Coltan, el mineral de la mort i els nostres mòbils tacats de sang.

Clicar al damunt del video per veure el petit documental de TV3, gràcies.

El coltan, mineral format per Tantalita i Columbita , és un gran negoci per a tothom menys per al Congo, la ignorància occidental o la de mirar a una altra banda, no serveix per frenar la cobdícia desmesurada per l'explotació d'aquest mineral que està acabant amb milers de vides humanes, i està provocant l'empobriment i explotació dels congolesos, en aquest mateix moment que estàs llegint aquest article.

Per què és tan important el coltan?

L'explotació sense control del coltan, un mineral del que estan fets tots els mòbils, tauletes i altres dispositius electrònics del mercat, està afectant al medi ambient i a la explotació de la població del Congo, primer país productor. Tots els drets humans són violats.

Aquest mineral s'extreu en condicions infrahumanes, i la rivalitat entre potències mundials per la seva extracció, ha provocat més de conflictes bèl·lics, situacions de destrucció dels tres humans, violacions, assassinats, mutil.lacions, esclavitut, desforestació i aniquilació de la fauna.

El nostre consumisme està provocant aquests greus problemes socials i ambientals a milers de quilòmetres d'on vivim. La necessitat d'organitzar l'economia segons la justícia, el respecte a l'home i el consum de recursos naturals no és ja una qüestió d'opció moral o política. És un imperatiu vital i exigeix ​​a tots posar de la nostra part.

El coltan està directament relacionat amb la Guerra del Congo

El mineral coltan, és el causant d'un conflicte bèl·lic que s'ha cobrat la vida de quatre milions de persones des de 1997 i la desaparició de poblacions de goril·les a la república democràtica del Congo. Uganda i Rwanda s'aprofiten sense cor per matar i violar en massa a la població, convertint aquesta regió un un genocidi orquestrat, on els països del primer món miren a una altra banda sense fer res. O més ben dit, en fan ús mirant cap a un altre costat.

L'extracció de coltan, un mineral molt escàs i que és usat per crear productes d'alta tecnologia; ha provocat un llarg conflicte bèl·lic intern al país, que des de 1997 (una dècada) fins als nostres dies, ha causat més de quatre milions de morts. El control per les mines d'aquest mineral, així com per l'extracció de diamants, ha originat que aquest conflicte durés tants anys i es cobrés tantes morts davant els ulls tancats de la comunitat internacional. Han existit i existeixen encara veritables fams en moltes regions d'aquest país que suporta un deute extern gairebé insostenible. No obstant això, és un dels països amb major riquesa, essent "La conca del riu Congo", la segona selva més important de la terra.

A les muntanyes del parc Nacional Kakuzi Biega, on s'extreu el Coltan, han acabat amb la vida de centenars de goril·les, perdent per sempre poblacions molt importants per a la supervivència d'aquest simi en perill d'extinció. A més per a la declaració de Parc Nacional, es va expulsar tribus indígenes abandonant a la seva sort sense fer res per ajudar-los. Els nens moren de malalties i malnutrició cada dia perquè són incapaços d'aconseguir un hospital millor equipat.

Coltan, l'or del segle XXI

Milers de civils han fugit a l'interior de la selva, on s'enfronten a la fam i a malalties. En menys d'una dècada es calcula que han mort quatre milions de persones, sobretot de fam i malalties causades pel conflicte. Ha estat la guerra que més morts ha generat des de la segona guerra mundial, amb mil víctimes mortals diàries. Altres milers van acabar amb les seves mans mutilades, violacions a menors i fins a la inqualificable aberració d'obligar a pares a cometre canibalisme amb els seus propis fills una vegada assassinats. Un veritable infern en què el món va tancar els ulls per clars interessos econòmics. Mercenaris estrangers alimentaven els enfrontaments canviant armes pels preuats metalls, mercenaris pagats pel món civilitzat, el mateix que utilitzava les matèries primeres amb olor de mort, el mateix que es va horroritzar de les matances, el mateix que comandament als cascos blaus a no fer res.

Però tots aquests moviments tant d'uns països africans a altres, van ser consentits per la Comunitat Internacional que treia benefici d'aquest conflicte i qui de veritat va patir les conseqüències i que encara les pateix, és el poble, els llogarets, els nadius. La guerra ha acabat, però la pressió del propi Govern de la RDC i de les multinacionals que operen sota la capa protectora del Govern, segueixen devastant les selves, emprant mà d'obra barata i mal pagada a nens i dones, permetent que els seus ciutadans morin de fam i per falta de mitjans sanitaris. Els diners que rep el govern de la RDC de la UNESCO per la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la part que li correspon del Parc nacional de Virunga, on es troben els últims goril·les de muntanya, en lloc de ser emprat per a escoles, ajuda sanitària i millorar la vida dels pigmeus i nadius que viuen al costat de la vora del Parc Nacional, és desviat per als interessos d'Estat que no són ni de bon tros l'ajuda a les poblacions necessitades.

