divendres, 23 de desembre del 2011

Oftalmologia Infantil



El sentit de la vista és el més valuós dels sentits, i és important tenir-ne cura des de la primera infància. Cal recordar que el procés d’aprenentatge dels nens i el seu rendiment escolar en depenen en gran part.

Tothom fa el que creu més convenient per mantenir a punt els ulls dels seus fills, però estem segurs de fer el correcte?

Actualment existeixen uns protocols de les societats oftalmològiques internacionals que marquen d’una manera tècnicament correcta com fer-ho.

En el nounat el pediatre farà una primera exploració ocular per descartar malformacions oculars greus, i s’assegurarà que l’aspecte extern dels ulls és el normal, que les parpelles siguin simètriques i l’alçada sigui la normal. Així mateix observarà el reflex vermell pupil·lar per comprovar la transparència dels mitjans òptics, descartar defectes del marge pupil·lar, pupil·les “blanques” i cataractes congènites. També s’observarà que no presenti moviments oculars irregulars .

La visió en un nounat és molt baixa (s’estima en un 10% de la visió d’un adult), veu la llum, acostuma a mirar cap a les fonts de llum i li molesta la llum intensa, veu objectes i persones però amb molt poca definició.

Als tres o quatre mesos de vida ja pot seguir amb la mirada persones o objectes que es mouen en el seu entorn. En aquesta edat també és important descartar una obstrucció congènita de les vies lacrimals, que afecta un 20% dels nadons.

Si tot això és normal es realitzarà la primera exploració oftalmològica obligatòria als dos anys i mig o tres anys. Però convé recordar que si el pediatre o els pares o mestres adverteixen qualsevol anomalia, la consulta es farà sense esperar.

En aquesta exploració s’intentarà avaluar una primera agudesa visual presentant dibuixos al nen perquè els pugui identificar amb cada ull per separat. El grau de visió a aquesta edat no sol superar el 60% de la d’un adult.

Es valora també de manera bàsica la visió dels colors i l’estereòpsia.

Es fa el Cover test per assegurar la bona alineació ocular i descartar l’estrabisme (desviació dels ulls). I es comprova la correcta motilitat ocular.

Aquestes proves són vitals per descartar la presència d’un ull “gandul” o ambliopia , que es presenta en la infància i afecta entre el 3% i el 5% dels nens.
En cas de detectar-se s’haurà de tractar per recuperar la visió amb la graduació correcta i pegats oclusius oculars. Cal tenir en compte que això no serà possible si el diagnòstic es fa més tard dels sis o set anys, i comportarà una seqüela per a tota la vida.
Es practicarà també una primera exploració amb dilatació pupil·lar i es farà una primera graduació objectiva (sense la col·laboració del nen).

En el cas que els pares portin ulleres, cal fer aquest estudi com més aviat millor, ja que hi ha un factor d’herència multifactorial.
Sabem que en aquestes edats un 20% dels nens presenten defectes de graduació (miopia, hipermetropia, astigmatisme) o ambliopia. I que els nens rares vegades expliquen que no hi veuen bé.
Dels quatre als vuit anys es fan controls anuals. L’agudesa visual normal d’un adult (100%) s’aconsegueix en aquest període de temps (habitualment als cinc o sis anys).
Fins als 12 anys, depenent de si s’han detectat o no anomalies, es faran controls cada un o dos anys.

Dr. Joaquim Tarrus Montaner
Metge oftalmòleg. Oftalmologia pediàtrica. 
Col·l. n. 4311 de Girona.
Visual laser, Grup de cirurgia refractiva.

dijous, 22 de desembre del 2011

'Mirades'

Avui us deixem un audiovisual del grau de Multimèdia de la Universitat Oberta de Catalunya
Aquesta exposició ara per ara, recorre Catalunya.
Trobareu més informació a la revista digital MOSAIC de la UOC

Esperem us agradi: MiRADES



Mirades from Mosaic on Vimeo.




dimecres, 21 de desembre del 2011

'La felicitat sorgeix de les relacions personals riques'

Tengo 57 años. Soy canadiense y vivo en Chicago, donde investigo y dirijo el laboratorio de Neurociencias Cognitiva y Social en la universidad. Casada, tengo dos hijos. La polarización de partidos obliga a los políticos a renunciar a sus ideas originales. Soy anabaptista.


