El masclisme s’adapta als nous temps

Tot i els avenços i el discurs igualitari, la societat patriarcal perpetua els rols tradicionals d’home i dona

El masclime a la llar    [Clicar damunt la foto per fer-la més gran]

Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú, oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte. Ningú ja no qüestiona el dret de la dona a accedir al mercat laboral o a la universitat. Dimarts se celebra el Dia Internacional de les Dones i les lleis i la societat són avui teòricament igualitàries, però tot i els avenços evidents, continuem sent una societat masclista. “El discurs és igualitari però després no respon a la pràctica”, diu la sociòloga Sara Moreno. Es reprodueixen models tradicionals. “Un dels problemes és que a la generació filla de la democràcia se la va educar en un hipotètic context d’igualtat però a casa es reproduïen els rols tradicionals d’home i dona i això condiciona molt”, afegeix. Han desaparegut les formes més evidents de masclisme -una dona ja no necessita el permís del seu marit per obrir un compte bancari- però el masclisme agafa formes més subtils. “Vivim en una societat patriarcal. El masclisme ha suavitzat les formes per adaptar-se als nous temps i, en el fons, tots som còmplices d’un sistema que perpetua aquestes actituds”, diu el sociòleg i professor de la UdG Paco Abril. Repassem algunes de les formes que adopta el neomasclisme.

Nens ‘guerrers’: eduquem diferent nenes i nens

Al costat de nous models masculins conviuen actituds molt masclistes que, segons els sociòlegs, tenen el seu origen en la manera com eduquem els nens i les nenes. “Des que neixen als nens se’ls segueix tractant com els protagonistes i se’ls educa com a guerrers i triomfadors que han de ser durs, i de la nena s’espera que sigui tranquil·la, protectora i es porti bé”, apunta la sociòloga Marina Subirats, que assegura que als tres anys els nens ja tenen adquirida la jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes perquè la societat així els hi ha transmès a través de diferències en el joc i les joguines, els colors o els dibuixos. Elles, princeses Disney i color rosa. Ells, superherois i color blau. “I a partir d’aquí, els masclismes es van desenvolupant”, alerta Subirats, que assenyala el pati de l’escola com un altre focus de micromasclisme, ja que s’ha imposat com a únic model de joc la pràctica de l’esport en què el nen és el protagonista. “Fins que no eduquem els nens i les nenes sense aquests mandats de gènere, serà difícil canviar les coses, però primer hem de transformar la societat; és un peix que es mossega la cua”, raona Abril. No és només l’educació que reben a casa, és també el que veuen: dones mestres a l’escola bressol i professors a la universitat.

Rols sexistes en les relacions adolescents

Què ha passat perquè hi hagi adolescents que reprodueixin en les seves relacions actituds com la gelosia, el control o la possessió? “Això -opina Sara Moreno- no es pot desvincular d’una societat de consum que dóna missatges masclistes i que hipersexualitza el cos de la dona”. Les pel·lícules, les cançons i alguns programes televisius reprodueixen relacions desiguals entre home i dona en què es potencia la imatge de dona sexi i provocativa i d’home fort i mascle.

“Els nois segueixen creient en la masculinitat agressiva i potent que recorre a l’extrem i a la violència per reafirmar-se”, diuen Margarita Petit i Montse Prat, autores de l’estudi Prevenció de la violència de gènere en l’adolescència. L’amor romàntic i els estereotips “posen les bases per instaurar una relació d’abús i submissió que acabarà en violència”, sostenen. Un terç dels joves pensen que és normal que ells controlin les seves parelles, i el mòbil i les noves tecnologies es posen al servei del masclisme.

Els micromasclismes de la vida quotidiana

Anar a un concessionari i que el venedor s’adreci majoritàriament a l’home o demanar una cervesa i un refresc i que s’assumeixi que la cervesa és per a l’home. La vida quotidiana és plena del que s’anomena micromasclisme, actituds gairebé imperceptibles que hem acceptat com a normals. El llenguatge quotidià és ple d’expressions masclistes, però també l’imaginari col·lectiu. Els joves reconeixen que un noi que lliga està ben valorat mentre que a una dona se la considera una fresca. ¿I quants homes no han compartit en els grups de WhatsApp vídeos o acudits sexistes mentre pensen que ells són d’allò més igualitaris?

“Vivim en un context en què té més valor el que és construït com a masculí per sobre del que és construït com a femení, i aquest és l’origen dels micromasclismes”, raona Moreno, que apunta que si existeix el micromasclisme és perquè la feina es distribueix de forma “desigual”: “La remunerada és responsabilitat principal de l’home, i la domèstica i de cura, de la dona”.

L’arribada dels fills, font de desigualtat

Les parelles joves són teòricament igualitàries fins que arriben els fills. Llavors és quan es tradicionalitzen. En parelles sense fills els homes assumeixen una part important de les feines de casa -tot un avenç respecte de generacions anteriors- però a mesura que la càrrega familiar augmenta i les responsabilitats professionals també, ells donen prioritat al vessant laboral, conclou l’estudi Ideals igualitaris i plans tradicionals: anàlisi de parelles primerenques a Espanya. “No és com abans, que els homes no entraven ni a la cuina. Ara hi entren però un «què vols que faci?» és molt diferent a ocupar-se realment de l’organització de la llar”, diu Subirats. En la majoria de parelles estudiades, els homes es conformen amb el rol de cuidador secundari i argumenten que no agafen excedències ni reduccions de jornada perquè els penalitzaria en la seva carrera professional (i a la dona, no?), no està ben vist a l’empresa o no volen reduir ingressos. A vegades, la decisió pot semblar racional: qui es redueix la jornada és qui té un sou inferior. Però la pregunta clau, segons Moreno, és: per què cobra menys, la dona?

Maternitat intensiva: dones que no deleguen

Així com hi ha moltes formes de ser pare també hi ha molts tipus de maternitat, i hi ha dones que estan convertint la maternitat en una qüestió “identitària” que “dificulta la implicació dels pares i reforça els rols de gènere”, diu Moreno. És un espai en què la dona vol conservar el protagonisme. Elles assumeixen que “cuidaran els fills més bé que ningú i no deixen espai a l’home”, indica Abril. I homes que, per comoditat, ho accepten: “Ella ho fa millor”. Si el canvi és només individual, però no social, la mare pot sentir-se culpable si cedeix a l’home tot el pes de la criança. No està ben vist. En canvi, a ells no se’ls qüestiona que passin moltes hores a la feina.

Noves masculinitats: pares compromesos

No obstant, també han sorgit moviments que reivindiquen una nova masculinitat. Però amb permisos de paternitat de 15 dies no ho tenen fàcil. “La societat no facilita que es dediquin a la cura dels fills”, apunta Abril. El masclisme ha atribuït als pares només la responsabilitat de ser proveïdors i molts s’han perdut l’experiència de participar plenament en el desenvolupament dels fills i se n’han desvinculat emocionalment. Això explicaria que tant nois com noies diguin que tenen més bona comunicació amb la mare, cosa que reafirma el rol de mare cuidadora i pare poc predisposat al diàleg. Calen nous referents paternals perquè són la clau per configurar el concepte d’home en generacions futures, ja que els nens reproduiran el que vegin a casa. I aquest és el camí cap a una societat més igualitària.