No soluciona el problema només amb reciclar els mòbils

L'explotació del coltan no repercuteix en la millora econòmica de la població, des de l'anomenada "febre del coltan", la Republica del Congo és cada vegada més pobre. És important reciclar els telèfons mòbils per reduir la quantitat d'escombraries electròniques que acaba en els abocadors, amb components perillosos que provoquen greus problemes de contaminació de sòls i aigües. Però lamentablement, això no soluciona el problema de fons de l'explotació del coltan.

• S'hauria d'exigir una legislació en aquests països d'origen i als fabricants perquè no existeixi aquesta explotació dels congolesos. El Congo és al punt de mira dels fabricants de mòbils, que s'escuden en que la cadena de subministraments és molt gran i no poden controlar d'on procedeix el coltan. Però ja hi ha iniciatives com el projecte Fairphone que fabrica Smartphones compromesos amb el planeta, la societat i el medi ambient. Amb una política de transparència i bones pràctiques, és el primer telèfon que certifica la procedència del coltan i dissenyat amb materials reciclables.

• S'hauria d'exigir transparència als fabricants de smartphones per lliurar del coltan tacat de sang. En aquest aspecte el consumidor tenen molt més poder del que pensem per poder frenar aquest genocidi. Però clar això encariria el material, afectant al producte final. És una pena que tota aquesta massacre estigui provocada per l'avarícia de l'home, com va dir Quevedo, 'Poderós Cavaller és Don Diner'.

Pedro Pozas Terrats 

14/01/2015

Conciencia Eco

Causes de l'erosió actual dels drets humans

Vivim en un món en el qual els Drets Humans són violats pràcticament en tots els àmbits: familiar, local, nacional i planetari. L’Informe Anual d’Amnistia Internacional del 2013, que cobreix 159 països, fa aquesta dolorosa constatació. En comptes d’avançar en el respecte a la dignitat humana i als drets de les persones, dels pobles i dels ecosistemes, estem retrocedint a nivells de barbàrie. Les violacions no coneixen fronteres i les formes d’aquesta agressió se sofistiquen cada vegada més.

La forma més covarda és l’acció dels “drones”, avions no pilotats que des d’una base de Texas, dirigits per un jove militar davant d’una pantalla de televisió, com si estigués jugant, aconsegueix identificar un grup d’afganesos que estan celebrant un matrimoni, en el qual presumiblement hi ha d’haver algun guerriller d’AlQaeda. N’hi ha prou amb aquesta suposició per, amb un petit clic, llençar una bomba que aniquila tot el grup, amb moltes mares i nens innocents.

És la forma perversa de la guerra preventiva, inaugurada per Bush i duta endavant criminalment pel president Obama, que no ha complert les promeses de la seva campanya en allò que fa referència als Drets Humans, ja sigui el tancament de Guantànamo o la supressió de l’"Acte Patriòtic" (antipatriòtic) segons el qual qualsevol persona pot ser detinguda als Estats Units per terrorisme, sense necessitat d’avisar la seva família. Això significa segrest il·legal que nosaltres a Amèrica Llatina coneixem de sobres. En termes econòmics i també de Drets Humans s’està produint una veritable llatinoamericanització dels Estats Units a l’estil dels nostres pitjors moments de l’època de les dictadures militars. Avui, segons aquest Informe d’Amnistia Internacional, els Estats Units és el país que més viola els drets de les persones i dels pobles.

Amb la més gran indiferència, com un emperador romà absolut, Obama es nega a donar cap justificació sobre l’espionatge mundial que du a terme el seu govern amb el pretext de la seguretat nacional, cobrint àrees que van des de l’intercanvi de correus amorosos entre dos enamorats fins als negocis sigil·losos i multimilionaris de Petrobrás, violant el dret a la privacitat de les persones i la sobirania de tot un país. La seguretat anul·la la validesa dels drets irrenunciables.

El continent que més violacions pateix és Àfrica. És el continent oblidat i vandalitzat. Les grans corporacions i la Xina compren terres (land grabbing) per produir-hi aliments per a les seves poblacions. És una neocolonització, més perversa que l’anterior.

Els milers i milers de refugiats i immigrants per causa de la fam i de l’erosió de les seves terres són els més vulnerables. Conformen una subclasse de persones, rebutjades per gairebé tots els països, en una “globalització de la insensibilitat”, com la va anomenar el Papa Francesc. La situació de moltes dones, diu l’Informe d’Amnistia Internacional, és dramàtica. Són més de la meitat de la humanitat, moltes d’elles pateixen violències de tota mena i a diverses parts d’Àfrica i d’Àsia encara estan sotmeses a la mutilació genital.

