frena el procés, però li queden els reservoris. No pot deixar la medicació.

Com sorgeix un reservori?

Quan encara no s'ha iniciat el tractament, un dels VIH que entra en una CD4 s'adhereix al seu nucli i es queda allà, en repòs. No es replica ni infecta, però hi està enganxat. Davant qualsevol eventualitat d'aquesta persona [una grip, per exemple], aquesta cèl·lula immunològica s'activa, i amb ella el VIH que conté. El virus reinicia la infecció.

Quantes cèl·lules componen aquests reservoris?

Poquíssimes. Menys de l'1% del total de les CD4 del cos. El procés seria: tens un infectat, comença tractament antiretroviral i vuit setmanes després el VIH està indetectable. Al cap de pocs mesos, li donem la vacuna terapèutica i deixa de prendre els altres fàrmacs. Com a reforç, li donem les immunoglobulines.

I?

Si és una bona vacuna terapèutica, aquesta ensenyarà a les cèl·lules CD8 [part del sistema immunitari no envaït pel VIH] a identificar i activar el virus latent: ho farà sortir de les CD4. En aquest moment, els anticossos s'enganxaran al VIH i el suprimiran. Punt final. Això és el que hem d'aconseguir per acabar amb la sida.

Àngels Gallardo

13/12/2016

El Periódico

Ictus: els segons compten

El temps és clau, perquè la falta de reg mata uns dos milions de neurones cada minut

Vigilar la hipertensió i les arítmies, menjar bé i fer exercici, factors clau de protecció

clicar damunt l'imatge per fer-la més gran

Embòlia cerebral, trombosi cerebral, feridura, vessament cerebral, apoplexia... Fa temps que, almenys en l'àmbit mèdic, ja no es parla d'aquestes malalties. Vint o trenta anys enrere una persona tenia una embòlia o moria per una feridura. Ara es diu que ha tingut un ictus. Però en realitat els neuròlegs estan parlant del mateix. Ictus és una paraula que ve del llatí. Vol dir cop, perquè la manifestació és sobtada, violenta... Les causes són nombroses i complexes, però el resultat continua sent idèntic: la mort cel·lular per falta de reg sanguini a una velocitat de vertigen: dos milions de neurones per minut. Un 80% dels ictus són isquèmics, provocats per l'obstrucció d'una artèria dins del cervell o abans d'arribar-hi. El 20% restant són els ictus hemorràgics, que afecten gent més jove i estan ocasionats per desperfectes a les parets de les artèries.

És precisament aquesta destrucció accelerada de neurones, segons insisteix el responsable del pla director de l'Ictus, Miquel Gallofré, el que fa imprescindible una actuació urgent per reduir les seqüeles posteriors. Per això, Sònia Abilleira, neuròloga del pla director de l'Ictus, insisteix que “val la pena donar eines perquè algú pugui detectar quan té davant un ictus perquè així es pot escurçar el tractament”. El consell és clar: en cas de sospita, despenjar el telèfon i trucar al 112. “Millor no tenir la temptació de portar el malalt a l'hospital, perquè no tots els hospitals estan capacitats per tractar aquests pacients i en el cas de l'ictus hi ha teràpies eficaces però depenen del temps que es trigui a aplicar-les”, explica Abilleira. El tractament trombolític intravenós, l'únic que existeix des del 2002 a Europa, té una finestra terapèutica per ser efectiu de quatre hores i mitja. Després ja és tard.

Actualment a Catalunya hi ha catorze hospitals de referència que disposen d'unitats específiques per poder tractar l'ictus amb els últims tractaments trombolítics –només cinc, però, poden tractar els subtipus més greus practicant una trombectomia– i dotze més que disposen del que s'anomena teleictus, que “permet aplicar les noves tecnologies per tractar el pacient agut”.

Amb pocs recursos públics per fer recerca –la gran demanda dels neuròlegs que es dediquen al tractament de l'ictus–, els esforços s'estan fent ara en campanyes de prevenció i en la millora de l'atenció aguda. Abilleira assegura que amb una bona prevenció el risc vascular es pot modificar en el 90% dels casos. “No podem fer res en factors com l'edat, la genètica o fins i tot el sexe –l'ictus és la primera causa de mort en les dones i la tercera en els homes–, però sí que podem incidir en altres desencadenants clau.”