Lara Bonilla

06/03/2016

Ara.cat

El 21% dels immigrats que atén Creu Roja no tenen cap ingrés

Les condicions laborals del col·lectiu han empitjorat

La meitat dels treballadors no tenen contracte

Dones immigrades en una mercat de Salt. Foto d'arxiu: LLUÍS SERRAT

Les situacions de pobresa i vulnerabilitat entre les persones d'origen immigrant que van arribar a les comarques gironines durant els anys de bonança s'han cronificat arran de la crisi. Aquest fet es posa de manifest a partir de les dades presentades ahir per responsables de Creu Roja a Girona i que corresponen al 9è estudi de l'Observatori, que està centrat, en aquesta ocasió, en “les persones immigrades en situació vulnerable”. L'estudi s'ha fet a partir de 191 enquestes telefòniques a usuaris del programa de lluita contra la pobresa de Creu Roja el 2015, que n'atén uns 2.500. Segons aquest estudi, set de cada deu persones immigrades han vist empitjorar les seves condicions laborals en els últims cinc anys. La fotografia d'aquest col·lectiu és que un 54% no tenen un lloc de treball i, entre les persones que treballen, un 68% tenen uns ingressos inferiors a 600 euros mensuals (un 10% per sota del salari mínim interprofessional). Cal destacar que, d'entre el 30% dels immigrats que tenen un lloc del treball, la meitat no tenen contracte. Aquest percentatge de treballadors immigrats sense contracte és el més alt de Catalunya. A més, hi ha un 21,5% que no tenen cap mena d'ingrés estable.

A més de la precarietat laboral, només un 45,5% dels immigrats reben algun tipus de prestació. I sobre aquesta qüestió la directora de l'Observatori, Pilar Millán, va fer notar que, contràriament a la creença popular, un 69% de la població autòctona rep alguna prestació envers el 50% de la població immigrada. L'estudi també fa notar els problemes del col·lectiu per fer front a les despeses, de manera que més del 50% de les persones immigrades que s'adrecen a Creu Roja tenen alguna mensualitat pendent de pagament. Les dificultats econòmiques també afecten la cobertura de les necessitats bàsiques, com ara l'alimentació, i un 56,5% dels enquestats depenen d'ajudes. En aquest sentit, ressalta que un 28% dels nens han de dinar a casa perquè els pares no poden pagar-los el menjador i un 67% tenen problemes per garantir-los una alimentació adequada durant les vacances escolars.

Repercussió en la salut

Les representants de Creu Roja van indicar que la situació de vulnerabilitat en què està el col·lectiu ha afectat la seva salut física o emocional en prop del 68% dels casos. Amb tot, Millán va posar en relleu la fortalesa mental del col·lectiu per fer front a algunes situacions que resultarien força més insuportables per a la majoria d'autòctons. La responsable d'immigració i persones refugiades de Creu Roja a Girona, Anna Serra, va denunciar les traves administratives amb què el col·lectiu immigrat topa i que els impedeixen de tenir un ple accés als drets socials.

Núria Astorch

04/03/2016

El Punt Avui

Quin és el secret per envellir bé?

Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en la nostra actitud

Els estereotips ens presenten la vellesa com un moment de declivi / GETTY

Ho va dir el filòsof Francis Bacon: "Mai seré vell. Per a mi, la vellesa sempre té quinze anys més que jo". La cita pot semblar una frase enginyosa més, però diferents estudis de psicologia han revelat, quatre segles més tard, que Bacon tenia fins a cert punt raó, que l'acte d'envellir no respon només a inevitables canvis físics, sinó a actituds estrictament personals. Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en el nostre interior.

La vellesa importa, i cada vegada més: hi ha més gent gran, que viu més anys, i que representa un percentatge més elevat de la població. Durant la major part de la història el percentatge de persones de més de 65 anys no superava el 4% de la població mundial. Ara és un 12% de la població i, si es manté el ritme actual, serà un 22% l'any 2050. Des de les pensions fins als serveis públics, la societat i les polítiques s'hauran d'adaptar a un món més envellit que mai. Per evitar problemes, és important que fer-se gran no equivalgui a fer-se un ancià inactiu, sol, dependent. És impossible? Vellesa i decadència van inevitablement juntes?

Envellir és inevitable. Les cèl·lules obtenen energia dels aliments que ingerim i de l'aire que respirem, un procés durant el qual generen una sèrie de residus tòxics, entre ells els radicals lliures. Alguns estudis apunten que aquest és el motiu pel qual menjar molt i respirar molt (com fan els esportistes professionals) escurça la vida. No és casual que els animals més longeus, com les tortugues de les Galápagos (fins a 175 anys de vida) o les esponges de l'Antàrtida (1.550 anys), siguin especialment resistents al procés d'oxidació, que accelera l'envelliment de les cèl·lules. Si les cèl·lules triguen més a envellir-se, el cos triga més a desenvolupar malalties relacionades amb l'edat, com el càncer, la diabetis o l'Alzheimer. 

El factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament / GETTY

Què vol dir fer-se gran?

Però envellir no és només una qüestió física, sinó també psicològica. O, dit d'una altra forma, no només les nostres cèl·lules sinó també nosaltres decidim com envellim. Aquí comencen els problemes, perquè ni tan sols queda clar què vol dir fer-se gran. La vellesa té a veure amb l'edat? I, si és així, a partir de quina edat som vells? Som vells quan canviem els rols socials, quan ens jubilem, quan els nostres fills es fan adults? O potser quan les nostres capacitats físiques i psíquiques minven, quan ja no som capaços de fer allò que sempre havíem fet? La vellesa és un estat social, físic o mental?

Les preguntes semblen retòriques, però no ho són. Diferents estudis psicològics apunten que el factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament, la nostra actitud. Més enllà dels components físics (malalties) i socials (el nivell econòmic, el lloc de residència), és la nostra manera de viure la vida el que determina com ens fem grans. El secret d'envellir bé, diuen els psicòlegs, es basa a seguir tres consells. El primer, tenir cura de la nostra salut (menjar bé, fer exercici, descansar). El segon, mantenir vincles (amics, família) i contribuir al món que ens envolta (participant en alguna associació, fent-nos voluntaris). I el tercer, mantenir vives (o descobrir) les nostres habilitats, manuals, intel·lectuals…

Però dir-ho és més fàcil que fer-ho, perquè vivim en una societat que considera la joventut un valor. I com que ser jove és magnífic, la lògica implica que ser vell no ho és. Els estereotips negatius sobre la vellesa impregnen les societats occidentals. Durant bona part de la nostra història la vellesa era sinònim de saviesa, d' experiència, de resistència. Ara, en canvi, la vellesa ja no és sinònim de saviesa o d'experiència, sinó de dependència, de malaltia, de lletjor, d' inactivitat. Segons les estadístiques, tres de cada quatre persones grans asseguren haver-se sentit discriminades per culpa dels prejudicis contra la vellesa. I no és només una qüestió de percepció: les dades demostren com, davant d'una mateixa condició clínica, les persones grans no reben el mateix tractament que les joves.