El fonament darrer del conreu dels Drets Humans resideix en la dignitat de cada persona humana i en el respecte que li és degut. Dignitat significa que ella és portadora d’esperit i de llibertat que li permeten modelar la seva pròpia vida. El respecte és el reconeixement que cada ésser humà posseeix un valor intrínsec, és un fi en si mateix i mai un mitjà per cap altra cosa. Davant de cada ésser humà, per anònim que sigui, qualsevol poder troba el seu límit, també l’Estat.

El fet és que vivim en una mena de societat mundial que ha posat l’economia com el seu eix estructurador. La raó és només utilitarista, i tot, fins la persona humana, com denuncia el Papa Francesc, és convertit en “un bé de consum que un cop usat es tira”. En una societat així no hi ha lloc per a drets, només per a interessos. Fins i tot el dret sagrat a menjar i a beure només està garantit per a qui pugui pagar. Si no pot, estarà al peu de la taula, amb els gossos, esperant alguna engruna que caigui de la taula plena dels epulons.

En aquest sistema econòmic, polític i comercial s’assenten les causes principals, no exclusives, que porten permanentment a la violació de la dignitat humana. El sistema vigent no estima les persones; només la seva capacitat de produir i de consumir.

La tasca, a més d’humanitària i ètica, és política: com transformar aquesta societat malvada en una altra en la qual els humans puguin tractar-se humanament i gaudir de drets bàsics. Si no, la violència serà la norma.

Leonardo Boff

Petrópolis, RJ, Brasil

Agenda Llatinoamericana, 2015

Els voluntaris han mantingut viva la flama

CONTINUISTA · Explica que vol continuar la línia de treball de l’expresident i fer valer la solidaritat com a element d’integració en la societat.

RETALLADES · Destaca que, a pesar de la falta de recursos, s’han pogut desenvolupar molts projectes gràcies a la tasca del voluntariat.

Pau Lanao (Anglès, 1955); President de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme. Periodista solidari és historiador i periodista del diari El Punt Avui. És soci de l’associació GRAMC i actualment forma part de la comissió de periodisme solidari del Col·legi de Periodistes de Girona. Està estretament lligat a la coordinadora des dels seus inicis. L’any 2006, va entrar a formar part de la junta. 

Va ser escollit fa pocs dies president de la Coordinadora d’ONG Solidàries, en substitució de Rafael Villena, que ha deixat el càrrec després de vuit anys.

Què representa assumir el càrrec de president de la Coordinadora d’ONG Solidàries?

Es tracta de continuar la tasca desenvolupada per Rafael Villena, que ha estat un molt bon president, amb una actuació important. I això vol dir treballar perquè la cooperació, la solidaritat i la lluita per la pau siguin vistos com a elements positius i integradors de la societat. I també fer el possible per mantenir l’activitat de moltes associacions petites i desconegudes que fan molta feina aquí i als països d’origen dels seus integrants, com per exemple Àfrica i Amèrica Llatina.

És un bon moment per posar-se al capdavant d’aquesta plataforma?

La situació fa anys que és complicada. En temps del tripartit, la coordinadora va tenir unes aportacions econòmiques importants per part de les institucions. Amb l’arribada de la crisi, es van reduir molt aquestes aportacions. I la coordinadora es va convertir en una víctima propiciatòria. Algunes veus interessades van presentar la gent que fa cooperació i solidaritat com a elements desestabilitzadors del sistema, quan en realitat aquestes persones no tenen cap culpa de la nova redistribució de la riquesa. Cal dir que, a pesar de la crisi, els voluntaris han mantingut viva la flama de la coordinadora i dels projectes que es tiren endavant. De fet, la coordinadora es nodreix, essencialment, de les aportacions dels voluntaris.

La gent té ben entès el concepte de solidaritat i cooperació?

Sempre es presenta la solidaritat i la cooperació com a elements externs a la nostra societat, quan en realitat són elements de cohesió interna. Per exemple, a les nostres comarques hi ha una segona generació d’immigrants que, tot i ser essencialment catalans, no renuncien a les seves arrels. I les seves arrels els porten a ajudar els seus països d’origen. De manera que s’estableix una interrelació entre els països d’origen i la nostra societat. I dintre de la coordinadora, hi ha entitats que estan formades essencialment per immigrants o segones generacions d’immigrants, i aquests s’impliquen en el bon funcionament de la nostra societat. Coneixen perfectament el funcionament dels col·lectius de nouvinguts de casa nostra i fan de vincle d’unió amb els autòctons.

Com s’ha fet front a la falta de recursos?