'Louise Hawkley, doctora en Psicologia i en Neurociències Socials, investiga la Soledat'

Foto: d'Anna Jiménez

Estudiando la soledad hemos podido comprender la naturaleza del ser humano.

¿Y en qué consiste?
En vivir en comunidad. La soledad es como el hambre o la sed, un estado de carencia.

Lleva 20 años investigando.
Sí, y sabemos que la soledad afecta al sistema cardiovascular porque cuando la gente se siente aislada se siente insegura, y no necesariamente de forma consciente. Eso hace que la presión sanguínea se eleve y aumente el nivel de cortisol.

¿Para qué sirve el cortisol?
Moviliza los recursos energéticos, aumenta la respuesta a los estímulos. Cuando nos levantamos por la mañana el cortisol aumenta rápidamente, es una indicación de las demandas que el cerebro prevé que tendremos durante el día, del nivel de estrés. Los solitarios tienen un pico de cortisol más alto.

¿Superando las necesidades fisiológicas reales?
Sí, y esto provoca un gran desgaste en el cuerpo. También hemos visto que las personas solitarias tienen más activación de los genes que desempeñan un papel en los procesos inflamatorios, relacionados con arteriosclerosis, ictus, diabetes.

En perro flaco todos son pulgas.
... Y también tienen desactivados los genes que trabajan en la modulación de la inflamación. Así que potencialmente su salud es peor; de hecho, se mueren antes.

Pero la soledad es una percepción subjetiva, un sentimiento.
Sí, está provocada por el cerebro, que a su vez provoca los sentimientos y los pensamientos. Si te sientes solo y feliz, no tienes ningún problema.

Igual es que no nos han enseñado a estar solos.
Somos un animal tan social que en nuestro cerebro hay una señal que nos dice que tenemos que encontrar gente. La soledad no deseada es literalmente como el dolor físico.

Duele, seguro.
Con el sentimiento de soledad y de rechazo se activan los mismos circuitos cerebrales que con el dolor físico.

¿Los ancianos son y seremos (si llegamos) los más solitarios del planeta?
Los jóvenes de entre 18 y 30 años suelen ser los que se sienten más solos porque no acaban de saber quiénes son ni dónde encajan. Luego esa percepción de soledad cae, y vuelve a subir a partir de los 85 años.

¿Cuál es el problema?
El cerebro los secuestra, empiezan a percibir su entorno social de manera negativa y eso perpetúa la soledad. Si escaneamos el cerebro a las personas mientras les mostramos imágenes de estímulos sociales positivos –como un bebé que sonríe– o negativos –alguien que llora–, los solitarios prestan más atención a los estímulos sociales negativos.

Lo negativo capta más su atención.
Sí, y eso hace que de forma inconsciente se comporten como si estuvieran haciendo un barrido de su entorno para detectar lo que puede volverse en su contra, lo que a su vez provoca que los otros los eviten.

¿La soledad se contagia?
Sí, cuanta más proporción de gente en mi red de amigos se siente sola, más solo me siento yo. Es contagioso hasta con tres grados de separación. Desconfianza llama a desconfianza.

¿Cómo salir de ahí?
Hicimos un estudio sobre iniciativas para reducir la soledad y la más efectiva es la formación cognitiva social: una reformación cerebral para cambiar la percepción.

Volvemos al poder del pensamiento.
Hay tanta interconectividad en el cerebro que no se puede tener ninguna experiencia que quede aislada en un circuito; afecta de hecho a todo el cuerpo. Y el cuerpo también alimenta lo que el cerebro procesa.