Hipertensió, diabetis, sedentarisme, obesitat, colesterol, dieta incorrecta, tabac, excés d'alcohol... Tots ells són factors de risc que es poden modificar, alguns només amb un canvi d'hàbits, i que poden incidir en la formació d'un tap en una artèria. L'altre gran paquet són els coàguls que es formen al cor a causa d'un trastorn en el ritme del batec, el que s'anomena una arítmia. Aquests representen un 5% dels ictus.

Els consells bàsics, resumeix Abilleira, serien “no fumar, caminar trenta minuts diaris i seguir una dieta mediterrània”. I, en població de risc, “controlar la pressió arterial i els trastorns del ritme cardíac”. Pel que fa al ritme cardíac, els experts insisteixen que hi ha un 11% de persones més grans de 60 anys que tenen un trastorn i que el 22% no ho saben. Salut ha impulsat una campanya per detectar aquests casos, que es poden tractar amb anticoagulants per reduir considerablement el risc.

A Catalunya cada any ingressen més de 13.000 persones per un ictus. Un 45% de les persones que sobreviuen tindran una discapacitat entre moderada i lleu al llarg de la vida. De fet, l'ictus és actualment la primera causa mèdica de discapacitat.

En aquest sentit, Abilleira destaca la importància de la rehabilitació. “La capacitat del cervell de definir nous circuits neuronals per suplir les capacitats perdudes té un temps, i la màxima millora es dóna entre tres i sis mesos”, assegura.

El tractament de rehabilitació ha de començar immediatament a l'hospital d'aguts i continuar després. Abilleira, però, no vol donar falses esperances a les persones afectades. “La rehabilitació millora la discapacitat, però no la fa desaparèixer. El que s'intenta és que el pacient tingui la màxima autonomia.” Abilleira insisteix que “els tractaments i els objectius s'han de fer individualitzadament”.

LA XIFRA

1.300

persones

menors de 55 anys ingressen en un centre hospitalari cada any a Catalunya per haver tingut un ictus

Chamorro: “S'ha de deixar d'associar a una malaltia d'avis”

De les 13.000 persones que cada any ingressen per un ictus, un 10% tenen menys de 55 anys. Això vol dir 1.300 persones cada any, una xifra molt alta. Davant aquesta realitat, el cap de la unitat funcional d'ictus de l'hospital Clínic, Àngel Chamorro, insisteix a dir que l'ictus “s'ha de deixar d'associar a una malaltia d'avis”. Tot i que hi ha estudis que apunten a un increment de casos en els últims anys de gent jove, la prestigiosa revista Neuroepidemiology va publicar l'any passat un informe que arribava a la conclusió que entre els 20 i els 65 anys hi ha hagut un decrement del 20% als països desenvolupats i en canvi un increment del 37% en els països en desenvolupament. El responsable del pla director d'ictus, Miquel Gallofré, assegura que no hi ha constància que hi hagi més casos. “El que passa és que el pic és molt alt i ara es coneix més aquesta prevalença”, assegura. Entre els factors que poden incidir en l'increment de casos en països en desenvolupament, Àngel Chamorro apunta des dels canvis en els hàbits alimentaris fins a la contaminació ambiental. Els ictus també afecten els nens. La incidència és baixa però actualment hi ha 900 nens a Catalunya amb discapacitat a causa d'un ictus. A més, hi ha prop de 4.000 ictus transitoris cada any, que reverteixen sense que el malalt rebi cap mena de tractament.

Virtudes Pérez

14/12/2016

El Punt Avui

“L’autoengany ens impedeix de ser feliços”

Ma Jesús Álava, experta en direcció de recursos humans i en psicologia pedagògica

Foto: Kim Manresa

Vaig néixer a casa un 24 de desembre (1954). Madrilenya. Soltera i sense fills. Professora de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Em dedico a la psicologia d’empresa, clínica i educativa. Els polítics encapçalen l’escala de la mentida, el problema és que les seves mentides no tenen conseqüències.

Mentim per la gola?

Sí, i a Espanya cada vegada més perquè la mentida no està penalitzada. Arriba un moment que la gent es planteja: “En aquesta societat els que menteixen tenen avantatge”.

La veritat no es valora?