En els darrers anys, hem hagut de fer una reflexió profunda per superar aquesta situació. Però la manca de recursos no ha estat un impediment per tirar endavant activitats importants, sinó que ens ha obligat a negociar més amb les administracions i a buscar altres vies de finançament. Tot i la crisi, s’han posat en marxa projectes com, per exemple, la mostra de teatre inclusiu o la cooperativa Llagostera Solidària.

I s’han hagut de replantejar la tasca prioritzant els projectes per als autòctons que no pas les accions a l’estranger?

El debat ha estat present, però s’ha intentat donar resposta a totes les propostes. Hem de tenir en compte que la coordinadora no està formada únicament per ONG, sinó que també aixopluga entitats com ara la Fundació Sergi, Càritas i Empordanesos Solidaris. Aplega un gran moviment solidari gironí i de l’Alt Maresme.

Núria Astorch 

27/01/2015 

El Punt Avui

Jana

Algunes vegades, de cop i volta, sense avisar, la vida ens obre una finestra per a mostrar-nos les grandeses del món on hem vingut a raure, just aquelles que li donen sentit... 

Guaiteu-la, ... no és bonica?

A la foto està desperta i amb el puny esquerre, la molt gamberra s'intenta treure el respirador de plàstic de la cara, perquè li fa nosa !

El seu pare i la seva mare, ell d'uns 25 anys i ella de 23. Gent senzilla. La Jana va néixer prematura, amb síndrome de Down, immunodepressió i una greu malformació cerebral. Els metges no li donaven més de dos anys de vida. No tenia el reflex de succió, no podia mamar, i havia de ser alimentada a través d'una via gàstrica. Necessitava suplement d’oxigen i per això portava un dispensador connectat als orificis del seu nas. L’abundància d'oxígen que li arribava estava monitoritzada. Quan baixava per sota d'un cert llindar, sonava una alarma. També tenia monitoritzada la freqüència cardíaca (anormalment alta).

Sovint tenia excés de mocs i, perquè no s'ofegués, calia treure'ls-hi amb un mocador de paper o, quan en tenia molts, amb aspirador naso bucal que les infermeres li aplicaven. Total, que necessitava companyia quasi de forma permanent.

El pare i la mare no podien fer-li aquesta companyia perquè havien de treballar i, aquí varem entrar en joc nosaltres, els voluntaris del Voluntariat de Suport en la Solitud.

Tot i les greus dificultats per viure, contades vegades la varem veure plorar. Tampoc riure. Sí que la vèiem inquieta i molesta quan necessitava que la netegessin. Com tots els humans normals! Responia a estímuls, com ara la veu, el tacte, la claror. Era immediat comprovar com li baixaven les pulsacions, s'assossegava, quan sentia la música ("When you wish upon a star", tema de Walt Disney) que sonava d'un conillet mecànic que algú li va regalar, i que sempre tenia a prop seu.

Somniava i tenia el seu món propi i incontaminat. No va arribar mai a viure prou per a aprendre cap dels vicis humans, tots derivats de l'egoisme que ens fa tan "normals".

Al llarg de quatre mesos mal comptats aquesta fou la seva curta vida, la Jana va materialitzar les millors qualitats humanes imaginables. Ens impartí lliçons d'innocència, de senzillesa, d'humilitat, de tendresa, però també de tenacitat, de lluita per sobreviure, de persistència per continuar respirant... Respirar, que senzill i que difícil!

Just fa un any que va emprendre el vol. Pocs es recordaran d'ella. Escassos senyals tangibles va deixar al seu pas pel món, amb prou feines va tenir temps de deixar-ne.

Difícilment però, oblidarem la impressió pregona que en un racó de la memòria ens va deixar als que varem tenir la sort de conèixer-la.

Un regal de valor incalculable i permanent.

Gràcies, Jana

Enric Ferreres

16/01/2015

Voluntari

Voluntariat de Suport en la Solitud

Només el 30% de països ofereixen cures pal·liatives

Xavier Gómez-Batiste és, del novembre passat, màxim responsable de cures pal·liatives de l'Organització Mundial de la Salut. És, a més, director de l'Observatori Qualy de l'Institut Català d'Oncologia, de la càtedra de cures pal·liatives de la Universitat de Vic i del programa d'atenció integral a malalts avançats de l'Obra Social La Caixa. 

Estar ben atès i sentir-se segur. Dues condicions indispensables per conviure amb una malaltia greu i, si arriba el cas, per fer front a la mort. Sempre amb respecte a les creences i els valors de cadascú, el doctor Xavier Gómez-Batiste assegura que l'objectiu dels equips de cures pal·liatives és crear les condicions per facilitar aquest camí.

Quina atenció dedica el món a les cures pal·liatives?