El médico tibetano del Dalái Lama me dijo que había que sonreír sin ganas hasta que llegaran las ganas.
Pues sí, señor, cuerpo y mente están conectados, y además la respuesta que se obtiene de los otros también cambia y nos transforma, pero hay que insistir.

Muchos temen a la jubilación porque temen a la soledad.
Según un estudio realizado con población norteamericana, los jubilados sufren menos de soledad que los que están en activo. Creo que se debe a que pueden escoger su red social: sólo mantienen relaciones positivas.

¿Hay alternativas a las depresivas residencias de ancianos?
El geriatra Bill Thomas ha creado Eden, una manera de vivir en grupo pero con autonomía. Es decir, nadie les dice la hora de desayunar, comer y cenar, ni les apaga la luz a las nueve de la noche. Son hogares más pequeños con zonas comunes y los cuidadores necesarios, pero los ancianos controlan su propia vida y sus horarios.

Bravo por Bill.
Hay que valorar a los ancianos, desestigmatizar la soledad y así poder tratarla, y enseñar a los niños que las relaciones sociales son cruciales. El acoso escolar es un tema muy grave que debe abordarse con tolerancia cero. Si el niño se percibe de forma negativa adopta esa identidad.

Auuu.
La sociedad nos empuja a buscar bienes materiales, experiencias..., y sabemos que esa búsqueda te hace sentir más solo e infeliz. La felicidad es un epifenómeno, surge de las relaciones personales ricas.

Feliz Navidad
Hablar con la tranquila y reflexiva Louise sobre los embates de la soledad me hizo pensar en la cantidad de gente sola que en estos días de celebración familiar se siente más sola que nunca. Creo que a todos nos gustaría acogerlos, pero dar el paso es tan difícil... Por eso quiero felicitar a quien sí lo ha dado, los 725 voluntarios de Amics de la Gent Gran que han acompañado este año a 872 personas y que me presentaron a Louise en la jornada internacional de Soledad que organizaron en CX La Pedrera. La ciencia confirma que lo que más satisfacción nos da no son los bienes materiales, la fama o el estatus, sino las relaciones significativas: si estas se ven amenazadas, todo lo demás no sirve.

Imma Sanchís
21/12/2011

10 minuts de silenci per sentir el Nadal

Els amics de Justícia i Pau juntament amb la Pastoral Obrera, ens conviden a unir-nos el dia 24 de desembre per sentir el Nadal, i reivindicar així una altra manera de celebració.
Serà a les 2/4 de 7 de la tarda, al Punt de Trobada de la Rambla de Girona (rambla de la llibertat-carrer Argenteria).

dimarts, 20 de desembre del 2011

Felicitació de Nadal del Bisbe Pere Casaldàliga

Nadal, un Nadal altre:
per descobrir, acollir i anunciar
el Déu-amb-nosaltres, avui, aquí;
segons Mateu, capítol 25.
Qui s'entén amb els pobres
pot entendre's amb Déu.

Només així, fet infant,
fet Déu vingut a menys,
podríem trobar-te,
diàriament nostre,
entre Betlem i la Pasqua,
Jesús, el de Natzaret.

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió.
Contra els grans projectes de mort,
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància.
Visquem en Sumak Kawsay.

Terra i Pau pel Poble Palestí,
pel Poble Kaiowá Guarani,
per tots els pobles indígenes i quilombolas,
per totes les migracions del món,
pels milions de gent humana
condemnada a la fam...

Malgrat totes les crisis,
si podem bressar Déu
entre els braços de Maria i Josep,
no hi ha motiu per tenir por.
Déu és a l'abast
de la nostra Esperança.