No, i som molt ingenus a l’hora de detectar la mentida. Els mentiders saben escollir les persones que poden manipular, i això és cada vegada un fet més comú.

Segons les estadístiques, mentim diàriament.

Sí, i la pitjor de les mentides és l’autoengany, perquè ens impedeix de ser feliços.

Expliqui’m això.

Per tolerar les seves insatisfaccions, les seves frustracions, la seva incapacitat per estar bé en la vida, hi ha persones que responsabilitzen els altres i les circumstàncies de tots els seus mals. I sabem que les circumstàncies tan sols tenen un pes d’un deu per cent en la nostra felicitat.

Això és molt poc.

Tinc més de trenta anys d’experiència i he vist un canvi enorme: malauradament la gent jove és més infeliç i més manipulable ara que fa vint anys, i les persones porten més vides en paral·lel. Ens autoenganyem amb molta facilitat, sovint per tolerar-nos a nosaltres mateixos. I ­això és una tragèdia.

No ens agrada la nostra realitat.

Solem tenir una imatge edulcorada de nosaltres mateixos. Però si ens coneixem, si intentem ser autèntics i assumir les nostres limi­tacions, ens abocarem a intentar superar-les. L’altra opció és la fugida permanent.

Mentim per inseguretat.

Per aconseguir una mica de beneplàcit dels ­altres. En la nostra societat les persones cada vegada se senten més insegures i fràgils, i això fa que menteixin més i es justifiquin. I no se senten malament, perquè aconsegueixen un retorn immediat: vull caure bé i ho aconse­gueixo.

Això és molt infantil.

Som una societat molt infantil. Els nens, quan menteixen, pensen que l’adult no se n’adonarà, després demanen perdó i com que no té conseqüències continuen mentint. Molts adults actuen com nens, pensen que els altres no se n’adonaran.

I encerten?

El 50% de les vegades. Però una persona per ser feliç s’ha de sentir bé amb si mateixa, i un no se sent bé si sap que és un frau.

Una vida sense ètica és una vida perduda, diu vostè.

La mentida és causant de gran part del nostre patiment, i, tot i això, la majoria no són cons­cients de fins a quin punt l’engany i la manipulació estan presents en les seves vides.

Per què la mentida s’ha convertit en hàbit?

Quan ens posen en un medi molt competitiu, baixa el llindar de l’ètica. Segons un estudi britànic, un 84% menteix en una entrevista de selecció de personal. Esgrimeixen que gairebé tothom menteix i que el que diu la veritat està en inferioritat de condicions.

No els falta raó.

Vivim en un món en el qual es premia el mentider i es castiga la ingenuïtat i la generositat. Moltes de les depressions d’avui dia vénen d’aquí.

I això com es talla?

Si les mentides no tenen conseqüències directes, això anirà a més, però no és fàcil reconduir-ho: hi ha persones que detecten la mentida però no són capaces de manifestar-ho perquè el que menteix amb freqüència desqualifica el que l’ha descobert agredint-lo verbalment.

La gent que menteix sol mantenir o justificar la seva mentida.

El narcisista menteix moltíssim perquè se sent per sobre dels altres. I tenim grans líders al nostre país molt narcisistes.

...

Els estudis americans posen de manifest que almenys el 33% del que diuen els polítics en una campanya electoral són mentides.

Són un col·lectiu.

L’increment de la mentida s’està produint en totes les àrees. La tríada fosca: el narcisista, el maquiavèl·lic i el psicòpata (que gaudeix mentint) són molt més freqüents del que pensem.

Hi ha qui menteix per fer pena.

Així aconsegueixen que la gent que hi ha al voltant s’ hi aboqui. És una cosa freqüent en les relacions de parella, entre pares i fills, i a la feina.

És curiosa la dada que els introvertits menteixin més que els extravertits.

Solen ser més insegurs i volen caure bé, de la mateixa manera que els tímids somriuen més per no mostrar les seves emocions. Una altra dada curiosa és que les dones detectem millor la mentida que els homes. Segons un estudi, per cada 18 infidelitats que detecten les dones els homes només en detecten una.

I a què es deu?

Els homes solen ser més tolerants amb la mentida. Nosaltres tenim una sensibilitat més gran en el pla afectiu, i una aversió més gran a la mentida, però solem ser extremadament indulgents amb les mentides dels nostres fills.