Hi ha molta variabilitat en funció dels països. Cada any 27 milions de persones moren amb necessitats d'atenció pal·liativa. Als països més avançats, es tracta, sobretot, de gent gran amb malalties cròniques evolutives, com demència, insuficiència cardíaca... Però a l'Àfrica, són malalts de sida, tuberculosi, malària... Només el 30% dels països tenen desenvolupades les cures pal·liatives en els sistemes de salut. Un altre 30% estan en fase embrionària i el 40% restant no tenen res.

Ni tan sols accés a la morfina?

L'accessibilitat als opioides, i a la morfina especialment, està restringida per la llei en molts països poc desenvolupats, on es considera que és una droga que pot ser usada de manera fraudulenta. A Geòrgia, per exemple, has d'anar a buscar-la a la comissaria. Més del 20% de les persones que pateixen dolor intens per càncer no tenen accés a la morfina. Això és patètic. Cal fer pressió per canviar les lleis.

Què més cal fer?

Necessitem formar els professionals. Però fins i tot als països que hem desenvolupat més les cures pal·liatives, com Catalunya, on l'any 1990 es va posar en marxa un sistema com a programa pilot de l'OMS que és referència mundial, també tenim reptes. Fa deu anys vam veure que estàvem molt centrats a atendre malalts de càncer durant els últims mesos de vida, però que hi havia molts pacients, sobretot persones grans, amb malalties cròniques evolutives com insuficiència cardíaca, diabetis avançada, demència, artrosi, que estan a casa seva i que potser viuran tres o quatre anys, i que també tenen moltes necessitats pal·liatives, des del punt de vista físic, emocional, social i espiritual.

Per què és tan avançat el sistema català de cures pal·liatives?

A Catalunya hem estat pioners a identificar precoçment les persones que necessiten aquesta atenció. Això ens permet engegar programes per avaluar necessitats: saber si tenen dolor, planificar decisions anticipades segons els valors i preferències de cadascú, conèixer allò que els preocupa, com volen i com no volen ser atesos... Així comença un procés de presa de decisions compartit i es van resolent els diferents dilemes que s'aniran plantejant. Per tant, tot i que per a molts pacients sigui el final de la vida, encara hi ha molt a fer. Es pot millorar molt la qualitat de vida i fins i tot la supervivència d'aquestes persones. Són pacients que potser encara viuran uns anys i, si no s'hi actua, tant ells com les seves famílies tindran un patiment innecessari. Els objectius de curar i de cuidar s'han de fer compatibles. No cal que t'estiguis morint perquè atenguin les teves necessitats.

També les emocionals?

Hi ha qüestions que són essencials i que potser quan som joves i estem sans no ens preocupen tant. Però quan apareix la malaltia afloren necessitats lligades a l'espiritualitat i la transcendència, al sentit de la vida. És important resoldre qüestions, com ara si estem en pau, si ens estimen i estimem, si tenim coses pendents... Als pacients també els preocupa la dignitat en l'atenció i l'autonomia a l'hora de decidir.

Què li ha encarregat l'OMS?

De moment hem creat un grup d'experts per dissenyar un programa i ja tenim una llista de propostes. L'objectiu és que els governs prioritzin les cures pal·liatives: que formin els professionals, que hi destinin recursos i que canviïn legislacions. Molts països necessiten suport tècnic i econòmic. L'epidèmia d'Ebola, per exemple, requereix atenció en cures pal·liatives. És una malaltia amb una mortalitat enorme que afecta famílies senceres i professionals. Hem de prioritzar els països poc desenvolupats i els col·lectius especialment vulnerables, com nens, persones grans o malalts de sida. Ho farem amb una visió comunitària.

En tenen algun referent?

A l'estat de Kerala, al sud de l'Índia, tenen un sistema de pal·liatius excel·lent. És un model aplicable a països amb pocs recursos, perquè no depèn tant del sistema sanitari sinó de la comunitat. La implantació de les cures pal·liatives depèn més de l'índex de desenvolupament humà d'un territori que no pas de l'econòmic.

Marta Ciércoles

18/01/2015

El Punt Avui

L’eutanàsia, en entredit a Bèlgica

Frank van den Bleeken tenia previst morir demà, diumenge, mitjançant l’eutanàsia, despenalitzada a Bèlgica des del 2002. El cas no seria notícia en un país on el debat està superat si no fos perquè Van den Bleeken és un reu de 51 anys condemnat a la pena màxima per delictes sexuals i l’assassinat d’una menor. I després que la justícia belga avalés al setembre el seu suïcidi assistit, dimarts l’hi va denegar.

Van den Bleeken va demanar posar fi a la seva “angoixa” i patiment psicològic “insuportable”. La justícia belga li va donar la raó després de mesos d’entrevistes i seguiment del cas, però aquesta setmana ha fet marxa enrere i finalment serà traslladat a un hospital psiquiàtric. El presoner no demana la llibertat, ja que assegura que no té expectatives de recuperació després de 30 anys i diversos tractaments que no han pogut acabar amb els seus impulsos sexuals. Per aquesta raó va demanar que algú l’ajudés a morir.

