Dones i poder: falten dos segles per a la igualtat

L'ONU denuncia la lentitud en l'equiparació als càrrecs de govern 

 

El compte surt a partir dels números de Nacions Unides. El somni de l’equiparació per gèneres a la cúpula del poder planetari se situa actualment a més de dos segles de distància. Molt més lluny que Mart.

Si bé en aquest assumpte les matemàtiques no són exactes, serveixen com a il·lustració de la perenne discriminació entre sexes a l’hora de liderar. “En la majoria de les societats del món, les dones segueixen sense tenir les mateixes possibilitats que els homes de fer-se escoltar, tant en l’esfera pública com la privada”.

Així ho assenyala el The world’s women report (les dones al món) que cada cinc anys elabora el departament d’estadística d’assumptes econòmics de l’ONU. El document, presentat ahir a la seu de Nova York en la seva sisena edició, postil·la: “El nombre de dones que són caps d’Estat o de Govern continua sent l’excepció”. Dels 194 països que integren Nacions Unides, avui només setze dones (dinou quan es va fer l’informe) ostenten el màxim càrrec en els corresponents governs. Malgrat tot –observen els autors– hi ha hagut una “lleugera millora en comparació amb les dotze dones que els ocupaven el 1995”. Llavors es va firmar la declaració de Pequín que va fixar el marc per eliminar els obstacles que dificulten una participació igual a masculina.

D’acord amb aquest ritme de set conquestes cada dues dècades (a partir de les dades de l’informe), el repartiment al cim del pregonat 50% s’estén a més de 200 anys vista. “La desigualtat tendeix a ser severa i molt visible en el poder i en el terreny de la presa de decisions”, s’hi diu. De manera similar, però una mica millor, el 22% dels parlamentaris –una de cada cinc– i el 18% dels ministres són dones.

Tampoc en l’esfera privada les coses no són per llançar coets. La representació femenina entre els gerents d’empreses i els alts funcionaris també continua sent baixa, sense que cap país no hagi assolit o superat la paritat. La meitat dels països registren, només de forma aproximada, una representació del 30% o una mica més.

“Aquest informe confirma que les vides de les dones ha millorat en nombroses àrees en els últims vint anys, encara que el ritme ha estat lent i desigual”, afirma en el prefaci Ban Ki-moon, secretari general de l’ONU.

Queden els dèficits. Només el 50% de les dones en edat de treballar integra la força laboral, en comparació amb el 70% dels homes. Les dones es concentren en ocupacions mal remunerades. Guanyen entre el 70% i el 90% en relació amb els homes. A més, elles dediquen com a mitjana tres hores més al dia que els homes a tasques domèstiques i a l’atenció de familiars als països en desenvolupament, i dues hores més al dia que els homes als països desenvolupats. Aquestes diferències fan que les dones continuïn depenent dels cònjuges en molts països.

La vulnerabilitat es fa més palpable en el cas de les mares solteres. A tots els països, a causa d’un increment de la fecunditat extramarital i dels divorcis, les llars monoparentals han anat a l’alça. Les mares solteres amb fills constitueixen el 75% de les llars monoparentals i pateixen taxes de pobresa més altes que les dels pares solters o les llars biparentals.

Perduren les xacres. Més d’un terç de les dones a tot el món ha patit violència física o sexual en algun moment. En els esdeveniments més extrems, la violència contra la dona pot provocar la mort: les dones representen al voltant de les dues terceres parts de les víctimes d’homicidis comesos per la parella o en l’entorn familiar.

En un bon nombre de països, tant homes com dones creuen que és acceptable en certes circumstàncies que un marit colpegi l’esposa, afirma el document. Tot i això, comencen a canviar les actituds, segons matisa l’informe, cap aquesta violència. Tant els homes com les dones la consideren ara menys acceptable. Però el 60% de les dones víctimes de la violència continuen sense denunciar-la ni sol·liciten cap tipus d’ajuda.

L’ONU insisteix a denunciar pràctiques com la mutilació genital femenina, que han patit més de 125 milions de dones i nenes que viuen a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Malgrat tot, es remarca que la vida de les dones i les nenes ha millorat en diversos àmbits. Cal dir-ho, només faltaria. L’esperança de vida continua a l’alça a escala mundial: 72 anys per a les dones i 68 per als homes. Les defuncions maternes van disminuir un 45% del 1990 al 2013.

“No podem complir l’Agenda del 2030 per al Desenvolupament Sostenible sense que la meitat de la població mundial exerceixi els seus drets plenament i en condicions d’igualtat, en el dret i a la pràctica”, va dir Ban Ki-moon finals del mes passat en un acte commemoratiu dels 20 anys de Pequín. En aquest mateix escenari es van demostrar les mancances. Dels cinc copresidents d’un acte per i per a les dones, només un era dona.

Francesc Peirón

21/10/2015

La Vanguardia