Aquesta indulgència els fa mal?

En la nostra societat els joves són els menys ­feliços perquè estan menys preparats per a la vida, els hem anat retirant les pedres del camí i no tenen cap resistència a la frustració. Cal donar-los recursos perquè es coneguin i sàpiguen quines persones volen ser.

El mal de la mentida

Fa més de 30 anys que treballa en les àrees de psicologia clínica, educativa i d’empresa, i ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat al CSIC. En el camp del coaching executiu ha posat en marxa el projecte La felicitat productiva, que està tenint molt èxit en nombroses empreses. Va ser elegida una de les Top 100 Dones Líders a Espanya i té una fundació per ajudar les persones amb menys recursos en assessorament psicològic. És autora de llibres de gran tirada com ara La inutilidad del sufri­miento. Acaba de publicar La verdad de la mentira La Esfera de los Libros), en què ofereix claus per descobrir el mal emocional que provoquen les mentides pròpies i alienes, interessants estudis i material per reflexionar.

Ima Sanchís

10/12/2016

La Vanguardia

“Els meus fills tenen dues mares”

Sílvia Cadanet parla de la seva experiència com a mare i del fet que encara es consideri inhabitual que dues persones del mateix sexe tinguin fills.

Sosté que una de les coses que més la sobten és que molta gent ho veu bé sempre que passi a casa d'altres.

Sílvia Cadanet, tècnica en educació infantil i pallassa, fotografiada a Girona. Foto: DIEGO ORLANDO MACHIMBARRENA.

Em considero una persona conformista, impacient i alegre, i per mi l'amor és confiança i estimació, ser capaç de donar sense esperar rebre, i rebre sense sentir que has de donar a canvi. Hi ha diferents tipus d'amors: d'amics, de familiars, de la parella i dels fills. La societat ha estat inculcant que es necessita la figura paterna perquè una família sigui feliç, però ara sembla que la cosa està canviant. Benauradament.

La meva parella i jo tenim dos fills, ella no en volia tenir però jo la vaig convèncer. Vam anar a una clínica. Ella va tenir un fill biològic i després en vaig tenir un jo, quan ja tenia quaranta anys. Va ser un procés complicat, em va costar quedar-me embarassada per l'edat, jo que sempre havia dit que volia ser mare jove... Ara tenim uns fills preciosos i que a més de ser germans perquè viuen sota el mateix sostre, ho són també, com tots els altres, perquè les seves mares són parella. També vam poder aconseguir que ho fossin genèticament parlant, vam demanar que fos el mateix donant.

Tinc dos fills preciosos i m'agradaria tenir-ne més, però de moment ho tenim molt difícil, potser en un futur, una acollida... Per ser mare del fill de la meva parella –vull dir perquè tingués el meu cognom, perquè de mare ja en sóc, tingui o no tingui el cognom!– vam haver de fer papers! No ets ningú avui en dia si no fas papers! Ens vam haver de casar o simplement havia d'adoptar-lo. Considero que a la societat potser li falta una mica d'obertura de paràmetres. És a dir, que siguem mares de dos fills no és res de l'altre món, no? Vaja, avui en dia, sembla que no hauria de ser rar... però això comporta que en alguns cercles se'ns conegui. Uns nens amb dues mares és un motiu que surt del que és, no vull dir correcte o normal, podríem dir que habitual.

A la meva mare li agradava la idea que jo volgués ser mare, però tenir una parella del mateix sexe ja no li agradava gaire, va tardar més d'un any per acceptar la situació i un altre per normalitzar-la. Ara totes dues es porten molt bé, s'ho expliquen tot. Que la meva mare trigués una mica a adaptar-se, ho entenc, però malgrat l'edat i les seves creences, ho ha fet. El que més em sobta és que molta gent ho veu bé, però, però... si passa a casa d'altres. Crec que el que passa és que ho toleren però en realitat no ho accepten.

Els meus fills i els seus amics ho viuen amb una naturalitat que tomba d'esquena. És de grans, que ho espatllem tot. Evidentment que els amics dels meus fills pregunten, és normal que siguin curiosos, només faltaria! Ara, un cop ho saben, es queden tan amples! Quan eren més petits i els anàvem a buscar a l'escola, ens preguntaven: “Tu ets la seva mare?” “Sí.” “I ella?” “També.” “Ah, d'acord!” I seguien jugant com si res.