La història de Van den Bleeken va marcar la societat belga l’any 2001, arran d’un documental en què el presoner relatava la seva experiència personal i demanava un canvi de la normativa. “Si una persona comet un crim sexual, l’estat ha d’ajudar a superar-ho. Tancar-lo no ajuda ningú; ni la persona, ni la societat, ni la víctima”, va detallar a la televisió flamenca. “Fora d’aquestes parets [de la presó] hi haurà un gran perill de tornar a cometre greus errors”, explicava.

“Un patiment insuportable”

Segons la defensa, el presoner ha passat per mans de diversos experts, i la conclusió de tots els metges i psicòlegs és que el patiment de Van den Bleeken “és insuportable i no es pot fer res per alleujar el seu dolor”. Pocs dies abans del dia previst per a la seva eutanàsia -demà-, el ministeri de Justícia belga va informar en un comunicat que finalment Van den Bleeken no morirà, sense aclarir els motius de l’inèdit canvi. El cas està “sota secret professional”.

Fonts del ministeri de Justícia confirmen que el presoner serà traslladat a un nou hospital psiquiàtric al nord del país, però no confirmen si després anirà a un centre especialitzat dels Països Baixos. Van den Bleeken havia demanat ser tractat allà, però la Cort d’Apel·lació de Brussel·les va considerar que el ministeri de Justícia no era competent per decidir l’extradició d’un pres. Per això, en última instància va considerar l’eutanàsia la seva última via. Des que la justícia belga va consentir al reu flamenc la mort assistida, 15 presoners més s’han acollit a una demanda similar, i estan a l’espera de resposta. Segons dades de l’oficina d’estadística belga, es produeixen unes 1.000 morts anuals per eutanàsia. Aproximadament un 70% dels belgues hi estan a favor i el debat és pràcticament inexistent en la societat, però el cas de Van den Bleeken ha portat controvèrsia, amb veus que consideren que és una transgressió de la llei del 2002. Segons la normativa del país, l’eutanàsia es permet quan s’han exhaurit totes les vies possibles per poder acabar amb el patiment d’un pacient. Alguns experts asseguren que a Van den Bleeken no se li han aplicat totes les alternatives.

Per poder-se acollir a l’eutanàsia a Bèlgica és necessària la col·laboració de professionals, que han de donar fe que la decisió del pacient és voluntària. Després d’un temps que es considera de “reflexió”, el pacient ha de demostrar que està en una situació de patiment, físic o psicològic, i afectat per una malaltia greu i incurable. Bèlgica té una de les legislacions més avançades del món. És l’únic país que no estableix límit d’edat en la mort assistida.

També infants i parelles d’avis

La llei del 2002 establia que només els majors d’edat podien acollir-se a l’eutanàsia. El 2014 la normativa es va modificar i va permetre que els infants també puguin ser tractats com els pacients adults. Així mateix, la llei permet que parelles ancianes puguin posar fi a les seves vides de manera conjunta. Especialment rellevant va ser el cas de dos bessons que, en saber que patien una malaltia degenerativa, van demanar el suïcidi assistit. Aquest cas va commoure Bèlgica el 2013.

Els Països Baïxos van ser el primer país del món a legalitzar l’eutanàsia, l’any 2002, pocs mesos abans que Bèlgica, tot i que la seva normativa és més restrictiva. La mort assistida només es permet als majors d’edat que demostrin plenes capacitats mentals, que pateixin una malaltia incurable i insuportable, i també és obligatori consultar dos facultatius diferents. Amb el mirall de la legislació belga, als Països Baixos hi ha cada vegada més reivindicacions per incloure també la mort per als ancians que volen posar fi a la seva vida un cop la considerin acabada.

Luxemburg és el tercer, i de moment últim, país que va establir l’eutanàsia, el 2009, amb una regulació similar a l’holandesa. No obstant, el debat polític va ser molt més cru. L’executiu de Jean-Claude Juncker va haver de reformar la Constitució per evitar la negativa del cap d’estat, el gran duc Enric.

Esther Herrera

10/01/2015

Ara.cat

Trueta

Massa vegades hem repetit que l'èxit del procés que ha de portar Catalunya cap a la independència ha de ser, també, un homenatge als que ens han precedit. Un homenatge a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a la causa de la llibertat del nostre poble. Com el doctor Josep Trueta, l'eminent cirurgià que, en plena Guerra Civil, va desenvolupar un tractament per combatre la gangrena i, per tant, evitar un dels grans mals d'aquells anys d'hostilitats: les amputacions. L'anomenat mètode Trueta va salvar, a partir d'aquell moment, milers i milers de persones en aquell conflicte i en els posteriors, fins al punt que, entre la Primera Guerra Mundial (quan no es coneixia aquest mètode) i la guerra del Vietnam, el tant per cent de ferits que acabaven morint a causa de la gangrena es va dividir per cent.