Bisbe Pere Casaldàliga
 Nadal 2011-Any Nou 2012

El xantatge emocional

És una tècnica de manipulació psicològica que utilitza una persona per aconseguir alguna cosa que desitja. El xantatgista es valdrà de les seves estratègies per provocar en la seva “víctima” una barreja de sentiments de por, dubte, obligació i culpa, perquè acabi cedint davant del que ell/ella vulgui. En una situació de xantatge emocional tenim, d’una banda, el xantatgista, i de l’altra, la “víctima”. El xantatgista acostuma a fer una petició/demanda que en realitat es tracta d’una exigència encoberta. La víctima s’oposa a complir-la o satisfer-la. Llavors aquí comença el joc de la manipulació ja que el xantatgista no accepta que l’altre no actuï com ell desitja. Els xantatgistes es valen de diferents estratègies per aconseguir el que volen.

Foto per : Kimmika

1. Castigar silenciosament: són aquells que callen ofesos. És difícil suportar el silenci fred d’aquests punidors. Així que per acabar amb aquesta tensió, l’altre acaba cedint a la seva demanda.

2. Autocastigar-se: aquest xantatgista és molt dependent i culpa els altres de les seves dificultats. Converteix la seva “víctima” en l’única persona que el pot protegir de la seva fragilitat: “Sense tu no valc res, no em deixis mai ...”.

3. Usar la tergiversació: el xantatgista titlla d’egoistes, dolents i immadurs els altres al mateix temps que es descriu a si mateix com un ésser comprensiu i bo.

4.  Convertir la “víctima” en mala persona: “M’has defraudat com a persona”...

5. Buscar aliats: involucra altres persones perquè l’ajudin a defensar la seva causa. També recorre a cites, escrits... i insistirà a convèncer-nos que hi ha una sola veritat, la que ell/ella postula

6. Fer comparacions negatives: comparar la persona amb d’altres és una manera de menys
prear.


7.  Pressionar des del càstig, el victimisme: “Si no et quedes amb mi patiré i el meu dolor serà culpa teva”, etc.

8. El “sermó emocional”; discurs que al·ludeix a l’amor, l’amistat, la parella..., sempre per desprestigiar l’altre: “Pensava que eres una amiga de veritat ...”.

Totes aquestes estratègies generen a la “víctima” uns sentiments de por, de culpa intensa, dubtes, etc. que la poden portar a “rendir-se” davant el xantatgista. Aquest sap que necessitem el seu amor i la seva aprovació i es val d’això per extorsionar.


Com detectar que ets víctima de xantatge? 
Doncs hi ha una sèrie de característiques que fan més vulnerables unes persones al xantatge, aquestes persones tenen molta necessitat d’aprovació, por a l’enuig i a la ira dels altres, una gran necessitat de pau, assumeixen gran responsabilitat per la vida dels altres, alt nivell d’inseguretat pel que fa al seu valor i capacitat.

Tingueu en compte que quan ets pressionat per un xantatgista:
Et disculpes / entres en les seves raons / discuteixes / plores / supliques / canvies o cancel·les plans i cites importants / cedeixes amb l’esperança que sigui l’última vegada / et rendeixes.

A tu et resulta difícil o impossible: defensar la teva posició / enfrontar el que t’està succeint / posar límits / fer saber al xantatgista que la seva conducta és inacceptable.


Com resoldre una situació de xantatge?

És molt important mantenir una comunicació oberta que permeti aclarir els missatges ambigus i punxants. El joc de la manipulació deixa de tenir poder sobre un quan t’adones que ets manipulat. Llavors cal dir al xantatgista com ens fa sentir el que ens diu, demanar-li respecte cap a la nostra manera d’actuar i sentir, i sobretot respectar-nos a nosaltres mateixos, les nostres decisions i el dret que tenim tots a fer ús de la nostra llibertat sempre! Si el xantatgista s’adona que coneixem les seves tècniques, deixarà d’utilitzar-les.