Què pot desitjar una mare per als seus fills? Jo desitjo que siguin bones persones, que siguin feliços i que puguin riure una estona cada dia. De fet, és el que desitja la meva mare per a mi.

Els homes i les dones som diferents, és obvi. Però hi ha moltes coses en què hauríem de ser tractats amb igualtat, com per exemple els salaris. A la nostra societat hi ha desigualtat.

Sóc filla, mare, educadora i pallassa. M'encanta fer riure a petits i grans, tinc espectacles per a diferents públics, inclòs un per a adults. Fent espectacles per a petits m'ho passo bé però amb els adults… m'ho passo molt bé. Quan actuo amb els nens puc veure que són sincers. Si els agrada l'espectacle es queden embadalits mirant, escoltant, participant...

Quan faig de pallassa em vesteixo diferent. Porto faldilles, talons i em maquillo. M'agrada aquesta indumentària, però en el meu dia a dia, com a tècnica en educació infantil en una escola, no em vesteixo mai d'aquesta manera. Per aquest motiu, gaudeixo podent ser una altra persona quan faig de pallassa, perquè tinc dos estils diferents sense deixar de ser la mateixa persona. En aquesta societat encara estem molt lligats a allò de què diran, i al políticament correcte. Hem de deixar que la gent visqui com vulgui! Nosaltres adorem els nostres fills i qui ens ha de venir a dir que no rebran l'educació adequada perquè tenen dues mares? Au va! Hi ha molt malalt!

En la nostra societat hi ha titelles, com en el teatre, que es deixen manipular pels altres, pel que diran, pels veïns, per la societat... Mireu, que tothom visqui com li plagui, que si és feliç segur que farà feliç els que l'envolten. Jo sóc feliç i tinc una família preciosa!

Clara Coll i Miquel Rodríguez

07/12/2016

El Punt Avui

Drets humans: la utopia trepitjada

La vulneració dels principis de la Declaració Universal del 1948 s’ha normalitzat també a Europa

Dos refugiats a Belgrad, la capital sèrbia, dijous. El dret d’asil, recollit en la Declaració dels Drets Humans, està en qüestió. / ANDREJ ISAKOVIC / AFP

Una majúscula crisi de refugiats n’és l’últim exemple. Els drets humans estan encara en qüestió diàriament a tots els racons del planeta. El mateix dret d’asil, recollit com un més entre els trenta articles de la Declaració Universal de Drets Humans aprovada avui fa 68 anys, és qüestionat per l’Europa fortalesa, la que tanca la porta als que fugen de la violència i la guerra. Una ombra recorre el que en el seu dia va ser un redactat valent i visionari, que per primer cop va comprometre tots els països del món a considerar iguals tots els éssers humans i garantir-ne els drets bàsics. I s’obre l’interrogant de si avui la declaració tindria el consens que va tenir aleshores.

ARTICLE 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres

La plena igualtat de gènere, recollida en el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans, continua sent una de les grans assignatures pendents. Segons el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona de l’ONU, les lleis i les polítiques dels estats continuen limitant la capacitat de les dones d’accedir a la terra, la propietat i la vivenda.

Almenys una de cada tres dones al món pateix violència de gènere, i també és desigual l’accés als drets a la salut sexual i reproductiva (els problemes en l’embaràs o el part són la primera causa de mort entre els 15 i els 19 anys als països en desenvolupament). En aquesta dècada, 50 milions de nenes de menys de 15 anys estan amenaçades de matrimoni forçat i 30 milions podrien patir mutilació genital. I el 25% de la població mundial viu en països on l’avortament està prohibit.

L’orientació sexual també és motiu de discriminació: en 76 països d’arreu del món l’homosexualitat està penalitzada, i en cinc la relació sexual consentida entre adults del mateix sexe encara es castiga amb la pena de mort.

ARTICLE 12. Ningú serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili i la seva correspondència.