Profecia autocomplerta

Aquesta discriminació no només és un problema legal i social, sinó que acaba tenint conseqüències en l'àmbit personal. Estudis com l''Irish Longitudinal Study' demostren que aquelles persones que tenen una visió negativa de la vellesa envelleixen pitjor i viuen el seu envelliment com un trauma. És una profecia autocomplerta. Si ens deixem endur per tots els estereotips sobre la vellesa acabem per assumir-los i viure la nostra pròpia vellesa com un fet negatiu. I la profecia es compleix perquè aleshores, efectivament, els problemes físics s'acceleren. Un estudi de la Universitat de Yale arriba a la conclusió que simplement canviant l'actitud davant la vellesa s'aconsegueix que persones grans amb problemes físics millorin de forma substancial. Deirdre Robertson, investigadora de la Universitat de Columbia, de Nova York, hi està d'acord: "És possible canviar la forma com envellim simplement canviant la percepció que tenim de la vellesa".

No podem evitar envellir. Però sí que podem alentir el procés vivint-lo amb un esperit positiu, mantenint-nos actius i tenint cura de la nostra salut i el nostre entorn. No és fàcil, evidentment. Els mitjans de comunicació, la publicitat, la literatura, el cine… ens presenten la vellesa com un moment de declivi. Un moment on no hi ha històries d'amor, on no es viuen aventures, on no es coneix gent nova, on no es tenen experiències excitants. Un moment en què toca comprar cadires reclinables, ulleres per llegir, pega per a la dentadura postissa o compreses per a les pèrdues d'orina. Enfrontats a aquesta pluja d'imatges i estereotips, acabem per interioritzar que fer-se grans és un drama. I, alerten els experts, interioritzar que és un drama és el primer pas per fer que realment ho sigui.

Isidre Estévez

03/03/2016

Ara.cat

"Justícia per a les esclaves sexuals de Guatemala", quan la batalla es juga al cos femení.

Un tribunal condemna a 140 anys un militar retirat per la humanitat, en un judici històric

Guatemala ha fet història en jutjar i condemnar responsables de la violència sexual com a arma de guerra. Un tribunal ha condemnat a 120 i 140 anys de presó un paramilitar i un tinent coronel retirat, respectivament, per haver forçat un grup de 15 dones a l’esclavatge domèstic i sexual durant els anys 80, en ple conflicte armat del país centreamericà.

Durant tres dècades les 15 dones i cinc homes de l’ètnia maia q’equchi havien guardat silenci sobre les violacions, desaparicions i abusos de tot tipus que havien patit al voltant del complex Sepur Zarco, un lloc on els poderosos militars guatemalencs anaven per descansar però que en realitat es va convertir en una mena de casa dels horrors. L’any 2012, el grup de víctimes va decidir portar el cas davant de la justícia perquè es conegués la veritat i acabar amb la impunitat, en un país que ha passat de puntetes en els crims comesos durant la dictadura. Ara, un jutjat ordinari els ha donat la raó.

En la lectura del veredicte, la jutgessa Yassmín Barrios va assenyalar l’exmilitar Esteelmen Francisco Reyes Girón i el civil Heriberto Valdéz Asij com els que van orquestrar els abusos sistemàtics i els va acusar d’haver ocasionat un “dany irreparable” a “tota una població”. Jurídicament, als dos homes, en presó provisional des de fa gairebé dos anys, se’ls imputa els delictes de lesa humanitat, desaparició forçada, i assassinat. 

En el judici les dones havien relatat com entre el 1982 i el 1983 se les obligava a ser esclaves domèstiques i sexuals dels militars de la caserna, que es creien amb tot el dret del món d’assaltar-les a qualsevol hora i lloc, fins i tot davant dels fills. “ Em tractaven com un animal, ells [els soldats] em tractaven així perquè no tenia marit. Ens enviaven al riu a rentar la roba i allà també hi abusaven”, recordava una de les víctimes. A més, les forçaven a resar, sota l’amenaça de ser assassinades sinó obeïen.

L’agressió a aquestes dones formava part d’una estratègia planejada i orquestrada per castigar els indígenes que reclamaven la seva sobirania per conrear les seves terres. Tot, amb la connivència del dictador Efraín Ríos Montt, a qui se li va anul·lar la condemna per genocidi i està pendent que el seu judici es torni a repetir.

El 1982 Ríos Montt va acceptar construir la caserna a la localitat de Sepur Zarco, a l’estat caribeny d’Izabal, amb majoria q’equchi, a petició dels grans terratinents que disputaven la terra als indígenes. A partir d’aquí, els militars van organitzar ofensives i persecucions contra els líders veïnals, alguns dels quals van desaparèixer o van ser assassinats extrajudicialment. L’estratègia de guerra, a més, va incloure atacar les seves esposes, que van ser tractades com a botí i arma de guerra.

El cas Sepur Zarco suposa una fita important per a les organitzacions dels drets humans perquè per primer cop un tribunal ordinaris (ni 'ad hoc' ni internacional) ha escoltat les veus de les dones que han estat utilitzades com a armes de guerra. La premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú ha assistit a la lectura de la sentència, juntament amb una altra guardonada, la nord-americana Jody Williams.

Quan la batalla es juga al cos femení

Les dones pateixen un doble abús en les guerres perquè són vistes com a botí

Conferència de l'ONU a Nairobi (1985) on la dona es comença a incorporar com actor. ZUMAPRESS

“L’acte per excel·lència pel qual un home demostra a una dona que és conquerida, vençuda”. El 1975 la periodista Susan Brownmiller descrivia amb aquestes paraules la violació a Contra nuestra voluntad, en què denunciava els casos d’abusos sexuals dels soldats nord-americans amb les vietnamites durant la guerra que acabava aquell any. La violència sexual contra les dones en zones en conflicte no és un crim nou i s’ha utilitzat sempre com a estratègia de guerra. La novetat, si se’n pot dir així, és que 40 anys enrere era considerada una qüestió secundària, obviada i ignorada durant el conflicte i en la resolució. L’impuls de les mateixes dones -organitzades i mobilitzades- ha aconseguit, però, trencar un silenci que feia segles que durava. A Colòmbia un grup de dones es va adonar que en el conflicte incrustat des dels anys 60 el seu dolor passava desapercebut i el 1995 van engegar Ruta Pacífica. L’objectiu era “fer visible a les comunitats i al món com la guerra afecta la dona i el seu cos” i acompanyar les víctimes en el camí “del dolor a la resistència i de la resistència a la persistència i la presència”, explica des d’Antioquia Teresa Arizabaleta, fundadora de l’entitat.

La definició de violació de Brownmiller no és gratuïta. Tot i que no a tot arreu ni tota la violència sexual exercida en guerra té una intencionalitat bèl·lica, molts exèrcits, rebels i grups paramilitars han fet de les dones i els seus cossos un camp de batalla en què un atac individual té un efecte multiplicador. Els agressors tenen diferents “motivacions”, indica María Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. En societats patriarcals, en les quals la dona és tractada com a propietat dels homes, “atacar-les a elles és fer mal als homes i a tota la comunitat”, apunta l’experta. 