Maria Jesús Peinazo
Psicòloga
Clínica Bofill
Font: revista CBN No 6

dilluns, 19 de desembre del 2011

Capitalisme sense escrúpols

Es diu que estem patint la crisi econòmica més gran de la història, conseqüència de la crisi del sistema financer. Aquest sistema, però, no té crisi, tot el contrari, car les persones que controlen l’esmentat sistema, han assolit els índex de riquesa i poder inimaginable només uns anys enrera. Som la resta d’humans els que realment estem patint la conseqüència d’un capitalisme cada cop més deshumanitzat, ferotge i insaciable; un capitalisme que ha aconseguit instaurar una societat que va més enllà del neoliberalisme clàssic, aquell que comportava el protagonisme econòmic de l’estat. Avui els estats, estant sent engolits per les depredadores estructures del poder financer (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i les grans entitats bancàries d’arreu), les quals marquen els “tempos” i els objectius que desitgen obtenir, sense importar-los-hi gens, les terrorífiques conseqüències que provoquen entre els menys afavorits: la classe obrera i la classe mitja; ni sense importar-los-hi que cada dia que passa s’incrementa considerablement el nombre de persones, especialment infants i ancians, que moren de fam en aquest nostre món esclavitzat pel despòtic capitalisme imperant. La resultant és que els rics són cada cop més rics i els pobres s’esfondren en la misèria.

Podríem dir que, deixant de banda el greu patiment dels més pobres, l’altre conseqüència d’aquesta anomenada crisi econòmica, és la crisi política i la crisi democràtica més gran de tots els temps. Els polítics haurien de ser servidors de la ciutadania i, a més, vetllar per la bona salut de la democràcia. Malauradament, però, no només no fan ni una cosa ni l’altre, sinó que s’han convertit en simples acòlits del lobby dels grans industrials i aspirants a convertir-se en membres actius de la complexa maquinaria financera mundial; cosa que ho estem vivint i patint en el nostre dia a dia. Ni el govern de l’Estat, ni l’actual de la Generalitat han aplicat les polítiques més adients per evitar les retallades ni els increments de tasses i d’impostos indirectes que perjudiquen als que menys recursos tenen. Només que el govern Zapatero hagués estat implacable amb la recaptació dels impostos procedents de les rendes de capital, com ho fou amb els procedents de les del treball, la situació econòmica del país, seria tot una altra. El mateix podríem dir del govern Mas, que ha condonat de l’impost de successions, el tram de les grans herències i no té la valentia (tampoc ”la il·lusió”) de insubordinar-se fiscalment amb l’Estat, fins que el govern central pagui, com a mínim, els 759M€ que deu a la Generalitat de l’Addicional tercera que preveu l’Estatut. Per aplicar, però, aquestes mesures, s’ha de  tenir la ferma convicció política de no voler perjudicar als més pobres, cosa que no observem, però també, la indestructible voluntat de no claudicar davant del govern espanyol.

Per tal que la ciutadania pugui seguir tenint esperances i superar aquesta actual situació, caldrà promoure, sempre per mitjans pacífiques, un canvi radical en el sòlid sistema neoliberal. També caldrà donar suport decidit, als grups d’indignats del 15M, als sindicats i a tota la societat civil, amb l’objectiu que, a semblança de la primavera àrab, els occidentals siguem capaços d’enderrocar el depredador poder capitalista, tot el sistema financer i el poder polític que s’ha doblegat a les exigències de l’insaciable desig dels poderosos que amb el seu desenfrenat afany de més riquesa, provoquen que la misèria i la pobresa sigui cada cop més elevada en el nostre món. Si no volem que aquest mesquí afany de més diners d’un quants, empobreixi cada cop més a la resta d’homes i dones (segons les darreres dades, el diferencial entre els més rics i els més pobres s’ha triplicat només d’ençà a la Segona Guerra Mundial), haurem de pensar en mobilitzar-nos amb contundència i promptitud.  

Jaume Rocabert i Cabruja

Girona, 19/12/2011