L’exinformàtic de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) Edward Snowden va destapar el 2013 les obscures pràctiques de control sobre les comunicacions a internet que exercien grans potències mundials. Amb l’eclosió de la xarxa, la privacitat està cada cop més amenaçada. Les grans ONG que defensen els drets humans demanen que es perdoni Snowden, acusat pel govern dels EUA d’espionatge, pel seu paper “en la protecció dels nostres drets”.

En nom de la lluita contra el terrorisme -i l’estat d’emergència decretat en països com França i Turquia, en aquest cas després del cop d’estat del juliol- les llibertats civils es repleguen, tal com ja va passar amb la Patriot Act als EUA després de l’11-S i s’acaba de repetir al Regne Unit amb una llei que dóna amplis poders a la policia i les agències d’intel·ligència per interceptar comunicacions. “L’amenaça terrorista dóna als governs arreu del món carta blanca per incrementar la vigilància. La indústria està ansiosa per catalogar-nos, predir què farem i treure profit de les nostres dades”, alerta el centre Privacy International, especialitzat en la protecció del dret a la privacitat.

ARTICLE 14. En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil en altres països i a beneficiar-se’n.

El tancament de les fronteres europees al pas dels refugiats que fugen de les guerres i la persecució al Pròxim Orient és una de les pàgines negres de la història de la UE. El 2016 s’acabarà amb gairebé 5.000 morts comptabilitzats al Mediterrani, l’any més mortífer des que hi ha registres. Més de 60.000 refugiats estan atrapats a Grècia amb l’incompliment del sistema de quotes fixat per Brussel·les que legalitza la limitació d’un dret universal. També serà recordat per l’acord UE-Turquia, d’externalització de les fronteres, que sanciona l’expulsió de potencials demandants d’asil, amb el pretext de considerar Turquia un país segur, ignorant la deriva autoritària dels últims mesos. Des del cop fallit, el govern d’Erdogan impulsa un contracop que ha suposat una ofensiva sense precedents en democràcia contra el moviment kurd, la dissidència i els mitjans de comunicació. Malgrat tot, la UE manté l’acord amb Turquia pel qual finança a Ankara l’acollida de refugiats amb 6.000 milions d’euros i té formalment obertes les negociacions d’adhesió al club comunitari.

ARTICLES 19 i 21. Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i expressió. […] Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

El rànquing que elabora periòdicament el think tank nord-americà Freedom House apunta que les regressions pesen més que els avenços en la balança de les llibertats al món en els últims 10 anys. En 105 països s’ha detectat un descens en drets mentre que en 61 la situació ha millorat. Segons aquest centre d’anàlisi, especialment preocupants són els atacs que ha patit la llibertat d’expressió i l’estat de dret globalment.

Els tics autoritaris de governs elegits a les urnes han deixat de ser marginals. A Europa, i als Estats Units, el discurs xenòfob -que ataca directament articles fonamentals de la Declaració- impregna parts de l’esfera política. I guanya pes en Parlaments i, fins i tot, governs. Mentrestant, Human Rights Watch alerta que governs com el de la Xina rebutgen la universalitat dels drets humans -que consideren una “infiltració estrangera”- i acusa Rússia d’actuar amb mà de ferro contra la societat civil, els mitjans i internet en el marc de la persecució contra veus crítiques amb el Kremlin.

Adriana Ribas, Amnistia Internacional

"S'afebleixen les institucions que protegeixen els drets"

En quina situació estan els drets humans al món?

El que detectem és que s’estan afeblint de manera accelerada les institucions i els mecanismes que protegeixen el dret humanitari internacional. L’ONU o les seves agències, que han de protegir aquests drets humans, són objecte d’atac de molts governs del món, que redueixen les seves aportacions econòmiques o no hi aporten diners i forcen la seva paràlisi. Així, hi ha un menyspreu a aquests organismes, que queden marginalitzats.

On cal posar els focus ara?

En la crisi de refugiats en un sentit ampli, no només la de Síria. Són 20 milions de persones a tot el món i es troben amb la lamentable resposta dels països rics que posen barreres. I també veiem que els defensors dels drets humans cada cop estan més en risc: els que lluiten contra els drets a la terra, contra l’explotació de recursos… És el cas de l’activista hondurenya Berta Cáceres.

On som pel que fa al dret de les dones?