Ara bé, aquest metge, a més, des del seu exili anglès, es va convertir en una d'aquelles personalitats que Brecht qualificava com a imprescindibles, ja que tant des del Consell Nacional Català com des de la seva càtedra a la Universitat d'Oxford, Trueta –que va morir tal dia com avui de l'any 1977– va consagrar la seva vida a la lluita contra la dictadura franquista i pels drets nacionals dels catalans.

Ara que el procés està novament encarrilat, i que tot indica que el proper 27 de setembre tindrà lloc la famosa segona volta –la veritablement important– del procés participatiu del 9-N, caldria que els nostres responsables polítics tinguessin ben presents els noms de tantes i tantes persones que ho haurien donat tot per viure un moment com l'actual. Com aquell jove Josep Trueta que, acompanyat del seu gran amic Josep Sunyol (posteriorment diputat per ERC i president del Barça assassinat pels franquistes), va anar a rebre a l'estació de Maçanet un Francesc Macià que tornava de l'exili. Era el gener del 1931 i Catalunya es preparava per iniciar una de les etapes més il·lusionadores de la seva història. 

Jordi Creus

19/01/2015

El Punt Avui

Desitjaria una Esgésia més senzilla, propera i pobra

Josep Costa, franciscà, va crear la Fundació Acollida i Esperança

Tinc 74 anys. Sóc de Badalona. Busco un món just en el qual hagin oportunitats per a tothom. He comprovat que hi ha pobres a presó per robar una misèria i que els que roben milions són lliures. Hi ha una explotació del ric sobre el pobre. El mal és l'egoisme.

Em vaig instal·lar-lar al Chaco bolivià als 28 anys, i sap què és el que més em va impactar? La rialla dels indis guaranís: com poden riure tant si no tenen res?

També deu haver topat amb el costat fosc.

Si, amb la gent blanca que es tenien per cristians i explotaven els pobres. En les botigues de les seves finques venien els aliments bàsics als indis, el salari dels quals no hi arribava, sempre devien diners a l'amo i no podien ser lliures: una nova esclavitud.

Aquesta burgesia bé deu tenir algun costat bondadós.

No el vaig veure. Teníem un acord amb el govern: nosaltres construíem les escoles i ells pagaven el salari al mestre. Vam construir moltes, però el mateix canceller de la República, que s'omplia la boca parlant dels marginats, no ens va deixar aixecar-la a les seves terres: "Quan aquesta gent sàpiga llegir escriure ja no voldran treballar", va dir.

Les esglésies estan plenes d'aquest tipus de beats.

Si, però no viuen el missatge de Jesús.

Anar a missa el missatge és només una actitud social.

Vol saber quin és el meu somni?

Sí.

Desitjaria una Església més senzilla, propera i pobra, que estigués realment al costat dels més necessitats. Una Església sense poder. Seria bonic que el Papa no fos cap d'Estat ni el Vaticà un Estat. Que se suprimissin els cardenals.

...!

M'agradaria que es prescindís de títols com santedat, excel.lència, eminència, reverendíssim... Que tots fóssim germans: germà Papa, germà bisbe. Hi ha molta gent que gaudeix amb els títols i portant vestits que semblen més una disfressa de carnaval que de seguidors de Jesús de Nazaret.

Què més canviaria?

M'agradaria que als bisbes els escol1issin democràticament els creients i no per amiguisme o afany de poder. Que no es confongués el do del celibat amb la vocació de servei ministerial, que fos optatiu.

Li ha donat voltes, a tema.

I no em sembla bé que es negui la comunió als divorciats, que no se'ls permeti refer la seva vida.

I l'actitud de l'Església davant l'ús dels preservatius?

Fer l'amor és una cosa bona i santa, i la paternitat ha de ser responsable, però el mètode natural falla contínuament.

I davant l'homosexualitat?

Tothom té dret a estimar i a ser estimat. Jo no els considero pecadors. Amb la seva moral sexual l'Església ha fet patir molta gent manipulant les consciències i utilitzant la por del pecat i de l'infern. Algun dia el Papa haurà de demanar perdó públicament en nom de l'Església per haver fet patir tantes persones.

Encara no l'han excomunicat?

Jo m'agafo als Evangelis, i em pregunto com actuaria ell. L'Església inclou diferents maneres de pensar, però els que manen solen ser poc oberts i molt conservadors (a excepció del papa Francesc).

Les dones no han d'oficiar missa?

Haurien de tenir les mateixes responsabilitats que els homes a l'Església i ser ordenades sacerdots, bisbes, diaques.