El trofeu es fa encara més gran perquè l’agressor sovint actua en grup i veu en l’atac sexual una manera “de crear camaraderia i cohesionar-se internament”, que, alhora, serveix per dissuadir els desertors perquè fora de la banda creixen els riscos de ser castigat. Villellas, que ha escrit sobre l’afectació d’aquest tipus de violència, subratlla que “genera desplaçaments forçats”, que, com diu Arizabaleta, es tradueixen en “desarrelament i pèrdua d’identitat”, i també comporta el “trencament del teixit social”. El 60% dels set milions de colombians que han hagut de fugir de casa són dones, a més dels milers de dones que han desaparegut o han vist com els seus fills eren reclutats a la força. Sense oblidar els fills fruit d’aquestes violacions, estigmatitzats -si no abandonats- perquè recorden la barbàrie i són el símbol de la victòria de l’agressor. A Ruta Pacífica les dones arriben “sense autoestima, culpabilitzant el seu dolor” i el personal les acompanya tant en “la via judicial com en la psicosocial”, relata Arizabaleta, feminista de pedra picada.

En algunes parts de l'Àfrica els agressors, a més, introdueixen objectes punxants, vidres o plàstics calents a les vagines de les dones, que a més de seqüeles psicològiques pateixen seqüeles físiques de per vida i que impediran que puguin treballar, cosa que les condemna a la pobresa i l’exclusió, segons assenyala Villellas.

Però el paper de la dona en conflictes no sempre és passiu, matisa Villellas, que assenyala que els estereotips encara amaguen les dones combatents, que tenen més problemes per a la reinserció, sovint, perquè els programes de pau no les tenen en compte en els programes de desmilitarització.

Marta Rodríguez

06/11/2016

Ara.cat

Ens volen esborrar de la terra

Nadia Murad, una jove yazidita que va ser esclava sexual de l’Estat Islàmic a l’Iraq, lluita per salvar el seu poble

SEGRESTADA A MOSSUL: L’intent fallit d’escapar-se va ser castigat amb una violació col·lectiva 

“ICH LIEBE... GERMANY”: Va fugir i es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones refugiades

Avui Nadia Murad, candidata al Nobel de la Pau, aparenta més anys dels que té (Yorgos Karahalis - AP)

Poques vegades se senten aplaudiments al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però quan Nadia Murad Basi va acabar la seva intervenció, una tarda del desembre passat, no es va contenir. El seu va ser un testimoni poc habitual. Membre de la minoria yazidita, la Nadia sap el que és viure sota les “forces del mal”, com anomena l’Estat Islàmic (EI).

Quan tenia 19 anys, va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants d’aquesta organització terrorista. Va aconseguir fugir i demanar asil a Alemanya, on li han donat sostre, ajut econòmic i assistència mèdica i psicològica. Es disculpa amb gestos per no parlar anglès o alemany, però aconsegueix dir “Ich liebe... Germany” (estimo Alemanya) i es posa la mà al cor. El seu cap està en altres coses.

La Nadia va entendre de seguida que explicar les seves terribles experiències a un psicòleg en una habitació tancada ajudaria poc el seu poble. I així va ser com, de la mà de Yazda, una organització creada per membres de la diàspora yazidita als Estats Units, va decidir explicar la seva història, demanar justícia i parar el que no dubta a qualificar de genocidi. En pocs mesos ha visitat el Parlament britànic, el Bundestag, els Senat de França i els EUA; s’ha reunit amb el president del Parlament Europeu, el president d’Egipte i el primer ministre noruec. A tots els ha explicat la seva història i la dels yazidites, una comunitat molt conservadora, practicant d’una de les religions més antigues i amenaçades del món.

El 3 d’agost del 2014 milicians armats i uniformats de l’EI van entrar a Kojo, un poble agrícola del nord de l’Iraq (1.700 habitants) on vivia amb la seva mare i els seus dotze germans. Els van donar l’opció de convertir-se a l’islam o morir. Dies després, els van reunir a tots a l’edifici de l’escola. “L’objectiu era eliminar tots els yazidites perquè per a ells som heretges”, explica. “Separaven les dones dels homes i els nens. Els homes els van matar, entre ells sis dels meus germans”. A la seva mare se la van emportar amb altres dones grans i no l’ha tornada a veure. “A nosaltres, les noies i els nens, ens van portar amb autobús a una altra regió amb altres famílies yazidites”. Va ser una repressió sistemàtica i deliberada per destruir la seva identitat. “La violació és una arma de guerra que destrossa les dones per sempre”, afirma la Nadia.

També és una arma per aniquilar un poble. Els yazidites repudien les dones violades. Ningú no s’hi vol casar. Només el convenciment que aquesta pràctica els condemnava a l’extinció els ha fet canviar d’opinió i readmetre les dones víctimes de l’EI.

Els gihadistes van agrupar les joves yazidites a Mossul. Les van fotografiar per poder-les vendre. Un home es va acostar a la Nadia. “Estava petrificada de por”, va explicar a l’ONU. “Quan vaig aixecar la mirada vaig veure un home enorme, un monstre. Vaig plorar i plorar. Li deia que era massa jove per a ell, però em va pegar i em va donar puntades de peu. Després es va acostar un home més petit i li vaig implorar que se m’emportés ell. Tenia tanta por del primer...”.

Aquest home li va exigir que es convertís a l’islam. Després li va ordenar com vestir-se i maquillar-se, i finalment la va violar. “Em va humiliar cada dia, em va forçar a portar roba que no em tapava el cos, em va torturar...”.

La Nadia ens explica la seva història en una cafeteria de Brussel·les, amb ajuda d’un traductor de kurmanji. Confessa que se sentia morta en vida. “Al principi no vaig pensar que pogués escapar, perquè hi havia milicians per tot arreu. La primera vegada que ho vaig intentar em van enxampar abans de sortir de l’edifici”.

La van torturar i va rebre el càstig previst: una violació col·lectiva. Sis guàrdies van fer torns fins que ella va perdre el coneixement. Després la van vendre, la van portar a una altra ciutat i va passar per altres mans fins que va tornar a Mossul.

Van passar tres mesos de captiveri i abusos fins que va aconseguir fugir. Al carrer va trucar a diverses portes. Una família sunnita la va acollir i la va ajudar a sortir de la zona de l’EI. Va aconseguir reunir-se amb un germà i arribar, en condicions lamentables, a un camp de refugiats al Kurdistan. Després, amb una germana i unes cunyades, es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones vulnerables.

La Nadia conserva fotos anteriors a la guerra. Era una jove alegre, vestida amb colors forts, enjoiada, molt maquillada. Avui, amb els cabells recollits en una senzilla trena, aparenta molts més anys dels que té. Recupera el somriure quan recorda els somnis de llavors. “No teníem el privilegi de viatjar a altres països, i no somiava amb això, però m’encantava l’escola”. Estava a punt d’acabar secundària i volia estudiar Història a la universitat. Ara només somia que es faci justícia per tornar a la seva terra i enterrar els seus morts.

L’EI va assassinar milers de yazidites a l’estiu del 2014 al voltant de Sinjar, al nord de l’Iraq, i va fer que hi hagués centenars de milers de desplaçats. Aquella atrocitat va divulgar per tot el món la realitat d’aquesta minoria. Malgrat que els kurds han recuperat terreny a l’EI, encara hi ha uns 3.400 yazidites retinguts. La majoria són dones i nens, i entre ells, familiars de la Nadia.

Yazda ha localitzat 35 fosses comunes, prova del probable genocidi. Un informe de l’ONU avala aquesta tesi i apunta que l’EI podria haver comès aquest i altres crims de guerra contra els yazidites. “Molta gent no creurà la meva història”, reconeix la Nadia. “Abans jo també pensava que aquestes brutalitats eren cosa d’altres temps, però encara passen. Els gihadistes arrenquen els nens dels braços de les mares i els porten a camps d’entrenament”.