La protecció i la integritat de les dones és un dels drets humans més transcendentals que es violen. Les dades sobre violència de gènere no milloren, hi ha retrocessos en aquest camp. Les dones continuen patint violència i discriminació pel fet de ser dones. Com també s’ataca el dret a la reproducció amb controls i criminalitzacions.

Blanca Garcés, Cidob

"Primen els interessos de l'estat per sobre dels drets"

Sobre el paper, els refugiats tenen dret d’asil però no és el que estem veient a Europa.

El 2015, amb la mal anomenada crisi dels refugiats a Europa, s’ha posat en evidència el final del règim dels drets humans. Durant tota la segona meitat del segleXX havia sigut més un discurs que una pràctica, però era el discurs dominant.

I ara?

Ara ha deixat de ser un discurs legítim i ja no es considera vàlid: no només es tanquen fronteres i es rebutja els refugiats sinó que es diu obertament. Ja no es parla de l’obligació d’acollir. I això es deriva del mateix concepte de crisi : com si es tractés d’una cosa fora de control, una invasió que justifica l’excepció. I així arribem a imatges de policies i soldats disparant contra famílies, i de tanques cada cop més tecnificades. Això sobre el terreny, vestit amb el discurs que no els volem. Primen els interessos de l’estat per sobre dels drets i la seguretat humana, i prima la defensa d’uns “nosaltres” per sobre d’uns suposats “altres”.

I com afecta això a les societats d’arribada?

Les fronteres s’eleven per als de fora i per als de dins, i ens convertim en societats engabiades. I encara hi ha un altre impacte: la idea que els drets s’han de merèixer, que s’aplica també a tota la ciutadania d’aquí, amb un estat que perd múscul social amb les tendències neoliberals.

Jordi Armadans, FundiPau

"La Declaració del 1948 avui difícilment seria aprovada"

Quins aspectes us preocupen més en matèria de drets humans?

Estem assistint a retrocessos molt importants que fa només uns anys eren impensables. En l’àmbit del món democràtic vèiem consolidats drets polítics i cívics i ens centràvem en la defensa dels econòmics i socials, però ara els primers també estan amenaçats. Les polítiques antiterroristes dels estats europeus vulneren drets a la manifestació o la llibertat d’expressió, en nom de la seguretat.

I el món és més segur?

Al contrari. Si volem més seguretat el que cal és ampliar i protegir els drets humans, en lloc de limitar-los. A tot el planeta hi ha problemes, però ens preocupa que a Europa, fins i tot als països on imperava un altre discurs, s’entri en el cercle de retallada de llibertats, augment de la despesa militar i policial i defensa de les polítiques de seguretat a qualsevol preu.

I Trump?

Amb Trump als Estats Units aquesta tendència es consolida: probablement no farà tot el que ha dit, però, en l’àmbit del discurs, és greu que aquest virus infecciós de l’odi s’escampi des de la boca del president de la principal potència mundial. Si avui es discutís la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 en un marc de negociació internacional, difícilment seria aprovada.

Judith Sunderland, HRW

"Ens preocupa el creixent discurs anti drets humans"

Quina és la preocupació més gran en matèria de drets humans avui en dia?

Ens preocupa especialment el mal que puguin fer els discursos populistes que s’estan produint en alguns països d’Europa, el Regne Unit o els Estats Units. Veiem amb gran preocupació el creixent discurs anti drets humans, com l’antimigratori i l’augment de l’autoritarisme, i l’efecte que pugui tenir sobre la població, no només del mateix país, sinó també a nivell internacional.

Creu que aquests fets han significat un retrocés?

Hi ha molta preocupació per assegurar que aquest retrocés no existeix en la pràctica. Hem detectat un canvi pel que fa a la retòrica utilitzada i una forta tendència a mirar cap endins i refusar la globalització. A nosaltres ens preocupa el tema de la globalització quan afecta els drets humans. Per exemple, hi ha una gran incapacitat de la comunitat internacional per frenar la guerra a Síria.

La Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 és paper mullat?

No ho és. Més enllà d’aquesta Declaració Universal, hi ha molta feina i dret internacional, amb tractats vinculants entre els diferents països.

Hi ha minories especialment sensibles?

Totes. Per sobre de tot, la Declaració Universal sorgeix per reivindicar la dignitat de tots els individus del món.

C. Mas / M. Vidal

10/12/2016

Ara.cat