Quinze anys a Bolívia, com va ser la tornada?

No m'adaptava, però després vaig pensar en sant Francesc d'Assís, que en el seu temps va saber estar al costat dels marginats, se'n va anar amb els leprosos. Als anys vuitanta per a la societat els leprosos eren com els malalts de sida.

I s'hi va dedicar?

Per les nits recorria carrers i platges de Barcelona i els donava diners perquè anessin a una pensió, però molts se'ls bevien. Després vaig conèixer sor Genoveva, dedicada al quart món, i junts vam obrir la primera casa per acollir aquests malalts, joves d'entre 18 i 35 anys. Venien per morir.

No tenien ningú?

No, i no sap com agraïen el suport i aquest ambient familiar que desconeixien. La solitud és terrible. Gent molt desequilibrada va centrar, així vaig comprovar que quan a una persona se l'acull i no s'abandona, neix l'esperança al seu cor.

Ara aquests malalts ja no moren.

Quan vam obrir Can Banus a Badalona, gràcies als còctels de medicaments vam pensar més en la vida que en la mort, ningú no els volia donar feina, així que vam obrir una empresa de manufactura i una granja d'engreixament de pollastres.

Tem la mort, pare?

La meva vida és estimar i servir el pobre, sense això no té sentit. Un dia arribarà la germana mort i crec que em durà amb Déu, però no sé on ni com serà.

Què sap?

Sé que Déu és amor, i on hi ha amor un s'ho passa bé. I encara que no hi hagués res després d'aquesta vida jo sóc feliç. Me l'he passat molt bé estimant i fent el bé. La recompensa és el somriure de les persones, amb això ja tinc el cel a la terra.

Ima Sanchís

19/01/2015

La Vanguardia

Quin desig demanen els malalts i familiars amb càncer?: el vídeo que emociona la xarxa

Un estudi de fotografia reuneix persones sanes al costat de pacients i familiars amb càncer. El resultat és un vídeo que vol conscienciar sobre la importància de valorar la vida

Valorem la vida quan estem sans? 
La pregunta se la van fer els fotògrafs de Dulcineastudios, amb la col·laboració de l'Associació Espanyola d'Adolescents i Adults Joves amb Càncer. Per trobar-hi una resposta, van reunir en dos estudis de Barcelona i Madrid persones sanes al costat de malalts de càncer i també familiars de malalts de càncer. A tots dos se'ls demana què els fa feliços, quin desig demanarien. Primer responen els sans, i demanen coses relacionades amb la feina, viatges… No saben que, a l'altre costat de la paret, hi ha un pacient amb càncer, o un familiar.

Aquests, els pacients i els familiars, són els segons a formular els seus desitjos. Uns desitjos que no passen per viatjar, o per sentir-se realitzats a la feina. El resultat final és un vídeo que mostra que, quan hi problemes, el que importen són les coses petites. Un missatge que, tot i previsible, no deixa de ser impactant, i ha emocionat la xarxa. 

ARA
17/01/2015
Ara.cat

Es triplica el consum d'antidepressius a Espanya en els últims tretze anys

L'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris vincula aquest augment del consum amb la crescuda dels casos de depressió, trastorns d'ansietat i de personalitat diagnosticats pels metges de capçalera

La depressió afecta uns 350 milions de persones a tot el món.

El consum d'antidepressius a Espanya s'ha multiplicat per tres entre els anys 2000 i 2013, passant de 26,53 dosis per cada mil habitants i dia a 79,5, segons un informe de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). En general, l'ús d'antidepressius s'ha incrementat en els darrers anys a tots els països occidentals. L'AEMPS vincula aquest augment del consum amb la crescuda dels casos de depressió, trastorns d'ansietat i de personalitat diagnosticats pels metges de capçalera, a més de les indicacions terapèutiques autoritzades per a aquests medicaments.

Els antidepressius més consumits durant aquest període de temps han estat els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, que s'utilitzen per al tractament de quadres depressius, trastorns d'ansietat i alguns trastorns de personalitat. De fet, el consum d'aquests fàrmacs representa el 70,4% del consum total d'antidepressius l'any 2013. Altres antidepressius dels quals ha augmentat el consum són la venlafaxina (indicada com a ansiolític) o el bupropió (com a tractament per deixar de fumar). En canvi, s'ha reduït l'ús d'antidepressius tricíclics, utilitzats com a tractament mèdic dels trastorns bipolars.

La depressió, que afecta uns 350 milions de persones a tot el món, és una malaltia amb un gran impacte en la qualitat de vida del pacient i que comporta alts costos socials. Es calcula que, a l'estat, més del 14% de les dones i més del 6% dels homes podrien patir una depressió al llarg de la seva vida.

324

15/01/2015

TV3