Aquesta setmana, davant l’intergrup de llibertat religiosa del Parlament Europeu, la Nadia va demanar: “Que el genocidi sigui reconegut. Si no ho fan tots els parlaments del món, desapareixerem (...) Els gihadistes de l’EI ens volen eliminar de la faç de la terra. Són una amenaça per al món sencer, no només per a nosaltres”.

El Govern iraquià ha proposat la Nadia pel Nobel de la Pau però a ella no la impressiona. “Els dirigents iraquians coneixien la situació però no van fer res”, critica. “Només es van interessar quan Egipte i altres països van parlar de mi. Han estat els últims de reconèixer el cas”.

La religió yazidita

La yazidita és una antiquíssima i complexa religió mesopotàmica, anterior a l'islam. Ret culte a l'àngel caigut (Malak Taus, representat per un paó), figura que els seus fidels interpreten de manera diferent a la Bíblia i l'Àlcora. Creuen que les seves llàgrimes van apagar les flames de l'infern, Déu el va perdonar i el va fer cap dels àngels. L'EI té als adoradors del diable a l'espiell. La comunitat, molt tancada, la formen 400.000 ànimes a l'Iraq, Sírira i Turquia.

Beatriz Navarro

29/02/2016

La Vanguardia

Les residents de Ginecologia del Trueta, atretes per la proximitat i el treball en equip

Les futures metgesses del servei ens donen la seva visió des de dins del servei més femení de l'hospital. 

 [Clicar damunt el vídeo per veure'l]

Dues residents de Ginecologia i Obstetrícia del Trueta, la Cristina Noguera i la Mireia Teixidor, i la seva Tutora, Eva López, ens expliquen com és el procés d'especialització a l'hospital Dr Josep Trueta.

Diari de Girona

01/03/2016

ICS Girona - Hospital Dr. Josep Trueta

Creu Roja i el Banc d'Aliments repartiran prop de 600 tones entre 36.000 persones

Les organitzacions socials de Girona faran arribar productes del Pla d'Ajuda Alimentària de la UE fins a l'abril

La Creu Roja i el Banc dels Aliments de Girona repartiran 594.571,73 quilos d'aliments entre 36.163 persones que pateixen una situació de vulnerabilitat, dintre d'una operació que s'ha posat en marxa aquesta setmana i s'allargarà fins a l'abril. Els productes, que volen cobrir necessitats nutricionals bàsiques tant de persones adultes com d'infants, provenen de l'última fase del Pla d'Ajuda Alimentària de la Unió Europea.

Aquesta és una font periòdica per al proveïment d'aliments de les organitzacions que assisteixen als col·lectius més necessitats de Girona. El gruix del finançament, en un 85%, va a càrrec del Fons d'ajuda europea per a les persones més desfavorides (FEAD), mentre que el 15% restan l'assumeix cada estat membre de la UE -aquí depèn dels ministeris d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i d'Ocupació i Seguretat Social. Mitjançant un concurs públic, la gestió del pla s'ha adjudicat a parts iguals a la Creu Roja i a la Federació Espanyola de Bancs d'Aliments.

Per aquest motiu, ambdues entitats ara es troben en plena feina de repartiment dels productes, que realitzen des d'un mateix magatzem i operador logístic.

Pel que fa a la Creu Roja, l'organització repartirà un total de 295.391,35 quilos d'aliments entre 17.255 gironins en una situació de precarietat econòmica. Com a entitat gestora del Pla d'Ajuda Alimentària de la UE, la Creu Roja distribueix els productes a 35 entitats adherides al programa -entre les quals hi ha les seves assemblees locals i comarcals- i elles són les que els fan arribar a les persones que els necessiten.

Per la seva banda, aquest dimarts, 23 de febrer, la Fundació del Banc dels Aliments a Girona va començar a distribuir la seva part d'aquesta fase del pla europeu, que es concreta en 299.180,38 quilos de productes que es repartiran al territori a través de 42 entitats benèfiques que ajudaran 18.908 persones.

El president del Banc dels Aliments, Frederic Gómez Pardo, va quantificar en prop d'un 20% l'augment de l'aportació europea corresponent al 2015 respecte a l'any anterior. D'altra banda, el representant de l'organització humanitària va recordar que, tot i que aquests productes arribaran a prop de 19.000 gironins, els beneficiaris del Banc dels Aliments de Girona sumen 38.000 persones al cap de l'any.

El Pla d'Ajuda Alimentària de la UE és de periodicitat anual i s'estructura en tres fases. En aquests moments, la Creu Roja i el Banc dels Aliments estan distribuint la darrera tongada del 2015; la primera del 2016 s'espera per al juny.

Pili Turon

27/02/2016

Diari de Girona

Els nens adoptats a l’adolescència: el mirall dels grans interrogants

Tenen més necessitat d’estar segurs que l’amor dels seus pares és incondicional 

El Melkamu Valero preferia fer la foto per il·lustrar aquest reportatge amb els seus amics. Millor que amb la família, no? Normal, és un adolescent amb ganes de créixer, agradar i abraçar totes les coses bones que li augura la vida d’adult. Quan li preguntes com veu el seu futur, respon que té moltes ganes de fer les coses per ell mateix, a la seva manera, com la majoria dels nois de 15 anys. Totes les seves respostes semblen tretes d’un manual sobre adolescència. Només canvia de cara per deixar entreveure un somriure càlid i malenconiós quan parlem del seu país d’origen: Etiòpia. T’agradaria anar-hi? “No m’ho he plantejat -respon-. Més aviat em fa por”. I diu que quan hi pensa té papallones a la panxa. El Melkamu va arribar a Barcelona amb 6 anys i els seus pares adoptius, l’Albert i l’Eva, expliquen que és un nano bo i sensible al qual li agrada fer coses i conèixer nova gent. Es va adaptar molt bé a la família, asseguren. Quan s’enfada, explica l’Eva, “expressa una ràbia molt de soca-rel, com si la tingués molt amagada”. Com la majoria d’adolescents?

El Melkamu és un dels 13.000 nois i noies adoptats a través de processos d’adopció internacional que viuen a Catalunya. La gran majoria van arribar al país amb el canvi de segle i ara estan entrant a l’adolescència. Com viuen aquest procés de transformació? “Passen per una crisi pròpia de l’edat i hem de tenir clar que crisi no significa sempre alguna cosa negativa”, explica Vinyet Mirabent, directora del Centre Mèdic Psicològic de la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona, entitat acreditada per l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) per a la formació, idoneïtat i seguiment postadoptiu. Igual que en la resta d’adolescents, en el jove adoptat es remouen totes les bases i relacions de la infantesa i, sobretot, les relacions amb un mateix, però Mirabent subratlla que aquest jove “té uns primers mesos o anys en què no ha viscut en família i durant els quals han succeït coses molt importants que tenen a veure amb carències emocionals, amb negligències en el tracte, amb una dificultat perquè s’hagin entès les seves necessitats individuals i, per tant, ha hagut de viure amb un alt grau de soledat i trobar la manera de fer front a aquesta soledat com ha pogut”. Si durant tot el procés de la infantesa ha pogut compartir amb els seus pares adoptius tots els sentiments i fantasies que es van generant, i s’ha pogut sentir acompanyat, tindrà més eines per integrar tot el joc d’emocions, dols i identificacions que es desvetllen en travessar la línia de la preadolescència.

I la línia no sembla exempta de dificultats: “El que observem en la majoria dels nens adoptats quan arriben a l’adolescència és que presenten una gran manca de confiança personal, una important necessitat de conèixer i integrar la seva història, així com de saber els motius dels pares per haver-los adoptat, i especialment sentir la seguretat que l’amor dels pares adoptius és realment incondicional”, explica Olga Jordà Soler, psicòloga, tècnica del servei d’adopcions i atenció postadoptiva d’AD’ Iniciatives Socials de Girona. Aquest rerefons de malestar emocional, que no sempre poden expressar amb paraules, sol expressar-se a través de la conducta, tant a l’escola com en l’àmbit familiar. “Podem trobar-nos adolescents que presenten conductes desafiants, en alguns casos agressives, rebels, de baix rendiment escolar o absentisme; també problemes de relació amb els pares adoptius -especialment focalitzats en la mare- i amb els germans. Oposició, discussions constants, mentides, furts, tristesa, aïllament o mala elecció d’amistats, i alguns són víctimes de bullying ”, afegeix la psicòloga.

L’ICAA va posar en marxa l’any 2005 un servei d’atenció en postadopció gratuït per donar resposta a les demandes de suport de moltes famílies adoptives. Núria Canal, directora de l’ICAA fins al mes passat, explica que el motiu majoritari de consulta -un 49%- eren els problemes de conducta a casa o a l’escola. La resta demanava ajut per abordar els orígens, per separació dels pares adoptius o per possibles trastorns mentals o de l’aprenentatge. Des del servei d’atenció postadoptiva d’AD’ Iniciatives Socials, una de les entitats designades per l’ICAA per donar aquest servei gratuïtament, Jordà matisa que la demanda per problemes de conducta sol ser la demanda explícita que fan les famílies quan arriben al servei, però la demanda implícita que sorgeix té a veure amb la necessitat de l’adolescent de construir la seva pròpia identitat. “Sovint les famílies s’obliden del que s’havia treballat a la formació de preparació per a l’adopció, i tenen la necessitat de normalitzar la situació adoptiva equiparant el fill adoptat amb un de biològic. I això ha de ser així a nivell afectiu, però és essencial que no s’obviï el fet diferencial que representa l’adopció”, subratlla la psicòloga.

A més, afegeix, “la demanda dels pares sol estar en relació amb l’adolescent i la conducta, i això fa que els resulti dificultós connectar emocionalment amb el moment vital en què es troba l’adolescent, ni amb el d’ells mateixos”. Jordà apunta que també hi influeixen, en gran mesura, les expectatives que s’havien format en relació amb com seria el seu fill i que, si no es compleixen, fa que se sentin frustrats.

“Ser pares adoptius requereix un esforç més gran i moltíssima contenció, perquè demana dels pares una funció reparadora per ajudar els fills adoptats a arreglar la seva història de seqüeles i pèrdues”, apunta l’exdirectora de l’ICAA. Mirabent afegeix un altre element: “La constitució d’una família adoptiva té més riscos, perquè està feta de dols confluents, el dels nanos i el de molts pares que arriben a l’adopció després de passar per un procés dolorós d’infertilitat”.

Les consultes reben pares que arriben cansadíssims i amb una acumulació de frustració amb l’adopció que cal treballar prèviament. És reparable? “Es poden reparar moltes coses”, assegura Mirabent. “Hi ha molt a fer per reconstruir dols i emocions associades, però els professionals hem de ser conscients que estem davant d’un procés extremament delicat i que requereix molt d’esforç, sovint molt lent”. “L’augment espectacular de l’adopció internacional suposa un repte a nivell social” , assegura Canal, malgrat que, segons les seves dades, el nombre de sol·licituds ha viscut un decrement exponencial, de més del 30%, en els últims tres anys. Només un 0,9% d’aquests processos no tenen èxit, és a dir, els nanos tornen a la tutela administrativa. “Però un sol cas ja és motiu suficient per revisar i millorar tot el que hagi pogut fallar”, conclou Canal.

A qui m’assemblo?

Una noia procedent d’un país africà es passava dues hores planxant-se el cabell abans de sortir amb les amigues. Un altre noi, també procedent de l’Àfrica, expressava la ràbia que li feia que li demanessin que ensenyés la seva motxilla quan entrava al supermercat. I a una noia d’origen xinès amb accent de Lleida no li agradava que se li dirigissin en castellà. Un dia una psicòloga li va preguntar a una adolescent nascuda a Rússia: “Què penses quan et mires al mirall?”. Ella va respondre: “Estava esperant que algú em fes aquesta pregunta”. Tota adolescència comporta una sèrie de processos de dol, descriu Mirabent: el dol per la pèrdua de la infància que hem tingut, el dol pel cos que teníem i que ara es comença a transformar i el dol per l’abandó de la idealització dels pares, però és que l’adolescent adoptat qüestiona no només els pares adoptius, sinó també els que el van tenir: “Es pregunta qui eren i per què el van tenir i després no el van poder criar”. I quan es miren al mirall, no tenen models per comparar-se perquè no comparteixen els patrons genètics de la seva família adoptiva. “Si jo tinc un nas de ganxo que no té ningú més a la família, aquesta diferència em posa directament en contacte amb l’interrogant de qui eren i com eren la meva família biològica”, afegeix. 

Els models d’identificació donen sentit de pertinença. “La reacció en aquests moments dependrà en bona part de la base de personalitat del nano i també de com s’ha viscut l’adopció a la família, és a dir, com s’han tingut en compte els sentiments no sempre tan transparents que té el nen envers tota la seva realitat adoptiva”, aclareix la psicòloga de la Fundació Vidal i Barraquer. I posa un exemple: “Molts pares es confonen i pensen que si el nen no diu res i es veu tranquil és que tot està bé. I moltes vegades els nens o bé no en són conscients del tot del que tenen a dins i ho expressen a través d’actituds que s’han de saber llegir, o bé no s’atreveixen a preguntar perquè els sap greu que els pares adoptius sàpiguen tot el que es pregunten. Per tant, els pares adoptius han de poder rescatar els nanos del silenci. Si no es fa durant la infantesa, tots els interrogants que els ha retornat el mirall esclaten.

A l’institut

A la classe de 2n d’ESO de l’Escola Projecte de Barcelona, 5 dels 32 alumnes són adoptats. El seu tutor, el David Tugas, professor de tecnologia, explica que les noies acostumen a ser més reservades i més integrades en l’estructura acadèmica, mentre que els nois poden ser més moguts, amb més dificultats per organitzar-se, però amb força habilitat i interès en els tallers que demanen pràctica i experimentació. En general, parla d’experiències positives i de com cadascun d’ells va trobant el seu lloc a l’aula i entre els companys, tot i que pensa que, en general, a les noies els costa més ampliar el nucli d’amistats. Tugas és conscient de les necessitats que tenen els alumnes adoptats i explica que se’ls acostuma a preparar un pla individualitzat que obté bons resultats, però pensa que als professors els falten més espais i temps per compartir experiències o, simplement, reflexionar sobre cada cas individual. Sovint, la pressió curricular no els ho permete.

Marta Espar

20/02/2016

Ara.cat

“Ningú morirà de càncer d'aquí a vint anys”

Entrevista a Joan Figueras Felip, metge cirurgià especialista en fetge, pàncrees i vies biliars.

El doctor Joan Figueras Foto: JOSEP BOFILL BLANC.

Amb el seu equip, va ser el primer a extirpar amb èxit un càncer de pàncrees

Vol posar les bases d'un programa nacional de trasplantament hepàtic, preparar un equip mèdic professional a Nicaragua i aconseguir instrumental, medicaments i immunosupressors

Begur, la gran descoberta

Joan Figueras és un enamorat de Begur, la seva gent i el salar. Va descobrir aquest poble de la Costa Brava baixempordanès gràcies a la seva dona, la Núria. Quan es va casar, es va convertir en la seva segona residència i des de fa dotze anys, en traslladar el seu lloc de treball a l'hospital Doctor Josep Trueta, s'hi van instal·lar i és un begurenc d'adopció

Encara que se sent begurenc i baixempordanès arrelat, Joan Figueras només ho és d'adopció, des que fa dotze anys viu i està censat a la vila de Begur. Amb tot, es pot dir que va descobrir el municipi, els seus racons paradisíacs i la seva gent quan es va casar, l'any 1977, amb la seva dona, Núria Tortras, que, a més a més, és la seva infermera de confiança i col·labora amb ell en les intervencions que porta a terme a la sala d'operacions. Joan Figueras i Felip va néixer al nucli antic de Barcelona, al carrer Tallers, el 2 de juliol del 1950. Com a doctor en medicina i cirurgià per la Universitat de Barcelona des del 1984, en què va merèixer la qualificació d'excel·lent cum laude per unanimitat, és especialista en fetge, pàncrees i vies biliars. Ara mateix, però, està jubilat a mitges. Conegut i reconegut internacionalment no només per la seva tasca professional, sinó també per la humanitària, d'aquí a poc temps se n'anirà a Nicaragua, atès que li han demanat que encapçali un projecte per al qual necessiten el seu suport professional, científic i docent per al desenvolupament de la cirurgia hepatobiliopancreàtica.

Joan Figueras és un independentista convençut de tota la vida. Va ser un jove prudent, però no mancat d'idees i participacions per fer canviar el país, encara en plena època del dictador Franco, i recorda els festivals de Canet Rock. “Una època inoblidable, com la que estem vivint ara. De manera diferent, és clar, va ser l'inici de les llibertats”, explica Figueras.

És un bon moment per parlar del procés que ens ha d'acabar conduint a la independència, o tot plegat ens portarà més enllà dels divuit mesos previstos?

No ho sé, però fa la sensació que estem en un tren que va a una alta velocitat i que va passant per un seguit d'estacions i estacions. Tampoc se sap bé com i on acabarà, però sí que tinc clar que molta gent somiem un bon final. Tot i això, sabem que el destí on vagi aquest tren depèn de nosaltres, de la nostra força, de la nostra capacitat per no renunciar a res i no rendir-nos.

Quan va començar a ser conscient de la història del nostre país?

Deu fer uns 20 o 25 anys... Era a París fent una estada de dos mesos i vaig veure que Llach actuava a l'Olympia. El cas és que hi vaig anar, i recordo molt una cançó que em va posar la pell de gallina, El meu país, un poema de Miquel Martí i Pol. Em va agradar molt més que altres cançons més reivindicatives, sobretot quan diu: “No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.”

Per tant, a partir d'una cançó.

Sí. I en els darrers anys m'he dedicat a estudiar la història del nostre país i la història que ens han amagat. I la que encara no està confirmada, però que és possible a partir del 1400. Perquè tota aquesta part ens l'han amagat. Jo crec que l'hauríem de tornar a conèixer i investigar encara més.

Diu, a vegades, que la independència podria ser una solució per als nostres néts...

Sí, és per als nostres néts. A nosaltres només ens servirà per sentir-nos alliberats i als nostres fills no crec que els serveixi de gaire res més. Tot plegat no és fàcil ni es resol al moment. Ens fan falta moltes coses encara.

Com estem en relació amb altres països?

Recordo que a principis dels setanta, en una de les meves primeres estades a França, vaig veure que Espanya estava considerada un país del tercer món. I realment, des del punt de vista mèdic, els nostres coneixements no tenien comparació amb els francesos. Però, a poc a poc, vaig tenir il·lusió, atès que nosaltres, a Catalunya, anàvem progressant i els anàvem atrapant. Amb tot, malauradament, fa potser uns deu o quinze anys, estem completament aturats i estem perdent terreny. I això passa perquè no ens deixen progressar ni investigar; no ens deixen fer recerca ni ens deixen fer les infraestructures que es necessiten. Tot això no té res a veure amb el poble espanyol, que està igual que nosaltres, sinó amb un seguit de dirigents que són els successors de la noblesa, etcètera. A Espanya encara no hi ha hagut una revolució francesa per reclamar que tots som iguals i que el vot de totes les persones val el mateix.

Com és que va dubtar entre l'enginyeria industrial i la medicina fins a un mes abans de matricular-se a la universitat?

A mi m'agradaven molt les dues carreres, però des del vessant científic. Ara bé, finalment em vaig decantar per la medicina perquè el que m'atreia era la cirurgia. El cirurgià és una persona que investiga i comprova. És a dir, si el malalt té una apendicitis, tu l'obres i ho veus. D'altra banda, tot i que m'agradava molt la física, hi trobava a faltar l'escalf humà, la relació humana. I ara m'he adonat que és el capital més important de la medicina. Ho dic moltes vegades: no hi ha cap professió al món que doni una recompensa moral com la que et pot donar la medicina. Perquè el malalt al qual salves la vida t'està agraït per sempre més. Ara bé, al mateix temps, a vegades t'has de posar una cuirassa i posar-hi una mica de distància, perquè si no pots acabar en un estat depressiu quan hi ha un fracàs.

És allò de procurar no emportar-se la feina a casa...

Exactament.

Creu que la docència i la recerca són el complement de tota vocació universitària?

Evidentment. Hi ha una dita que sembla que sigui un acudit, però és veritat: si algú sap fer una cosa, la fa; si algú no la sap fer, l'ensenya; si algú no la sap fer ni ensenyar, la dirigeix; si algú no sap ni ensenyar ni dirigir, assessora. Això, desgraciadament, en aquella època meva d'estudiant encara era del tot veritat. És a dir, la millor medicina no es feia precisament al Clínic, sinó als hospitals que en aquells moments anomenaven Insalud. Crec que no es pot ensenyar una cosa si primer no la saps fer tu bé. I no pots fer recerca si abans tu no estàs preocupat per un problema que has tingut i no t'has proposat trobar-hi la solució adequada.

Vaja, que està convençut que si se sap alguna cosa, s'ha d'ensenyar als altres.

Crec que sí. De fet, quan vaig sentir a parlar del trasplantament de fetge, jo de seguida vaig veure que allò era el futur. L'any 1984, al meu hospital es va fer el primer trasplantament de fetge. Malauradament, els que el van practicar tenien més il·lusió que no pas experiència i coneixements. De fet, el programa va quedar aturat durant dotze mesos pels mals resultats obtinguts.

Va ser llavors quan se'n va anar a França?

Sí, vaig decidir que me n'aniria a França i partiria de zero. Llavors vaig viure en primera persona el que t'he dit abans: que molts metges no estaven per fer pedagogia. En aquella època, Franco s'acabava de morir. Encara no havíem entrat a la Comunitat Econòmica Europea i estàvem considerats de segona fila. Llavors per aprendre, desgraciadament, havies d'anar al darrere del metge i, tot i així, alguna vegada em van deixar plantat. En una ocasió em van dir: “Espera'm aquí que vaig a veure un malalt a l'UCI.” Va sortir per l'altre cantó i em va deixar plantat. Llavors jo em vaig prometre que si alguna vegada algú em venia a veure per aprendre, intentaria que no passés el que a mi m'havia passat.

És un cirurgià reconegut internacionalment. L'any 2009, a França, va ser un dels cinc cirurgians nominats i reconeguts dins la comunitat científica europea, i va ser investit membre d'honor de l'Associació Francesa de Cirurgia per la seva projecció acadèmica...

Sí, em va fer molta il·lusió que un país que jo sempre he considerat més avançat, encara que el 2009 ja no hi havia tantes diferències, pensés en mi. Va ser pels meus treballs d'investigació en el tractament dels tumors metastàtics del fetge i el trasplantament del fetge. Ens reuníem especialistes de París, Barcelona, Marsella, Estocolm i de Ginebra.

És cert que se'n vol anar com a tasca humanitària i professional a Nicaragua?

Sí. Però només temporalment. És que he rebut, amb molta il·lusió, una carta d'un exalumne meu, el doctor Sergio M. López Torres, que és a Nicaragua, un país tremendament pobre, i està intentant tirar endavant la cirurgia dels tumors del fetge i del trasplantament. Em diu que sense una persona carismàtica com jo no ho podrà portar a terme i que em necessita.

I la proposta quina és, exactament?

Em pagaran el viatge, i per fer-hi una estada de dos mesos per anar operant malalts amb tumors de fetge, que allà en tenen moltíssims i, segons diu ell, el 99% es moren. Durant aquest temps, si hi hagués una mort cerebral, és a dir, algun donant cadàver, podríem fer el primer trasplantament de fetge. El que em preocupa, però, és no tenir els mitjans físics. És a dir, instrumental, medicaments i immunosupressors per poder atendre aquella persona que ho necessita. I és que ella no en té cap culpa que no pugui tenir les mateixes oportunitats que tenim aquí. Per això ara estic intentant trobar organitzacions que estiguin disposades a facilitar tot aquest instrumental que fa falta. Llavors ja els deixaria allà perquè poguessin fer les coses ben fetes.

També li demanen assessorament per crear les bases d'un programa de trasplantament hepàtic i preparar un equip mèdic professional...

Sí, per això la meva tasca allà serà una tasca delicada. No hi vaig només com a cirurgià de prestigi, sinó que és allò de “si pesques un peix li dones menjar avui; si l'ensenyes a pescar podrà menjar tota la vida”. La meva tasca és dur els meus coneixements i l'instrumental i medicaments que pugui aconseguir, però sobretot en el que penso que el que és molt important que no ho faci jo, sinó que ho puguin anar fent els cirurgians d'allà i jo només els ajudi.

Just fa sis mesos ens assabentàvem que s'havia portat a terme una operació pionera al Trueta en un malat de càncer de pàncrees a qui els metges havien donat sis mesos d'existència i vostè en va ser peça clau en treure-li un tumor considerat inextirpable i que ara pugui fer vida normal...

A base d'anar llegint treballs de col·legues meus, vaig arribar a la conclusió que la cirurgia és l'únic tractament curatiu del càncer de pàncrees. Va ser quan vaig decidir posar tota l'artilleria que tenim en joc. És a dir, primer radioteràpia i després quimioteràpia amb un equip fantàstic d'oncologia que tenim al Trueta, a més de l'entusiasma del malalt. Aleshores, l'operació va ser un èxit. I com resulta que el pacient està molt relacionat amb els mitjans de publicitat i mitjans de comunicació, d'aquí tot el ressò mediàtic que hi ha hagut.

A vegades vostès, els professionals de la medicina, no són excessivament cauts en fer saber notícies d'aquesta importància pel que representa en donar més esperances, il·lusió...

Si, però no tenim les mateixes oportunitats. Per exemple, si li fan una litotrícia d'una pedra al ronyó al Messi, surt a tots els diaris i noticies del món. Però jo, si faig aquesta operació i no s'arriben a donar les circumstàncies de relació del malalt amb els mitjans de comunicació, l'extirpació amb èxit del tumor de pàncrees hagués passat desapercebuda.

Els falta un cap de comunicació, als hospitals?

No, no. Al Trueta ja n'hi ha un.

I doncs?

Doncs sembla ser que s'està més interessat en les noticies de gestió que pot fer inclinar unes eleccions cap a un cantó o cap un altre.

Quan serà curable el càncer?

D'aquí a vint anys ningú es morirà de càncer. S'està avançant molt i malgrat que no els podrem curar tots, sí que en retardarem el creixement, modificarem genèticament les cèl·lules o fabricarem anticossos contra els receptors de les cèl·lules canceroses. Els pacients podran continuar vivint amb una bona qualitat de vida.

Josep Bofill Blanc

21/02/2016

El Punt Avui

Les màquines que curen però que no consolen

Al Mobile World Congress sorprèn la quantitat d’aplicacions que s’hi presenten per poder tenir informació sobre la nostra salut. Una d’aquestes apps permet, amb un dispositiu addicional, dur a terme un electrocardiograma a casa per descobrir si tot va bé al nostre cor. El cost de la sanitat és enorme –representa el 40% del pressupost de la Generalitat–, així que resulta evident que la tecnologia pot contribuir a rebaixar aquesta factura en un futur immediat.

La prevenció de malalties i la disminució dels ingressos hospitalaris gràcies als gadgets i a l’assistència robotitzada facilitarà que visquem més anys sense que la sanitat pública es col·lapsi o arruïni les arques de les administracions. En qualsevol cas, tota la informació de què puguem disposar al nostre mòbil o a la nostra tauleta ha de ser processada correctament per un metge. No fos cas que hagi fallat la tecnologia i tinguem un ensurt innecessari. Mark Twain deia que calia anar amb compte amb els llibres de salut, perquè un podria morir per una errata d’impremta.

A les pàgines del diari s’explica que els metges catalans celebraran pròximament un congrés en què debatran el maneig de les tecnologies, els conflictes deontològics que comporten o les visites en línia. Una de les situacions que es comencen a trobar els metges és que cada vegada són més els pacients que demanen al professional que els atén, i amb qui han establert una bona relació, si poden agregar-los al Facebook. Les relacions entre metges i pacients estan sent condicionades per la tecnologia, amb tot el que té de bo i de dolent. Moisès Broggi, un metge savi que va arribar a centenari, va declarar al final de la seva vida: “La medicina és art i ciència. Abans era tot art, ara és ciència. Però la ciència resulta freda, són màquines. I les màquines curen, però no consolen”.

Una reflexió imprescindible en aquesta hora tecnològica.

Màrius Carol

Director

25/02/2016

La Vanguardia